Josep Maria Quintana

Estimat director: Després que Bush i Blair fessin sengles visites a l’Iraq a finals de maig i ens oferissin una visió optimista de la realitat un cop el nou govern presidit per Nouri Al-Maliki es posés en marxa, The Washington Post ha intercepta una nota confidencial que l’ambaixador nord-americà a l’Iraq, Zalmay Khalilzad, dirigia a la secretària d’estat, Condoleezza Rice.

Publicada pel diari londinenc The Independent, la nota es refereix al llarg de 23 punts a qüestions relacionades amb la vida quotidiana, i ens mostra una realitat molt diferent de la que ens volen fer veure Blair i Bush. Te’n faré, si m’ho permets, un resum. Diu Zalmay Khalilzad: (more…)

Estimat director: El passat dia 7 de juny, les forces nord-americanes que ocupen l’Iraq aconseguiren un important objectiu en matar el cap de la branca iraquiana d’Al-Qaeda, Abou Moussab Al-Zarqaui. Val a dir d’entrada que estem davant la mort d’un personatge ben peculiar que, tot i ser el segon de Ben Laden, presentava una formació ben diferent a la del gran líder mundial del terrorisme. Amb antecedents de petit delinqüent violent, el jordà Al-Zarqaui procedia d’una família pobra i mai no havia tingut cap formació intel·lectual, a diferència de Ben Laden, propietari d’una immensa fortuna i amb una formació feta, si més no en part, a Occident. D’altra banda, tot i que compartien uns mateixos objectius, l’estratègia terrorista d’Al-Zarqaui s’havia diferenciat últimament de la del líder fins al punt que, en els darrers tres anys, havia causat la mort de més persones de les que van perdre la vida a les torres bessones de Nova York. (more…)

Estimat director: És a partir d’aquella frase de Montesquieu “Jo sóc home necessàriament, francès ho sóc per casualitat” que prenem consciència d’una cosa: que si a l’interior de cada Estat som ciutadans, en tant que habitants del món som –i ho som primerament- éssers humans. I d’aquí haurem de concloure que, a pesar de les nostres diferències, el que els homes tenim en comú és superior a allò que ens diferencia. Per això, un altre representant del segle de les Llums, el francès Denis Diderot, escrivia al filòsof anglès David Hume el 22 de febrer de 1768 aquestes paraules: “Estimat David, vós sou de totes les nacions, i mai no demanaríeu a un desgraciat la seva procedència. Jo m’enorgulleixo de ser, com vós, ciutadà de la gran ciutat del món.” (more…)

Estimat director: Quan diem d’algú que és un intel·lectual, estem segurs d’utilitzar bé el concepte? No gosaria afirmar-ho, i això perquè possiblement no ens hem plantejat mai el sentit exacte d’aquest mot. Ho has fet, tu, algun cop, amic director?

M’ha suggerit d’escriure aquesta lletra de batalla la lectura d’un article de Timothy Gaston Ash publicat a The Guardian (Londres) que ell intitulava així: Què és un intel·lectual? Segons aquest professor de la Universitat d’Oxford, el concepte és essencialment francès, fins al punt que, si un dia passejant per Londres et creues inesperadament amb un escriptor famós i, després de saludar-lo, li demanes si es considera un intel·lectual, el més probable és que ell et respongui: “No, mai de la vida!” I quan tu, desconcertat per la resposta li preguntis tot seguit per què no s’hi considera, no m’estranyaria que ell et digués simplement això: “Perquè temo que m’afecti la síndrome de l’impostor.”

Què lluny, doncs, es troba en aquest punt la cultura anglesa de la de casa nostra, on contínuament trobem a la premsa o escoltem per la ràdio manifestos signats per un soi-disant conjunt d’intel·lectuals i artistes! A la vista d’això no és estrany que sorgeixi immediatament el dubte i ens demanem què significa ser un intel·lectual.

Stefan Collini distingeix diverses accepcions del mot “intel·lectual”: En primer lloc li dóna un sentit subjectiu i personal: algú que llegeix molt, que s’interessa per les idees, que es lliura a la vida de l’esperit. Probablement és això el primer que se’ns acut quan algú qualifica un amic o un parent dient d’ell que “és molt intel·lectual”. També hi ha, però, segons Collini, una segona accepció del terme, la sociològica: El mot intel·lectual, en tant que concepte definidor d’una classe (aquesta de la qual segurament deuen formar part els “intel·lectuals i artistes” dels manifestos) és un atribut que pot predicar-se de totes les persones amb estudis universitaris o superiors, i també dels professionals i/o experts en algunes disciplines del coneixement. I quan dic coneixement, em refereixo, és clar, tant el forjat en el camp de les lletres com de les ciències.

Aquestes dues accepcions d’intel·lectual (les més corrents) no esgoten, però, el concepte, perquè n’hi ha encara una altra de més afortunada al meu parer. I dic això perquè el terme intel·lectual (en l’accepció que jo vull donar a la paraula), a diferència d’altres adjectius com, per exemple, culte, savi, docte, erudit, expert, etc., és un concepte que ens un arriba de França. Segons aquesta accepció, una persona no esdevé intel·lectual pel sol fet de llegir molt, o de ser erudita, sàvia, docta, o molt culta, ni tampoc pel fet de ser experta en dret civil, o en física quàntica, o en història del segle XIX, o en literatura anglesa o en bioquímica. No, perquè es pot ser savi, culte, docte o expert sense haver exercit mai com a intel·lectual (entenent el mot en l’accepció a què ara faig referència). I això perquè només assoleix la funció d’intel·lectual (en el sentit que jo vull destacar) la persona que, reunint alguna d’aquestes qualitats –és a dir, la persona que havent aconseguit un cert nivell de creació, d’anàlisi o de recerca en algun camp del saber, aprofita aquesta notorietat i se serveix després dels mitjans de comunicació (dels diaris, dels llibres, del cinema, del teatre, de la televisió etc.) per a intervenir i opinar en veu alta sobre matèries (no necessàriament de la seva especialitat) que interessen a un públic ample, als ulls del qual aquesta persona (l’intel·lectual) esdevé una referència o, si més no, una veu reconeguda que cal escoltar.

Aquest és precisament el concepte d’intel·lectual que assumeix Timothy Gaston Ash, El defineix així: “Un intel·lectual és un pensador o un escriptor (jo diria simplement una persona que destaca en algun camp del saber o de la ciència) que intervé en el debat públic sobre matèries polítiques, en el sentit més ample del terme, i que s’absté deliberadament de cercar el poder.”

Aquesta definició, encara que no sigui omnicomprensiva del terme (de fet, com veus, jo l’he ampliada), em sembla particularment bona perquè conté dos elements clau: Primer, l’intel·lectual ha d’intervenir en el debat públic. Segon, amb la seva intervenció no ha de cercar el poder.

És clar que, per a contradir la segona d’aquestes premisses, algú em pot demanar: Deixa, doncs, de ser un intel·lectual Václav Havel pel fet d’haver presidit l’estat xec? Deixa de ser-ho Mario Vargas Llosa pel fet que, un moment donat, volgués assolir la presidència del Perú?
Evidentment que no deixen de ser-ho cap dels dos, però això no desvirtua la definició, només l’excepciona, perquè tant l’un com l’altre mai no han deixat d’intervenir en el debat públic sobre matèries que interessen a la gent (abans i després de la seva experiència política), i a més, aquesta mateixa gent que els llegeix o els escolta els pren com a persones de referència.

Ja sé, amic director, que tot el que dic és discutible, però permet-me que continuï posant alguns exemples agafats de la literatura (però que podrien també ser extrets del camp de la ciència, naturalment!). Dubto que escriptors de fama, com per exemple Ken Follett o Dan Brown, siguin intel·lectuals en el sentit que jo dono al concepte. Seran escriptors, bons escriptors si tan vols, però cap dels dos té (que jo sàpiga) la projecció intel·lectual d’un Vargas Llosa o d’un Saramago (per citar persones d’ideologia contraposada), els quals –a diferència dels dos primers- no es limiten a fer literatura, ans creen opinió a través dels mass media sobre matèries que interessen a la gent i que són alienes a l’ofici d’escriptor de novel·les (ens convencin o no les seves opinions).

Aquest concepte d’intel·lectual que jo defenso aquí neix a França probablement amb Emile Zola. D’acord, doncs, amb la tesi que sostinc, el gran escriptor francès del XIX no esdevingué un intel·lectual pel fet d’escriure llibres tan importants per a la història de la literatura com “Docteur Pascal”, “Les Rougon-Macquart”, “Germinal” o “Nana”, entre d’altres novel·les famoses. Ell esdevingué intel·lectual quan, conscient de tenir una sòlida i reconeguda posició en el món de la literatura francesa, i sabent que la seva opinió tindria conseqüències, no acotà el cap davant el que ell considerava una gran injustícia i, lluny d’amagar-se, publicà el 13 de gener de 1898 a L’Aurore (que, per cert, dirigia Clemenceau) una carta dirigida al President de la República a propòsit de “l’Affaire Dreyfuss”. Aquesta carta, amb l’inequívoc títol de “J’accuse”, denunciava públicament la injusta condemna del capità Alfred Dreyfuss, fet que li va suposar l’exili durant un temps i molts altres problemes amb el poder establert, però que va ser decisiva perquè, anys després, el Tribunal de Cassació de París anul·lés la sentència condemnatòria i reintegrés el capità Dreyfuss en tots els seus drets. Gràcies, doncs, a l’actitud de Zola com a intel·lectual, es va reconèixer que Dreyfuss no era un traïdor.

Aquesta és, estimat director, la barrera que, al meu entendre, separa l’expert, el savi, el professional, l’estudiós, l’escriptor, el científic…, l’home culte en definitiva, de l’intel·lectual.

Estimat director: En un dels comentaris que faigs en el bloc de notes de la meva pàgina a Internet, em referia no fa gaire al concepte de crisi que postulava Gramsci. Deia el pensador marxista que la crisi es produeix “quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer”.

Res no ve més a tomb per a definir el moment actual de transformació que viu l’estat de les autonomies, transformació en la qual –són paraules de Fernando Ónega – “A Mariano Rajoy le tocó el papel de defender lo condenado a muerte. A Rodríguez Zapatero, el de oficiar el bautismo de lo nuevo. En tal reparto histórico de papeles, uno de los dos tendrá que sucumbir. Y con él, su modelo.” Val a dir, però, que si fa unes setmanes, jo dubtava de quin model sucumbiria, després de la conferència que el president Jaume Matas fa ver el passat divendres, dia 28, en el Cercle Artístic de Ciutadella, tinc la impressió que el nostre president ha apostat decididament per allò que és nou i fuig del que és vell i està destinat a desaparèixer.
(more…)

Estimat director: Un cop la classe política iraquiana ha posat fi a un impasse de quatre mesos de tensa espera amb l’elecció del xiïta Jawad Al-Maliki com a nou primer ministre, les autoritats nord-americanes han fet un alè i han respirat amb moderat optimisme. Aquesta nova etapa política, a la qual hem d’afegir la d’entrenament de les forces de seguretat iraquianes, constitueix la clau de volta de la política de George W. Bush per a construir un Iraq estable i unificat. Però els desordres continuen, i dia rere dia es produeixen atemptats amb desenes i desenes de morts que, en molts casos, es compten entre la població civil. D’ací que hagin sorgit darrerament opinions diverses sobre el futur de l’Iraq. (more…)

Estimat director: El passat dia 9 de maig vam celebrar el dia d’Europa i, aprofitant aquesta data, molts dirigents europeus van exposar el seu sentiment respecte d’aquest projecte de futur que el “no” francès al projecte de tractat constitucional (i en menor mesura el “no” neerlandès) ha posat en quarantena.

Aquest mateix dia, França, no sabem si per a apaivagar la seva consciència, organitzava força actes commemoratius: la torre Eiffel i l’Arc del Triomf foren espectacularment il·luminats de blau, l’estació del Nord (d’on parteixen els trens Thalys i Eurostar cap a Brussel·les i Londres, fou decorada especialment, i fins es va crear un “premi de la jornada europea” a l’hipòdrom de Vincennes, alhora que la ministra delegada per als afers europeus, Catherine Colonna, declarava que “l’objectiu és que el 9 de maig esdevingui una veritable festa, una ocasió de trobades i debats, una jornada en què nosaltres afirmem el nostre orgull de fer viure Europa”. Belles paraules per un projecte que els francesos feriren greument ara fa un any amb el seu “no” a la Constitució. (more…)

Estimat director: El president veneçolà, Hugo Chávez, va proposar el passat dia 30 d’abril la creació d’un tractat de lliure comerç dels pobles. I uns dies després, el president de Bolívia, Evo Morales, nacionalitzava els hidrocarburs i d’alguna manera incorporava el seu país a l’Alternativa Bolivariana per a les Amèriques que Chávez i Castro (dos demòcrates de cap a peus) van crear fa dos anys. Mentrestant, un altre estat sud-americà es debat aquests dies entre dues possibilitats contraposades: em refereixo a Perú, on el candidat populista, Ollanta Humalla (també recolzat per Hugo Chávez, que d’alguna manera s’ha convertit amb el tutor d’aquesta revolució bolivariana que vol estendre per tot Sud-amèrica), s’enfrontarà a l’expresident Alan García en el que tothom pensa que ha de ser una renyida votació. Així doncs, el club dels revolucionaris s’ha posat en marxa! (more…)

Estimat director: Han passat algunes setmanes d’ençà que la justícia espanyola entrà (com diem vulgarment) a sac a l’Ajuntament de Marbella i es va trobar amb un dels fraus (la paraula no és probablement la més exacta) més vistosos dels que s’han produït a l’Espanya democràtica. L’afer “Marbella” era allò que en castellà en diuen “un secreto a voces” d’ençà que aquell vell burlador de la legalitat i de la democràcia que es deia Jesús Gil y Gil (un empresari condemnat i empresonat per l’accident de Los Ángeles de San Rafael succeït el 15 de juny de 1969), en fou elegit alcalde.

Home de negocis sense escrúpols, personatge de posat xulesc i d’incontenible verborrea, Jesús Gil y Gil va voler convertir Marbella en una espècia de “cortijo” per al seu benefici particular i dels qui com ell actuaven. Muntà un partit propi, vessà molts milions en una campanya carregada de demagògia, comprà a qui fes falta i –el que són les coses!- els ciutadans l’elegiren per una aclaparadora majoria. A partir d’aleshores, Gil actuà com si fos un sheriff: menyspreà el que hi quedava d’oposició, la insultà tot el que va voler, convertí les finances del municipi en una mena d’empresa particular, omplí de matons la policia local, prescindí de la normativa vigent sobre urbanisme, oblidà les disposicions legals en matèria d’hisenda i d’intervenció municipal, convidà tots els “jeques” àrabs perquè es construïssin allí les seves grans mansions, expulsà les prostitutes i els petits delinqüents (allò que Gil y Gil en deia “la escoria”) del centre de la ciutat i convertí Marbella en una mena de paradís per a les inversions obscures, en un gran monument per a enaltir el diner negre, en un edèn per al tràfec internacional i, en definitiva, en un lloc on el blanqueig de diners provinent del narcotràfec i de les causes menys nobles hi trobava confort i comoditat. (more…)

Estimat director: Segons explica l’escenògraf Willy Decker, “La ciutat morta és un regne de l’ànima, un espai pregon i fosc on les persones que ploren la mort d’algú porten una aparença d’existència carregada amb les ombres del seus difunts. Aquest espai pot trobar-se a qualsevol lloc on la vibrant pena s’hagi convertit en un estat petrificat de desesperació, on el dolor hagi esdevingut una negació de la vida, un rebuig de la vida. Es un racó de l’ànima humana, esgarrifosament i sepulcrament tranquil, on aquells que no poden ser consolats troben un refugi lluny de la despietada i vulgar reivindicació de la vida, una vida que permet que existeixi una nova albada, que segueixi un nou dia quan s’ha patit la pèrdua de la persona estimada, com si res no hagués passat”.

Amb aquestes paraules ens presenta aquest gran escenògraf que és Willy Decker “Die tote Stadt” (1920) una impressionant (i força desconeguda) òpera que Eric Korngold (Brno, Moràvia 1897 – Hollywood, Califòrnia 1957) –compositor jueu proscrit pel nazisme i que hagué d’exiliar-se als Estats Units l’any 1934- va escriure quan tenia només vint-i-tres anys, amb llibret d’ell mateix i també pel seu pare Julius Korngold, basat en la novel·la “Bruges-la-morte” de Georges Godenbach (1855-1898), en la qual es poden rastrejar influències de Mahler, Strauss i Puccini i en la qual ressalta, per damunt de tot, una brillant orquestració. (more…)