Estimat director: Com que el promès és deute, m’agradaria avui explicar-te quina va ser l’estratègia que, de comú acord, portaren a terme Ronald Reagan i Joan Pau II contra el règim comunista de Polònia, un règim polític que ambdós caps d’estat consideraven com un prototipus de “l’imperi del mal”. L’assumpte, tot i que m’ocuparà una mica més d’espai de l’habitual, és summament interessant per a conèixer el rerafons de la personalitat d’aquests dos grans personatges de la nostra història contemporània.
1.El plantejament
El president Ronald Reagan i el papa Joan Pau II es trobaren a la biblioteca del Vaticà el dilluns dia 7 de juny de 1982. Era la primera vegada que es veien i parlaren cinquanta minuts. Mentrestant, en el mateix edifici dels apartaments pontificis, el cardenal Agostino Casaroli i l’arquebisbe Achille Silvestrini s’entrevistaven amb el secretari d’Estat dels Estats Units, general Alexander Haig, i amb el jutge William Clark, aleshores conseller de Reagan per la seguretat nacional. La seva conversació va referir-se especialment a la invasió del Líban per Israel, que vivia el seu desè dia.
Però Reagan i el papa no dedicaren sinó escassos minuts a l’examen dels esdeveniments de l’Orient Mitjà. Ells s’aplicaren a un afer que els preocupava molt més: Polònia i el domini de la Unió Soviètica sobre l’Europa de l’Est. Durant aquest encontre, el president i el papa acordaren de posar en marxa una campanya secreta a fi de precipitar la dissolució de l’imperi comunista. Segons Richard Allen, primer conseller de Reagan per a la seguretat nacional, “aquesta fou una de les aliances més secretes de tots els temps”.
Ronald Reagan i Joan Pau II compartien una dura experiència que els apropava en la seva manera de veure les coses d’aquest món: ambdós havien sortit amb vida de sengles temptatives d’assassinat en un marge de sis mesos, durant l’any 1981, i tots dos estaven convençuts que Déu els havia conservat la vida per tal de dur a terme una missió especial. En aquest sentit, el cardenal Pio Laghi, antic nunci apostòlic a Washington, va confessar que un amic íntim de Ronald Reagan li havia donat a conèixer les paraules exactes del president: “Vegeu com les forces del mal s’han interposat en el nostre camí, i com la Providència ha intervingut. ”
William Clark assegura que, tant el papa com Reagan, parlaven sempre del “miracle” d’haver sobreviscut. I ambdós “compartien les mateixes vides espirituals i tenien una mateixa visió de l’imperi soviètic: el dret i el bé acabarien per triomfar, segons el plans de Déu”.
Durant la primera meitat de 1982 es va preparar una estratègia que tenia per objecte provocar una fallida de l’economia soviètica, la qual cosa havia de posar necessàriament en perill els lligams de l’URSS amb els seus Estats satèl·lits integrats en el si del Pacte de Varsòvia, fet aquest que obligaria l’imperi soviètic a canviar de política.
Segons alguns col·laboradors que compartien la seva mateixa visió del món, Ronald Reagan i Joan Pau II es negaven a acceptar una realitat política fonamental en el seu temps: la divisió d’Europa que s’havia decidit i acordat a Yalta, l’any 1945, i per tant, la dominació comunista sobre l’Europa de l’Est. Ambdós mandataris estaven convençuts que una Polònia lliure feriria l’imperi soviètic en ple cor, i que, si Polònia acabava conquerint la democràcia, d’altres estats de l’Europa oriental la seguirien immediatament.
2.La campanya de desestabilització
Un dels primers punts de la campanya de Washington i del Vaticà fou de donar suport al sindicat Solidarnosc, declarat fora de la llei després de la instauració de la llei marcial pel general Wojciech Jaruzelski, el 13 de desembre de 1981. En aquelles hores fosques, les comunicacions entre Polònia i el món no comunista foren interrompudes, 6.000 dirigents de Solidarnosc foren arrestats, centenars de persones acusades de traïció, de subversió i d’actes contrarevolucionaris; i l’organització sindical fou prohibida. Tot i així, centenars d’obrers pogueren amagar-se, i molts cercaren refugi dins les esglésies o a la vora dels capellans. Per aquells mateixos dies, Walesa fou arrestat i conduït secretament a un pavelló de caça en ple camp.
Poc temps després que les forces de policia haguessin estat llançades als carrers, Reagan demanà consell al papa. En el transcurs d’una sèrie de contactes que tingueren lloc durant els dies que seguiren a aquests esdeveniments, Reagan li exposà el que ell creia prudent de fer: “Nosaltres, a les reunions del gabinet i del consell de seguretat nacional, hem reflexionat sobre les contraaccions que calia efectuar –recordava l’antic secretari d’Estat, Alexander Haig-. La llista comprenia des de sancions l’impacte, que haurien provocat un gran escàndol a Polònia, fins a declaracions tan dures que corrien el risc de provocar una situació anàloga a les d’Hongria, l’any 1956, o de Txecoslovàquia, l’any 1968.”
D’ací que el general Haig despatxés aleshores amb l’ambaixador extraordinari al Vaticà, Vernon Walters, un catòlic fervent proper a Joan Pau II. D’ençà la seva arribada a Roma, Walters va reunir-se per separat amb el papa i amb el cardenal Casaroli, secretari d’Estat del Vaticà. Ambdues parts convingueren immediatament les accions necessàries per a fer revifar Solidarnosc, per a isolar la Unió soviètica en el pla internacional i, finalment, per a exercir sobre el govern polonès determinades pressions morals, tot acordant també sancions econòmiques limitades.
Segons algunes fonts provinents dels serveis secrets americans, per mitjà de l’església polonesa, el papa havia ja aconsellat Lech Walesa de mantenir les activitats del moviment dins la clandestinitat i de transmetre als 10 milions de membres de Solidarnosc l’ordre de no sortir al carrer, fet aquest que corria el risc de provocar una intervenció directa del Pacte de Varsòvia o bé una guerra civil.
Atès que els comunistes van tallar les línies telefòniques directes que unien Polònia amb el Vaticà, Joan Pau II havia de comunicar-se per ràdio amb el cardenal de Varsòvia Jozef Glemp, mentre destacava emissaris seus a Polònia per tal que li fessin un informe de la situació. “El sistema d’informació del Vaticà era, des de tots els punts de vista, millor i més ràpid que el nostre”, afirmà temps després el general Haig.
3.L’estratègia seguida
Dins l’any 1982, el president americà, Ronald Regan, signà una directiva confidencial sobre una decisió de seguretat nacional (concretament la directiva NSDD 32) que autoritzava tota una sèrie de mesures econòmiques, diplomàtiques i secretes destinades a “neutralitzar els esforços de l’URSS” per mantenir la seva superioritat sobre l’Europa de l’est. I les operacions clandestines més importants s’havien de dur a terme en territori polonès. El primer objectiu de la directiva consistia a desestabilitzar el govern comunista polonès mitjançant operacions secretes que prepararen amb absoluta perspicàcia. Aquestes accions tenien per objecte: a) donar un suport ideològic i logístic a Solidarnosc; b) defensar els drets de l’home i, més particularment, els drets que feien referència a la llibertat de culte i d’expressió de l’Església catòlica polonesa; c) establir una pressió sobre l’economia del país; i d) isolar diplomàticament el règim comunista.
Per als col·laboradors de Ronald Reagan, com també per als dissidents dels països d’Europa de l’Est, aquestes accions havien de contribuir àmpliament a esquarterar la imatge de la invencibilitat soviètica.
Diguem que per a dur a terme els projectes d’ordre militar, els serveis d’informació americans eren més eficaços que els vaticans, però l’Església sabia analitzar millor que ningú la situació política polonesa. De fet, l’Església estava força ben situada per comprendre els sentiments del poble i per comunicar-se amb els dirigents de Solidarnosc. “Les nostres informacions sobre Polònia –va declarar el cardenal Silvestrini, antic secretari d’Estat encarregat dels afers estrangers- eren extremadament fiables, en la mesura que els bisbes estaven en contacte permanent amb la Santa Seu i amb Solidarnosc. Ells ens fornien d’informacions sobre els presos, sobre les activitats i les necessitats de les diferents branques de Solidarnosc, i també sobre les reaccions i les escissions que es donaven en el si del govern comunista de Polònia.”
Totes aquestes informacions eren transmeses immediatament al president Reagan o a William Casey. “Calia simplement analitzar la situació de Solidarnosc per comprendre que el sindicat va actuar molt intel·ligentment, sense posar massa pals a les rodes del govern en moments crítics, i això pel fet d’estar guiats per l’Església”, explicà un dels més propers col·laboradors del papa. Aquest mateix afegia: “És cert que, a vegades, nosaltres refrenàrem Solidarnosc. Però Polònia era una bomba a punt d’explotar en el cor mateix del comunisme, a les fronteres de la Unió soviètica, de Txecoslovàquia i d’Alemanya de l’Est. I si la pressió hagués augmentat una mica, la bomba hauria esclatat.”
4.Els resultats
L’any 1985, era ja evident que la campanya muntada per les autoritats poloneses per a desembarassar-se de Solidarnosc havia fracassat. Segons un informe redactat per Adrian Karatnicki, que era aleshores un dels responsables de la posada en marxa l’ajuda de l’AFL-CIO (Federació Americana de Treballadors) al sindicat polonès, en aquella època es publicaven ja a Polònia més de 400 periòdics clandestins, alguns dels quals tirava més de 30.000 exemplars. Així mateix, s’hi imprimien llibres per milers, i també pamflets hostils al govern comunista.
Trobem fins i tot tires de còmic dibuixades per als infants, les quals reprenien els contes i les llegendes tradicionals, tires que situaven el general Jaruzelski en el paper del dolent, el comunisme en el del vil dragó, i Lech Walesa en el del cavaller valerós. A més, als soterranis de les esglésies o fins i tot a casa seva, milions de polonesos podien veure cintes de vídeo que es difonien gràcies al material entrat clandestinament en el país.
De grat o no, el fet és que els soviètics i les autoritats comunistes de Varsòvia foren progressivament obligats a inclinar-se davant les pressions morals, econòmiques i polítiques exercides pel papa i pel president nord-americà. I a conseqüència d’això, les portes de les presons s’obriren i les persecucions ordenades contra Lech Walesa per difamació contra els responsables de l’Estat, foren abandonades. I per si fóra poc, a causa de totes aquestes accions, el Partit comunista polonès es debilità a causa de les lluites fratricides i l’economia del país s’enfonsà per mor de les vagues i de les manifestacions.
El 19 de febrer de 1987, després que Varsòvia se sentís compromesa a obrir el diàleg amb l’Església catòlica, Ronald Reagan aixecà l’embargament imposat sobre Polònia. Quatre mesos més tard, el papa Joan Pau II, aclamat per milions de compatriotes seus, efectuà una gira per tot el país, i exigí el respecte als drets humans, alhora que lloava l’acció de Solidarnosc.
Durant el mes de juliol de 1988, Mikhaïl Gorbachev acudia a Varsòvia amb aquest missatge: Moscou reconeixia que el govern polonès no podia dirigir el país sense la cooperació de Solidarnosc.
El 5 d’abril de 1989, les dues parts signaven una sèrie d’acords que tenien per objecte la legalització del sindicat rebec i anunciaven l’organització d’eleccions lliures per al mes de juny següent.
El mes de desembre de 1990, nou anys després del seu arrest, i també de la il·legalització del sindicat que ell dirigia, Lech Walesa esdevenia president de la república de Polònia.
“Ningú no pensava que el comunisme s’esfondrés tan ràpidament i d’aquesta manera”, admetia aleshores un cardenal que era pròxim al papa. I afegia: “El fet és que, a partir de la seva primera trobada, el Sant Pare i el president [Reagan] es comprometeren, personalment i en nom de les institucions de l’Església i [dels Estats Units] d’Amèrica, a atènyer aquest objectiu. I a partir d’aquell mateix dia, es lliuraren a la tasca d’alliberar Polònia [del jou comunista].”
____________
N.B. Tots aquests materials són la síntesi d’un llarg i documentat treball que el periodista nord-americà Carl Bernstein publicà a la revista Time (Nova York) l’any 1992, materials que foren traduïts al francès i publicats per la revista Courier International (París), en el seu nº 69, de 25 de febrer de 1992.
Josep Maria Quintana 