Die frau ohne schatten (La dona sense ombra)

by

“Quants vents de doctrina hem conegut en aquestes últimes dècades, quants corrents ideològics, quantes modes del pensament… La petita barca del pensament de molts cristians amb freqüència ha quedat agitada per les ones, sacsejada d’un extrem a l’altre: del marxisme al liberalisme, fins el libertinisme; del col·lectivisme a l’individualisme radical; de l’ateisme a un vague misticisme religiós; de l’agnosticisme al sincretisme, etc. Cada dia neixen noves sectes i es realitza el que diu sant Pau sobre l’engany dels homes, sobre l’astúcia que tendeix a induir a l’error (Cf. Efesis 4, 14)” (Joseph Ratzinger, a l’homilia de la missa pro eligendo pontifice).

Estimat director: Aquesta visió extremadament pessimista de la realitat i de l’home –un home que viu a mercè dels vents que el sacsegen i mancat de tota personalitat- em recorda –i potser estic dient una heretgia- aquell text de Robert Musil a L’home sense atributs que diu: “El Jo perd el sentit que havia tingut fins aleshores, d’un sobirà que compleix actes de govern.” I anant més enllà d’aquest text, m’introdueix a una època –la de l’ocàs de l’imperi austrohúngar- on un ample conjunt d’intel·lectuals centreuropeus, com Hermann Bahr, Peter Altenberg o Karl Kraus, entre d’altres, són conscients que l’Europa dels seus dies té el temps comptat i que, com diu Hofmannsthal, “hem d’acomiadar-nos d’aquest món abans que s’enfonsi.”

En paraules d’Alfonso Liberman, l’època anterior a la Primera guerra mundial,“era una época de naufragio de la identidad, donde el padre –el Emperador Francisco José- ya no podía imponer sus leyes eternas ni su presencia ancestral, donde la seguridad protectora que emanaba desde el Palacio se esfumaba día a día, y el individuo, hasta ese momento amparado, comenzaba a sentirse confuso, incierto, inquieto ante un oscuro porvenir.”

Deixant de banda l’anàlisi del pensament religiós i, doncs, d’aquelles escoles que poden proposar-nos la superació aquest món d’incerteses i de bandejaments mitjançant l’adopció d’una ideologia que derivi de la fe i de la revelació (solució que és només a l’abast dels creients), deixant, doncs, aquest camí de banda, Hugo von Hofmannsthal es proposa (per aquells mateixos anys) de rescatar mitjançant la literatura el que de vàlid posseeix l’home. Per fer això –és a dir per a rescatar aquest tresor- creu precís de tornar vers el que és pretèrit, recuperar valors prescrits i ressuscitar la noblesa de certes instàncies mortes.

Diu al respecte Liberman: “Ante la caída de los valores morales, en persistente decadencia, y ante la pérdida del sentido del individuo, juguete anónimo, abstracta figuración sin figura de un mundo cada vez más empobrecido, la vida misma se hace oscura e inexplicable y pierde para el creador [interpreteu aquí la paraula “creador” com a sinònim d’artista] sus posibilidades de justificación. Es allí donde Hofmannsthal pone el énfasis de su mirada dramática pero a la vez su apasionada terquedad en salvar lo posible de un mundo desencantado y nihilista. La imaginación será el lugar de tal imperio, es decir, el arte como mediador de ficciones humanamente reparadoras.”

Tota aquesta referència de Hugo von Hofmannsthal ha vingut a tomb no sols a partir del text força pessimista de l’homilia del aleshores cardenal Ratzinger, sinó –i bàsicament- d’haver-me enfrontat als textos que han arribat fins a nosaltres de la relació entre l’escriptor vienès, Hugo von Hofmannsthal, i Richard Strauss, el genial músic alemany, autors, entre d’altres obres, del llibret i de la música d’una òpera excepcional, Die frau ohne schatten (La dona sense ombra), que he tingut la oportunitat de veure fa uns dies en la versió que n’han fet el japonès Ennosuke Ichikawa (director d’escena) i Pinchas Steinberg (director musical) al Teatro Real de Madrid.

En aquest conte abstrús i ric en simbologia on la humilitat desfà, un rere l’altre, els nusos que fermen els cors, Hermann Broch (segurament l’estudiós més profund de Hofmannsthal) hi discerneix el punt més alt de l’art narratiu de l’escriptor alemany. Escrita l’obra en els prolegòmens del conflicte bèl·lic de 1914, haurem de reconèixer amb Ernst Roth, que la política i la guerra eren coses que li resultaven del tot alienes a Strauss, d’ací que Hofmannsthal li brindés amb Die frau ohne schatten l’oportunitat de fugir d’un món horrible que es mostrava incapaç d’entendre aquell altre món, imaginatiu i bell, únic capaç d’abstreure’l de la misèria que l’envoltava. De fet, mentre Europa s’autodestruïa empesa per l’odi dels uns contra els altres, Strauss es refugiava en una atmosfera de màgia i de reconciliació que donà com a resultat potser la més gran i, en molts aspectes, la més bella de les seves obres.

Hofmannsthal, allistat a l’exèrcit austrohongarès uns dies després de la declaració de guerra, fou destinat al front de l’Est. Aleshores, un Strauss desolat i càustic, va escriure a la senyora Hofmannsthal aquestes paraules: “¿Per què ha de veure’s [Hofmannsthal] mesclat en aquesta guerra? S’hauria de permetre als poetes de restar a casa. Hi ha prou gent per a fer de portadors dels canons: persones com, per exemple, els crítics, els directors d’escena amb idees pròpies, els actors que interpreten Molière, etc.”

Die frau ohne schatten va estrenar-se a la Staatsoper de Viena el 10 d’octubre de 1919, poc temps després d’acabada la guerra, en unes circumstàncies força adverses. Alemanya i Àustria havien estat derrotades, i l’opulència (tant visual com musical) de l’obra potser no era la més apropiada pel moment històric que travessaven aquells dos països, de la mateixa manera que el seu missatge de procreació semblava buit per a una societat que havia perdut la major part de joves en el desastre de la guerra.

La trama, amic director, és de les més abstruses de la història de l’òpera, i fins seguint-la amb la major atenció, es fa difícil de trobar-ne el seu significat darrer. Tot i la gran bellesa literària del text, l’obra resta plena d’interrogants als quals no pot donar-se una fàcil resposta. De fet, Strauss va ser conscient d’aquesta gran dificultat, d’ací que apliqués en la seva música el leitmotiv conductor que havia aplicat ja Richard Wagner a les seves òperes amb un èxit rotund. “L’ull –va raonar Strauss per a justificar aquesta música- pot rellegir el paràgraf que no ha comprès d’un llibre, però l’oïda no pot recordar a rampells una frase musical que ha sonat en un teatre d’òpera, a no ser que aquesta se li repeteixi.”

Escoltar Richard Strauss i entendre Hugo von Hofmannsthal no és segurament un plaer d’aquells que absorbeixi fàcilment el nostre esperit. Però per poc que ens esforcem a penetrar en el misteri (que és alhora la grandesa) de l’art, aleshores ens adonarem que Die frau ohne schatten és potser un dels miralls d’aquell món intel·lectual que, en època de desencant i de nihilisme, és capaç de crear un espai d’esperança. I això perquè esdevé el producte més clar d’un poeta cabal que, en moments d’abandó, de malenconia o de desarrapament, recorre a la poesia i dibuixa enmig de l’agonia un espai vàlid i il·lusionant.


%d bloggers like this: