Sobre la Llei FACTA, les SICAVs i la lluita contra el frau

by

Després de gairebé quatre anys de negociacions, Barack Obama ha aconseguit imposar l’aixecament del secret bancari a Suïssa. Berna va acordar implementar la legislació FACTA que preveu l’intercanvi automàtic d’informació en tots els comptes en poder dels nord-americans al país.* I això és una bona notícia. Caldrà esperar que la pressió dels Estats Units d’Amèrica ajudi perquè les coses finalment comencen a traslladar-se a Europa.

Els elements essencials hi són: sembla, per tant, que el secret bancari està vivint els seus últims dies i això, amb sort, pot acabar amb el frau i amb l’evasió d’impostos (o bé ajudar a reduir les dues coses, perquè hem de reconèixer que els experts en aquesta matèria són tan audaços com intel·ligents). A tall d’exemple direm que, només dins la Unió Europea, la pèrdua estimada d’ingressos fiscals anuals és d’un bilió (!) d’euros, molt pocs dels quals pertanyen a les classes mitges i als assalariats, sobre els qual recau el major esforç fiscal.

1_Dollar_1957_igwt

El dòlar, moneda que continua afirmant que els Estats Units creuen en Déu. “In God we trust”.

Acabarem amb els paradisos fiscals?

Sembla, doncs, que ja és hora d’actuar i d’acabar amb les pràctiques qüestionables d’alguns països d’Europa que coadjuven decididament en aquest frau en massa, perquè, avui, el problema de l’evasió fiscal no sols és coadjuvat per paradisos fiscals llunyans, com per exemple les britàniques Illes Verges (Carib), sinó també per Estats que tenim a la vora i que contribueixen a aquest greu problema de solidaritat i de justícia, com Suïssa, Mònaco o les illes Jersey i Guernsey. I molt pitjor encara, per Estats que formen part de la Unió Europea, com  Luxemburg i Àustria. I això no és tolerable.

Aquests socis europeus no han acceptat fins avui l’intercanvi d’informació sobre la base d’una sospita particular de l’administració tributària respecte d’un contribuent determinat. Sembla, doncs, que, com la Infanta Cristina i el seu marit Iñaki Urdangarin, aquests països consideren que la comunicació de les declaracions de renda a un jutge que sospita de les seves malifetes és un atemptat injustificable a la seva vida privada. Però tots sabem que, per defensors que siguem del respecte a la privacitat –que ho som-, és fonamental que aquesta cedeixi quan l’interès comú ho demana. I el secret bancari dels països que he citat no defensen fonamentalment la privacitat, sinó que, amb la seva actuació opaca, impedeixen que es persegueixin actuacions fraudulentes i, en definitiva, es converteixen en còmplices o, com a mínim, encobridors d’evasions fiscals que poden ser delictives.

Amb les noves normes en preparació, l’intercanvi d’informació serà sistemàtic i els defraudadors ja no es podran escapar tan fàcilment. Aquesta és una mesura de la justícia fiscal, perquè els impostos que ells no paguen els paguen uns altres. Evidentment.

El problema de les SICAVs

Dit això convé recordar que la política fiscal europea no hauria de limitar-se a la lluita contra el frau dels individus, ja que l’optimització fiscal que duen a terme amb gran precisió d’acord amb la llei (!) –i això és el més sagnant- algunes de les grans empreses (Les Societats d’inversió [col·lectiva] de capital variable o SICAVs, que tributen a l’1% ** ) és una veritable injustícia per a les Petites si mitjanes empreses o PIMEs, que no tenen la mateixa capacitat per organitzar-se.

Per tant, encara hi ha molt de camí a recórrer en aquest camp, ja que, a petició de França, Regne Unit i Alemanya, l’OCDE està treballant per establir noves normes per complicar aquest tipus de pràctiques abusives que permeten a empreses com  Starbucks, Google o bé Amazon (per citar-ne tan sols algunes de molt conegudes) pagar poquíssims impostos sobre els seus enormes beneficis.

starbucks

Val a dir, però, que sóc pessimista, perquè hi ha una cosa que fa difícil canviar la situació impositiva de les SICAVs. És la següent: que si se’ls exigeix pagar més impostos, tot d’una aniran a d’altres països on sigui més fàcil obtenir una rendibilitat superior, traslladant simplement el seu patrimoni a una societat europea que estigui subjecta a una legislació menys restrictiva. Dit d’una altra manera, l’endemà d’augmentar els impostos a les SICAVs, totes estaran domiciliades a Luxemburg.

És, doncs, evident que per resoldre aquesta greu i injusta situació, caldria que es dugués a terme una acció coordinada de tots els països importants a fi d’endurir, conjuntament i alhora, les normes fiscals, per tal que obstaculitzin la fugida dels diners a països que no participin d’aquesta acció coordinada.

Tanmateix, hem de saber que recórrer aquest camí (que a nosaltres ens sembla tan lògic) és, avui, pràcticament inviable, perquè hi ha massa interessos que impedeixen que s’hi avanci. Entre d’altres raons, perquè els amos de les SICAVe són, probablement, el col·lectiu més poderós del món. I el món, avui (es probable que sempre hagi estat així) no el regeixen els governs dels Estats, sinó els grans posseïdors de capital, els quals, entre d’altres facilitats, tenen les tecnològiques, i decideixen sobre els seus diners en dècimes de segon, mentre que els Estats –i no parlem ja de les institucions de poder internacionals, com la Unió Europea-, necessiten dies, mesos i, de vegades, anys per prendre decisions de govern que són tan urgents com necessàries.

Tot i així, definir i implementar una política fiscal comuna dins la Unió Europea és essencial en el context d’una política econòmica que també afecti a tots els Estats (per bé que aquest desideràtum sembli encara molt llunyà). I això perquè els impostos són, de fet, l’instrument que permet que els Estats promoguin el desitjat creixement que  ens ha d’ajudar a sortir de l’actual depressió econòmica.

————

* La Llei FACTA (Foreign Account Tax Compliance Act) dels EE.UU és una llei extraterritorial que elimita el secret bancari i que, en els termes que està redactada, obliga als bancs i entitats financeres de tot el món. De fet, des del passat 1 de gener 2013, les entitats financeres de qualsevol país que siguin (Bancs, Asseguradores, Administradores de Pensions, Administradores de Valors i similars, denominades FFI per les seves sigles en anglès) hauran de complir –segons diu aquesta llei- noves regles en la captació, processament i transmissió d’informació, derivades de la llei fiscal de comptes a l’estranger dels EE.UU). La característica més singular d’aquesta llei és que pretén aplicar-se també a d’altres Estats (d’aquí que sigui molt polèmica), perquè trenca normes internacionals. Per això, el fet que Berna hagi decidit subscriure-la pel que fa als comptes en poder dels nord-americans a Suïssa és un gran avanç en el camí de la transparència i en la lluita contra el frau.

Anuncis

%d bloggers like this: