Josep Maria Quintana

Estimat director:

Et confés que l’atracció que damunt meu han exercit França i la cultura francesa no m’impedeix de veure (amb un cert dolor, evidentment) la costa avall per on lentament aquell gran país va precipitant-se. Un antic primer ministre condemnat, un president que escapa a la justícia per mor del seu càrrec, una societat dividida que no sap com ha d’integrar els immigrants i un govern que, tot i la seva debilitat, es mostra arrogant a l’hora de reivindicar la seva primacia a Europa, donat lliçons a tort i a dret, com si estàs en condicions de fer-ho.

(more…)

Estimat director:

He llegit el llibre que Miquel Àngel Limón ha escrit sobre la relació de Josep Pla amb Menorca (“Josep Pla i Menorca. Els cants de sirena d’un illòman” IME, 2003). Admirador de Pla, el llibre m’ha interessat perquè en ell s’hi destrien aquells elements de l’obra i de la vida de l’escriptor empordanès que d’alguna manera el vinculen a la nostra illa. Ens parla de les seves estades (no sempre fàcils de precisar) entre nosaltres, d’alguns dels seus articles que van referència a elements vinculats a la nostra realitat física (la meteorologia, el mar…) o cultural (el formatge, la salsa maonesa…), i també d’alguns menorquins —com diu Limón— que naveguen “en el mar planià” i en el qual, per cert, gairebé s’hi ofeguen, com Àngel Ruiz i Pablo, al qual (i amb raó) Pla pentina de valent: “El senyor Ruiz i Pablo —escriu Pla— havia passat anys posant bastons a les rodes i fent tota classe d’intrigues per treure de la direcció de La Vanguardia el pobre i melangiós senyor M.S.Oliver. ¿Què pretenia aquell estrany personatge? ¿Posar-s’hi ell? Només de pensar-hi fa rebentar de riure”. També en surt força mal parat Cosme Parpal i Marquès, aquell obscur catedràtic que, per cert, guanyà la càtedra al gran Eugeni d’Ors (fet que qüestiona, i no poc, l’endogàmia que sovint hi ha hagut —¿n’hi ha encara?— en les oposicions a càtedra dins les Universitats). De Parpal diu irònic que “va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no i toca mai al terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible”. Més divertit, però, que el text de Pla és que, a l’edició de les obres de Parpal que es va fer a Menorca, uns anys endarrera, l’editor iniciés el llibre amb aquesta citació galdosa de Pla, en lloc d’oblidar-la en el més ignot racó.

(more…)

Estimat director:

Finalment no hem pogut saber què va negociar Carod Rovira amb els líders d’ETA perquè ell no ens ho ha dit i aquests han afirmat que no van arribar a cap acord. Per tant, no ens és permès de saber si és o no veritat que, entre d’altres coses, el polític català va negociar una mena de “pau separada” de Catalunya. De fet, uns anys endarrera, Carod va demanar públicament a ETA que no assassinés a Catalunya. I a pesar de les crítiques que va rebre per haver dit això, hem de reconèixer que ell va saber mantenir la seva posició amb la mateixa fermesa que ho ha fet ara. No et vull, però, parlar de Carod, sinó que, tot recordant Carod, et parlaré d’un altre moment clau de la història de Catalunya en el qual s’aixecaren també rumors, més o menys documentats, sobre la negociació d’una “pau separada” de la resta de l’Estat espanyol.

(more…)

Estimat director:

Em permetràs que, en aquests començaments d’any i un cop il cavaliere Berlusconi ha deixat la presidència de la Unió europea a mans dels irlandesos, torni sobre la Constitució europea que, francament, m’agradaria poder veure en vigor encara que tinc la impressió que no avançarà de manera espectacular en els propers temps. De fet, els irlandesos, que acaben d’iniciar la presidència de l’UE el passat dia primer de gener, i que l’exerciran al llarg dels sis primers mesos de 2004, no tenen la intenció de precipitar-se. El fracàs enregistrat per la presidència italiana —que havia optat pel mètode de “cimera marató” per a finalment acordar la Constitució europea— els ha convençut que calia primerament de palpar el terreny amb calma i, sobretot, deixar reposar les coïssors que s’han produït. Tanmateix els irlandesos volen donar a entendre que seran a temps de retornar sobre la qüestió després de la cimera que presidiran més o menys a mig mandat, la qual els permetrà de copsar la voluntat dels Estats implicats.

(more…)

Estimat director:

Quan el bonàs de Carod Rovira apareix davant els diaris i les televisions per fer un comunicat (que no una roda de premsa, perquè no va admetre preguntes) envoltat per dos sants i venerables pares com són Jordi Carbonell (president d’ERC) i Cassià Just (exabat de Montserrat) i, amb cara d’home responsable, ens diu que sí, que és veritat, que ell va reunir-se amb ETA, no com a conseller en cap sinó com a president d’Esquerra Republicana, i que ho féu de bona fer perquè “pensàvem que podíem fer un servei a la causa de la pau” o bé perquè “no podia desaprofitar l’ocasió de dialogar amb ETA”, i al·lega tot seguit que, per a ells —tot referint-se a Esquerra Republicana, partit pacifista per damunt de tot— no hi ha res de més valor que la vida humana, la veritat és, amic director, que acabes per creure’t que té raó i que mereix tota la comprensió i estima. Però la cosa no és tan simple i, a més, resulta que té trampa. Perquè és evident que, si hagués estat tan simple com ell ens vol fer creure i, per tant, no amagués cap rerafons mal d’explicar i pitjor de digerir, Carod-Rovira hauria acceptat un diàleg franc amb els periodistes, per als quals, suposo, també deu ser indiscutible que la defensa de la vida humana és un objectiu primordial que mereix tots els esforços. Fins i tot el risc d’equivocar-se i, si s’escau, d’haver de plegar.

(more…)

Estimat director:

Ja saps que l’objectiu d’aquesta correspondència que mantenim no és (o no ho és especialment) parlar de la política diària, però de vegades resulta indispensable fer-ho si no volem viure d’esquena a la realitat. I, convocades les eleccions generals per al proper dia 14 de març, tenim, dons, que els comicis són ja una lletra de canvi a seixanta dies vista, i això m’obliga a dir-te’n alguna cosa abans que el fragor de la batalla ens impedeixi fins de reflexionar.

(more…)

Estimat director:

Fou Ignasi Mascaró el qui, no fa massa dies, va escriure sobre Eric Hobsbawm, el qual, uns mesos enrere, ha publicat la seva autobiografia (“Años interesantes. Una vida del siglo XX”, Crítica, Barcelona 2003). Bé, confés que de Hobsbawm només havia llegit fins avui un llibre. I, a més, el vaig llegir fa trenta anys, “Las revoluciones burguesas” (Guadarrama, Madrid 1971). L’he cercat a la meva biblioteca i l’he trobat, efectivament, amb força subratllats amb blau i vermell, diferenciació que no he sabut interpretar avui però que devia significar alguna cosa aleshores, quan a la Universitat de Barcelona (cabells llargs, poblades barbes) ens preparàvem per a fer la revolució.

(more…)

Estimat director:

Hem acabat l’“Any Moll” i no voldria acomiadar-me’n sense fer una mínima referència a un home que vaig admirar i a qui devem molt els qui estimem la llengua catalana i pensàvem aleshores —i pensem encara, amb Pons Ponç— que “escriure és resistir”. Però no és, només, això, perquè, també el senyor Moll hauria pogut dir —gràcies Ponç per aquestes Pessoanes magnífiques— “Tu ja saps que el poder / literari fa olor / de podrit i ha perdut / la vergonya i el cànon. / Per açò, retirat / de feruma, escrivisc / com si no hi hagués món / i fos l’últim parlant / d’una llengua ja morta.”

(more…)

Estimat director:

Després del pacte de govern signat pel PSC, ERC i ICV que ha donat la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall i el poder a una esquerra plural on hi ha socialdemòcrates, nacionalistes radicals, comunistes i ecologistes, puc entendre el discurs d’Artur Mas (CiU) que critica el PSC (“ha cedit el poder per a obtenir la presidència”) i fustiga ERC (“per a obtenir el poder ha pactat amb un partit sucursalista de Madrid”), però el que no puc entendre i menys encara compartir és el discurs catastrofista del Partit Popular i, sobretot, del govern Aznar, per la signatura d’un pacte que ha evitat el que fins avui jo em creia que era el perill més gran que podia afectar una societat (i en això tenia la impressió d’estar d’acord amb el PP): el seu fraccionament en dues meitats irreconciliables, la nacionalista i la no nacionalista.

(more…)

Estimat director:

En un curt viatge a París per a veure el meu bon amic Evaristo Moll-Vidal, que acabava de celebrar els seus noranta-dos anys (el qual, per cert, m’ha regalat una magnífica col·lecció —50 volums— de les obres completes d’Alexandre Dumas), he pogut comprovar la virulència del debat que s’està vivint en el país veí entorn de la possibilitat que les joves musulmanes utilitzin el vel a les escoles. El problema encara no s’ha desvetllat aquí, però no m’estranyaria gens que, un dia o altre, comencéssim a tenir-lo present encara que el concepte “laïcitat” no té entre nosaltres el mateix valor que a la França republicana on —permet-me un joc de paraules— se’l considera com a sagrat.

(more…)