Josep Maria Quintana

El passat 13 de març vaig referir-me de manera molt crítica a la política de “no intervenció” que van mantenir les democràcies europees  en la guerra civil espanyola en adoptar una política que no aconseguí sinó que els colpistes implantessin una dictadura feixista al nostre país. Òbviament al·ludia a aquest fet històric per parlar de Rússia i de la posició que ha pres Occident davant una guerra injustificable, en la qual un dictador que encarcera periodistes i dissidents, ordena que es tanquin els mitjans de comunicació crítics, tanca les portes a plataformes de la comunicació com twiter, facebook o instagram, nega l’evidència a pesar que avui no és possible posar portes al camp (encara que sembla que ho aconsegueix a casa seva), i acaba afirmant que els milers de morts -ajusticiats impietosament- que hem vist pels carrers de les ciutats assetjades i bombardejades són un muntatge propagandista de la UE i de l’OTAN.

Tancava aquell article dient que la guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. I és així, perquè a més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. I si no hi posam remei, escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Sé que és fàcil per qui no té cap responsabilitat de govern com jo dir què, més prest o més tard, haurem de frenar Putin, però cada dia que passa veig indispensable anar més lluny d’on hem anat fins ara. Queda molt bé que tots els parlaments de les nacions democràtiques  escoltin les videoconferències de Volodimir Zelenski i l’aplaudeixin dempeus, però tots som conscients que difícilment assumeixen el que els demana, ja que si una cosa ha sabut fer el president ucraïnès més enllà de donar la cara, mantenir-se ferm al seu lloc, encoratjar els ciutadans i fer d’Ucraïna una pàtria de la qual tots els seus fills es poden sentir orgullosos, és adaptar cada discurs a les característiques de l’auditori que l’escoltava (a pesar que la referència a Gernika molestés els ultres de Vox).

 Zelenski ha sabut, doncs, rendibilitzar una manera de fer política que fins ara ha estat l’element de cohesió determinant per als ucraïnesos (i també per als europeus i els membres de l’OTAN) en un moment que, seguint la tradició de les guerres, s’eliminen matisos i exacerben dogmes; i a diferència del que, il·lusament, afirmaven els líders del “procés” a Catalunya quan ens asseguraven que “el món ens mira”, Zelenski sí ha aconseguit de veritat que el món el mirés i l’escoltés, però no ha aconseguit que, a més d’aplaudir-lo, d’enviar-li ajuts econòmics i armament, a més de prendre decisions per castigar l’economia russa, s’hagin adoptat algunes de les grans demandes que ens ha fet el president ucraïnès: ni s’ha tancat l’espai aeri -que impediria els bombardeigs russus sobre Ucraïna- ni se li han enviat avions amb els quals pogués combatre l’enemic que, amb l’amenaça d’una guerra nuclear (que és possible i provable si tenim en compte el tarannà de Putin), seguim alimentant amb els nostres diners, i ho fem a causa de les nostres debilitats, que són moltes, una de les quals sobresurt damunt les altres: la dependència que té Europa del gas rus.

“De nada sirve llorar sobre la leche derramada”, diu un refrany castellà, però sí que pot ajudar-nos a entendre que hem fet coses malament. Molt malament. I d’això ens podem culpar tots, però potser haurem de posar el focus de l’error sobre la poderosa Alemanya, i més concretament, en les decisions que van prendre els seus dirigents i, de manera especial, Angela Merkel.

En efecte, l’Alemanya de Merkel va apostar pel gas rus amb el suport d’una indústria que veia en els preus baixos i en la fiabilitat de Rússia com a proveïdor una bona opció per mantenir la competitivitat. Des del punt de vista geoestratègic, els successius governs de Merkel van apostar ulls tancats pels llaços comercials amb Moscou per rebaixar les creixents tensions militars entre l’OTAN i la Federació Russa -una estratègia ja utilitzada per la República Federal amb la Unió Soviètica a la fase final de la Guerra Freda-. I aquest va ser -ara ho veiem clarament- un error estratègic de primer grau.

La insistència a reconèixer Putin com un interlocutor previsible i relativament fiable al capdavant del Kremlin, i l’impuls d’una dependència energètica del gas rus, deixa avui Alemanya i Àustria sense una alternativa a curt termini. I això és greu.

Tots -si més no els que no nom experts en economia- avui n’estem fent un curs accelerat i ens adonem que, malauradament, les importants sancions que la Unió Europea ha aprovat fins ara han evitat tocar la fibra més sensible: el gas. I és comprensible si analitzem les xifres i tenim en compte que, l’any 2021, Rússia va exportar més del 49% del petroli i més d’un 74% del gas a Europa. I això fa que, cada dia, paguem a les empreses energètiques russes 800 milions d’euros per subministrar-nos gas. És, doncs, fàcil d’imaginar el cop econòmic que suposaria trencar aquest enllaç per a la maquinària de guerra de Putin. 

Els Estats Units i el Regne Unit, encara que amb una exposició energètica menor, ja s’han desprès d’aquesta cancerígena relació comercial. Lituània ha estat el primer dels 27 països de la UE a anunciar que ha deixat de consumir gas rus. Però som conscients que a països com Alemanya, Àustria o Itàlia, molt dependents, aquesta maniobra no resultarà gens fàcil, però hauran de trobar la manera de fer-ho abrigats per un pla de contingència europeu que garanteixi subministraments d’emergència i un repartiment raonable dels costos entre una població que hauria de ser conscient del que hi ha en joc.

Recordant, perquè cal recordar, que l’excanceller socialdemòcrata Schröder, en sortir de la política es va vendre a la Rússia de Putin acceptant la presidència del Consell d’Administració de Rosneft, empresa de petroli propietat de l’Estat rus, i acceptà també la presidència de la Junta d’accionistes de Nord Stream AG, consorci per a la construcció i operació del gasoducte Nord Stream, que connecta directament Rússia amb el nord-est d’Alemanya, no podem oblidar que Merkel sempre va defensar aquest gasoducte, adduint que era una iniciativa privada.

Tot això ens duu a la conclusió que la carta fòssil de Putin és l’as que té a la màniga, una carta decisiva per mantenir aquesta política de terra cremada sobre Ucraïna, carregada de crims de guerra, que els europeus i els nord-americans criticam després d’aplaudir Zelenski però també finançam, perquè no podem deixar de fer-ho, perquè no podem tancar, ara per ara, la clau del gas, que seria, potser, l’única manera d’ofegar Putin sense una confrontació armada que segurament no guanyaria ningú, ja en aquesta mena de guerra el món podria resultar destruït d’un cap a l’altre.

Tornam, doncs, altra cop a la realpolitik de què parlava dies enrere, però cada vegada sens farà més difícil quedar-nos en els aplaudiments que els parlamentaris de tot el món dediquen a Zelenski després de cadascuna de les intervencions dirigides als polítics de les democràcies més avançades -la darrera al Congrés dels Diputats espanyol el passat dimarts.

Ens cal, doncs, aprendre dels nostres errors, i avui veiem clarament que va ser un error callar i no haver fet res quan Putin actuà a Txetxènia, quan s’apropià de Crimea, quan va prendre possessió d’una part del Donbass, quan va esquarterar Geòrgia quedant-se amb Abjàcia i Osètia del Sud… o quan va salvar els mobles al dictador sirià Bashar al-Ásad mentre nosaltres, els occidentals, vam preferir tancar els ulls, girar-nos d’esquena i seguir depenent del seu gas. 

Des que Pablo Casado ha desaparegut de l’escena política com a actor -com a mal actor que ha aconseguit encrespar el país i comprometre el seu partit en una pugna amb Vox a força de cops de banda que demostraven el seu buit intel·lectual i ideològic-, el PP havia d’obrir el pas a un nou dirigent que no seguís la dinàmica que, malauradament, estan duent a terme molts polítics europeus (i no sols europeus), que han substituït les idees i els principis pel populisme i el descrèdit de l’adversari. Per això estic seguint amb interès -i també amb cautela- el camí iniciat per Núñez Feijóo, un home que, si més no fins avui, havia mostrat un tarannà moderat i de seny, gens propici a les garrotades, el qual, a més -cosa difícil entre els dirigents regionals del PP-, seguia parlant la seva llengua pròpia, el gallec, no sols en la intimitat, sinó en tots els actes.

Em va sorprendre per això la seva intervenció pública quan va negar que l’anomenada violència vicària (una de les formes més cruels de maltractament masclista, exercida contra els menors per causar un dany insuportable a la mare) no formava part de la violència masclista. Però ho va fer -i va ser molt clar- a la roda de premsa posterior al Consell de la Xunta, tot just un any després que el Parlament de Galícia aprovés per unanimitat la incorporació d’aquestes víctimes de violència a la llei gallega de prevenció de violència de gènere.

Amb aquest discurs, el president gallec assumia públicament el postulat de Vox pel que fa al maltractament masclista en la compareixença davant els mitjans de comunicació. I si bé va intentar posteriorment, al seu compte de twitter, aclarir i matisar les seves paraules, aquell discurs em va fer témer que el futur president dels populars hagués iniciat un viratge cap a Vox, viratge que va començar quan, perquè el seu partit pogués accedir al govern de Castella i Lleó amb el suport del grup ultradretà, acceptà la condició d’introduir en una llei el terme de violència intrafamiliar.

Tots, però, som conscients que, jugant amb el sentit de les paraules, no es canvia la realitat dels fets. I de la mateixa manera que Putin no resol el problema de la seva guerra contra Ucraïna titllant-la d’operació especial, hauríem de convenir que tampoc deixen de ser violència masclista els actes que Vox -i segons sembla el nou PP- han decidit anomenar violència intrafamiliar. Coincideixo, doncs, en aquest punt amb la secretària d’Estat d’igualtat, Ángela Rodríguez, quan va qualificar d’indecent haver fet servir aquest llenguatge “per raons electorals”, cosa que Feijóo no hauria d’haver afavorit si pretenia, com pretén -que no ho dubto- dur el PP a un centre sociològic del que no hauria d’haver sortit mai.

Més encara, Feijóo deuria haver contradit immediatament afirmacions com les que hem pogut llegir aquests últims dies en les quals, des de plataformes properes al PP, s’afirmava que “De cada 100€ que fas de gasolina, 57€ se’ls emporta Sánchez”, perquè tots sabem que aquesta és una informació falsa que només pretenen el descrèdit del president del Govern, ja que la mateixa Comissió Europea reconeix que, per cada litre de benzina que posem al nostre cotxe, Espanya paga un 43,4% d’impostos, inclosos els especials i l’IVA, i pel que fa al repartiment de l’impost d’Hidrocarburs, un 58% del que recapta l’Estat va a les arques regionals, com ha de saber bé el mateix Feijóo que dirigeix ​​la Xunta de Galícia des de fa 13 anys. És, doncs, estrany que Feijóo caigués en aquesta trampa i digués, després de ser designat com a únic candidat a les primàries del seu partit, que el Govern d’Espanya s’estava “folrant” amb els impostos, deixant fora de l’equació les comunitats autònomes.

El problema a què s’enfronta el nou president deriva, al meu parer, del que va passar a les eleccions de Castella i Lleó, ja que, des d’aleshores, el viratge al centre es veu constret per la necessitat que comporta haver de subscriure una sèrie de de pactes amb Vox, i aquest partit, ben dirigit per Santiago Abascal, aspira a fer-se amb el carrer i el trobem darrere de cada protesta, de cada reacció popular (moltes derivades de les situacions precàries que ens toca viure a causa de la pandèmia -que ja no es diu pandèmia-, o bé de la guerra -que, segons Putin, tampoc no és guerra- i a causa -això també- de les debilitats del propi govern de coalició. I sempre amb la voluntat de posar aquest contra les cordes. Però posar contra les cordes al Govern d’Espanya, peti qui peti, caigui qui caigui, pot ser un projecte de Vox, però no del PP ni de Feijóo per arribar a la Moncloa.

El viatge que el PP -i que el meu amic Joan Huguet em perdoni per ficar-me on ningú no demana la meva opinió- pens que s’hauria de dur a terme dissenyant -i confiï que aquest sigui el projecte que té Feijóo en ment- una ruta política que tengui com a eix la conquesta del centre i de la moderació política. De fet, el mateix centre i la mateixa moderació política que intenta (i no li és gens fàcil) assolir Pedro Sánchez amb la seva decidida aposta de liderar una refundada socialdemocràcia europea. I el principal escull que haurà d’afrontar Núñez Feijóo com a president del PP serà precisament aquest: trobar on és el centre en el mapa de la política espanyola, després d’anys en què el seu partit no ha sabut moderar els tons quan ha intentat obtenir una finalitat política.

Però no puc ni vull referir-me exclusivament a Feijóo i al PP en aquest article, perquè si girem la vista a Catalunya, també podem observar fins a quin punt els és difícil, en aquella Comunitat autònoma, trobar la via del pacte i del seny. Tot i així, amb prou feines farà  una setmana, aquestes virtuts polítiques semblaven haver-se retrobat en l’acord a quatre bandes a què havien arribat ERC, PSC, Junts i els Comuns, en signar un document en què es reconeixia la situació indiscutible de debilitat del català, que alhora actualitzava la immersió lingüística sense trair el seu esperit. Era, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la (desafortunada) sentència del 25% i deixava sense arguments als que promouen la confrontació lingüística, concedint al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decidien específicament els centres de manera autònoma.

Però l’acord anava molt més enllà del seu contingut, ja que, per primera vegada en molts anys, aconseguia trencar els blocs polítics en un assumpte de gran importància en el qual es posaven d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament, alhora que també s’aconseguia que el PSC retornés explícitament al consens sobre la llengua.

Era massa bonic per ser veritat, ja que, poques hores després de l’acord, Junts se’n sortia demostrant que, com apunta Ernest Folch, aquest és un partit que oscil·la diàriament entre el realisme i la hiperventilació -jo afegiria també que es mou sempre entre el dubte i l’error- fins al punt que, amb una piulada del Consell per la República -és a dir de Puigdemont-, es dinamitava un pacte que havia liderat Jordi Sánchez, el secretari general de Junts.

Sense amagar el meu catalanisme -quan un té més de 70 anys poques coses ha d’amagar-, em dol veure el tràfec que s’ha produït al llarg de tots aquests anys a la política catalana. I en despuntar l’esperança que implicava aquest acord transversal, posat finalment en dubte per Junts, penso, que sense Puigdemont, Torra, Borràs i tants altres que han estat a la primera línia, aquest partit quedaria lliure d’uns líders que han resultat carismàtics per als seus, però que han escrit algunes de les pàgines més delirants dels darrers temps.

Per això, retornant a Feijóo i al PP -superada ja l’etapa estèril de Casado-, voldria que el nou president fos el polític fiable que tots desitgem. Des de fa molts anys, crec que el PP és un partit vital per a Espanya, i cal que recobri el sentit d’Estat que havia oblidat o perdut. Però això implica deixar de mirar contínuament pel retrovisor i observar cap on condueix Abascal la seva disciplinada tropa, un home que sap molt bé on va, però dubto que sigui al lloc adequat… si  més no per al Partit Popular.

Si alguna cosa comença malament -i d’això n’és exemple la descolonització del Sàhara- normalment acaba malament, perquè és molt difícil que, abandonats els principis, aquests acabin imposant-se.

Els que l’any 1975 érem ja persones adultes, recordem com va ser de vergonyosa la nostra sortida del Sàhara, amb Franco morint-se al llit i Espanya en mans d’un govern desnortat que no va saber afrontar el desafiament que li va llançar Hassan II amb la Marxa Verda.

En un detallat informe que, sobre la qüestió, va publicar “La Vanguardia” l’octubre de l’any passat, Antonio Remiro, catedràtic emèrit de Dret Internacional de la Universitat Autònoma de Madrid afirmava rotundament que l’abandó que va fer Espanya de les seves responsabilitats al Sàhara “és una de les pàgines més negres de la nostra història contemporània” i titllava d’ominosos els acords de Madrid que el franquisme va signar amb el Marroc i Mauritània.

És un consol de ximples pensar que Espanya es va desfer del Sàhara com Anglaterra es va desfer de Palestina el 1947, i encara que els fets s’imposen al dret moltes vegades, és difícil acceptar la resposta que va donar el ministre d’exteriors espanyol, senyor Albares, quan, preguntat sobre quin era l’estatus legal d’Espanya davant del Sàhara, va respondre que, segons ell, no tenia res a veure amb aquell territori: “Espanya -va dir- no figura com a potència administradora a la llista de territoris no autònoms, ni als informes anuals del secretari general, ja que es va desvincular mitjançant comunicació oficial a l’ONU el 1976, ni tampoc en cap de les resolucions del Consell de Seguretat”.

Podem acceptar la seva resposta de facto, però difícilment de iure, ja que, com se’ns recordava a l’informe a què m’he referit, el Sàhara Occidental és l’únic dels 17 territoris de la llista que contempla els descolonitzats que no té potència administradora. On hauria de constar el nom del país, hi ha un asterisc. A peu de pàgina, l’ONU explica que Espanya el va informar el 1976 que es considerava (unilateralment) “deslligada de tota responsabilitat”.

La veritat és que Espanya es va rentar les mans el 1976 i se les ha seguit rentant qualsevol que sigui qui ha ostentat el poder a Madrid d’aleshores ençà, ja que l’opinió manifestada per l’actual ministre Albares coincideix amb la de Miguel Ángel Moratinos el 2005, la de Trinidad Jiménez el 2010 i la de Josep Borrell el 2018, per citar tan sols ministres socialistes, encara que també aquesta postura ha estat avalada pels del Partit Popular, encara que ara, Aznar, oportunista, critiqui la decisió del govern de Sánchez.

Més encara, en aquell informe se’ns recordava que Espanya “ha estat un actor fonamental en el reforçament de l’status quo i la perpetuació del conflicte”, perquè “en els moments en què hi ha hagut una pressió forta sobre el Marroc, tots els governs espanyols, d’un signe i d’un altre, li han salvat els mobles”. Va passar el 2003, amb el pla Baker, quan França i Espanya van pressionar perquè aquest no fos imposat a les parts, cosa que va permetre al Marroc rebutjar-lo. També amb les sentències del Tribunal General de la UE contra els acords amb el Marroc.

Potser, doncs, no ens hem de sorprendre que, malgrat l’episodi pro sahrauí que es va generar fa uns mesos amb l’acollida del líder del Front Polisario, Brahim Gali, amb la seva hospitalització a La Rioja -cosa que va provocar una forta crisi amb el Marroc de la qual no n’hem sortit fins avui, amb la decisió que, per sorpresa, ha adoptat Pedro Sánchez-, el president hagi decidit sortir de l’ambigüitat i deixar els sahrauís abandonats a la seva sort, que serà la que decideixi el Marroc.

Tot i així, Sánchez, que ha demostrat ser un gran funàmbul, no s’ha proposat caminar sobre el filferro sense xarxa, ja que sap molt bé que, encara que rebi dures crítiques de l’oposició que té a l’esquerra, les que rebrà de la dreta conservadora seran poques o, si més no, gens creïbles, ja que mai la dreta ha estat pro-sahrauí i, a més, Sánchez ha fet el gir amb l’aprovació de Brussel·les, ja que la Comissió Europea ha admès que l’acostament entre Rabat i Madrid després de gairebé un any de desacords és “positiu”.

Les paraules de la Comissió han estat inequívoques, ens agradin o no: “La UE dóna la benvinguda a tot desenvolupament positiu entre els seus Estats membres i el Marroc en la seva relació bilateral, que no pot ser sinó beneficiosa per a la implementació de l’acord euro-marroquí en el seu conjunt”, va declarar en roda de premsa una portaveu comunitària, tot i que també afegí que “tota solució ha de reposar sobre compromisos de conformitat amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides” que, a finals de l’any passat, va demanar una solució “realista, viable, duradora, acceptable per les parts i basada en l’acord”, però l’acord no s’ha produït, ja que l’autonomia proposada per Rabat no és acceptada per les autoritats del Front Polisario.

Desconec què pot passar en el futur immediat amb el gir de Sánchez, que ha estat pres, sembla, sense un debat al si del Consell de Ministres, sense una discussió al Parlament i sense un previ avís a Algèria -la gran defensora de l’autodeterminació del Sàhara (i la que ens subministra el gas)-, com ha reconegut el ministre Albares.

Per què s’ha actuat així? Les paraules que pronuncià Albares davant la premsa dilluns passat en afirmar que “sempre és bon moment per assolir un acord que garanteixi la integritat territorial d’Espanya”, afegint que s’actuava a favor de “la sobirania d’Espanya, l’estabilitat, la gestió de fluxos migratoris, la cooperació, la lluita contra el terrorisme i els interessos comercials”, no deixen cap mena de dubte. Espanya ha decidit anteposar els seus interessos estratègics sobre els drets que pot tenir la població sahrauí, que fa molts anys que espera poder celebrar el referèndum d’autodeterminació que fixà l’ONU.

Jordi Juan, director de “La Vanguardia” ha resumit la qüestió en poques paraules: “S’imposa la realpolitik, ja saben: imposar els interessos nacionals de forma pragmàtica per sobre de qualsevol altre raonament ètic. Espanya necessita estar bé amb el Marroc perquè aquest país li controli l’arribada d’immigrants, l’ajudi per combatre el terrorisme internacional i no l’inquieti amb al·lusions a l’annexió de Ceuta o Melilla.”

No oblidem que, després de la declaració de Donald Trump a favor de l’autonomia per al Sàhara, el llavors primer ministre marroquí Saadedin a l’Othmani va afirmar que “arribarà el dia” en què es reobrirà “l’assumpte de Ceuta i Melilla, territoris marroquins com el Sàhara”. I ha estat, sens dubte, la decisió de l’Administració nord-americana d’avalar el pla marroquí el que finalment ha arrossegat Espanya a alinear-se amb aquesta posició, després que França i Alemanya també ho fessin. Més encara, no és fútil que l’actual ministra alemanya Annalena Baerbock, dels Verds, enviés un primer missatge de reconciliació amb el Marroc publicat a la pàgina web del ministeri, en el qual es felicitava pel pla de regionalització del Sàhara Occidental. “Amb el seu pla d’autonomia aprovat el 2007, el Marroc aporta una contribució important d’un acord de pau”, deia la nota.

Més encara, com ens recorda Enric Juliana, va ser el número dos del Departament d’Estat nord-americà qui, després d’entrevistar-se amb Albares a Madrid, va afirmar que consideraven el pla proposat pel Marroc “seriós, creïble i realista”. Són les mateixes paraules que ha utilitzat Pedro Sánchez a la carta que va dirigir al rei marroquí la setmana passada. En aquesta considerava que l’opció d’un Sàhara autònom -la proposta marroquina-  és la base més seriosa, realista i creïbleper trobar una solució al conflicte.

Com veiem, és molt difícil que llançant-nos als braços de la realpolitik, els pobres (en aquest cas els sahrauís- puguin tenir raó.

En un moment en què la guerra de Rússia contra Ucraïna ha disparat encara més l’embogit preu de la llum a causa del sistema com es cotitza el Quilovat/hora, en el qual el preu del gas hi pesa molt -no intenteu fer-me explicar per què ni com funciona la cosa, perquè no he estat capaç d’entendre-ho-, els espanyols acabem de llegir al BOE una notícia per emmarcar: l’Estat haurà d’habilitar un crèdit de 638 milions d’euros per fer front al pagament d’un deute (molt superior, com veureu) a causa de la responsabilitat patrimonial que ha assumit per haver legislat malament la clausura del “Projecte Castor” d’emmagatzemat de gas.

El “Projecte Castor” va ser un projecte d’enginyeria per a la construcció per part del govern d’Espanya d’un nou dipòsit de gas natural submergit en un antic camp petrolífer a les aigües territorials del Mar Mediterrani, davant de les costes de Castelló i Tarragona. Després d’una llarga tramitació, va ser aprovat pel govern del president José Luis Rodríguez Zapatero, sent ministre d’Indústria Miguel Sebastián, amb el Reial decret de 16 de maig de 2008, en virtut del qual s’atorgava a l’empresa “Escal UGS” (una empresa espanyola integrada per ACS -llegiu Florentino Pérez- i ENAGAS, en la qual també hi participava la canadenca CLP) la concessió per a la construcció, desenvolupament i explotació d’un emmagatzematge bàsic de gas natural, 21 quilòmetres mar endins, entre Castelló i Tarragona, que ocupava més de 6.500 hectàrees. 

Les instal·lacions es van anar construint, però quan, el 2012, es va començar a injectar el gas, es van producir moviments sísmics que van ser cada vegada més freqüents i intensos a les zones litorals de Castelló i Tarragona, que van generar una notable alarma social, fins al punt que les protestes i el nerviosisme de la població obligà el govern a suspendre temporalment l’emmagatzematge.

En mantenir-se la suspensió després que el govern -aleshores del PP presidit per Mariano Rajoy- al·legà que no es podia “emetre una conclusió definitiva sobre les eventuals conseqüències d’una nova posada en marxa de l’operació”, Escal UGS va exercir el seu dret de renúncia anticipada de la concessió, tot sol·licitant que, d’acord amb el que preveia el plec de condicions, se’l compensés per la inversió efectuada, quantificant la indemnització procedent en 1.350.729.000 euros (intenti el lector llegir en veu alta la xifra, perquè no és fàcil).

El govern de Mariano Rajoy va aprovar aleshores el Reial Decret Llei 13/2014 que acordava hibernar les instal·lacions i extingia la concessió, amb la qual cosa aquestes revertien a l’Estat per tal que ENAGAS assumís l’administració de les instal·lacions i també el pagament a Escal UGS de la compensació sol·licitada d’una sola vegada i en un termini màxim de 35 dies (Quina diligència!). I així es va fer, amb la intenció que ENAGAS fos després rescabalat amb càrrec a la facturació per peatges d’accés i cànons del sistema gasista durant 30 anys, però facilitant-li que pogués cedir aquest dret a un tercer en la forma que tingués per convenient sense requerir cap mena d’autorització administrativa ni amb cap més formalitat que de fer-ho per escrit amb comunicació al pagador, que era la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Per tant, facilitats, totes!

Què va fer ENAGAS? Doncs va cedir a tres bancs el dret de cobrament el mateix dia que entrava en vigor el Decret llei pel nominal del crèdit que rebia íntegre, alhora que excloïa expressament a l’escriptura de cessió tota responsabilitat en cas d’impagament, qualsevol que en fos la causa.

El Reial Decret llei 13/2014 aprovat pel govern de Mariano Rajoy era tan cridaner i tan poc acurat en el fons i en la forma que va ser recorregut pel Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés, a finals de 2017, els quals van aconseguir que el Tribunal Constitucional, en la sentència 152/2017 (B.O.E. 17 de enero de 2018) el declarés parcialment inconstitucional, bàsicament per considerar que, a diferència del que es preveia en aquest sobre hibernació i extinció de la concessió, les previsions sobre la compensació a la concessionària renunciant no complien els requisits constitucionals ja que no estaven directament relacionades “amb la urgent necessitat de garantir la seguretat de persones, béns i el medi ambient en l’entorn de la instal·lació”, raó per la qual s’havien d’haver acordat, segons el TC, mitjançant una llei ordinària.

Com que els articles del decret llei que fonamentaven l’existència del crèdit cedit per ENAGAS als bancs havien estat anul·lats per la sentència constitucional, la CNMC va deixar de pagar-los la compensació acordada i, a més, va reclamar -i va obtenir- la devolució del que els bancs havien percebut fins aquell moment.

Ara bé, com els termes del contracte de cessió feien impossible que els bancs reclamessin res a ENAGAS, aquests -ben assessorats- van considerar que era l’Estat el que havia de fer front a les conseqüències d’haver dictat un decret llei sense observar les exigències constitucionals, i, per tant, era l’Estat que havia de retornar-los les quantitats que cada un havia lliurat a canvi de la cessió de drets.

Interposat el plet contenciós corresponent, els tribunals van considerar que el decret llei parcialment inconstitucional no sols perjudicava els bancs, sinó que constituïa el fonament del seu dret, per la qual cosa condemnava l’Estat a pagar la indemnització corresponent. O el que és el mateix, l’Estat havia de pagar a tres bancs, en una proporció diferent, 1.350.729.000 euros, més els interessos legals.

Què ha hagut de fer l’Estat per resoldre el desgavell? Doncs, senzillament, ha hagut d’aconseguir que el Parlament aprovés la Llei 2/2022, de 24 de febrer, de mesures financeres de suport social i econòmic i de compliment de l’execució de sentències, l’article 2 de les quals diu que, com a conseqüència de la responsabilitat patrimonial adquirida per l’Estat per haver legislat malament i haver de procedir al pagament que estableix la sentència que el condemna, “se concede una ampliación de crédito por importe de 638.000.000 de euros en la aplicación presupuestaria 15.01. 923 M.471 (…). Esta ampliación de crédito se financiará con cargo a deuda pública, de conformidad con lo señalado en el artículo 46 de la Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018.”

El que cal retenir de tot aquest despropòsit no és, només, que el govern de Mariano Rajoy aprovés un decret llei no ajustat a dret, sinó que, un cop es van produir les protestes i va veure clarament que el “projecte Castor” era un despropòsit, pretengués pal·liar el problema endossant el pagament als usuaris del gas, via tarifes i peatges. Però el seu projecte fracassà i han dit que l’únic responsable és “l’Estat legislador”. 

En definitiva, que els tribunals han posat ordre, però el resultat d’aquest ordre es que ara serem tots els espanyols que pagarem el despropòsit, siguem o no usuaris, ja que s’haurà de satisfer via deute públic. 

És cert que l’Estat ha rebut a canvi les instal·lacions que havien d’emmagatzemar el gas, però dubto molt que aquestes puguin servir per a alguna cosa profitosa. ¿Té sentit que ho paguem tots i que cap dels polítics que van causar el despropòsit no s’hagi de rascar la butxaca?

No em veig amb cor de dir res original sobre la guerra que Rússia ha engegat a Ucraïna i he pensat que potser seria útil recordar les reflexions que Nicolau Rubió i Tudurí va anar publicant els dies en què les democràcies occidentals van donar l’esquena a Espanya amb la política de “no intervenció”. I em deman: ¿És possible no intervenir quan es conculquen principis tan fonamentals com el de la independència d’un Estat sobirà que es regeix en democràcia?

És cert que, per primer cop s’ha produït una reacció molt unànime de la UE i dels països que conformen l’OTAN, però és suficient quedar-nos en mesures econòmiques, per dures que siguin aquestes? La víctima primera és, sens dubte, Ucraïna, però no perilla també l’estatus que regeix la democràcia al món Occidental?

Després que Franco, amb el seu Estat Major, s’aixequés contra la República des de les bases militars de territoris espanyols a Àfrica del nord, el govern espanyol sol·licità d’immediat ajut militar a França que estava governada –com Espanya- pel Front popular. Però l’oposició de la dreta francesa i, sobretot, la del seu aliat Anglaterra, conduí el govern de Léon Blum a practicar una política de “no intervenció”. Tot i això, importants sectors de l’esquerra decidiren que, si bé no estava en les seves mans de modificar la política del seu govern, sí que podien intervenir amb els seus propis mitjans. A un compromís de dretes s’oposava, doncs, un compromís d’esquerres, però la decisió del govern fou clara: el 22 de juliol, Léon Blum proposava la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya. 

Un cop Nicolau Maria Rubió inaugura la seva secció periodística al diari Última Hora de Barcelona, escrita des de París i Ginebra, tracta immediatament aquesta matèria i critica d’entrada l’actitud de Chamberlain que, l’agost de 1937, mirava de negociar un conveni amb Itàlia.  No és que Rubió negui el pa i la sal als italians, és que ell no creu que sigui possible un pacte amb el dictador Mussolini. I em deman: És possible un pacte amb Putin? No cal dir que la presa de Santander el 26 d’agost per les tropes de Franco, amb l’ajut de Roma, confirmaren les seves tesis contràries a l’intent de negociacions per part de Chamberlain.

A primers d’octubre de 1937, Rubió és a Ginebra per seguir els debats de la Societat de Nacions, l’Assemblea de la qual havia de tractar d’una proposta espanyola. Es tractava d’un text que era –segons afirma Rubió- “l’expressió d’un principi que a Barcelona no ha deixat mai d’ésser tingut com a oficial: la solidarització de la nostra posició en la guerra d’Espanya amb la posició internacional de França i Anglaterra”. En realitat, aquest reiterava la confiança de l’Assemblea al Govern de la República espanyola i als de París i de Londres, tot i que mantenia els criteris globals de la no intervenció en el conflicte, criteris que, naturalment, perjudicaven els demòcrates espanyols davant els ajuts reiterats que Itàlia i Alemanya prestaven als exèrcits rebels.

A principis de novembre de 1937, els ministres d’exteriors francès i anglès, senyors Delbos i Eden, prosseguiren les converses sobre Espanya a Brussel·les. Anglaterra, temorosa de les relacions que els franquistes mantenien amb els italians, havia decidit enviar un agent britànic a Salamanca amb categoria d’agent comercial, això per no tenir problemes amb el govern de la República. Els francesos exigiren que aquest agent no tingués caràcter diplomàtic oficial, i s’esforçaren a explicar que, mentre l’ambaixador francès M. Labonne  tindria a Barcelona la missió de facilitar el tracte diplomàtic francoanglès prop del Govern de la República, l’agent britànic a Salamanca faria la mateixa feina prop de Franco, combatent així la influència nefasta dels ambaixadors alemany i italià. Els dos ministres mostraren una clara tendència a dissociar l’afer espanyol del problema mediterrani, però no introduïren en la conversa la conveniència de l’obertura de la frontera francocatalana com a contrapartida a les activitats navals i aèries de Roma. 

L’afer espanyol –segons explica Rubió- va tractar-se més aviat en termes polítics que militars. França i Anglaterra havien posat les seves esperances en el desenvolupament normal del procés de pacificació que la retirada dels combatents no espanyols havia de determinar a la Península. Però les vicissituds de la política interna francesa i anglesa no alteraren durant tots aquells mesos la política adoptada de no intervenció. D’altra banda, el nou govern francès -el govern Chautemps- constituït a primers de gener de 1938, tampoc modificà l’actitud de París respecte d’Espanya. “Decidida –França- a no renunciar als principis essencials que suporta des de fa temps la seva acció exterior, es proposa d’ésser arreu i sempre al servei de la pau”, deia el seu primer comunicat oficial. O el que és el mateix: Paraules belles, però només paraules. I era dur escoltar-les -es lamenta Rubió- mentre Itàlia passejava damunt Barcelona els seus mortífers avions carregats de bombes. 

I el lament era lògic, perquè mentre el govern francès feia aquelles declaracions, el 19 i 20 de gener es produïen els bombardeig de major intensitat dels soferts per Barcelona d’ençà el començament de la guerra. El dia 21, a Reus, els avions rebels causaven 40 morts. El dia 25, novament a Barcelona, eren 50 les víctimes de l’aviació feixista. El cel català espurnejava de mort i de barbàrie. Aleshores Rubió, que seguia des de Ginebra els estèrils debats de la Societat de Nacions, escriu sobre el que ell considera una empresa urgent per damunt dels partits i de la política: “Acabar amb aquesta barbàrie desencadenada pels aires d’Espanya. Ja no es tracta de salvar una República o una pàtria; és més que això: salvar una civilització, un concepte cristià i liberal de la vida col·lectiva.”

“Aquesta empresa urgent -escriu- no pot entretenir‑se en els vagues fórmules del pacifisme. Li cal una acció. Ja sé que hi ha arreu una palpitació d’horror i de llàstima. Els catòlics francesos es commouen; veieu llur diari L’Aube. Els socialistes també, veieu Le Populaire. Els comunistes, els radicals, tots ells s’ajunten al cor de protestes indignats. Però no n’hi ha prou. Cal passar a l’acció.”

I ja al final de la guerra, quan tot estava perdut i damunt el futur d’Europa s’estenia la gran amenaça de Hitler, Rubió es gira vers els demòcrates europeus i els alerta del perill que tenen a les portes, en un discurs amarat d’autocrítica.  Perquè Rubió és conscient que Berlín, un cop haurà donat els últims retocs a l’organització germànica al centre i a l’est d’Europa (aleshores ja havia ocupat Àustria i actuat sobre Txecoslovàquia), es girarà contra Occident.

Tornant a la invasió d’Ucraïna, Mira Milosevich, analista de l’Institut Elcano, no creu Valeri Guerásimov, cap de l’Estat Major de les forces armades russes quan diu que “les guerres que lliurarà Rússia respondran principalment a una estratègia d’influència i no de força bruta”. El fracàs d’aquesta estratègia a Ucraïna ha transformat la influència en invasió letal, i ha revelat que el govern de Vladímir Putin, com el dels bolxevics, repeteix el paradigma històric de l’estratègia de defensa imperialista dels tsars, resumit per Catalina II la Gran (1729-1796) en una cèlebre frase: “No conec cap altra manera de defensar les meves fronteres que expandint-les”.

La guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. A més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. Escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius o fins que se’l freni. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Un viatge que em deixa sense la possibilitat d’asseure’m i reflexionar sobre la notícia de la setmana, m’ha obligat a escriure l’article que, avui, diumenge, vostè, lector, té a les mans, el passat dilluns, 28 de febrer, el cinquè dia de la invasió russa que, segons assegurava Putin, no havia de produir-se i que es va iniciar de sobte (de sobte per a nosaltres) però ben pensada després d’haver assajat els arguments justificatius de manera prèvia i malèvola. Per bé que assegurar -com ha fet Putin- que l’atac es feia contra un “govern nazi, corrupte i drogoaddicte”, el de Volodimir Zelenski, que és jueu i nét de represaliats per l’Alemanya de Hitler, és alguna cosa més que una broma de mal gust.

Però dit això, no m’atreveixo a opinar sobre gairebé res més pel que fa a aquesta invasió respecte de la qual tots ja tenim un posicionament pres, i fins i tot Europa -una Europa sempre vacil·lant i més aviat desunida- sembla que, per primer cop des de fa molt de temps, està actuant de manera unànime, val a dir que amb el suport de la Gran Bretanya (que és Europa però no forma part de la Unió) i dels estats europeus no integrats a la UE, com Finlàndia i Suècia, que ja han sofert les amenaces de Putin, aquest polític que no és un “sonat” -com algú opina massa lleugerament- sinó un home pervers que està decidit a restaurar un nacionalisme panrús (si és que es pot dir d’aquesta manera) com el que va dur a terme la cort del tsar des de mitjan segle XIX.

Per tant, no m’atreveixo a opinar sobre on estarem diumenge -avui per al lector- perquè vaticinar-ho és absurd i, alhora, el meu desconeixement del que ha de succeir durant els propers cinc dies quan escric aquestes paraules des de la meva biblioteca en vistes a les aigües calmades del port de Maó, és absolut.

Però el que si puc intuir és el que ha dut Putin pel sender del nacionalisme tsarista i -¿per què no?- de l’unitarisme stalinista: la voluntat d’encarnar en la seva persona el sentiment dolorós d’un poble que, pobre, sense llibertat -mai el russos han estat lliures ni viscut en democràcia- i amb totes les mancances que vulguem, sabia, però, que era una de les dues potències que dominava el món i que, amb la dissolució de l’URSS, va sofrir una gran frustració col·lectiva.

Prescindint, doncs, del que succeirà els dies venidors, i conscient alhora que, per primer cop en els darrers cinquanta anys, Europa ha pres consciència del perill que significa Putin i la invasió que ha dut a terme d’Ucraïna, ens hem de demanar si no haurien d’haver actuat abans. Certament, aquest cop, Europa no ha fet el que, davant l’amenaça de Hitler, van fer Daladier i Chamberlain a Munic, amb l’excusa de preservar la pau, però és lamentable que fins que no hem vist la manera descarnada com està actuant, Occident ha pecat d’ingenu davant Putin, perquè mostres n’havia donades prou, un home format al KGB que, des del primer moment, no sols ha actuat com un tirà i alhora plutòcrata, sinó que ha posat un morral a qualsevol dissidència, val a dir que amb suport no sols dels que s’han fet milionaris després de la caiguda del règim soviètic, sinó també d’una gran part de la gent del país.

Per poc que fem memòria, veurem, com ens recordava Sergio Vilasanjuán, que des que va accedir al poder, Putin no ha parat d’ampliar el control sobre territoris que considerava propis, mitjançant la utilització de la força. Txetxènia va ser el primer. Emulant Stalin, Putin ha aconseguit mantenir aquesta regió caucàsica com un satèl·lit, sotmetent tota la població. Va seguir Geòrgia, només vuit anys després, amb un patró molt similar al que ara aplica a Ucraïna. Va donar suport a regions suposadament separatistes com Ossètia i Abkhàzia, amb l’objectiu d’afeblir el govern sobirà a Geòrgia, que desitjava integrar-se a la UE, tot retallant una part del seu territori amb governs satèl·lits.

Anestesiada Geòrgia, el 2014, va procedir a la invasió de la península de Crimea i l’ocupació i el suport als separatistes del Donbass, com a preludi d’aquesta nova guerra. ¿Va moure un dit Occident davant aquella invasió? No. I això ens demostra que, per al líder rus, la guerra és la seva manera d’exercir el poder, perquè sap i està convençut -si més no fins avui- que ningú com ell és capaç de manejar tan bé la violència. Ningú mai no l’ha fretat. Putin fins ara no coneix la derrota. Ha guanyat totes les guerres.

Si mirem una mica endarrere -que és l’únic que jo puc fer avui perquè no tinc cap manera de veure el futur (fins i tot el més immediat, encara que no pinta bé)- recordarem com, a Geòrgia, després d’aixafar el seu exèrcit en cinc dies, acceptà l’alto el foc amb la mediació de Sarkozy, que aleshores presidia (com ara Maron) la UE. Però amb la guerra ja havia consolidat l’ocupació russa de part del país, alhora que deixava a l’aire l’amenaça permanent d’una nova intervenció, sense que cap europeu ni nord-americà se n’aixequés una cella.

L’ocupació de Crimea va ser un passeig per a vergonya de tothom, menys per als russos, esclar, que recuperaven així el que, en opinió seva, era un “regal” que un dia l’URSS va fer a Ucraïna. I quan d’alguna manera fracassà el suport que Putin oferia al president ucraïnès i prorús Viktor Yanukóvich (el mateix que ara està donant al president Lukaschenko de Bielorússia, que li ha obert les portes del país actuant com un vertader titella de l’amo Putin), i les grans manifestacions de la plaça Maidan van aconseguir que Yanukóvich hagués de fugir i refugiar-se a Rússia, aleshores Putin llençà ja una primera intervenció a Ucraïna, temorós -val a dir que amb coneixement de causa- que la nova Ucraïna es llancés decididament en braços d’Europa, entrés a la UE i fins i tot fos admesa a l’OTAN. Va ser aleshores quan decidí que havia de donar suport militar a les províncies separatistes de majoria russa de Donetsk i Luhansk, a la regió oriental del Donbass, alhora que s’annexionava Crimea, una península que li obria les portes de la Mar Negra, seu de la històrica base naval russa de Sebastopol.

I ara ha aprofitat la situació del Donbass per intentar annexionar-se Ucraïna sencera, cosa que, avui dilluns 28 de febrer, no sé si ho aconseguirà. Déu no ho vulgui. Però sembla evident -ja sé que parlar “a misses dites” sempre és més fàcil- que Putin sabia -vaja, estava convençut- que, tampoc el 2022, ni els EUA ni Europa mourien un tanc ni un soldat per defensar Ucraïna –un país aliè a l’OTAN– si era atacada. Lluís Uría, que és un analista de política internacional que m’agrada llegir, havia denunciat aquesta actitud “no intervencionista” militar, entre altres coses, perquè, tant Biden com els líders dels estats integrats a l’OTAN, ho havien deixat ben clar. I ho havien demostrat amb les seves accions. Fins i tot les amenaces sobre represàlies devastadores en el pla econòmic i financer podia el president rus acollir-les amb reserva. Tots -Alemanya la primera- recelaven de posar-les en marxa.

De fet, l’ambigüitat amb què havien actuat fins fa tres dies, van acabar de convèncer Putin que, novament, en sortiria novament il·lès. Sortosament, sembla que en això s’equivocava, perquè si una cosa ha aconseguit aquest cop és que els estats de l’UE fessin una pinya, i que fins i tot Alemanya -la més tèbia fins fa dos dies a causa de la relació econòmica i de dependència que té de Rússia en molts camps- ha pres una decisió desconeguda des del final de la segona guerra mundial.

Però la pregunta que em faig és si serà suficient el setge econòmic a què se l’ha sotmès amb les mesures que s’acaben de prendre. Hem de confiar que sí, perquè de mal en faran, però segurament s’haurà d’anar més lluny si Putin no cedeix, amb el convenciment que defensar avui Ucraïna no és un acte patriòtic i, encara menys, una guerra il·legítima, sinó una qüestió de seguretat i de defensa dels valors democràtics davant l’autocràcia i l’auge de les idees populistes i, en el fons, totalitàries, que, novament, avui amenacen el món.

L’Eclesiastès és un dels llibres de la Bíblia que pertany al grup dels anomenats Llibres sapiencials o d’ensenyaments. Té un narrador que s’anomena Qohéleth  que significa literalment “l’home de l’assemblea” o “el portaveu del poble” en la versió que fa servir el “Llibre de les Hores” de l’Església catòlica en la versió catalana. En definitiva una mena de representant de l’assemblea del poble  que, cansat de les idees dominants i de veure un món que li desagrada i troba absurd, decideix prendre la paraula.

Aquest “portaveu del poble” que parla a l’Eclesiastès es pregunta com afrontar la vida, ja que res no és segur excepte la mort i ho fa, per tant, en un to marcadament existencial. De fet, reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que envolta el saber humà, la recompensa dels esforços i béns dels homes, la caducitat de tot allò humà i les injustícies de la vida.

I dit això, penso que molts us demanareu per què, en el meu comentari setmanal on sovint manifesto la meva opinió sobre la realitat política del nostre país, he començat citant aquest llibre sapiencial de la Bíblia i potser ho veureu més clar en llegir els primers paràgrafs que passo a transcriure, perquè crec honestament que valdria la pena que els interioréssim tots i, especialment, els que tenen -o aspiren a tenir- el poder i els qui fan mans i mànigues per obtenir-lo -o per no perdre’l-, la qual cosa els duu sovint a actuar sense entranyes. És aleshores quan,  en un moment de claredat, algú -en aquest cas “el portaveu del poble” autor d’aquest llibre sapiencial-, en nom de l’assemblea que contempla atònita l’espectacle dels poderosos alça la veu i escriu:

“Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-Poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. ¿Quin profit treu l’home de tot l’esforç amb què treballa tot sol? Una generació se’n va, en ve una de nova, i la terra es manté sempre igual. El sol surt i es pon, i se’n va corrents al lloc d’on sortirà de nou. El vent que bufa cap al sud, després gira cap al nord; dóna voltes i més voltes, i refà el camí que havia fet. Tots els rius corren cap al mar, però el mar no s’omple mai, i ells no paren de córrer al lloc on han anat sempre.

Massa paraules cansen, ningú no és capaç de dir-ho tot; l’ull no en té mai prou de veure, ni l’orella d’escoltar. El mateix que passa tornarà a passar, el mateix que fan ho tornaran a fer; sota el sol no hi ha res que sigui nou. Quan d’una cosa diuen que no s’havia vist mai, segur que ja va succeir en alguna època de les que ens han precedit. De les coses passades, ja no en queda el record, ni en quedarà tampoc de les que vindran després, fins als darrers temps”.

¿S’han fet mai aquesta mena de reflexions els protagonistes de l’espectacle que estem contemplant en directe a Madrid -i podríem afegir ara també des de Moscou-? ¿Respon el que estem veient a un debat d’idees, a una reflexió profunda sobre les necessitats de la gent que governen o volen governar? ¿Persegueix aconseguir un bé per al poble que té necessitats i ha de viure –en molts casos sobreviure- amb grans dificultats per poder fer-ho dignament?

“Vanitas-vanitatis” -traduïa la versió llatina del primer paràgraf que he citat de l’Eclesiastès-. Sí, “omnia vanitas”, perquè tot és vanitat… o ambició… o afany de poder… o ressentiment… o encara pitjor: venjança.

I quan esmento aquesta citació bíblica no em refereixo només a Casado i a Ayuso. No. La cosa va molt més enllà, com apunta Antoni Puigverd, un pensador per qui sento una gran simpatia des que, fa uns anys, ens vam conèixer. Ell, però, no acut a un llibre bíblic com he fet jo per abordar la qüestió. Ho fa tot referint-se a la literatura mítica i, concretament, al mite de Narcís, aquell jove tan bell de l’antiga Grècia que enamorava totes les al·lotes que el veien. Tots coneixem el relat i, per tant, sabem que, en néixer, un endeví va predir-li que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició. Per això la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es pogués reflectir la seva bellíssima cara. Però un dia, mentre passejava pel camp, Narcís s’apropà a un rierol, i en acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge -per a ell desconeguda- que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la d’un jove de bellesa inigualable i ell, embogit per aquella beutat fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que la podria assolir. Ja sota l’aigua, buscà amb afany aquell reflex -el seu-, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegant-se i va perdre la vida.

Puigverd evoca el mite i observa Madrid, però també Catalunya i -com el “portaveu del poble” de l’Eclesiastès– afirma atònit que la competició per batre el rècord de l’extravagància no s’atura al nostre país. La setmana que va començar amb Laura Borràs desmentint-se a si mateixa va acabar amb Ayuso i Casado destrossant joiosament la cristalleria popular. I per si amb això no n’hi hagués prou, un addicte a l’espectacle com Albert Rivera repetia a l’empresa privada els pollastres que va fomentar a l’escena pública. Mentrestant, la premsa -anota Puigverd- rep amb entusiasme les sarsueles polítiques i la boxa verbal, perquè el negoci de l’escàndol s’alimenta de la necessitat imperiosa que molts polítics tenen d’ocupar l’escenari sigui com sigui: despullant si cal les pròpies misèries o exhibint sense pudor ignorància, antipaties i menyspreus.

I és aquest espectacle increïble que evoca a Puigverd la paraula “narcisisme”: aquest estrany sentiment de grandesa que experimenten personatges objectivament menors com Casado, Borràs i Ayuso (o com Salvini, Bolsonaro, Putin o Trump) davant les càmeres i els micròfons. Freud -segueix desgranant Puigverd- definia el narcisisme com un complement eròtic de l’egoisme. Però la psicologia moderna prefereix descriure’l com una manera instrumental de relacionar-se amb els altres. Per als narcisistes, els altres (votants o rivals) només són objectes: aprofitables o menyspreables. Les idees que el narcisista proclama, així com les afirmacions morals o nacionals, no són més que instruments d’egolatria. El narcisista simularà afecte, però no dubtarà a perjudicar-te per afavorir-ne l’interès. Tot ho subordina a la seva influència o poder.

Des del meu punt de vista -i amb permís de Puigverd- diré que la tossudesa de Narcís (és a dir de Borràs, Casado i Ayuso, a casa nostra, o de Trump, Bolsonaro o Putin més enllà) es concreta en un anhel de transcendència que  només es pot aconseguir mitjançant un camí d’introspecció; anhel que s’esdevé finalment una mena de mística que desperta en tu la necessitat d’anar sempre ascendint més i més en la recerca d’un l’absolut que el narcisista és incapaç de trobar fora d’ell mateix, convençut que és en la interioritat de l’ésser humà -per tant, exclusivament en el jo- on trobem l’espurna de la divinitat. Per a ell només compta el jo. I sense necessitat de llegir Sartre, el Narcís (encarnat en tots aquests personatges que he esmentat) creu -vaja, està convençut- que “l’enfer c’est les autres”.

I torno a l’article de Puigverd, que conclou amb aquesta profunda reflexió: “El polític narcisista pot ser encantador, deferent i divertit quan necessita vots, partits o companys de viatge. Però destrueix tot allò que toca: sacrifica els interessos dels seus votants i bombardeja tranquil·lament els compromisos. Respon a una única llei moral: qualsevol ignomínia és vàlida si serveix per reforçar-ne el protagonisme. Per descomptat, el narcisista se suïcidarà políticament si aconsegueix suscitar pena, llàstima o simple atenció popular. Enamorat de si mateix, també Narcís es va enfonsar a l’estany que reproduïa com un mirall la seva imatge. Però es va enfonsar sol. En canvi, els narcisos de la política s’enfonsen arrossegant el país sencer. Hi ha polítics corruptes, tòxics, bel·licosos, extractius. Però el narcisista és el pitjor. Per alimentar el seu protagonisme, és capaç de convertir el seu partit o el seu país en un infern.”

A la pel·lícula d’Helen Shaver que porta per títol el que he escollit per encapçalar el meu article d’avui, una jove universitària s’enamora d’un principiant que acaba d’entrar a la seva facultat. Quan el jove pateix un greu accident i mor, ella sabrà que està embarassada, per la qual cosa haurà de prendre una de les decisions més difícils de la seva vida.

He acudit a aquesta referència com a metàfora del que li ha passat a Pablo Casado (i, en definitiva, al PP) a les passades eleccions que han tingut lloc a Castella i Lleó. De sobte, sense esperar-ho, però havent mantingut lligams estrets (recordeu la bandera de Colón com a metàfora) no sé si amb l’extrema dreta de Vox, però sí amb el seu ideari, el candidat que presentaven a la presidència de la Comunitat Autònoma, de sobte ha vist que estava embarassat de Vox. En realitat, i prenent com a model les eleccions del passat 4 de maig a Madrid, Casado forçà el procés electoral a Castella i Lleó, com a pas previ per obtenir el passi a la Moncloa, però si bé ha obtingut el primer lloc del rànquing amb 31 diputats, aquest es troba molt lluny de la majoria absoluta, que només pot obtenir amb el vot dels 13 diputats de Vox. Una decisió difícil.

En realitat, Fernández Mañueco només pot accedir a la presidència de la Comunitat en primera volta amb els vots de Vox -que exigeix, de moment, entrar al govern-. Tanmateix podria ser elegit en una segona votació per majoria simple, però això exigiria de ben segur (encara que teòricament hi pot haver alguna altra combinació) l’abstenció des PSOE. Una altra decisió difícil.

Fins avui, tret del discurs que va fer Pablo Casado en la moció de censura que, contra el govern de coalició que presideix Pedro Sánchez, va presentar Abascal -discurs en què, per primera vegada i de manera contundent va voler diferenciar-se de Vox i parar els peus a l’extrema dreta-, Casado i els seus han fet tot el que han pogut per blanquejar el partit d’Abascal, un partit que, clarament, ha demanat la dissolució del sistema constitucional que va possibilitar l’estat autonòmic, que conspira sense dissimular-ho contra la Unió Europea i que s’ha permès congregar a Madrid les principals formacions nacionalistes del continent encapçalades per l’hongarès Víctor Orbán, totes elles partidàries del desarmament institucional de la Unió, ja que no es pot entendre d’una altra manera la petició que van fer a la capital d’Espanya de construir una UE “forta de nacions sobiranes” que “col·laborin lliurement”. En aquest sentit, la recent sentència del Tribunal de la UE sobre la no entrega dels fons europeus a Polònia i Hongria és contundent.

A més, el pacte amb Vox és el que, des del primer moment, ha demanat Isabel Díaz Ayuso, que és, sens dubte, la dona política espanyola de la dreta amb més “sex-politic-appeal” ( si és que es pot dir així en anglès, però confio que el lector m’entengui). Hores després de conèixer els resultats, a través de la seva mà dreta, el conseller d’Educació i portaveu del Govern regional de Madrid, Enrique Ossorio, Díaz Ayuso va reclamar la celebració del congrés de Madrid com més aviat millor, conscient que el que ella va aconseguir -l’absorció absoluta de Ciutadans- no ho ha aconseguit el PP de Castella i Lleó, que, si bé ha provocat la quasi desaparició de Ciutadans, no els ha absorbit, ja que aquests simplement han engreixat Vox. Un fet que, ni que sigui de passada, ens demostra que aquest partit ha estat una “fake news” -com molt bé ha escrit Ernest Folch-. Un partit que ens va dir que era de centre però que, en realitat, només recollia vots de la dreta i la ultradreta, com ha quedat demostrat. Un partit que no s’ocupava dels problemes reals, com ens va voler fer creure, sinó que vivia del nacionalisme espanyol més ranci, com ara Vox.

Què fer, doncs, amb Vox? Aquesta és la gran pregunta que formulava director de “La Vanguardia” dimarts passat. I la resposta -torno al meu títol- és que es tracta d’una decisió difícil malgrat que, de fa mesos, il·lustres columnistes i editorials de diaris de gran tirada nacional han fet un esforç per blanquejar Vox i reivindicar que aquest partit té el mateix dret a formar part de futurs governs que pot tenir Unides Podem.

Per descomptat que té el mateix dret, però el curiós del cas és que aquest corrent d’opinió que defensa la integració de Vox a les institucions amb el vàlid argument que la seva presència als diferents parlaments és fruit de la voluntat popular, segueixi negant-lo quan s’ha d’aplicar als escons obtinguts per ERC o EH Bildu.

Si mirem Europa, el cert és que ens trobem amb actituds molt diferents en la relació dels partits democràtics situats a la dreta amb la que anomenem ultradreta. França i Alemanya han optat sempre per establir un cordó sanitari contra col·lectius polítics com el que representa Abascal. Els francesos contra el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i els alemanys contra Alternativa per Alemanya. En aquest últim cas, fins al punt que Angela Merkel, el partit del qual, la CDU, havia quedat tercer a les eleccions de l’estat lliure de Turíngia, va exigir la dimissió del candidat del seu propi partit, temptat de donar suport a l’extrema dreta, i va donar el vot al candidat dels liberals, que havia quedat en sisena posició.

En canvi, no han actuat així a Itàlia, on la dreta no ha tingut problemes per pactar amb la Lliga de Matteo Salvini, o a Àustria, on Sebastian Kurz va ser elegit canceller amb el suport de l’anomenat Partit de la Llibertat.

La realitat és que Vox és aquí, i ha vingut per quedar-se. Manuel Fraga i José María Aznar havien aconseguit tenir dins seu partit la gent que avui s’ha emancipat fundant Vox, i són molts els ciutadans els que han decidit donar-los suport. Tenen, doncs, el mateix dret d’estar a les institucions que Podem, ERC o EH Bildu, com exigia poc després de conèixer els resultats el seu candidat Juan García-Gallardo, que va reiterar de manera rotunda, que l’escrutini que s’acabava de fer públic indicava que el seu partit tenia “el dret i l’obligació d’integrar el Govern de Castella i Lleó, tant o més que qualsevol altre partit”. Però la veritat és que 13 diputats no són suficients per governar. Correspon, doncs, al PP prendre la difícil decisió d’optar per Vox o bé d’intentar deixar-lo fora d’una equació que és francament difícil si no es compta amb el suport tàcit del PSOE. O el que és el mateix, amb la seva abstenció.

Com Gary Cooper a “Sol davant el perill”, la memorable pel·lícula que Fred Zinnermann va dirigir el 1952 -avui veig que m’ha donat pel cinema- l’alcalde de Valladolid, Óscar Puente -de fet el personatge més rellevant que té el PSOE avui en aquella comunitat- s’ha atrevit a demanar al seu partit que s’abstingui i permeti que Mañueco intenti un govern en solitari. 

Aquesta opinió, en un país com el nostre tan mancat de consensos a nivell nacional per -entre d’altres coses- renovar el CGPJ o posar al dia la Constitució, matèries que no es poden dur a terme sense un gran acord -no necessàriament una “gran coalició”- la proposta de l’alcalde de Valladolid em sembla valenta i sensata. Sé, però, que no serà escoltat per Ferraz ni per la Moncloa. Tot just l’havia formulada quan el portaveu del partit el va desmentir. Els socialistes reeditaran altre cop el “no és no” de Pedro Sánchez a permetre la investidura de Rajoy. Però llegint els resultats que s’han donat, penso que també el PSOE hauria d’observar el seu fracàs -de fet, 35 anys seguits de fracàs a Castella i Lleó-, on ha perdut 7 diputats respecte de les passades eleccions. ¿Què és, doncs, millor per al país: que Mañueco governi en minoria, sense ser presoner de Vox o, per contra, seguir avançant pel camí de la polarització total i de l’anti-diàleg que, des del primer dia, han seguit Casado i Ayuso? Una decisió difícil. Això sens dubte.

——–

N.B. Un cop enllestit aquest text (dijous 17) ha esclatat la bomba interna a la seu del PP. Temps hi haurà per veure què passa. No he modificat el meu article perquè no som periodista i no m’agrada escriure en calent.

Un cop es van conèixer públicament els resultats de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) constituïda a iniciativa de la Conferència episcopal francesa, el passat 14 de novembre vaig publicar un article felicitant la iniciativa que havien tingut els bisbes del país veí, decidits a prendre les mesures per descobrir la veritat, evitar aquesta xacra en el futur i indemnitzar en la mesura que això sigui possible les víctimes.

De fet, l’informe de l’ICASE feia 45 recomanacions específiques, entre les quals s’incloïen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics en el govern de la Església.

Conscients que la pederàstia no és un problema que afecta només l’Església, no hi ha dubte que s’agreuja  quan els qui la practiquen són membres qualificats d’aquesta -sacerdots, religiosos o professors dependents d’escoles cristianes-. I crec que recollint el sentiment de molts ciutadans -catòlics o no catòlics-, acabava dient que, davant la valenta actitud de la Conferència episcopal francesa, “aniria bé que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com aquells han fet. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols.”

Convé advertir que el meu comentari no responia a una iniciativa personal, sinó que s’emparava en les normes aprovades pel papa Francesc des de 2019 ençà, per posar fi a l’encobriment de la pederàstia, ja que les normes a què faig referència obliguen qualsevol bisbe o superior religiós a obrir una investigació interna davant de qualsevol informació d’un possible cas d’abús sexual. Les regles del Vaticà publicades al Vademècum de 7 de juliol de 2020 són clares: La informació d’un cas –notitia criminis-, és “tota informació sobre un possible delicte que arribi de qualsevol manera a l’Ordinari o al Jerarca. No cal que sigui una denúncia formal” (article 9). Pot arribar de qualsevol manera, també pels mitjans de comunicació (article 10). Fins i tot sense dades precises ha de ser estudiada i si és versemblant cal obrir una investigació prèvia (articles 13 i 16), que després s’ha d’enviar a Roma, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (article 69). L’article 14 del motu proprio del Papa de 7 de maig 2019, Vos estis lux mundi, precisa que la investigació durarà com a màxim 90 dies.

Malauradament, moltes d’aquestes normes ara escrites han estat desateses al llarg dels anys en nombrosos casos a l’Església espanyola per ordes religiosos i diòcesis, que, davant la informació d’un cas, es limitaven a dir que no els constava, no obrien cap investigació, ni tampoc informaven el Vaticà. Des de 2019 ja no ho poden fer, perquè el Vaticà vigila el procés i assegura que garantirà que aquests casos s’investigaran, s’assumiran les responsabilitats pertinents i s’atendran les reclamacions de les víctimes. 

Tot i així, el 14 de gener de 2022, el cardenal president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Juan José Omella, després d’expressar el desig d’esclarir els abusos a Espanya, rebutjà la creació d’una comissió independent per investigar-los perquè els instruments actuals de l’Església catòlica -assegurà- “són suficients”. I afegí: “Davant el tema dels abusos tots sentim el gran dolor d’aquest fet enmig de la societat i el desig en tot moment de la nostra proximitat, de tots els bisbes, que hem establert unes comissions a cada diòcesi, per recollir les denúncies, acompanyar aquestes persones que se senten ferides i evitar que en el futur aquestes coses puguin tornar a succeir”.

En definitiva, amb aquesta declaració, els bisbes espanyols es negaven a actuar com ho havien fet els francesos i decidien “rentar la roba a casa”, demostrant que era inconscients -o més aviat il·lusos- perquè era impensable que la societat acceptés aquesta manera d’actuar.

En efecte, l’1de febrer de 2022 la Fiscalia General de l’Estat va moure fitxa i decidí la investigació dels casos de pederàstia que s’han produït al si de l’Església, i ordenà a les Fiscalies Superiors d’Espanya que remetessin, en un termini de 10 dies, totes les causes que estiguin actualment en tramitació sobre agressions i abusos sexuals a menors, comesos per religiosos. Alhora, la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, sol·licità als 17 fiscals autonòmics aquesta documentació relativa a procediments “incoats tant en seu judicial com fiscal”.

De fet, si fem memòria -una capacitat que els bisbes espanyols sembla que hagin perdut-, el juny del 2019, la Fiscalia General de l’Estat ja havia advertit que les mesures per evitar i denunciar els abusos sexuals a menors a l’Església eren “deficients” i va instar aquesta institució a portar cada sospita a la justícia prescindint de “comprovacions o filtres interns de verificació”. Davant la inoperància pràctica de l’Església espanyola, ara ha apuntat que són les autoritats públiques i, per tant, les Fiscalies, les que “han d’assumir l’estudi del cas i la valoració de l’existència d’indicis per formular la denúncia i les que, simultàniament, han de vetllar per la protecció dels menors afectats”.

Però -també com era previsible- la cosa s’ha ampliat encara més, un cop, i en aquest context, diferents grups del Congrés dels Diputats -concretament Unides Podem, ERC i EH Bildu- han demanat la constitució d’una comissió d’investigació perquè des del Parlament, s’avaluï la situació de la pederàstia a l’Església.

Des d’un punt de vista personal, crec que no és aquesta -em refereixo a la “comissió parlamentària d’investigació”- la instància més adequada per dur a terme la recerca dels fets de pederàstia; menys encara veient com actuen els nostres diputats, que aprofiten qualsevol qüestió no tant per cercar la veritat com per desgastar l’adversari, però és evident que davant la inacció dels bisbes, aquest camí o un altre s’havia d’obrir pas perquè -i lamento molt el que diré tot seguit- una gran part de la societat espanyola desconfia que l’Església del nostre país sigui capaç de dur a terme una investigació tan completa i sincera com ha fet l’Església de França.

Crec, doncs, que la volta que ha intentat donar el Govern a la iniciativa dels grups parlamentaris que havien demanat la comissió d’investigació reconduint-la a una “comissió independent” presidida pel Defensor del poble és encertada, ja que no es tracta -com ha especificat el ministre Fèlix Bolaños- de de crear una comissió “contra l’Església”, sinó contra aquells comportaments d’abús “contra la infància” que la societat ja no pot tolerar ni encobrir mirant a una altra banda. Des del 2016 i gràcies a les denúncies que alguns diaris espanyols de gran difusió han fet, les víctimes s’han alliberat i han denunciat els fets públicament, encara que, com és comprensible, no tots han donat la cara i a nosaltres ens correspon preservar la seva privacitat, en especial, en un país que tant banalitza i converteix el dolor aliè en espectacle mediàtic. Però la feina -la investigació- s’ha de fer -sigui la presidida pel Defensor del poble o sigui una altra absolutament independent de les institucions públiques-. I ara, com jo temia, els bisbes hauran d’actuar a remolc, se suposa que oferint una cooperació responsable.

Confiem, doncs, que els bisbes l’oferiran, aquesta col·laboració, i no intentin demanar un rescat als partits de dreta i a les seves terminals mediàtiques per denunciar una guerra cultural o una causa anticlerical de l’anti-Espanya. Tanmateix no us hauria de sorprendre que algun d’aquests grups posés en marxa aquesta mena d’operació, però hauríem de tenir clar que el problema a què ens enfrontem realment no és l’anticlericalisme: el problema és la pederàstia i la negativa continuada i reiterada per part de l’Església de revisar a fons i amb transparència aquest mal, i d’haver-ne estat còmplice amb l’encobriment i el silenci.

Les eleccions generals portugueses s’han avançat a les autonòmiques de Castella i Lleó, que, tot i que són regionals -pròpies d’una comunitat autònoma que està governada per la dreta des de fa 35 anys- s’estan plantejant, seguint l’exemple del que passà amb les autonòmiques de Madrid- com un avanç del que ha de succeir al nostre país en els propers mesos: la derrota inexorable de l’esquerra i el triomf del únics i veritables titulars del poder a Espanya: la dreta que representa bàsicament el PP i, de cada dia més, l’extrema dreta de Vox, que fins fa poc, Fraga i Aznar havien sabut contenir dins les seves pròpies files -val a dir que arraconades- però que, de sobte, han emergit, com també a molts estats d’Europa.

D’una manera clarament indissimulada, i davant la imperiosa necessitat de fer el llit a Pablo Casado, debilitat pel seu pols amb Díaz Ayuso, l’actual president de Castella i Lleó, Fernández Mañueco, va convocar eleccions anticipades perquè el seu líder i la direcció de Gènova poguessin gaudir d’una nova victòria. Com ho va fer? Doncs va deixar escolar per l’aigüera els agonitzants dirigents de Ciutadans, els va enganyar com s’enganya algú que ja no es pot defensar i van seguir endavant. Tanmateix, al gran míting de Valladolid, on es va convidar José María Aznar, el “santcristo gros” dels populars no va seguir el discurs que pretenien els dirigents (locals i nacionals) del partit, en afirmar que “a veces oigo que hay que ganar para llevar a no se quién a La Moncloa, al palacio de no sé cuántos o al convento de no se quién, pero, oiga, la pregunta es ¿para hacer qué? Se gana para construir”, va dir. No hi ha dubte que, amb aquest discurs, Aznar no volia ser enigmàtic, perquè tot seguit explicà què volia dir per a ell construir: “Construir es integrar, no fraccionar. Es sumar, no restar. Es unir fuerzas, no dividir”, que no és precisament el que ha succeït en el PP de Madrid els darrers mesos i Casado no ho ha impedit. Més encara, ho ha propiciat per la por de veure’s empetitit per Díaz Ayuso, que ha esdevingut -encara que a mi em costi d’entendre- el símbol del que, per a la dreta, ha de ser el polític d’avui.

No sé si us vau fixar prou bé en les paraules d’Aznar que -podent-ho fer- no va bolcar la seva majestàtica retòrica per posar Vox al seu lloc o bé per reclamar que tornessin a la casa materna. Per què no ho va fer? Crec que perquè té por de cremar-se les mans. Perquè no em sorprendria que fos conscient que, a pesar de les enquestes -aquestes que diàriament es produeixen al nostre país més d’un cop sense fitxa tècnica, com ha denunciat molt oportunament Enric Juliana- Fernández Mañueco no ho té tan resolt com pensava i, havent despatxat Ciudadanos de mala manera potser haurà de pactar necessàriament amb els homes d’Abascal.

Sigui com vulgui, el fet és que la política -i les enquestes- no responen sempre a moviments que es puguin definir -menys encara predir- amb seguretat. I si bé és cert que es pot intentar manipular els ciutadans de moltes maneres (fent servir els mitjans de comunicació afins, mentint descaradament, creant campanyes de desprestigi o fins i tot afirmant que un govern -posem per exemple el que presideix Pedro Sánchez- és un govern il·legítim i destinat a ser provisional), molts cops, aquesta mena d’accions manipuladores no basten per aconseguir els seus objectius.

Girem-nos, sinó, al veí Portugal per comprovar-ho. Allí, governava el Partit Socialista d’Antonio Costa amb el suport indirecte dels partits d’esquerra -el dit Bloc d’esquerra i els comunistes- amb els quals ja havia governat entre 2015 i 2019. Estàvem a mitja legislatura i l’objectiu de seguir governant es va trencar no per una acció de la dreta, que allí encarna un partit que, curiosament, es diu Partit Socialdemòcrata), sinó perquè el Partit Comunista va bloquejar els pressupostos per evitar que Costa es divinitzés amb els fons europeus. És a dir, per una maniobra amb interessos electorals. Us sona el raonament?

Espero que sí, perquè aquest és el rum-rum i la inacabable cançoneta que, dia sí i dia també, fan servir Pablo Casado i el seu equip per erosionar la imatge de Sánchez i del seu govern, fins i tot acudint a Europa per desprestigiar-lo davant les institucions comunitàries. 

I això des del primer dia, perquè quan aquests fons estaven en plena discussió al Parlament Europeu -estic parlant de 2020-, els eurodiputats del Partit Popular van fer tot el possible per deteriorar la imatge de l’Executiu espanyol amb un argument -que com a tal no és menyspreable-, que apuntava la necessitat que aquests ajuts estiguin sotmesos a una estricta condicionalitat. En definitiva, que no servissin perquè el PSOE i Unides Podem complissin el seu programa electoral. 

Però no s’han parat aquí sinó que han seguit criticant el Parlament europeu i la Comissió per haver adjudicat 140.000 milions a Espanya fins al 2026, gairebé la meitat en transferència i l’altra meitat en crèdits, uns diners que tant de bé poden fer a la política espanyola per al futur més immediat i a mig termini. 

Fa quinze dies, a la pregunta de l’eurodiputada popular Isabel Benjumea amb la qual qüestionava els mecanismes de control de l’entrega dels fons, el comissari de Finances, Paolo Gentiloni, i el vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, li van rebatre aquesta opinió tot afirmant que “Espanya compleix els seus objectius” i que “els diners es donen tan sols quan es compleixen les metes”. Tenim, doncs, que cada cop que els populars han acudit a les institucions europees amb la seva campanya, s’han trobat amb la mateixa resposta contundent de l’Executiu comunitari. I quan Pablo Casado ha acusat el Govern espanyol davant Europa de malgastar els fons i de repartir-los al seu gust, així com d’opacitat en l’execució, se li ha respost el mateix: “Les institucions europees tenen mecanismes per controlar la gestió dels fons. I si hi ha errors, o no es compleixen els objectius, aquests es tallen”.

Aquest argument -el malbarataments dels fons europeus- ha estat, però, un dels grans arguments del PP a Castella i Lleó, mentre, poques hores abans del debat electoral que van sostenir els candidats, l’executiu comunitari felicitava en una carta signada per Ursula von der Layen l’executiu espanyol pel “compliment satisfactori” dels 52 primers objectius compromesos amb Brussel·les, que han permès el desemborsament dels 10.000 primers milions del pla de recuperació.

I em demanareu: què té a veure tot això amb les eleccions portugueses? Doncs, simplement, la lliçó que jo en trec de les estratègies espúries o falses en política  -per exemple, les del Bloc d’esquerres que no van aprovar els pressupostos per fer caure el primer ministre Antonio Costa, o l’intent de convertir les eleccions de Castella i Lleó en un trampolí per fer caure el govern de Pedro Sánchez-, perquè aquestes estratègies no sempre surten bé. A la llarga, els ciutadans capten les maniobres espúries i acaben per cercar estabilitat.

L’han cercada els portuguesos; l’han cercada fins i tot els alemanys votant -com diu Juliana- el més merkelià dels polítics socialdemòcrates; l’han cercada els italians reelegint Mattarella com a president de la República; i molt probablement, la cercaran els francesos reelegint Macron. Entre d’altres raons, perquè són encara gran majoria els europeus que temen l’avenç de l’extrema dreta -un avenç incontestable elecció rere elecció-. I l’extrema dreta pot condicionar seriosament el govern de Castella i Lleó si els comptes no surten com ha previst Fernández Mañueco, que només en pot sortir beneficiat si, com ell preveu, acaba obtenint una majoria aclaparadora. En temps de pandèmia i de tambors de guerra -els que sonen a Ucraïna i podem escoltar des d’aquí-, els ciutadans volen estabilitat.