Sándor Márai

by

La instauració del comunisme a l’Europa de l’Est no només implicà un canvi polític substancial i radical per a tots aquells països que quedaren sota la bota soviètica sinó també cultural. Sense anar més lluny, a Hongria es prohibiren totes les obres de Sándor Márai, un escriptor que havia nascut a la petita ciutat de Kassa (avui Eslovàquia) i que emigrà als Estats Units l’any 1948. De fet, els comunistes aconseguiren esborrar Márai de la memòria col·lectiva hongaresa fins que, caigut el mur i el sistema, se l’ha reivindicat com un escriptor de primera fila europeu.

“El último encuentro” (Salamandra, 2005) és una petita joia d’aquest escriptoren el qual conta que, en un petit castell de caça, a la falda dels Càrpats, on temps enrere s’havien celebrat vetllades elegants i on podia sovint escoltar-se música de Chopin, després de molts anys de silenci (quaranta-un exactament) es troben cara a cara dos personatges ancians que no s’havien vist des d’aleshores. Entorn de la mateixa taula on s’havien trobat per última vegada, viuen un duel dialèctic respecte d’allò que va separar-los durant tant de temps. A la taula, aquest cop hi manca una tercera persona, una dona, el record de la qual, en aquesta querella, hi tindria molt a dir.

Citaré només dos paràgraf (que possiblement no tenen molt a veure amb el fons de la trama, però que a mi m’han corprès). El primer de Konrád, el convidat:

-Mi patria –aclara el invitado- dejó de existir. Se descompuso. Mi paria era Polonia, Viena, esta casa y el cuartel militar de la ciudad, Galizia y Chopin. ¿Qué queda de todo aquello? Lo que lo mantenía todo unido, esa argamasa secreta, ya no existe. Todo se ha deshecho, se cayó a pedazos. Mi patria era un sentimiento. Este sentimiento resultó herido. En momentos así, hay que partir. Al trópico o más lejos aún.

El segon és de Henrik, l’anfitrió:

-Un día te despiertas y te frotas los ojos, y ya no sabes para qué te has despertado. Lo que el nuevo día te traiga, ya lo conoces de antemano: la primavera, el invierno, los paisajes, el clima, el orden de la vida. Ya no puede ocurrirte nada imprevisto: no te sorprende ni lo inesperado, ni lo inusual, ni siguiera lo horrendo, porque ya conoces todas las posibilidades, ya lo tienes todo visto y calculado, ya no esperas nada, ni lo bueno, ni lo malo… y esto precisamente es la vejez.

I mentre Konrád i Henrik, ja molt ancians però lúcids, es confessen el seu desengany, Krisztina –la ja desapareguda Krisztina- roman en el record i en la desventura dels dos personatges.


%d bloggers like this: