La lliçó apresa a l’Iraq

by

La guerra de l’Iraq –la que va emprendre George W. Bush contra Saddam Hussein per “democratitzar el país, vèncer el dictador i acabar amb les seves armes de destrucció massiva”- ha acabat oficialment i de manera poc espectacular el passat 15 de desembre, després d’una cerimònia molt simple a l’aeroport de Bagdad, que tots vam poder veure als noticiaris de la televisió. Però els Estats Units volen seguir jugant un rol important en aquell país. Segons ha dit The New York Times, “la més gran ambaixada americana del món es troba a Bagdad, la qual compta amb 16.000 empleats, incloent-hi molts agents d’empreses de seguretat privades.” I més de 200 militars americans restaran també allí per formar les forces de seguretat iraquianes. Si tenim, doncs, en compte el punt de vista d’aquest influent diari nord-americà, aquesta guerra no acaba “ni amb una victòria ni amb una derrota. Per als optimistes, la violència ha estat reduïda a un nivell que hauria de permetre a l’Iraq de prosseguir la seva trajectòria vers l’estabilitat i la democràcia. Per als pessimistes, la presència americana no significa sinó una bena sobre una ferida infectada.”

Amb el final d’aquesta guerra, el president Obama ha marcat la fi d’un decenni d’esforços que els Estats Units han fet per afaiçonar l’Orient Mitjà a la seva imatge i semblança. De fet, la guerra de l’Iraq ha volgut ser l’encarnació de la doctrina Bush, una política que havia decidit dur a terme la guerra preventiva contra tot el que era percebut com una amenaça real o potencial.

No ha estat, certament, un èxit aquesta política que Bush posà en marxa el 2003 fonamentada sobre errors de percepció i –diguem-ho clarament- sobre mentides premeditades, el resultat de la qual pot ser qüestionat severament. En paraules de Stephen Walt, professor a la universitat de Harvard: “Durant molt de temps, la síndrome postiraquiana produirà una reticència real a dur a terme operacions militars que, de prop o de lluny, tinguin alguna mena de semblança amb la guerra de l’Iraq.” Per tant, en el futur, difícilment els nord-americans duran a terme ocupacions prolongades ni tampoc intentaran remodelar la política interior d’un país sobirà. És, doncs, més probable que prefereixin dur a terme operacions selectives (per exemple, la que van dur a terme per eliminar Ben-Landen) a intentar la reforma de societats senceres, cosa que, com hem vist, ha semifracassat (si és que no ha fracassat del tot) a l’Iraq.

 

Un cost exorbitant

Amb la retirada dels darrers soldats americans, els responsables de la política interior i exterior nord-americana hauran de fer front, durant els propers anys, a les conseqüències del cost colossal que ha implicat una guerra que havien previst que duraria tan sols uns mesos. El ministre de la Defensa, Leon Panetta, va acollir molt favorablement la decisió del president de retirar-se de l’Iraq i declarà que havien estat els soldats americans i les seves famílies els qui havien suportat el pes més feixuc de la guerra, ja que gairebé 4.500 soldats americans han mort en sòl iraquià. I encara que el ministre no es va referir al cost econòmic, tots els analistes de política internacional asseguren que la guerra ha costat als Estats Units més de 800.000 milions de dòlars en una època de fort acreixement dels dèficits. La factura acumulada de les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan s’apuja a més de 1.200.000.000.000 de dòlars (un bilió, dos-cents mil milions de dòlars). Una xifra astronòmica difícil d’imaginar.

Per a la major part dels experts en política estrangera, els costos financers i humans de la guerra són la principal raó que farà que els Estats Units no iniciïn una nova invasió similar en un futur pròxim. De fet, més enllà del que digui oficialment el Pentàgon, la realitat és que la ocupació iraquiana ha estat, des de molts punts de vist, una aventura sense cap futur. “Els Estats Units no oblidaran la reconstrucció descurada que han dut a terme a l’Iraq”, ha dit Kenneth Pollack, especialista de l’Orient Mitjà, el qual ha afegit el següent: “La lliçó d’aquesta guerra és que, si la invasió resulta fàcil, la reconstrucció necessita un esforç important i prolongat. Si no estem preparats per dur-la a terme, aleshores més val no intervenir.”

Si deixem de banda costos i les conseqüències morals de la intervenció –que són, sens dubte, els que a nosaltres ens importen més-, haurem de concloure que una de les conseqüències de la guerra de l’Iraq serà la dificultats en què ara es troben els nord-americans per modernitzar l’exèrcit. En aquest sentit, James Lindsay, director d’estudis al Consell de relacions exteriors, ha dit que “En imposar una pesada càrrega per a les nostres finances, la guerra de l’Iraq ha contribuït a crear la perillosa situació financera on ens trobem avui. Això tindrà greus conseqüència sobre el nostre futur, quan nosaltres tinguem necessitat de nous avions o sistemes d’armament que són molt cars.” I va encara més enllà aquest analista en afirmar que, per importants que hagin estat els costos de la guerra, els costos indirectes podrien ser encara molt més considerables, ja que l’Iraq ha absorbit tota l’atenció dels nord-americans en un moment on els Estats Units s’haurien d’haver concentrat en l’emergència, cada cop més puixant, de la Xina com a potència mundial. Perquè no ho oblidem: la Xina fa via per convertir-se aviat en la primera potència mundial.

Sigui com vulgui, i més enllà del dolor que la guerra ha provocat a moltes famílies, el que sembla evident és que els Estats Units no han sortit ben parats de l’aventura que un texà de mig pèl (amb el suport d’un espanyol megalòman i d’un primer ministre britànic laborista!) va iniciar un mal dia per demostrar a tot el món la força del seu braç. De fet, la intervenció americana en aquella regió ha deixat una traça profunda en el país i, també, en el Pentàgon. És probable que l’única conseqüència positiva d’aquesta guerra és que Washington hi pensarà dues vegades en un futur abans de llançar-se de nou a una operació militar de llarga durada.

Anuncis

%d bloggers like this: