Josep Maria Quintana

Estimat director: De tard en tard succeeixen coses tan belles com presenciar una obra de teatre que et captiva i t’emociona, tant per la intel·ligència del discurs parlat, com per la matèria que dóna argument a l’obra, i també per la qualitat extrema dels actors. Tot això s’ha donat en una nit (per cert, ventosa i freda) al Teatro Bellas Artes de Madrid on dos actors magnífics –Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez- encarnaven dos monstres de la història política de França: Talleyrand i Fouché, ambdós ministres de Napoleó, hàbils, corruptes, vils, venjatius, traïdors, i, per suposat, enemics íntims, que no sols saben sobreviure a la caiguda de l’Aigle, ans foren capaços de pactar per aconseguir el retorn dels Borbons en la figura de Lluís XVIII, germà menor del rei decapitat (Lluís XVI) per la guillotina revolucionària.
(more…)

Estimat director: Com que el promès és deute, m’agradaria avui explicar-te quina va ser l’estratègia que, de comú acord, portaren a terme Ronald Reagan i Joan Pau II contra el règim comunista de Polònia, un règim polític que ambdós caps d’estat consideraven com un prototipus de “l’imperi del mal”. L’assumpte, tot i que m’ocuparà una mica més d’espai de l’habitual, és summament interessant per a conèixer el rerafons de la personalitat d’aquests dos grans personatges de la nostra història contemporània.
(more…)

“Quants vents de doctrina hem conegut en aquestes últimes dècades, quants corrents ideològics, quantes modes del pensament… La petita barca del pensament de molts cristians amb freqüència ha quedat agitada per les ones, sacsejada d’un extrem a l’altre: del marxisme al liberalisme, fins el libertinisme; del col·lectivisme a l’individualisme radical; de l’ateisme a un vague misticisme religiós; de l’agnosticisme al sincretisme, etc. Cada dia neixen noves sectes i es realitza el que diu sant Pau sobre l’engany dels homes, sobre l’astúcia que tendeix a induir a l’error (Cf. Efesis 4, 14)” (Joseph Ratzinger, a l’homilia de la missa pro eligendo pontifice).

Estimat director: Aquesta visió extremadament pessimista de la realitat i de l’home –un home que viu a mercè dels vents que el sacsegen i mancat de tota personalitat- em recorda –i potser estic dient una heretgia- aquell text de Robert Musil a L’home sense atributs que diu: “El Jo perd el sentit que havia tingut fins aleshores, d’un sobirà que compleix actes de govern.” I anant més enllà d’aquest text, m’introdueix a una època –la de l’ocàs de l’imperi austrohúngar- on un ample conjunt d’intel·lectuals centreuropeus, com Hermann Bahr, Peter Altenberg o Karl Kraus, entre d’altres, són conscients que l’Europa dels seus dies té el temps comptat i que, com diu Hofmannsthal, “hem d’acomiadar-nos d’aquest món abans que s’enfonsi.” (more…)

Estimat director:

Tot i l’holocaust viscut a Europa per mor del nazisme alemany d’Adolf Hitler, secundat fidelment pel feixisme italià de Mussolini i respectat de lluny pel nacional sindicalisme espanyol de Franco, els moviments neonazis es van reproduint amb relativa continuïtat arreu d’Europa, i fins trobem algun moviment d’aquest signe als Estats Units. Uns són descaradament racistes; d’altres es revesteixen d’un populisme bròfec que difícilment pot amagar, però, la seva indefugible realitat. Així, doncs, podríem esmentar avui la força de Le Pen a França, de Carl Hagen a Noruega, de Jörg Haider a Àustria (força que va disminuint fins el punt que Haider acaba d’abandonar el seu partit per fundar-ne un altre), d’Umberto Bossi a Itàlia, de Vladimir Meciar a Eslovàquia, del partit de Pim Fortuny (assassinat fa un parell d’anys) als Països Baixos, de Corneliu Vadim Tudor a Rumania, d’István Csurka a Hongria, d’Andzej Lepper a Polònia, de Pia Kjaersgaard a Dinamarca, de Christoph Blocher a Suissa, o bé de Paulo Portas a Portugal, per no citar Vojislav Seselj (líder del partit més votat a Sèrbia a les eleccions de desembre de 2003) ni Slobodan Milosevic que, juntament amb Seselj, fou elegit diputat durant els mateixos dies que el Tribunal Penal Internacional el jutjava per crims contra la humanitat. (more…)

Estimat director:

El jove prevere a qui em referia a la meva carta publicada el passat diumenge, torna a la càrrega. Aquest cop, però, la seva no és una resposta a l’ús, perquè sense citar-me en lloc, ni citar tampoc el meu comentari, es refereix a mi i a la meva reflexió tot acudint a una consideració sobre La Guerra de les Galàxies. Mai no hauria cregut que arribés a aquest punt la subtilitat de la diplomàcia vaticana, però realment cal reconèixer que la manera d’enfocar les coses, com a mínim ha estat original.

(more…)

Estimat director: Després de l’èxit (¿podem, en realitat, denominar-ho així?) del referèndum espanyol sobre la Constitució europea, algunes ombres planen sobre el futur d’aquest tractat. Si partim de l’eurobaròmetre publicat per la mateixa Comissió, el panorama es presenta desigual i ens planteja alguns interrogants seriosos. Superat ja el SI a Espanya, aquest no sembla presentar massa problemes a Alemanya (17% NO, 54% SI), on la idea d’un referèndum fou abandonada en benefici d’un procés parlamentari que culminarà el proper 12 de maig amb el vot del Bundestag i del Bundesrat; i tampoc a Itàlia (10% NO, 72% SI), on també s’ha preferit obviar el referèndum i acudir a la Cambra dels diputats, que ja ha votat a favor de la Constitució amb el vot contrari de la Lliga Nord (que l’ha acusada de ser una “Constitució sense ànima i sense legitimació popular”) i de Refundació Comunista (que l’acusa de no implicar els ciutadans i de consagrar una Europa neoliberal). També es mostren clarament partidaris a la nova Constitució, Portugal (7% NO, 40% SI), Bèlgica (13% NO, 79% SI), Luxemburg (12% NO, 57% SI), Àustria (25% NO, 44% SI), Dinamarca (26% NO, 44% SI), Suècia (25% NO, 27% SI), Finlàndia (24% NO, 42% SI), Estònia (11% NO, 32% SI), Letònia (16% NO, 41% SI), Polònia (16% NO, 43% SI), Txèquia (21% NO, 56% SI), Eslovàquia (11% NO, 61% SI), Grècia (18% NO, 45% SI), Malta (13% NO, 31% SI), i Xipre (13% NO, 31% SI). (more…)

Estimat director:

Des del passat 14 de febrer, dia que fou assassinat l’antic primer ministre del Líban, Rafic Hariri, a Beirut no han deixat de produir-se preses de posició i enfrontament, la conseqüència última dels quals no és fàcils de preveure. De tota manera, per primer cop a la història d’aquest país, una majoria de libanesos, cristians i musulmans, demostren conjuntament la seva còlera demanant la retirada definitiva de Síria, a la qual acusen d’haver pervertit el sistema polític i judicial del Líban i d’haver enrunat la seva economia. ¿Ho aconseguiran?
(more…)

Estimat director:

“És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix a fer el que volem. En un Estat, és a dir, en una societat a la qual hi ha lleis, la llibertat no pot consistir sinó en això: poder fer allò que cal fer i no veure’s obligat a fer el que no s’ha de fer. Cal entendre clarament el que és la independència i el que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer el que les lleis permeten; perquè si un ciutadà pogués fer el que les lleis prohibeixen, aleshores ja no hi hauria llibertat, ja que els altres tindrien aquesta mateixa possibilitat.”

(more…)

Estimat director:

He tingut l’oportunitat de passar aquest darrer cap de setmana a València, una terra estimada de Déu per damunt de totes les altres. I no ho dic només pels papes Borja (Calixt III i el seu nebot Alexandre VI), ni pels 10 cardenals que donà aquella mateixa família dins el segle XVI. Ni ho dic tampoc pels 16 o 17 bisbes que conformen avui dia la “couche” més influent de la Conferència episcopal espanyola, sinó perquè al Palau de la Música hi havia programada la “Passió segons sant Mateu” (1729) de J.S. Bach interpretada pel Trinity Boys Choir, el Monteverdi Choir i els English Baroque Soloists, dirigits tots per Sir John Eliot Gardiner. I t’asseguro, amic director, que escoltar aquesta obra en la versió que vaig tenir l’oportunitat de fer-ho és un plaer digne dels déus, o si més no dels Borja, que cal reconèixer que foren gairebé uns semidéus, rodejats per una cort d’erudits, arquitectes, pintors i humanistes que es movien entorn d’una família els ingressos de la qual augmentaven fins al punt que, poc abans de ser papa, Roderic Borja era ja considerat el cardenal més ric de la cúria romana i un bon pare que es preocupava molt seriosament del futur dels seus fills.

(more…)

Estimat director:

La notícia de l’elecció de monsenyor Ricardo Blázquez (“un tal Blázquez, com l’anomenà despectivament Xabier Arzallus quan es remorejava que aquest bisbe seria destinat a la diòcesi de Bilbao) és una bona notícia per a l’Església espanyola. Jo voldria dir que ho és perquè monsenyor Blázquez em sembla un bisbe adequat per a ostentar aquest alt càrrec pastoral, i possiblement és així, però he de confessar sense rubor que també ho és per raons negatives: perquè qualsevol alternativa a monsenyor Rouco Varela em sembla ja per se un fet rellevant.

(more…)