La “Carta d’Al-Salmi”: la trampa a les eleccions a Egipte

by

A Egipte, una setmana abans de començar les eleccions, acabem d’assistir a una represa de la revolució del passat mes de gener. Aquesta revolució inacabada vol prosseguir i tendirà a arribar al final, però el que desitjarien els revolucionaris s’augura difícil, si no impossible, si és que ens atenem als esdeveniments.

El moviment iniciat pels joves de la plaça Tahrir s’assembla, de fet, al que es va produir l’any 1954 quan Mohamed Néguib va ser expulsat pels militars dirigits per Nasser. El partits polítics de l’època eren proper a Néguib, que cercava de ressuscitar-los per recloure els militars a la seves casernes. Però el projecte de Nasser triomfà finalment, abrandant un mot d’ordre: “A baix la llibertat!”

El caràcter antimilitar de la revolució del passat mes de gener s’atenuà aquest cop pel fet que l’exèrcit no va reprimir els revolucionaris i va semblar que d’alguna manera acceptaria les seves reivindicacions. Si això hagués estat realment així, l’actitud de l’exèrcit hauria pogut servir de base a una fórmula de cohabitació “a la turca” que permetés la convivència entre els plantejaments democràtics dels ciutadans i els interessos de la institució militar. Però l’exèrcit ha acabat mostrant unes ambicions que els revolucionaris mai no podran acceptar.

Els militars, en efecte, han cregut que les reivindicacions es limitaven a foragitar Hosni Mubarak, la seva família i els principals símbols de la corrupció, però també que el règim podia continuar sense canvis de relleu, ni tan sols com a conseqüència d’unes eleccions netes i democràtiques. Fet i fet, doncs, com a l’Iran, un dels països que organitza eleccions de manera continuada sense que mai, però, se somoguin els fonaments de la República islàmica que va fundar l’aiatol·là Jomeini.

Uns dies abans de les eleccions, tots els indicadors confirmaven aquesta teoria: a l’exèrcit no hi ha cap pressa per jutjar l’antic règim i, encara menys, per iniciar la transició. D’altra banda, les actuacions arbitràries exercides des del poder que ostenta el mariscal Mohamet Hussein Tantaui contra els militants demòcrates i els escriptors de blocs deixen veure clarament que els qui avui ostenten el poder a Egipte entenen que la salvació només pot venir dels militars. A ningú, doncs, no ha de sorprendre que aquesta solució, no per antiga poc coneguda, propiciada pels tirans de totes les èpoques, empenyi la gent a la desesperació.

El doble joc dels Germans musulmans

Després de la caiguda de Hosni Mubarak, el Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA) decidí reformar la constitució, fent-hi uns simples ajustaments. Immediatament designà una comissió a la qual només hi havia representades dues sensibilitats polítiques: la meitat dels seus membres eren propers a l’antic règim, l’altra meitat eren membres dels Germans musulmans.

El CSFA perseguia la victòria del “sí” i els Germans musulmans van posar tot el pes a la balança d’aquest fent creure als seus partidaris que un “no” implicaria la derogació del paràgraf que estipula que l’Estat és musulmà. Alhora van contemplar amb la mateixa passivitat que l’exèrcit l’atac furibund dels radicals musulmans wahhabites contra la minoria copta.

El referèndum, però, no va fer sinó reforçar el poder del CSFA i del seu líder, el mariscal Tantaui, que, emparant-se en el resultat que li era favorable, proclamà unilateralment una Constitució provisional.

En realitat, doncs, els Germans musulmans s’han anat transformant en una mena de suport polític al govern dels militars, als quals lloen dia i nit mentre actuen severament contra tots els qui gosen criticar-los. El resultat d’aquest procés no ha estat sinó un augment considerable de les posicions extremistes. De fet, amb la sèrie d’atacs contra els coptes, cada cop són més els egipcis que temen l’impasse al què els militars els estan conduint. I la futura Constitució corria el risc de ser escrita per extremistes.

De sobte, el CSFA va ser conscients de la força que anaven prenent els Germans musulmans i del perill que això representava fins i tot per a ells, i per tal de conjurar-lo es van treure del barret la “Carta d’Al-Selmi”, una mena de “Carta atorgada” de caràcter supraconstitucional destinada a establir els principis de la futura Constitució, i, en realitat, a fixar la primacia de la decisió dels militars sobre el poder del futur Parlament. O dit d’una manera més plana, destinada a consolidar la supremacia dels interessos de l’exèrcit per damunt de les llibertats públiques dels ciutadans. En realitat, els militar volen impedir el triomf d’aquesta dinàmica puixant que representen els joves de la plaça Tahir, però volen també, i alhora, barrar el pas als moviments islamistes, tot impedint que Egipte es transformi en un Afganistan bis.

Hem iniciat, doncs, en aquest marc tan estrany un procés electoral que durarà quatre mesos i en la qual participaran tots els diferents sectors de la societat. Un procés que, ja en els inicis, mostra el que ha de ser un triomf indiscutible de l’islamisme moderat. Tanmateix, tothom comença a tenir clar que els militars constituiran un Estat dins l’Estat si res no ho malmet, i mantindran un poder absolut sobre la futura Constitució, que privarà als representants del poble el control civil de les Forces Armades.

Tornem, doncs, a Hosni Mubarak, tornem a Nasser… És el cercle viciós de sempre. El cercle viciós de totes les tiranies i de tots els tirans.

Anuncis

%d bloggers like this: