El desafiament libi després de Gaddafi

by

Quan, després de mig any de bombardeig i de guerra, estem a punt de tocar el final d’aquesta operació militar que l’OTAN ha dut a terme a Líbia, emparada per una resolució de l’ONU que, com ressaltava fa uns dies Luis Alejandre, no es pot agafar ni amb pinces, ens hem de plantejar quin és el futur d’aquest Estat (que d’Estat en té només el nom) on, fa 42 anys, el dictador Gadaffi va crear un règim únic per la seva naturalesa –la Jamahiriya- desproveït de les institucions generalment admeses a les democràcies, que funcionava a través de comitès populars que prenien les decisions mentre d’altres comissions les executaven. Perquè a Líbia, Gadaffi no tenia cap càrrec formal, ni ningú no coneixia els noms dels seus responsables polítics, ni dels ministres, ja que només es mencionava el càrrec, però no les persones que prenien decisions, que eren canviades amb regularitat. Un invent del dictador que ha estat vigent des de 1970.

Arribem, dic, al final d’aquesta lluita civil cruenta que tindrà un perdedor clar: Muammar El Gadaffi, però de la qual en desconeixem encara el vencedor, perquè ens trobem davant d’una situació extraordinària, ja que si bé és cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) de Bengasi ha estat reconegut per la comunitat internacional, els rebels de Misrata, que han combatut molts mesos en defensa de la seva ciutat, afirmen privadament que ells no tenen cap intenció d’obeir les ordres del CNT. És possible que la seva intransigència no duri gaire, però és, com a mínim, un signe de profundes divisions que aixequen nombroses incògnites davant el futur.

Fa només unes setmanes, el cap de l’exèrcit rebel, Abdel Fatah Younis, va ser assassinat després de ser cridat del front amb no sabem quin pretext i separat dels seus guardaespatlles. Va ser torturat i el seu cos cremat. Que jo sàpiga, la tribu a la qual pertanyia el general assassinat no ha obtingut encara cap explicació sensata de la seva mort, i fa uns dies, The Times deia que fonts diplomàtiques creïbles sospitaven del president del consell executiu del CNT, Mahmud Jibril, d’haver participat en l’assassinat, en témer que el general mort s’imposés com a cap suprem, un cop les seves tropes prenguessin Trípoli.

Hi ha, doncs, profundes divisions entre els insurgents de l’est i de l’oest del país, que es malfien de certs trànsfugues de l’antic règim que, després d’haver-lo traït, han assumit llocs de comandament a Bengasi.

Per a molts libis, la fi del llarg regnat de Gadaffi serà un gran alè. El culte que calia dedicar a la seva personalitat, l’autoritarisme, la seva ideologia pueril i les seves bufonades d’opereta havien aconseguit dur a terme una opressió molt particular. A manera d’exemple diré que estudiants libis es van veure obligats a refer un any sencer dels seus estudis perquè havien suspès l’examen obligatori sobre el “Llibre verd” de Gaddafi. No ens ha de sorprendre, per tant, que l’edifici on radicava el departament d’estudis sobre aquest “Llibre verd” vagi ser un dels primers a ser incendiats a Bengasi un cop la rebel·lió va començar el passat 15 de febrer.

Les mesures de l’OTAN

Contràriament al que va succeir a l’Iraq després del derrocament de Saddam Hussein per les forces americanes i britàniques, els rebels libis gaudiran, tanmateix, d’una situació més privilegiada, a pesar del que he vingut dient fins ara. En primer lloc, ells tenen un pla, cosa que no succeí a Bagdad, l’abril de 2003, quan els americans hi van enviar Paul Bremer, un administrador que espero que sigui apallissat per la Història.

Un document secret que ha publicat The Times explica que els insurgents i els seus aliats han previst un destacament d’entre 10.000 i 15.000 homes –cap dels quals no és originari dels bastions rebels de l’est del país-, per assegurar la seguretat a la capital, on viuen 2 milions de persones. Contràriament, doncs, al que va succeir a l’Iraq, aquí hi ha un govern revolucionari que potser (confiem-ho) serà capaç de prendre el poder. Encara més, aquest afirma tenir ja decidits qui seran els seus representants polítics a Trípoli, com també els agents que dirigiran la seguretat, cap d’ells amb compromisos anteriors a l’antic règim.

És evident que l’OTAN vol evitar a tot preu de repetir els desastrosos errors comesos a Bagdad, on l’exèrcit havia estat completament dissolt, i el partit Baas, que exercia el poder, completament purgat. El resultat va ser que centenars de milers de soldats professionals es van trobar sense salaris i sense cap esperança de tenir-ne un; circumstància que els feia susceptibles de ser reclutats per la rebel·lió a fi de combatre els ocupants estrangers.

Tot i així, la transició no es farà sense dificultats. Després de la sagnant batalla de Trípoli, la creació d’un nou Estat serà complexa, si és que tenim en compte la dificultat de reprimir les represàlies, les matances i el pillatge, així com la destrucció de les infraestructures públiques essencials per al redreçament d’una economia en estat de ruïna.

La formació d’un òrgan de govern per a Trípoli comporta també riscos intrínsecs, perquè un exèrcit rebel ja ha pres posició a l’est i també s’ha creat un segon exèrcit a l’oest, i això significa –i, sens dubte, comportarà- una rivalitat entre les dues regions que s’hauria de superar. A més, com he dit al principi, l’estabilitat en la direcció del moviment de l’exèrcit és lluny d’estar assegurada.

El principal desafiament, doncs, a què s’ha d’enfrontar el CNT un cop els exèrcits hagin capturat, viu o mort, Gadaffi, és d’esdevenir capaç de controlar la situació, d’assegurar la seguretat i de restablir l’estabilitat en el més breu espai de temps possible. La tasca que haurà de dur a terme en els vint o trenta dies que seguiran a la caiguda definitiva del règim, hauria de consistir, per tant, a preparar una llei electoral per organitzar unes eleccions generals lliures dins els propers sis mesos. Un desafiament, sens dubte, propi de titans.

Advertisements

%d bloggers like this: