Archive for Mai de 2006

Més sobre l’error del lema de campanya del PSC

21 Mai 2006

Em satisfà veure que, a La Vanguardia d’ahir, Lluís Foix criticava (jo també ho feia en el meu bloc de notes) el lema utilitzat pel PSC a la campanya del referèndum.

Sota el títol de “Un lema equivocado”, deia: “No soy quien para censurar las campañas de los partidos políticos. Pero me parece un error que los socialistas catalanes hayan escogido un lema de confrontación para que los catalanes votemos ‘sí’ en el referéndum del día 18. Dice el lema: “El PP utilizará tu ‘no’ contra Catalunya”. Me parece una equivocación porque votar ‘no’ es tan legítimo como votar ‘sí’.

Això no significa que tant Foix com jo ens identifiquem amb el PP. Res no seria més fals perquè també jo crec, com Foix, que els del PP han perpetrat durant els dos darrers anys tota casta de baixeses “contra Catalunya en su conjunto, contra el gobierno democrático de Maragall, contra el ya destrozado tripartito, con las campañas radiadas y televisadas en Andalucía diciendo mentiras sobre Catalunya, con toda la demagogia y desprecio hacia todo lo que venga de Barcelona”. Tot i això, “no había que responder de esta manera.”

I conclou dient Foix:

“No sé quien ha diseñado la campaña. Pero no está elaborada por mentes lúcidas. El Partido Popular sabrá lo que hace. Pero es inoportuno responder a sus campañas con criterios tan elementales, con la misma moneda o con criterios parecidos. La elegancia, el buen hacer, la pedagogía también forman parte de la política.

El ciudadano de Catalunya es maduro. Sabe lo que le interesa. Pero si acude a las urnas el día 18 no va a votar en contra de nada ni de nadie. Tanto si lo hace a favor del ‘sí’ como si se inclina por el ‘no’.

Es tan catalán un socio del Real Madrid que viva en Granollers como los que somos del Barça y residimos en Sarrià. Tan catalán es un socio del Espanyol como uno del Gimnàstic de Tarragona. Tan del país es un militante de ERC como uno del PP, de Iniciativa, convergente o socialista. O el que se quede aquel día en su casa o vaya a la playa porque la política no le interesa.

No introduzcamos elementos de confrontación innecesarios. Ya llegarán las elecciones autonómicas y generales para ello. En una cuestión que puede mejorar la vida de los catalanes, de todos, también los del PP aunque no lo sepan y no lo quieran saber, no encuentro oportuno que se califique como “malos” a quienes legítimamente pidan un voto negativo.

Tenemos la fortuna de vivir en una sociedad libre con los riesgos que ello comporta. Precisamente por esos riesgos vale la pena vivir en democracia y dar el protagonismo a los ciudadanos que son los que finalmente deciden cómo y quién puede configurar la ley más importante para todos.

La democracia exige respeto y consideración hacia el otro. Es el arbitraje de los intereses contrapuestos de los ciudadanos. Dicho lo dicho, pienso votar ‘sí’ el día 18.”

L’Espanya irreal

20 Mai 2006

Si un ciutadà espanyol visqués aïllat de la vida ordinària, pendent només dels debats polítics que protagonitzen els nostres representats en el Parlament espanyol i en els parlaments de la resta de “realitats nacionals” repartides per la nostra pell de brau, possiblement dubtaria de sortir al carrer pensant que vivim en pre-guerra civil. “La España de Zapatero se parece cada vez más al régimen de Castro”, afirmava Acebes fa un parell de dies; mentre el PSC treia un eslògan electoral –“El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”– que em sembla francament censurable des del punt de vista ètic, i que no m’estranyaria que ho fos també jurídicament (de fet el PP ha interposat una querella criminal contra el responsable de la campanya del PSC, senyor Zaragoza).

Si a algú se li ocorre perdre el temps seguint les interpel·lacions parlamentàries dels dimecres, possiblement tindrà arcades aviat, perquè allí mai no hi ha diàleg, allí hi ha teatre i del dolent. Tanmateix aquesta mena d’enfrontaments viscerals, carregats sovint de bufonades per part de diputats que més aviat semblen escolars adolescents, per sort no es traslladen al carrer, on la gent normal del país viu la seva vida de manera més o menys ordenada, treballa, es diverteix quan pot, ordinàriament respecta els altres i conviu sense enfrontaments.

Per què, doncs, aquesta dissociació? Tan difícil és demanar als nostres representats polítics que es comportin? Per què els resulta tan complicat usar la raó enlloc de les vísceres?

Del seny a la rauxa

19 Mai 2006

Quan la nit del passat dimecres estava assegut davant la televisió, sol a casa, mirant el partit que, a l’estadi parisenc de Saint Denis, jugaven el Barcelona i l’Arsenal, em demanava quina és la lògica que regeix la conducta de les persones en aquesta mena d’actes. Es tractava simplement d’un joc, d’una celebració esportiva entre dos equips que, tot i que representen dues masses molt concretes d’afeccionats, els formen mercenaris procedents dels llocs més inversemblants del planeta, els quals actuen com a professionals del futbol i ho fan, evidentment, per diners. I quina quantitat de diners!

Tot i ésser conscients d’aquesta realitat, persones com jo mateix, que presumim de tenir el cap fred sobre les espatlles i de posseir una formació racional i cartesiana, estàvem sofrint en silenci pensant que aquell club pel qual sentim una gens apagada (i sovint irracional) passió (qualssevulla que siguin els jugadors que, en un moment donat, hi militin) semblava un cop més condemnat a perdre.

Frases com “no ens ho mereixem” dites així, en primera persona, com si fóssim nosaltres, els espectadors, els qui juguéssim en el camp, o bé com “no potser tornar perdre’n una altra”, referir-nos, és clar, a la final, rondaven pel meu cap –i suposo que pel cap de tants i tants “culés” que, amb l’estigma del sofriment a l’esquena, estàvem pendents del partit-. I al final, l’explosió de joia: “Aquest cop sí!” “Aquest cop sí!”. Era la rauxa desbocada que venia a omplir el forat que abandonava el seny.

Té alguna explicació racional aquest fenomen? No ho crec, encara que contribueix ben segur a fer-nos més humans i ens ajuda a posar una mica de passió a la nostra vida.

Sobre el futur d’Europa

18 Mai 2006

Estimat director: El passat dia 9 de maig vam celebrar el dia d’Europa i, aprofitant aquesta data, molts dirigents europeus van exposar el seu sentiment respecte d’aquest projecte de futur que el “no” francès al projecte de tractat constitucional (i en menor mesura el “no” neerlandès) ha posat en quarantena.

Aquest mateix dia, França, no sabem si per a apaivagar la seva consciència, organitzava força actes commemoratius: la torre Eiffel i l’Arc del Triomf foren espectacularment il·luminats de blau, l’estació del Nord (d’on parteixen els trens Thalys i Eurostar cap a Brussel·les i Londres, fou decorada especialment, i fins es va crear un “premi de la jornada europea” a l’hipòdrom de Vincennes, alhora que la ministra delegada per als afers europeus, Catherine Colonna, declarava que “l’objectiu és que el 9 de maig esdevingui una veritable festa, una ocasió de trobades i debats, una jornada en què nosaltres afirmem el nostre orgull de fer viure Europa”. Belles paraules per un projecte que els francesos feriren greument ara fa un any amb el seu “no” a la Constitució. (more…)

El problema és Maragall

17 Mai 2006

Sempre he contemplat la política catalana com una cosa propera, lligada al meu tarannà político-cultural, tot i que no sóc ciutadà de Catalunya i el meu veïnatge civil radica a les Illes Balears. I aquests dies ho faig una mica corprès per aquests esdeveniments que capeja (no sé si com vol o com pot) Pasqual Maragall.

Fa dos dies prengueren possessió dels seus càrrecs els tres nous consellers que formaran part d’aquesta mena de govern en funcions que gestionarà el referèndum de l’Estatut primer, i després les eleccions autonòmiques. Quasi res! I m’exclamo així perquè tinc la impressió que li serà molt difícil a aquest govern d’obtenir algun èxit polític, ja que totes les enquestes prediuen una molt escassa participació a la consulta, fet que dificultarà (si és que es dóna) l’assumpció d’un èxit real.

Hi ha, però, un altre fet que complica les coses al PSC: és la indefinició sobre el futur del president Maragall. Tots els socialistes defensen unànimes que no correspon decidir qui serà el cap de llista a les properes autonòmiques (que se celebraran abans d’acabar l’any) fins després del referèndum, però això s’està convertint en un vertader handicap per al partit. En realitat tinc la impressió que Maragall és el problema del PSC, i que aquest no podrà afrontar el futur electoral immediat amb força i amb possibilitats fins que no decideixi què farà d’aquest home imprevisible al qual només un “sí” en massa a l’Estatut podria rescabalar d’un fracàs em temo que inevitable.

“Menorca bàsquet”: no som els millors, però és com si ho fóssim

16 Mai 2006

Els qui, com jo, vivim en una illa més aviat petita, tendim a considerar-la com (i ho és de fet) una mena de continent. Tot ho mesurem d’acord amb les dimensions de què tenim experiència i potser per això ens costa (i alhora ens plau) assaborir èxits com el que diumenge passat assolí el “Menorca bàsquet”. No és que el nostre equip ACB hagi guanyat la lliga, ni que jugui tampoc el “play-off”. El seu triomf és força més modest: ha sobreviscut al naufragi i, per un any més, es mantindrà a la lliga dels grans. Ha estat un any de sofriment, però a la fi s’ha obtingut el premi. Seran dos altres equips els qui hauran perdut la categoria. Mai dos punts (una cistella) han assolit tanta importància. Han estat dos punts que justifiquen tota una temporada i serveixen per a mantenir viva aquesta afecció que, entorn d’un èxit inesperat, ha aglutinat l’illa sencera.

Jo no sóc afeccionat al bàsquet, tanmateix vaig assistir a un partit de la mà de Joaquim Comas, i vaig poder constatar què significava aquell esdeveniment esportiu. Més de cinc mil persones han emplenat el pavelló cada cop que jugava el Menorca, el qual, guanyés o perdés, es trobava sempre amb l’alè d’una afecció que es lliurava a l’equip amb cos i ànima. Cada partit ha estat una final, però la final veritable, aquella que li ha permès la salvació, va jugar-se diumenge passat, davant un públic enfervorit que, als compassos de la banda del Migjorn Gran, corejava els seus jugadors sense descans. I el premi arribà: dos punts foren suficients per a permetre’ns somiar un any més entre els grans, per a sentir-nos orgullosos de –tot i la nostra petitesa- viure en una illa de primera, en una illa tan meravellosa com, per als afeccionats al bàsquet, ho és la lliga ACB.

La caiguda dels déus

15 Mai 2006

Els qui ahir, diumenge, llegíreu El País, suposo que vau veure els dos articles que el diari publicava a la pàgina 2. “George W. Bush se derrumba en caída libre” era el titular del que signava José Manuel Calvo des de Washington. “Blair atraviesa su peor momento”, ho era del que, des de Londres, signava W.O.

Contundents els dos, vaig trobar a faltar un tercer article que podia haver-se intitulat així: “José María Aznar hace ya dos años que cayó”. Aleshores la informació sobre l’ocàs del trio de les Azores, sobre la caiguda dels déus, hauria estat completa.

Fixeu-vos que és ben curiós aquest fenomen que ha afectat per igual els tres líders que tingueren més protagonisme en la guerra de l’Iraq, perquè Bush havia aconseguit una reelecció amb un rècord de vots; Blair fou el primer laborista anglès que havia sortit guanyador a tres eleccions consecutives; i Aznar havia decidit retirar-se amb una aurèola de glòria després d’haver obtingut la majoria absoluta en el Parlament espanyol i amb el convenciment incòlume que el seu successor guanyaria novament les eleccions.

Ningú no dubta, doncs, que estem davant de tres persones importants, davant de tres homes que, en un moment donat, havien obtingut el màxim suport dels ciutadans dels seus països respectius. I tanmateix, tots tres acaben (o han ja acabat) els seus mandats amb una popularitat i una estima arran de terra. La guerra de l’Iraq, fonamentada sobre una gran mentida, els haurà devorat a tots. I això em sembla extraordinàriament positiu. No tant perquè haurà acabat amb la carrera de tres estadistes (jo mai no he amagat un alt grau d’admiració per Blair) sinó perquè demostra que la democràcia continua essent un bon sistema de govern: un sistema en el qual no necessàriament el poble està condemnat a combregar amb les rodes de molí amb les quals algun cop volen engalipar-lo els polítics. I aquest esperit de revolta (o si voleu de reacció) em sembla d’allò més saludable. Ens permet de seguir-hi confiant.

————

N.B. Als meus lectors que estan preocupats o interessats en sociologia de la llengua (això que en diem sociolingüística), els recomano que llegeixen dos articles del bloc de Pere Quintana que, tot i que conviden a una bona discussió i possiblement a alguna discrepància, penso que tenenforça interès. Són: “Comptant el nombre de parlants d’una llengua” i “Quan els forts esdevenen dèbils. O com el castellà no és gaire útil”.

Del tripartit al cel!

14 Mai 2006

Els diaris n’han anat tan plens que no penso fer un comentari propi sobre la fi del tripartit català, tot i que jo sóc dels qui, atès el resultat de les eleccions catalanes de fa dos anys, vaig lloar l’intent pel fet que em semblava potencialment més ric que no pas una coalició estrictament nacionalista (CiU-ERC), que era l’altra alternativa possible.

De tota manera, reconec que el resultat d’aquests dos anys de govern ha estat frustrant i decebedor, i ha comportat una experiència força més trista encara que la protagonitzada pel “pacte de progrés” que, a les Illes Balears, aglutinà cinc partits (diversos i distants) en el poder la passada legislatura autonòmica. I dic això perquè, en el cas balear, el pentapartit resistí els quatre anys de govern, mentre que a Catalunya, el tripartit no ha pogut passar de mitja legislatura.

De tots els comentaris que he llegit avaluant la crisi catalana, un dels més durs, però també més lúcids, és el de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia (12.05.05), que parla de la fi del “postpujolisme”. Us el deixo aquí perquè pugueu llegir-lo tranquil·lament:

“El pospujolismo se acabó ayer mediante una gran explosión de efectos impredecibles. El pospujolismo ha durado sólo 29 intensos meses, desgraciados y dignos de un episodio televisivo de Mr. Bean, ese tipo gafe que lo hace todo siempre rematadamente mal. El pospujolismo trató de crear un artefacto al que bautizaron como “Govern catalanista i d´esquerres” y que todos llamamos tripartito. Un artefacto que nunca funcionó y que, desde primera hora, fue un Dragon Khan y un Túrmix, por emplear bonitas metáforas creadas por dos consellers. Pero este artefacto defectuoso era sólo una forma de prolongar de manera artificial la vida política de Pasqual Maragall, derrotado en las urnas y resucitado por Carod-Rovira llave en mano. El pospujolismo fue un intento desesperado de prolongar el viejo maragallismo en la UVI, gracias a una bombona de oxígeno prestada por un independentismo que quería ocupar el espacio central de CiU aunque afirmaba querer crecer entre el electorado del PSC.

Los dramas del Govern tripartito no nacen, como podría parecer, de una cadena infernal de errores, frivolidades y despropósitos. Se trata, en realidad, de un problema de concepto, de diseño y de estructura fundacional. Dos proyectos mutuamente excluyentes como el del PSC y el de ERC pactaron un Gabinete y una reforma estatutaria que ambos sabían que no podría llevarse a efecto, porque Zapatero no salía ganador en ninguna encuesta seria. Lo más importante del acuerdo del Tinell era un brindis al sol efectuado por Maragall y Carod-Rovira, ambos sin mando efectivo sobre sus respectivas siglas. La excursión a Perpiñán fue la primera carga autodestructiva y la inesperada victoria de Zapatero (con su oferta de negociar un nuevo Estatut) les hizo aterrizar en el mundo real, que diría un ex directivo del Barça.

La explosión final del tripartito quema completamente a Maragall y lanza a Carod-Rovira al ciberespacio tras ensayar una temporada en la política normal. El líder republicano tratará de convertir la campaña del referéndum en un indescifrable plebiscito populista, lo cual quizás vaya bien a quienes, en su partido, esperan que se la pegue para sustituirle. La paradoja es que la decisión del president de expulsar a los consellers de ERC para asegurar el éxito del referéndum es un lógico acto de autoridad y, a la vez, el canto del cisne de su carrera política. Si no hay sorpresas, Maragall podrá acabar su biografía como “el president del nuevo Estatut”, tapando así su nefasto papel como jefe de gobierno. Por eso cuesta verle otra vez como candidato del PSC en las próximas elecciones, aunque los socialistas no andan sobrados de tiempo para elegir un recambio. No se han acabado las sorpresas, pero ayer se cerró un triste interregno que Catalunya deberá superar pronto para volver a respetarse a sí misma.”

L’hotel de Carboneras

13 Mai 2006

De veritat que no ho puc entendre. M’explicaré: Estant assegut davant la televisió, contemplo la compareixença en un canal de notícies del president de la Junta d’Andalusia, senyor Chávez, el qual diu que el Govern de la Comunitat Autònoma que presideix comprarà l’hotel aquell de vint-i-dos pisos construït –diuen que il·legalment- a la platja de Carboneras (Almeria) per tal d’enderrocar-lo i de deixar la platja com estava anteriorment.

Dit això, visques i aplaudiments per part dels ecologistes i del públic en general. Tanmateix, la meva mentalitat jurídica no és capaç d’entendre les coses perquè, si l’hotel s’ha construït il·legalment, aleshores cal demanar-se per què la Junta d’Andalusia ha de comprar-lo, amb un greu dispendi de diners públics, per després fer-lo enderrocar. En efecte, si la construcció del mamotreto és il·legal, el més lògic és que l’Administració sancionés els promotors de l’edificació i els obligués a enderrocar l’edifici i restituir la platja en el seu estat primigeni.

Per què, doncs, no es fa això sinó que l’Administració pública andalusa compra l’edifici? L’única explicació sensata que se m’acut és que la construcció feta gaudeix de totes les llicències i autoritzacions administratives pertinents, perquè ningú que sigui mínimament sensat pot creure que l’Administració contraurà una despesa tan multimilionària per aconseguir allò que podria aconseguir per via coercitiva a través dels mecanismes legals.

El que sembla, doncs, és que la construcció consta de totes les llicències i autoritzacions, les quals molt possiblement s’han donat en algun cas contravenint normes superiors (com, per exemple, la de respectar la zona marítimo-terrestre). A qui, doncs hem d’exigir responsabilitats? Als promotors o a l’Ajuntament i a la Junta d’Andalusia? Sembla que, amb bona llei, s’haurien d’exigir als qui han donat les llicències impròpiament, no sabem si per ignorància inexcusable o per negligència punible.

Això és el primer que s’hauria d’esbrinar.

La pàtria llatina

12 Mai 2006

Quan vaig començar a estudiar la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) com a pensador i home de lletres em va corprendre un llibre que va publicar a París l’any 1945 intitulat “La patrie latine”. Escrit originalment en francès i publicat a França en els moments del franquisme més dur, el lúcid assaig d’aquest pensador català nascut a Menorca va passar desapercebut. Només el van conèixer alguns amics de l’autor als quals Rubió suposo que els devia enviar un exemplar.

Tanmateix el llibre és molt interessant perquè a través seu l’autor ens ofereix una visió de la utopia mediterrània amb la qual cercava una sortida possibilista i intel·ligent al catalanisme que, en la seva opinió, necessitava trobar un acomodament indispensable dins l’Estat espanyol a partir d’una concepció oberta i original d’Europa.

Val a dir que el llibre em va agradar tant que em vaig decidir a fer-ne la traducció al català amb l’esperança que un dia trobaria editor. Reconec que he tingut sort ja que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’Institut Menorquí d’Estudis han fet possible l’edició d’aquesta obra que acaba de publicar-se (Biblioteca Serra d’Or, núm. 357. Barcelona 2006).

L’edició de l’obra –la lectura de la qual recomano a qui tingui interès en aquestes matèries- va precedida d’una introducció meva que he intitulat “La utopia mediterrània de Nicolau M. Rubió: La Patrie Latine”, ja que la visió que expressa Rubió en el llibre no deixa de ser una bella utopia que ell concreta amb les paraules que tanquen el llibre i que suposen, a més, una clara manifestació de voluntat:

“Que nosaltres podem treballar per refer la més gran Mediterrània, fins a Amèrica, gràcies a l’ideal de la Pàtria llatina; i que aquesta pot retrobar un cel d’or sobre seu, per aixecar-hi un cop més els Quatre Pals llatins de Sicília i d’Aragó, de Mallorca i de València, de Provença i de Catalunya.”


%d bloggers like this: