Archive for Setembre de 2007

La festa major

8 Setembre 2007

Avui és el dia de la Mare de Déu de Gràcia i la ciutat de Maó ho celebra. La festa es va iniciar fa dos dies amb un pregó sonat, el de Boris Izaguirre, que, segons diu la premsa, “encandiló al personal”. Em sembla bé. És la missió dels showmans, i el veneçolà ho és.

Del que no estic tan segur és que aquest sigui un bon camí (em refereixo al de donar carnassa a la gent, perquè la gent vol carnassa), però sí que estic segur, en canvi, que és aquest el que volen seguir, en general, els polítics, perquè és el que més rendiments electorals els dóna.

En un comentari al seu blog, el políticòleg i lingüista francès, Jean Véronis, que em recomanava de llegir en Pere, aquest escrivia uns mots que faig meus i que penso que val la pena que llegiu: “Vivim –deia- en un temps de fast food polític, i l’interès dels mitjans i del públic dura rarament més de 24 hores. Com en els fulletons de la tele, cal que hi hagi cada dos minuts un acudit, llàgrimes, sexe o, en tot cas, alguna cosa que ens faci petar de riure (o per ventura plorar, en el cas de la vida política actual) i que impedeixi que l’espectador faci zapping. Però a mi no em paga ningú, i no penso canviar si la meva audiència decau. Així doncs, jo continuaré durant algun temps enviant-vos anàlisis de la realitat…”

Espero que la festa sigui grata a tothom, que les “Gràcies” ho celebrin de gust i que els maonesos ho passin d’allò més bé.

Els andalusos tindran dret a un pis

7 Setembre 2007

Hem entrat a la recta final de la legislatura –sis mesos són un alè- i durant aquest temps haurem d’estar dispostos a escoltar tot tipus d’excessos. I quan dic això no em refereixo només als exabruptes que els polítics es fan els uns als altres en els mítings electorals, sinó a les promeses que, no sempre prou contrastades, fan als electors maldant per atreure el vot.

La darrera d’aquestes promeses l’ha feta el PSOE des d’Andalusia, que ha promès que oferirà vivendes de lloguer o de compra a les famílies amb una quota mensual d’ingressos que no superi els 3.100€.

Qui s’atreveix a dir que la proposta no és admirable? De fet, ho acaba de fer la persona més raonablement sòlida del govern de Rodríguez Zapatero, el vicepresident econòmic i ministre d’economia, Pedro Solbes, el qual ha advertit que, si bé pot tractar-se d’una mesura que respon a una filosofia lloable, és força més dubtós que sigui una mesura encertada, entre altres coses perquè és evident que algú haurà de pagar aquests euros als andalusos que no arribin a la xifra de 3.100.

Solbes assegura que ell no és partidari de mesures que impliquin el “reconeixement de drets de per vida”, i aquest ho és. I jo tinc la impressió que hi ha altres coses que grinyolen en aquesta mesura. D’entrada afavoreix la desmotivació. Difícilment els andalusos que guanyin 3.000€ voldran incrementar els seus guanys a 3.500, o a 4.000, perquè és molt probable que els números no els surtin, ja que d’immediat perdran la subvenció. Gens no m’estranyaria que passés com amb les “peonadas”. En aquell cas, els ciutadans preferien guanyar poc i no treballar gens abans de treballar una mica i guanyar una mica més.

Ara que jo comprenc per què el govern andalús proposa mesures com aquesta. Se me n’acuden si més no un parell: la primera, perquè això els donarà encara més vots dels que els van dar les “peonadas”; la segona, que tots aquests dispendis provindran del fons de compensació interterritorial. És a dir, que seran els impostos dels madrilenys, dels catalans, dels balears i dels navarresos (entre d’altres) els qui pagaran la subvenció per a la vivenda.

No hi ha dubte que així fa de bon prometre.

Carta als educadors

6 Setembre 2007

850.000 ensenyants francesos van rebre ahir matí per correu la “Lettre aux éducateurs” que acaba d’escriure el cap de l’estat, Nicolas Sarkozy. Es tracta d’una carta llarga, penso que força meditada, on el president preconitza una “refundació” del projecte educatiu passant per la “interdisciplinareïtat”, la “reforma del col·lègi únic” i “el retorn a la cultura general”. En aquest escrit, Sarkozy reprèn temes que li van ser molt estimats durant la campanya electoral, com el de “l’escola del respecte” i preconitza un ensenyement “on hi haurà menys hores de curs”. Tot això dit molt simplificadament.

D’entrada, els sindicats parlen –no podia ser d’altra manera- d’una carta “desconnectada de les realitats”, plena de contradiccions. La FSU (Fédération Syndicale Unitaire) hi recalca especialment el “pes de les desigualtats socials” i el PS (Partit Socialista) denuncia “la concepció liberal de l’educació” que té Sarkozy.

No he d’entrar en el fons d’aquesta carta, que tanmateix poso a disposició del lector, però més enllà de la crítica immediata que ha provocat, he de dir que em fa una mica d’enveja. Al nostre país, mentre Rodríguez Zapatero acostuma a emfatitzar les obvietats i Mariano Rajoy a magnificar els problemes, el president francès es dirigeix als ensenyants i els explica com veu ell el problema de l’educació i què pensa fer en aquest camp. Hi podrem o no estar d’acord, amb Sarkozy, però com a mínim li haurem de reconèixer el coratge que reclamem en tot home que governa.

Una retirada lenta i discreta

5 Setembre 2007

“El general (David) Petraeus i l’ambaixador (Ryan) Crocker em diuen que si la classe d’èxit que veiem ara continua, serà possible mantenir el mateix nivell de seguretat amb menys tropes nord-americanes”, va dir el president en declaracions difoses per la Casa Blanca a Honolulu (Hawaii). Tanmateix, George W. Bush no va precisar en quin nombre es podrien reduir les tropes destacades a L’Iraq ni quan.

D’altra banda, gairebé a la mateixa hora en què Bush visitava les seves tropes desplegades a l’Iraq i pronunciava aquestes paraules tan plenes de complaença pels avenços aconseguits, el primer ministre britànic, Gordon Brown, negava que la retirada de les tropes britàniques destacades en el centre de Bàssora –retirada que s’estava produint- equivalgués a una derrota, i insistia que el replec era una operació “planejada amb antelació i organitzada”. En una entrevista amb el programa “Today” de la Ràdio 4 de la BBC, el cap del Govern de Londres va indicar que aquest moviment perseguia l’estratègia que les tropes britàniques anessin assumint “un paper de supervisió”, i advertia que els efectius del Regne Unit podrien “tornar a intervenir en determinades circumstàncies”. Va assegurar, no obstant això, que el nombre d’efectius britànics a L’Iraq continuarà sent “aproximadament el mateix en aquest moment” i que el Regne Unit romandrà “per complir” les seves obligacions tant amb el poble iraquià com la comunitat internacional.

Tanmateix, el líder laborista va reconèixer els errors comesos després de la caiguda del règim de Saddam Hussein en assegurar que “si fóssim capaços de prendre aquestes decisions ara, ho hauríem fet de forma diferent”.

Alguna cosa es mou a l’Iraq que empeny els causants del desastre a enretirar-se discretament, a anar abandonant posicions en un territori que han convertit en una desferra absoluta, i que es troba abocat en una cruel guerra civil encoberta que produeix cada dia desenes de morts.

No crec que mai ningú no els demani comptes, als responsables de tot aquest mal son, però seria trist que la memòria ens acabés traint i oblidéssim què ha passat en aquell territori.


%d bloggers like this: