Archive for Mai de 2006

La revolució bolivariana

11 Mai 2006

Estimat director: El president veneçolà, Hugo Chávez, va proposar el passat dia 30 d’abril la creació d’un tractat de lliure comerç dels pobles. I uns dies després, el president de Bolívia, Evo Morales, nacionalitzava els hidrocarburs i d’alguna manera incorporava el seu país a l’Alternativa Bolivariana per a les Amèriques que Chávez i Castro (dos demòcrates de cap a peus) van crear fa dos anys. Mentrestant, un altre estat sud-americà es debat aquests dies entre dues possibilitats contraposades: em refereixo a Perú, on el candidat populista, Ollanta Humalla (també recolzat per Hugo Chávez, que d’alguna manera s’ha convertit amb el tutor d’aquesta revolució bolivariana que vol estendre per tot Sud-amèrica), s’enfrontarà a l’expresident Alan García en el que tothom pensa que ha de ser una renyida votació. Així doncs, el club dels revolucionaris s’ha posat en marxa! (more…)

L’error de Batasuna

10 Mai 2006

En unes declaracions fetes al diari AVUI de Barcelona, el líder de Batasuna, Arnaldo Otegui, ha dit que ha estat un error de l’esquerra abertzale no haver-se solidaritzat amb el dolor dels altres, ço vol dir de les víctimes d’ETA, durant tots aquests anys. I la majoria de comentaristes han considerat que aquestes declaracions eren francament positives, ja que implicaven (i confirmaven) un canvi d’actitud per part del líder radical basc.

Jo no negaré l’evidència i, com tots aquests comentaristes, diré que, en efecte, les declaracions dient “que ha estat un error no haver-se solidaritzat amb el dolor de les víctimes” comporten un canvi d’actitud i han de donar-se per ben vingudes. Ara bé, la bona voluntat de tots no ens hauria de fer perdre el sentit de la realitat, ja que no solidaritzar-se amb el dolor de les víctimes del terrorisme no és només “un error”, és una immoralitat. I més quan els qui causen el dolor són els qui defensen les teves idees.

Així doncs, i de la mateixa manera que sempre m’he mostrat contrari a la il·legalització de Batasuna i, més concretament, a la dita “llei de partits”, perquè em sembla una llei profundament antidemocràtica, això no implica que recolzi el que ha fet Batasuna tots els anys en què ha actuat com a partit polític. D’ací que, en la meva opinió, no basti reconèixer l’error de no haver-se solidaritzat amb el dolor de les víctimes. Cal anar molt més enllà i reconèixer que és el fet de causar aquest dolor allò que hem de conceptuar com a absolutament immoral.

L’ocàs no acceptat de Tony Blair

9 Mai 2006

He de reconèixer la meva admiració durant molts anys pel primer ministre anglès Tony Blair tot i que no he compartit algunes importants decisions seves, com, per exemple, la de donar suport absolut als nord-americans en la invasió de l’Iraq. Tot i així, Blair m’ha semblat un líder intel•ligent, capaç i segur en la seva manera d’actuar. De fet, alguna cosa bona devia tenir un líder que ha guanyat tres eleccions seguides, cosa que mai no havia passat en el Laborisme anglès.

Això no obstant, molt em temo que el seu entercament pot acabar no sols amb la seva estrella, ans també pot dur el seu partit a l’oposició. De fet, la reacció que ha tingut després de perdre 319 regidors a les passades eleccions locals, així ho deixa entreveure. Blair, en lloc d’assumir el fracàs i deixar el camí lliure a Gordon Brawn, ha estructurat el govern de tal manera que tots els comentaristes entenen que ha posat Brawn en una mala posició. L’actitud cesarista que ha pres Blair no sembla, doncs, el millor camí per a sortir de la crisi, ans al contrari, sembla que el primer ministre prefereix més aviat morir matant que cercar una solució favorable als laboristes.

D’entrada, els signes de divisió interna són clars i als diputats rebels s’hi han afegit personatges com l’exministre Andrew Smith, que durant cinc anys va dirigir el ministeri de Treball i de Pensions.

No m’estranyaria, doncs, que dins el Labour es congriés un cop d’estat intern com el que va destronar Margaret Tatcher deu fer ja una vintena d’anys. Només així tal vegada podria estalviar-se una desfeta que, de mantenir-se l’actual estat de coses, amenaça de ser descomunal.

“Le courage politique” de José María Aznar

8 Mai 2006

Quan vaig obrir Le Figaro el passat dissabte el cor em va fer un salt. A la pàgina setze, i com a culminació d’una sèrie d’articles publicats sobre “el coratge en política”, sèrie en la què havien participat Laurent Wolf, Pierre Milza, Alastair Campbell, Jean-Pierre Raffarin i Chantal Delsol, n’apareixia un de signat per José María Aznar. I dic que el cor em va fer un salt perquè l’article del nostre expresident tractava (com el meu comentari de fa uns dies) de la figura de Jean-François Revel. Concretament, el títol de l’article d’Aznar era el següent: “Mon courage politique, je l’ai puisé dans la lecture de Jean-François Revel” (Jo he extret el meu coratge polític de la lectura de Jean-François Revel).

Val a dir que jo no arribava a tant en el meu comentari, i a més reconeixia que el pensador francès els darrers anys de la seva vida activa havia evolucionat cap a posicions cada cop més neoliberals, per mi inacceptables, la qual cosa, però, no li treu una trajectòria intel•lectual brillant. Deia, a més, que s’havia equivocat (potser ens havíem equivocat gairebé tots) pel que fa a la durada del comunisme que, a diferència del que ell pronosticava en els seus darrers llibres, no va acabar engolint la democràcia tal com nosaltres l’entenem i la practiquem.

De tota manera, i després de llegir l’article d’Aznar, cal reconèixer que, tret d’algunes referències als seus èxits personals com a estadista (que no els discuteixo però que no tinc per què avaluar ni subscriure) la tesi que exposa és del tot assumible. Fa una defensa ferrenya del sistema democràtic i dels valors de la sobirania popular, així com també del valor que, en democràcia, implica saber defensar les pròpies idees tot fugint de les pressions de molt diferent procedència que sovint assetgen el polític. Ens movem, doncs, a nivell d’idees generals, la qual cosa m’empeny a dir que, si més no en el fons d’aquest article, entre el que Aznar pugui pensar i el que jo penso en aquest camp no hi ha manca de sintonia.

Olmert forma govern a Israel

7 Mai 2006

Dijous passat fou investit com a primer ministre d’Israel Ehoud Olmert i serà avui, diumenge, que farà el gest que no ha volgut fer fins ara d’asseure’s a la poltrona que en els darrers temps havia ocupat Ariel Sharon. És evident que serà a partir d’avui mateix que Olmert podrà exercir amb plenitud el càrrec, ja que fins ara l’exercia provisionalment.

Penso que val la pena que ens fixem en el seu discurs de presa de possessió, en el qual Olmert ha establert els objectius del seu mandat, que no és sinó el de determinar definitivament les fronteres d’Israel, evacuant les colònies de Cisjordània, la qual cosa pensa fer amb o sense la col•laboració dels palestins, abans de concloure el seu mandat l’any 2010.

El propòsit d’Olmert implica el desmantellament de desenes de colònies situades a l’est de la barrera de separació amb els palestins, tot preservant els principals grups de colònies i el control de Jerusalem-est, així com la vall del Jordà, transformada en frontera de seguretat.

Olmert ha afirmat estar dispost a renunciar al “somni” del Gran Israel “amb llàgrimes als ulls” per a “salvar l’essencial i mantenir una majoria jueva estable a Israel”. Olmert ha recordat que aquest camí l’havia traçat Sharon amb la retirada del costat de Gaza, el qual també havia assenyalat el mètode que calia seguir: l’unilateralisme. En aquest sentit, Olmert afirmà el següent: “Un cop arribem a la conclusió que l’autoritat palestina accepta dur a terme negociacions serioses, actuarem d’una altra manera. Si l’autoritat palestina no coopera, nosaltres actuarem d’acord amb el nostre propi criteri i fixarem les fronteres que considerem pertinents per assegurar la nostra defensa.”

El camí no serà planer, i menys si tenim en compte que avui és Hamas qui controla el govern de l’autoritat palestina, però amb el nou govern d’Israel sembla que s’obrin vies per al diàleg i per a l’esperança a l’Orient Mitjà. El que no podem, però, preveure és com respondrà el govern actual de Hamas.

La decisió d’Evo Morales

6 Mai 2006

La decisió d’Evo Morales de nacionalitzar els hidrocarburs de Bolívia no ha estat una sorpresa, encara que sí que ho ha estat la manera com ho ha fet. I quan dic la manera em refereixo a la utilització de l’exèrcit per a prendre posició dels llocs clau i, per tant, de les empreses estrangeres que operaven en el seu país, Repsol entre d’altres. Però em refereixo sobre tot al rol que en aquesta decisió ha representat el president de Veneçuela, Hugo Chávez, que és el qui ha telefonat a les autoritats espanyoles dient que no es preocupessin i també el que ha propiciat una reunió regional amb Lula (Brasil) i Kirchner (Argentina).

D’altra banda, tot i que les autoritats espanyoles s’han mostrat prudents (no així el cap de l’oposició que, com sempre, ha aprofitat l’avinentesa per atacar el Govern espanyol (“piove? Porco governo!”), tot i això, doncs, tinc la impressió que la decisió de Morales podria d’alguna manera perjudicar l’ajut que Espanya està fent a Bolívia. De fet, la companyia espanyola Repsol i la brasilera Petrobras són les més afectades per la decisió d’Evo Morales, d’ací que el govern de Rodríguez Zapatero hagi decidit d’enviar una delegació per conèixer de prop el marge real de negociació en dels propers 180 dies.

Des de Bolívia, però, no semblen massa preocupats per les reaccions que pugui provocar aquesta nacionalització. Ho dic perquè Daniel Sodano, que és l’editor d’una revista influent, “Mercados de América Latina”, ha escrit que Evo Morales no ha fet sinó el que havia promès, i que, de tota manera, cal tenir en compte que ja fa dos anys que Repsol, com les altres companyies, no inverteixen res.

Sigui com vulgui, el problema que genera aquesta decisió nacionalitzadora no és menor, i més si tenim en compte que Espanya s’havia compromès el passat mes de gener a eliminar una gran part del deute públic de Bolívia, concretament 120 milions d’euros. Ara, doncs, la pregunta que sorgeix és aquesta: Mantindrà Espanya la seva promesa? No ho sé. Caldrà estar atents al que digui aquesta delegació que, en els propers dies, visitarà Bolívia.

Sarkozy i la llei sobre els immigrants

5 Mai 2006

En plena tormenta per l’afer Clearstream, Nicolas Sarkozy (que possiblement en sortirà reforçat, mentre que el primer ministre Villepin sembla que tingui totes les de perdre) acaba de defensar un força discutit projecte de llei sobre la immigració que ha estat immediatament contestat per l’oposició socialista i per molts sectors socials.

Sarkozy, que mai no amaga les seves conviccions, vol promoure el que ell en diu la “immigration chosie” (potser hauríem de traduir “choisie” per selecta o escollida) en detriment del que ell denomina la “immigration subie” (la immigració soferta o suportada). I diu coses com aquesta: “Si a algú el molesta el fet de ser a França, que no el molesti gens la decisió d’abandonar el país on no es troba a gust”. El text de la llei Sarkozy preveu endurir les condicions de reagrupament familiar en funció de les possibilitats econòmiques i de les possibilitats d’allotjament.

Convençut de fer el que convé al seu país, Sarkozy afirma que el text que ha presentat és equilibrat: Segur per als qui volen respectar les regles del joc i just des del punt de vista de les persones que volen anar a França respectant les regles d’admissió que fixin els francesos.

Allò que vol realment Sarkozy és que els qui optin per anar a viure a França s’integrin dins el sistema de valors del país i no es converteixin en un càncer per a l’estabilitat social de la República, d’ací que, en opinar sobre els motins provocats fa uns mesos a les ciutats dormitori que envolten París foren, afirmi que aquests foren “el producte directe del fracàs del nostre sistema d’integració.”

Tanmateix no tothom veu amb bons ulls el projecte de llei presentat pel ministre de l’interior. Els socialistes (i també molts responsables d’Esglésies cristianes) creuen que aquest projecte de llei farà encara més precària la situació dels immigrants. De fet, l’oposició parlamentària ha presentat més de quatre-centes esmenes al projecte i el debat promet ser interessant.

El cert és que no tinc una opinió clara respecte del que cal fer amb la immigració, ni sé tampoc si la solució als problemes que crea és aconseguir d’integrar-los en el nostre sistema de valors. Això és bonic i sona bé, però em temo que no és gaire fàcil, d’ací que intentaré seguir el debat que ha de concloure amb la votació final que del text es farà el proper dimarts, dia 9, a l’Assemblea Nacional.

Marbella

4 Mai 2006

Estimat director: Han passat algunes setmanes d’ençà que la justícia espanyola entrà (com diem vulgarment) a sac a l’Ajuntament de Marbella i es va trobar amb un dels fraus (la paraula no és probablement la més exacta) més vistosos dels que s’han produït a l’Espanya democràtica. L’afer “Marbella” era allò que en castellà en diuen “un secreto a voces” d’ençà que aquell vell burlador de la legalitat i de la democràcia que es deia Jesús Gil y Gil (un empresari condemnat i empresonat per l’accident de Los Ángeles de San Rafael succeït el 15 de juny de 1969), en fou elegit alcalde.

Home de negocis sense escrúpols, personatge de posat xulesc i d’incontenible verborrea, Jesús Gil y Gil va voler convertir Marbella en una espècia de “cortijo” per al seu benefici particular i dels qui com ell actuaven. Muntà un partit propi, vessà molts milions en una campanya carregada de demagògia, comprà a qui fes falta i –el que són les coses!- els ciutadans l’elegiren per una aclaparadora majoria. A partir d’aleshores, Gil actuà com si fos un sheriff: menyspreà el que hi quedava d’oposició, la insultà tot el que va voler, convertí les finances del municipi en una mena d’empresa particular, omplí de matons la policia local, prescindí de la normativa vigent sobre urbanisme, oblidà les disposicions legals en matèria d’hisenda i d’intervenció municipal, convidà tots els “jeques” àrabs perquè es construïssin allí les seves grans mansions, expulsà les prostitutes i els petits delinqüents (allò que Gil y Gil en deia “la escoria”) del centre de la ciutat i convertí Marbella en una mena de paradís per a les inversions obscures, en un gran monument per a enaltir el diner negre, en un edèn per al tràfec internacional i, en definitiva, en un lloc on el blanqueig de diners provinent del narcotràfec i de les causes menys nobles hi trobava confort i comoditat. (more…)

Davant la mort de Jean-François Revel

3 Mai 2006

El darrer dia del passat mes d’abril, Le Monde duia la noticia de la mort del filòsof, periodista, i assagista Jean-François Revel en un hospital veí a la capital francesa.

La seva mort m’ha impactat perquè molts joves que teníem vocació de futurs intel·lectuals (hom no desespera mai d’arribar amunt, encara que la vida gairebé sempre s’encarrega de retallar les pròpies ambicions) havíem seguit l’obra de Revel.

Catalogat d’entrada com un pensador d’esquerra, dirigí les pàgines literàries de France Observateur de 1960 a 1963, i acabà sent una mena de bèstia negra per a l’esquerra. De fet, amb Pourquoi des philosophes? (1957) va atacar durament el marxisme, Heidegger i Lacan. Ravel va escriure obres de gran èxit editorial com Ni Marx ni Jésus, La Tentation totalitaire o Comment les démocraties finissent.

En aquesta darrera obra Revel raonava el perquè d’un fracàs anunciat de les democràcies mentre que creia que el sistema comunista cada cop aniria expandint-se més i més. Recordo molt bé la impressió que em féu aquest llibre (que, per cert, avui he estat cercant a la meva biblioteca i no he estat capaç de trobar-lo) quan afirmava que –cito de memòria- “la democràcia serà possiblement un parèntesi dins la història”. Sortosament sembla que va equivocar-se, si més no pel que fa al comunisme, un règim que, de joves, crèiem intocable i cridat a avançar per tot el món i que, pel que fa al de l’antiga URSS, s’ha dissolt de manera irreversible.

Revel opinava sobre tot allò que se li posés al davant (fou editorialista de L’Express durant molts anys) i contribuí poderosament a crear un estat d’opinió política. S’hi podia estar d’acord o en contra, però la prosa de Revel no deixava a ningú indiferent. En aquest sentit l’admiro i penso que ha estat un home de lletres força important per a la meva generació.

Polítiques d’unitat

2 Mai 2006

Mentre Joan Manuel Serrat, se suposa que amb bona fe però amb força menys encert, presenta i divulga a Maó el seu nou disc, “Mô”, escrit així, tal com pot veure el lector, i coadjuva, per tant, a ampliar el conflicte sobre el nom català de la ciutat que sofreix darrerament l’embat d’un col·lectiu que, sota l’aparença de defensar la grafia antiga del topònim (Mahó), el que en realitat pretén és defensar l’oficialitat del nom de la ciutat en llengua castellana, atacar la política de normalització lingüística i fer tot el que els sigui possible en contra de la unitat de la nostra llengua, mentre això succeeix, dic, i mentre els valencians es resisteixen a acatar la sentència del Tribunal Suprem que defensa precisament aquesta unitat, a les Illes Balears, la direcció general de política lingüística (en mans del PP) analitza amb la secretaria general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya (en mans d’ERC) la possibilitat de crear seminaris de formació d’experts avaluadors en els que puguin participar tècnics, assessors, filòlegs i correctors d’ambdues comunitats autònomes.

Així al menys ens ho explicava Andreu Manresa a l’edició d’El País del passat diumenge, 30 d’abril. En definitiva, que tot i les divergències que pot haver-hi entre el govern del PP i l’oposició socialista i nacionalista a les Illes Balears, el seny s’imposa en el camp de no maltractar la llengua i, menys encara, en el de defensar opinions filològiques que no tenen res a veure amb la realitat científica. Això em consola i m’impulsa a felicitar els dos directors generals, Miquel Melià i Miquel Pueyo, per la seva assenyada actuació en aquest camp.


%d bloggers like this: