No és només el sexe, Monsieur Strauss-Kahn

by

Quan a l’època de Franco un ministre es veia involucrat en algun afer impropi (deixem-ho així), diuen que el general, a més de cessar-los (agraint-los formalment els serveis prestats), els renyava dient: “Siempre os pillan por la cartera o por la bragueta”. I, probablement, tenia raó el vell jerarca perquè si el sexe és (o pot ser) un problema per al polític, els diners en són un altre, avui per avui, superior. Permeteu-me, doncs, que parli d’una qüestió tan perillosa com llenegadissa com és el comportament sexual dels polítics i que ho faci arran del cas recent de Dominique Strauss-Kahn.

En efecte, tots sabem que el passat 1 de juliol, la justícia de Nova York va decidir alliberar DSK sota fiança. Els advocats de l’anterior dirigent del Fons Monetari Internacional (FMI) volien, a més, que el deslliuressin també dels càrrecs que manté contra el seu client la jove que l’acusa d’agressió sexual, tot al·legant que el seu testimoni és cada cop menys fiable (i potser tenen raó, no ho sé). De moment, la justícia nord-americana no hi ha accedit i no sabem com acabarà la cosa, encara que, a molts diaris francesos, es continua opinant que DSK ha estat objecte d’un “assassinat” mediàtic i judicial. Encara més, alguns dels seus amics socialistes al·leguen que ha estat objecte d’una persecució i apel·len a un complot, alhora que subratllen que el testimoni de la dona de feines guineana és poc fiable. Fins i tot, en un diari com Le Monde (3.07.2011), Denis Lacorne, especialista en els Estats Units, ha escrit respecte d’aquesta dona guineana “de pell negra” que “El mite roussonià i postcolonial del ‘bon salvatge’ s’esfondra”. Quasi res!

No em correspon a mi jutjar DSK i no ho faré. Per tant, no sé si el vell patró de l’FMI és o no és culpable del que se l’acusa. Deixem-ho, doncs, que ho resolguin els tribunals. Però el que em sembla interessant d’observar és la polèmica que ha sorgit darrerament a França sobre les possibilitats que té DSK (si és declarat innocent) de ser el candidat dels socialistes a les presidencials de 2012.

De fet, la moral sexual dels polítics és una matèria que distingeix les nacions llatines d’altres més puritanes. Sembla que els llatins (diguem-nos francesos, italians o espanyols) admirem els seductors, mentre que els nord-americans, els britànics i els alemanys es mostren molt més repatanis a l’hora d’admetre’ls. Això ha fet que nosaltres, els llatins, siguem molt més tolerants que els britànics, alemanys i nord-americans a l’hora de jutjar la moral sexual dels nostres dirigents. I de tots nosaltres, sembla que els francesos són els campions en aquest camp.

Curiosament, no crec que hagin influït només en aquesta actitud tolerant dels francesos el segle les Llums (tan admirat per mi) o bé el repudi revolucionari a la intolerància de l’Església en matèria sexual, perquè la cosa ve de lluny, com ho demostra que, també els monarques francesos (ells tan “cristianíssims”), s’envoltaven d’amants a la seva cort, sense mai amagar-les, a diferència dels monarques espanyols, que també fornicaven, però d’amagat. D’altra banda, penso que cap país té una literatura eròtica del nivell de la francesa: que abraça tout court, des del marquès de Sade a Catherine Millet.

Dic això perquè, si els francesos són tan tolerants pel que fa a la moral sexual dels seus polítics i DSK acaba essent absolt, no s’entén el resultat de l’enquesta que acaba de publicar el magazine Le Point (4.07.2011), segons la qual el 51% dels francesos creuen que DSK hauria de renunciar a ser candidat a les presidencials, mentre que només el 42% creuen que el personatge té encara davant seu la possibilitat de fer carrera política.

He de reconèixer que la lectura d’aquest resultat m’ha sorprès perquè sembla que qüestioni, potser per primer cop, la relació entre poder i sexe i, contràriament al que crèiem fins avui, revela un desamor entre els francesos i les històries de seducció. Però si analitzem una mica més a fons el cas de DSK, potser haurem de concloure que no és tant que els francesos s’hagin tornat puritans, com que l’actitud de DSK trenca els mínims que s’exigeix en el comportament d’un polític que pretén assolir la presidència del país.

Perquè, per poc que analitzem el debat que el cas ha provocat a França, veurem, en efecte, que la qüestió de fons que discuteixen els francesos arran del comportament de DSK no és, pròpiament (ni exclusivament), d’ordre moral. No significa, per tant, que els francesos hagin renunciat de sobte a les conquestes de les Llums ni a les que els va comportar la Revolució en matèria de llibertat, com algú ha volgut donat a entendre. Es tracta més aviat que DSK, amb el seu comportament irresponsable, ha posat en entredit algunes de les virtuts capitals que ha d’ostentar la persona que ha de presidir l’Estat. I aquestes virtuts no impliquen tant l’exigència d’un determinat comportament en matèria de sexe, com d’una conducta que garanteixi l’estabilitat i la seguretat d’un país que atorga al president uns poders excepcionalment grans. I un home que es complau, com DSK, a ficar-se en situacions tan compromeses, ha de saber que molt fàcilment pot caure en un parany que comprometi greument el present i el futur de França.

Em sembla, doncs, que, mostrant-se contraris a la represa de la carrera presidencial de DSK, els francesos no reivindiquen tant la moralitat sexual del president com la seguretat i l’estabilitat que exigeix el càrrec. Entre d’altres raons, perquè el president de França no pot ser un home sotmès a cap tipus de pressió. I de temptatives de pressió segurament n’hi ha moltes, però dues són molt evidents: una  és el sexe (“la bragueta”, que deia Franco); una altra són diners (“la cartera”, en frase del general).

Aquests dies, DSK, està essent jutjat (i criticat) per la primera, però damunt ell pesa també la segona temptativa de pressió. I no tant perquè se l’acusi d’haver robat, ni perquè se l’hagi acusat de suborn, ni perquè s’hagi enriquit il·legalment, com ha succeït en tants polítics espanyols que no cal que mencioni, sinó per una cosa més subtil: pel rebuig que els francesos han demostrat, no sols al llibertinatge narcisista i prepotent de què ha fet gala DSK, sinó també, i sobretot, al tren de vida fastuós i ostentós en què es mou habitualment. Un tren de vida que ha ferit la sensibilitat de la gent i que ha provocat les més dures crítiques de la premsa francesa.

 

Advertisements

%d bloggers like this: