Josep Maria Quintana

Benvolguda senyora Prohens: Sap vostè molt bé que, des del meu punt de vista, convenia barrar el pas a VOX a les institucions per una qüestió fonamental que vaig raonar a l’article del passat diumenge, perquè com ells mateixos han proclamat al manifest que van titular “Cien medidas para la España Viva”, volen establir “Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”. I mentre no ho aconseguissin, propugnen, com a pas previ, la “devolución inmediata al Estado de las competencias de Educación, Sanidad, Seguridad y Justicia limitando en todo lo posible la capacidad legislativa autonómica”.

Reconec que el repte que jo li proposava era difícil, gairebé impossible, perquè si el PSOE no li regalava l’abstenció, només cedint a algunes exigències de VOX, podia constituir-se un nou govern a la nostra Comunitat.

Però el problema que avui li he d’esmentar no prové de VOX, el partit amb el qual es veu abocada a mantenir un acord de mínims. El problema al què em vull referir el té dins el seu partit a Menorca i es diu Joan Pons Torres, aquest jove que, elegit conseller de la primera institució insular, serà nomenat “Conseller de Cultura, Patrimoni, Joventut, Esports i Educació”.

A diferència d’altres consellers elegits, la majoria dels quals no sabem què pensen perquè mai no els hem escoltat ni llegit res, sí hem tingut la possibilitat de llegir Joan Pons Torres, que ha publicat articles de premsa per parlar de molts temes, en els quals, per cert, més d’un cop ha criticat (per dèbil o filoprogre) aquest Partit Popular que vostè presideix i ha decidit situar-lo al capdavant de la Cultura a l’illa.

Els seus articles contra el comunisme, contra la vacunació del coronavirus, contra la Llei de Memòria Història i en defensa de “sa llengua que parlam” a les Illes Balears són molt significatius d’una ideologia força més propera a Vox que al Partit Popular. Però començaré —perquè em sembla gravíssim—, amb unes declaracions que ha fet públiques La Sexta Clave, a les quals Pons Torres es qüestiona alguns temes, com per exemple la religió o la llengua, que són, diu, “problemàtiques perquè ens les imposen els polítics a través de l’estat, i desapareixerien de les aules si l’educació fos privada”. És a dir que el proper conseller de cultura ataca l’ensenyament públic que, amb la sanitat pública, és la gran conquesta de la humanitat. 

Acudint ara als seus articles i començant pel coronavirus —que aprofita per atacar directament la Xina d’haver-lo propagat—, ha dit a la mateixa intervenció que ha publicat La Sexta Clave, que ja Bill Gates havia parlat de reduir la població mundial, i ha titllat les vacunes que se’ns han posat als espanyols de “vacunes experimentals”. En aquest sentit li recomano, senyora Prohens, dos articles: “Per què serveix sa vacuna?” (El periódico de Ibiza 25/07/21) i “Cap a una dictadura sanitària?” (El periódico de Ibiza 26/06/21), sobre tot el primer, on minimitza l’eficàcia de les vaccines afirmant que “sa diferència entre un vacunat i un no vacunat és que es segon pot desarrollar sa covid-19 i patir símptomes més greus. Encara que això no vol dir que un vacunat no puga acabar hospitalitzat.” El segon li permet carregar contra els comunistes xinesos afirmant que “Fa mesos, molts de periodistes acusaven en Trump de conspirador per senyalar es laboratori de Wuhan com s’origen de sa COVID-19. Ara que ho diu es president Joe Biden, molts aplaudeixen amb ses orelles.”

Però quan es despatxa a gust el qui serà conseller de cultura designat pel seu partit és en parlar de la Guerra civil. Ho veiem en un article, “Sa dictadura progre” (El periódico de Ibiza 2/08/20), on escriu: “s’aixecament des general Franco de 18 de juriol de 1936 no va ser cap colp d’estat contra una suposada República democràtica, sinó que va ser una insurrecció general militar contra es govern de Santiago Casares Quiroga i contra es procés revolucionari iniciat pes Front Popular es 16 de febrer d’aquell any.” 

L’article del qual he transcrit aquest paràgraf, és, a més, una defensa abrandada de Jorge Campos i de VOX: “Quan es partit polític Vox va començar a agafar força a nivell nacional, em varen cridar s’atenció ses seues crítiques a s’anomenada dictadura progre. Tot d’una, me pareixia una exageració, però en es fons, s’obsessió de s’esquerra per s’hipercorrecció de tot lo políticament correcte ha acabat donant-los sa raó.”

Pons Torres no sols llença floretes a Campos i a VOX, afirmant al mateix article que “Ses amenaces de sancions des Govern a Jorge Campos per recordar s’alçament nacional des 18 de juriol demostren es sectarisme i sa persecució que origina una Llei de Memòria Democràtica que es Parlament balear mai hauria d’haver aprovat. Benvenguts a sa dictadura progre.” I critica durament el PP que vostè presideix, senyora Prohens, que ara el farà conseller de cultura a Menorca, dient  que l’aprovació d’aquesta llei pel PP va ser “una cadufada històrica”.

Amplia la crítica al PP en un article intitulat precisament així: “Una cadufada històrica” (Menorca. Es Diari 4/04/18), on diu que “lo pitjor de tot ha estat veure com, un any després, Partit Popular i Ciutadans han fet ets ous enterra votant a favor a sa iniciativa venjadora d’un Pacte de progrés que se n’ha aprofitat, una vegada més, d’una oposició acomplexada amb tot lo que tengui que veure amb sa Guerra Civil i es fantasma des franquisme, incapaç de defensar, simplement, respecte i memòria per totes ses víctimes balears de sa Guerra Civil i no només ses republicanes.” I afegeix: “Amb s’excusa de sa noble causa de recordar ses víctimes des franquisme, es nou Front Popular de Francina Armengol ha colat un golàs per s’esquadra a PP i Cs, que han fet es trist paper de comparsa d’una llei que falta es respecte i insulta sa memòria de tantíssimes víctimes menorquines que van esser assassinades pes Terror Rojo des bàndol republicà”. Tot per concloure que “El PP de Biel Company i Cs des meu bon amic Xavier Pericay han comès una cadufada històrica a Balears seguint es joc an es qui no saben fer altra cosa que viure en un passat trist, violent i pobre quan tenim un preciós futur per construir junts. I si defensar memòria i dignitat per ses víctimes des Terror Rojo a Menorca és considerat apologia des franquisme per aquest Pacte de sectaris encegats, ja em poden fer arribar sa multa.” Com pot veure, senyora Prohens, té al partit un Quixot “lanza en ristre”.

Tampoc es talla un pèl a l’hora de flastomar contra el masclisme i el feminisme, si hem de fer cas al paràgraf que La Sexta Clave ha transcrit de Pons Torres al vídeo publicat: el govern de Pedro Sánchez, diu, “pretende imponer su ideología de género y su promoción de la homosexualidad al conjunto de la sociedad”, frase que el posa en un nivell semblant al de José María Llanos, el número dos de VOX a València.

Però per damunt de tot, qui serà conseller de cultura si vostè, senyora Prohens, no hi posa remei, i, per tant, president de l’Institut Menorquí d’Estudis, és un gran defensor de “sa llengua de Menorca”, un tresor filològic en perill d’extinció. Com ha escrit la periodista Esperança Camps, el llibre que Pons Torres s’ha autoeditat, és necessari per defensar el menorquí de les fal·làcies catalanistes. Perquè en el món de Pons Torres només hi ha lloc per a l’article salat. Aquest és el tret fonamental de la llengua que parlen els balears, dit en paraules seves. Paraules que també ha ajuntat per confegir aquesta frase històrica: “S’amenaça per as menorquí no és es castellà, és es català estàndard”. La va dir en la presentació d’aquest pamflet que ha escrit i que promociona amb la col·laboració d’ajuntaments com el d’Alaior, governat pel PP.

En definitiva, senyora Prohens, vostès han posat el senyor Pons Torres a les llistes i els menorquins l’han votat. I això significa que el futur president del Consell Insular de Menorca, senyor Adolfo Vilafranca, el pot nomenar “conseller de cultura”. Però si ho fa, cometrà un error del qual el Partit Popular acabarà penedint-se’n.

El 31 de juliol de 1932, en una Europa convulsa que no havia cicatritzat bé les ferides provocades pel tancament en fals de la Primera Guerra Mundial, les eleccions legislatives celebrades a Alemanya van donar el poder al NSDAP d’Adolf Hitler. Les eleccions van ser netes i foren, per tant, els electors els qui van pujar Hitler al poder, en un ambient cerval d’anticomunisme i d’unes ínfules nacionalistes que reclamaven treure’s de damunt la humiliació que Alemanya havia sofert amb la Pau de Versalles de 1918.

És evident que van ser moltes i variades les causes de l’èxit de l’extrema dreta a l’Europa d’entreguerres, però el denominador comú que les impulsà va ser, com he dit i per damunt de tot, el nacionalisme d’estat: la concepció d’aquest com a expressió d’un moviment nacionalista que havia decidit lluitar contra una mena d’opressió (real o fictícia) i que, un cop va triomfar, acabà produint el desdibuixament de les institucions polítiques i administratives i la divinització de la “identitat nacional” com a esquer per incorporar les grans masses al seu projecte.

Un cop el feixisme/nazisme, empès per aquest nacionalisme a ultrança, assolí el govern, no va tenir cap problema per prendre les decisions que eren fonamentals per al triomf de la seva ideologia. Eliminà les institucions polítiques i administratives que distribuïen democràticament el poder, declarà il·legal la competència política i els partits que defensaven una ideologia diferent a la seva i acabaren imposant la dictadura, convençuts que ells –i només ells— encarnaven l’estat i eren posseïdors de la veritat més absoluta.

Si tornem a Alemanya, veiem com sis mesos després que Hitler va accedir al Parlament per la via democràtica i assumí el càrrec de canceller de la República, ja no va tenir rival, perquè el 27 de febrer de 1933, només tres setmanes després de ser nomenat canceller, calà foc al Parlament mentre acusava els comunistes de ser-ne els culpables. Havia culminat, doncs, la revolució des del poder i el nou executiu alemany, convertit en absolut, dugué el seu nacionalisme fins a l’extrem de voler conquerir el món en benefici propi.

Avui, en una Europa que no crec que s’assembli a la dels anys trenta del segle XX —les institucions europees, a pesar de les seves febleses, són molt més sòlides que l’aigualida Societat de Nacions— veiem, però, com els partits neofeixistes hi estan proliferant. Només que fem un petit recompte, comprovem que l’auge de l’extrema dreta és una tendència que s’està congriant. França, Suècia, Alemanya, Itàlia, Finlàndia, Bulgària, Hongria i Espanya són alguns dels països on aquests partits han incrementat la seva presència política, fins i tot arribant a tenir un paper clau en la formació dels governs.

El país més avançat en aquest punt és Itàlia, on el partit Germans d’Itàlia, liderat per Giorgia Meloni, ha esdevingut la força més votada a les darreres eleccions, tot generant una gran preocupació a la Unió Europea a causa de les seves posicions contràries als valors europeus i a la seva retòrica antiimmigració, que pot generar conflictes amb Brussel·les.

A França, a pesar que Marine Le Pen no va guanyar la presidència, el seu partit va obtenir un èxit sense precedents amb 89 diputats a l’Assemblea Nacional, consolidant-se com una força destacada de l’extrema dreta en el país.

En el cas de Suècia, el partit Demòcrates de Suècia s’ha convertit en una peça clau per a la formació de govern des de les últimes eleccions. I aquesta situació ha generat desassossec entre els observadors, ja que indica que l’extrema dreta està guanyant terreny i influència política en el país nòrdic.

A Alemanya, l’Alternativa per a Alemanya també ha anat guanyant presència i, actualment, és la quarta força al Bundestag. Però les enquestes recents la situen ja en segon lloc. No cal dir que aquest augment de suport a l’extrema dreta alemanya genera inquietud pel seu possible impacte en la política i les relacions europees.

En resum, l’auge de l’extrema dreta a Europa no sembla que sigui una tendència passatgera, sinó que s’està consolidant i assolint posicions de poder en diversos països. I aquesta realitat preocupa tant pel seu impacte en la política interna dels països com per les seves postures contràries als valors europeus que, sens dubte, generaran tensions amb la Unió Europea. Ningú, doncs, s’hauria de sorprendre si dic que és necessari que les institucions i la societat en general han d’estar alerta i treballar per la defensa dels valors democràtics i de convivència en el continent.

¿Podem, doncs, vista la realitat actual, quedar tranquils a Espanya si el Partit Popular, que és el referent de les forces demòcrates de dreta, no barra el pas a VOX? ¿És innocu que hi pacti els governs als ajuntaments, als consells insulars o a les comunitats autònomes? 

Prescindint de les referències històriques, només cal acudir al programa electoral de VOX per veure que aquest partit no pot ser mai del món un soci fiable. I no ho pot ser si tenim en compte el programa que defensa, el qual no és compatible amb l’estat de dret que es deriva de la Constitució de 1978, a pesar que les invocacions a aquest estat de dret s’hi troben de manera reiterada.

Sense anar més lluny, el passat diumenge advertia del que VOX pensa respecte de les llengües espanyoles diferents del castellà, de les quals, l’article 3 de la Constitució diu que “seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts” i les considera “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Lluny d’acceptar aquest criteri constitucional, a les “100 medidas para la España viva”, VOX demana “Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación”. És a dir, demana que els ciutadans de Menorca només ens puguem dirigir al nostre ajuntament, al Consell Insular o a la Comunitat autònoma en castellà, com succeïa durant el franquisme. Demana, per tant, que la nostra llengua pròpia quedi reduïda a l’esfera privada. Per a ells no mereix cap mena de consideració.

Però VOX no és tan sols bel·ligerant amb la llengua. Ho és també amb les Comunitats autònomes, aquestes institucions que ha fet possible la Constitució i en el govern de les quals exigeix entrar en virtut de pactes amb el PP. ¿Quin sentit poden tenir aquests pactes quan VOX demana “Transformar el Estado autonómico en un Estado de Derecho unitario que promueva la igualdad y la solidaridad en vez de los privilegios y la división. Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”?. I mentre no aconsegueixi eliminar els parlaments i els governs autonòmics, VOX exigeix “como paso previo: devolución inmediata al Estado de las competencias de Educación, Sanidad, Seguridad y Justicia limitando en todo lo posible la capacidad legislativa autonómica”.

Tret que ens fem els cecs, això significa que VOX ha entrat en els parlaments autonòmics i vol entrar en els governs de les Comunitats autònomes simplement per destruir aquests parlaments i també els governs que en deriven. És a dir, per tornar a l’Espanya unitària de Franco, de la qual se senten hereus (i en presumeixen). I si, de la mà del PP ho aconsegueixen, ¿quina garantia tenim que, un cop assolit el poder, no sols eliminin els parlaments i els governs autonòmics sinó també el sistema democràtic, com va fer Franco a Espanya, Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya?

No hi ha dubte, per tant, que el Partit Popular, com a partit clau de la dreta democràtica del nostre país, té una responsabilitat immensa. Li correspon bàsicament barrar el pas a VOX. Però, a València, l’acord signat desmenteix que això sigui possible. I l’actitud, no sols condescendent sinó contradictòria al que fins avui havia proclamat Núñez Feijóo, confirma que el PP no serà la força democràtica que deixarà VOX fora de les institucions que ha promès eliminar. 

Ens queda només l’esperança de Marga Prohens. Li correspon a ella encarnar el paper d’heroïna. I al PSOE, actuar amb responsabilitat i facilitar-li la labor. Ja no hi valen subterfugis ni estratègies. Ens la juguem tots.

Tan aviat com l’extrema dreta espanyola ensuma cotes de poder (i en aquesta definició —que quedi clar— no incloc el PP), sorgeix la polèmica sobre la política lingüística i l’oficialitat del català a les comunitats en què aquest comparteix categoria amb el castellà. I dic comparteix perquè, en totes aquestes comunitats, el castellà té els mateixos drets (és cooficial) que el català.

Tot i així, l’extrema dreta no es conforma i, si acudim al programa electoral de VOX –que sintetitza en un document que titula “100 medidas para la España viva”—, podem llegir el següent al número 4: “Ninguna administración ni particular puede menospreciar la lengua común de todos, el español. Mucho menos discriminarla. Hay que cumplir estrictamente el mandato constitucional de que todos los españoles tienen derecho a utilizar el español, y el deber de conocerlo. Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación.”

No ens hauríem de sorprendre, per tant, que VOX es mostri contrari a la cooficialitat plena de les dues llengües a la nostra comunitat autònoma, i encara més, a les polítiques de “normalització lingüística”, que conceptua com abusos o com a fonts de discriminació de la llengua espanyola. 

Comprenc, doncs, el maldecap que deuen tenir els candidats del PP guanyadors de les eleccions que, amb més o menys necessitat, han de menester el vot de VOX per accedir a la presidència, i alabo la voluntat expressada per Marga Prohens quan diu que vol assumir el càrrec sense el vot de VOX, encara que, com ella sap molt bé, això només serà possible si aquest partit s’absté a la votació o bé és el PSOE el que, en un exercici de responsabilitat, pacta amb el PP una manera de facilitar-li la presidència sense el vot dels ultradretans. 

Però no és el meu propòsit parlar avui de la investidura de la senyora Prohens, sinó d’aquest posicionament ideològic que considera “font de discriminació” la cooficialitat del bilingüisme i les polítiques de normalització lingüística.

Ningú que em conegui s’estranyarà tampoc si afirmo que la consideració d’aquests dos fets com abusius o discriminatoris em sembla un error majúscul, ja que ni la cooficialitat plena ni les polítiques de normalització lingüística impliquen cap fet vexatori contra una llengua determinada. Estam, simplement, davant d’ “opcions de planificació lingüística” que s’han establert històricament en països desenvolupats.

Parlant d’això mateix, un sociolingüista que vaig llegir fa temps i del qual ara no recordo el nom, insistia en aquest punt i deia que ni el bilingüisme oficial ni la normalització lingüística es podien qualificar d’abús, com no es pot qualificar com a tal, posem per cas, regular l’educació religiosa, o bé establir mesures de protecció del territori. Es tracta, simplement, d’opcions legítimes per protegir un bé determinat que està en perill i, en el nostre cas, d’opcions que deriven de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’autonomia. Òbviament, aquestes ens poden agradar més o menys, però no deixen d’estar consagrades per lleis fonamentals.

Acceptem, doncs, que tant la defensa del bilingüisme com la normalització lingüística de la llengua pròpia (pel fet de ser el català, en el nostre cas, la llengua més dèbil) no són decisions que s’han pres pel caprici d’uns polítics il·luminats (a pesar que, dia sí, dia també, algun comentarista s’hi refereix amb els més feridors epítets —gairebé sempre insultants—), sinó perquè la sociolingüística, que és una ciència com ho potser l’astrofísica, considera que la normalització lingüística és indispensable quan hi ha fortes diferències dialectals o situacions de diglòssia. No és, doncs, estrany que la definició d’aquesta tasca aparegui en qualsevol manual elemental de sociolingüística. 

D’altra banda, el model d’iniciar l’escolarització en la llengua pròpia d’un territori no és tampoc un caprici, sinó una possibilitat que el Tribunal Constitucional ha reconegut com a vàlida per arribar al bilingüisme real, i és un model bastant comú en països plurilingües que tenen polítiques lingüístiques explícites i ben concebudes. Tot i així, he de reconèixer que no és l’únic model constitucional possible, sempre que l’elegit condueixi també a l’aprenentatge real de les dues llengües cooficials.

Cal recordar en aquest punt, que no són pocs els estats on conviu el plurilingüisme, però és cert que en molts d’ells no s’institucionalitza un model de coexistència de llengües (i això sí que és discriminatori per a la llengua que es considera marginal), sinó que una llengua (generalment la més gran i poderosa políticament i culturalment) s’erigeix com a única “propietària” de l’espai lingüístic, provocant així la reducció en l’ús i fins i tot la desaparició de les llengües minoritàries. 

Aquest, no cal dir-ho, és el somni de VOX per a la nostra terra i és el model que va estar vigent a Espanya durant la meva infància en plena dictadura de Franco. Però no és el model del PP, ja que, el passat 22 de maig, Marga Prohens declarava a “OK Diario” (Balears) que “En el tema de la lengua hay que cumplir con lo que dice el Estatut y hay que cumplir con lo que dice la Constitución. Tenemos dos lenguas oficiales. Ambas lenguas, el español y el catalán, deben ser vehiculares en la educación y además se debe finalizar la educación obligatoria con un dominio perfecto de las dos lenguas. Y además, tenemos que garantizar la libre elección no sólo de centro sino también de primera lengua en la primera etapa educativa, libre elección de lengua para la lectoescritura.”).

Veiem, doncs, que Prohens es desmarca de la política d’Armengol, ja que defensa que la llengua castellana també pugui ser llengua vehicular a l’ensenyament —cosa que ens agradarà més o menys (certament no és la meva opció)—, però no qüestiona el model estatutari que consagra el bilingüisme i afavoreix les polítiques de normalització lingüística, en línia amb el que preocupa als lingüistes actuals. Sense anar més lluny, la Linguistic Society of America té una secció dedicada a les “llengües en perill d’extingir-se” per cridar l’atenció sobre aquesta matèria. 

Tot i així, sabem que hi ha polítics als quals el perill d’extinció d’una llengua que no és la seva pròpia els importa menys que l’extinció d’una espècie animal. Són els que defensen l’auge de les grans llengües (en el nostre cas del castellà) i consideren inevitable la minimització o la desaparició de les petites (i aquest seria el cas del català). No obstant això, cal destacar que aquests polítics revestits de lingüistes (que entre nosaltres —i amb molt poques excepcions— ens donen lliçons sobre com hem de tractar la llengua catalana utilitzant el castellà) no representen la majoria dels estudiosos del llenguatge humà, encara que opinin el contrari els militants de VOX. 

Deixant, doncs, de banda el que pugui pensar aquest partit, crec que, per a qualsevol ciutadà que sigui respectuós amb els drets dels qui l’envolten, hauria de ser preocupant que una llengua amb un nombre reduït de parlants, però amb potencial per desenvolupar-se plenament, no ho aconseguís a causa de limitacions institucionals. I això perquè les llengües són objectes tant del món natural com del cultural, i mantenir-les i enriquir-les és un deure de les comunitats sociopolítiques que poden permetre-s’ho i, a més —i aquest és el nostre cas—, mantenir-les i enriquir-les és un deure fixat en unes normes de primer rang, com són la Constitució i l’Estatut d’autonomia.

Confiem, doncs, que en aquesta nova etapa política que estem a punt de viure —i estic convençut que serà així—, el PP no cedirà a polítiques com les que vol dur a terme VOX en matèria lingüística.

No és fàcil escriure un article que mostri algun aspecte original després d’una setmana de vertigen on hem pogut llegit tota mena de comentaris sobre les eleccions autonòmiques i municipals del passat diumenge. 

Sé, doncs, que no diré res de nou si afirmo que l’esquerra d’aquest país ha sofert els efectes d’un tsunami (aquest sí vertaderament democràtic) que ha foragitat el PSOE del poder a molts ajuntaments i comunitats autònomes per donar-lo al PP que, en no pocs indrets, per consolidar les places guanyades haurà d’arribar a un acord amb VOX, de la mateixa manera que el PSOE es va veure obligat a pactar amb UP i, com ara hem vist, en el remei ha trobat la malaltia. 

Sé de sobres que els resultats electorals es presten a moltes lectures, però no es poden discutir algunes veritats que em semblen incontestables: La primera, que el PP ha tenyit de blau  el panorama espanyol amb una gran victòria. La segona, que el PSOE no ha perdut tan de suport com sembla (uns 400.000 vots en total), perquè fins i tot en comunitats autònomes on deixarà de governar, ha tret més vots que el 2019 (València i Balears, per exemple). Tercera, que l’esquerra d’UP s’ha enfonsat (no tant com Ciutadans, però gairebé) i és la causa de la gran derrota de l’esquerra. I a l’últim, que VOX ha posat “una pica en Flandes” i segurament donarà molt de poder al PP, però serà un llast del qual als populars els costarà desprendre-se’n. I si l’acull amb els braços oberts, no em sorprendria que els acabés passant el mateix que ara li ha passat al PSOE: que l’acció radical de VOX (com ara l’acció radical de Podem en algunes lleis molt controvertides) acabi per malbaratar el que podria ser una acció intel·ligent i centrada del PP.

Juliana deia, fent una imatge metafòrica, que el PP ha conquerit tots els antics territoris de la Corona d’Aragó (tret de Catalunya). Jo hi afegiria que les eleccions han estat una mena de Nova Planta per a aquests territoris que s’han “borbonejat” –o potser hauríem de dir “aznaritzat”—, ja que han retornat a l’Espanya que, en molts casos, s’emmiralla en la filosofia política d’Aznar, que tan bé segueix Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid, que ha consolidat —i com!— la tan desitjada majoria absoluta. De fet, ella serà una de les poques líders autonòmiques que, per consolidar-se en el poder, no haurà de cedir res a VOX. Potser perquè ella sola encarna prou bé el que VOX representa.

Si baixem la vista a la nostra terra veiem que el tsunami democràtic del PP gairebé aconsegueix els resultats de 2011, que donaren la victòria a José Ramon Bauzá, que ara milita a les files d’un partit fantasma (Ciutadans), i conservarà l’escó al Parlament europeu fins l’any vinent. De tota manera, encara que no conec a fons Marga Prohens, que serà la nova presidenta de la Comunitat autònoma, penso, pel que li he escoltat, que, tant en el camp personal com en el polític, és molt superior a Bauzà. Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la i de 3parlar amb ella a l’Ateneu de Maó, amb motiu de la conferència que va fer abans de la campanya electoral, i el seu discurs, propi d’una candidata de dreta (treure impostos, treure traves administratives, eliminar prohibicions, facilitar les coses als ciutadans en les seves relacions amb l’Administració pública etc. etc.) va ser molt raonable i respectuós. Després d’escoltar-la vaig pensar que, si guanyava, el govern que ella presidiria no seria un revival del que va constituir Bauzà, encara que m’agradarà veure com es concreta la supressió de l’impost de successions, la reducció o, en alguns casos, supressió de l’impost de transmissions patrimonials, i no sé —perquè no recordo que ho digués— què farà amb l’impost sobre el patrimoni (molt més injust encara que el de successions). Però confio que serà prudent i que no deixarà que VOX li marqui el pas, cosa que no li ha de ser impossible perquè ella sola disposa de més diputats que tota l’esquerra, i això li pot servir de bàlsam a l’hora de governar… tret que a l’interior del grup parlamentari tengui diputats “voxiferants”, cosa que desconec.

Baixant al Consell de Menorca, he de confessar que no esperava el canvi. Intuïa que la cosa aniria molt disputada, però creia que el diputat que ha tret VOX aniria a parar a UP. Veig que anava errat i això modifica força el panorama polític a la nostra illa, perquè difícilment el PP podrà governar sense un suport, ni que sigui passiu, de VOX. De tota manera, és provable que, en el camp de la cultura, no el necessiti, perquè ja té en el seu grup algú que no ha d’aprendre res de VOX i que, ben al contrari, en matèria lingüística i cultural, pot donar lliçons a l’expert canonista que la vida ha transformat en diputat… i regidor. Tot i així, confio que la força de la realitat s’imposarà i que, si bé hi haurà intents de fer safareig, passarà com a la legislatura de 2011: molta llet i poc formatge.

Potser arribats aquí hauria d’acabar la meva reflexió, però la decisió presa per Pedro Sánchez de dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al proper mes de juliol, m’obliga a referir-m’hi, ja que es tracta d’una decisió sorprenent i agosarada, però també molt sensata i crec que intel·ligent, qualssevol que siguin els resultats que donin les urnes. 

Dic això perquè Pedro Sánchez havia assumit a les eleccions del passat diumenge un protagonisme absolut, impropi d’un president del Govern en unes eleccions locals i autonòmiques. Segurament, impulsat pel seu ego personal i, també, pel caire de moció de censura en què havia convertit els comicis Núñez Feijóo que, des del minut u, va demanar als seus partidaris que “deroguessin el sanchisme”. 

Un cop, doncs, Pedro Sánchez va assumir aquest rol de candidat a tots els ajuntaments i comunitats autònomes, era coherent que encaixés el resultat de la votació com si s’hagués enfrontat a una moció de censura i, derrotat, ha decidit convocar eleccions generals.

A més, hi havia arguments de pes que justificaven aquesta decisió, que ell mateix ha exposat en la compareixença feta per sorpresa davant dels mitjans de comunicació: “Asumo en primera persona —va dir Pedro Sánchez— los resultados y creo necesario dar una respuesta y someter nuestro mandato a la voluntad popular. El Gobierno ya ha sacado adelante las grandes reformas comprometidas. Nuestro país se dispone a desempeñar una responsabilidad muy importante como es la presidencia de turno del Consejo de la UE. Todo esto aconseja una clarificación de los españoles sobre las fuerzas políticas que deben liderar esta fase y las políticas a aplicar. Solo hay un método infalible, que es la democracia. Lo mejor es que los españoles tomen la palabra para definir sin demora el rumbo político del país”.

Molt clar. Ara bé, aquests mots no ho diuen tot, perquè rere els arguments que Sánchez esmenta, n’hi ha d’altres que no són menors, com el fet que les eleccions se celebrin en una data plenament estival. Més encara, en un moment en què el PP estarà en plenes negociacions amb VOX pel repartiment del poder territorial a tots els ajuntaments i comunitats en què aquest partit és decisiu per donar-li el poder; i alhora s’evitarà —ens evitarà a tots— sis mesos d’atacs i desqualificacions continuats que, molt provablement, enfonsarien el país en un fangar dialèctic del qual ja n’hem experimentat una primera sessió.

I una cosa més. No sé si la idea que té d’ell mateix Pedro Sánchez és encertada o fruit d’un miratge que no es correspon amb la realitat, però tot fixant l’atenció en els qui han estat els seus socis, ell sap que la baixa participació —51,48%— ha afavorit la dreta i dut Podemos a la irrellevància política. És, doncs, conscient que Yolanda Díaz i l’aparell polític dels morats tenen només deu dies per assolir un acord per així pal·liar els estralls que ha produït la disputa interna. I pel que fa a l’adversari de dreta, tenc la impressió que Sánchez, a pesar de la gran derrota, se sent més fort que Núñez Feijóo com a dirigent nacional, i cerca tallar-li les ales perquè tengui menys temps per preparar l’assalt a la Moncloa. El que no sabem és si encertarà o no, però la decisió de dissoldre el Parlament, qualsevol que sigui el resultat que es produeixi el 23 de juliol, és bona per a Espanya.

En el moment en què aquest article veurà la llum el ciutadà espanyol que tengui un mínim de divuit anys podrà acudir a la mesa electoral que li correspongui per dipositar el seu vot. Tindrà davant seu un molt extens nombre de paperetes amb llistes tancades i bloquejades dels diferents partits i ell n’haurà d’escollir una, o dues, o tres, en el cas dels ciutadans que votam a les Balears, perquè hem d’elegir els regidors que composaran el consistori del nostre municipi, els consellers que integraran el Consell Insular i els parlamentaris que formaran part de l’Assemblea legislativa de la nostra Comunitat autònoma.

És, sens dubte un dret, un deure i una gran responsabilitat, la que tenim els que ens trobam en aquesta situació perquè vivim en democràcia i és essencial en aquest sistema de govern demanar als ciutadans que votin cada quatre anys per decidir la composició d’aquestes institucions destinades a fer política: a legislar i a governar, ja que és en ells que nosaltres, els que tenim dret a vot, dipositam la confiança i delegam el poder.

Cada país, d’acord amb la seva Constitució i amb les lleis que regulen el règim electoral, ho fa a la seva manera. Uns han optat per sistemes majoritaris, a una o dues voltes, que conformen governs forts i monolítics des del punt de vista ideològic. No és el nostre cas. Nosaltres vam optar en el moment constituent per un sistema proporcional, de manera que la representativitat de les diverses ideologies està més ben defensada, però aquest sistema comporta que les institucions, a causa de la seva pluralitat, difícilment puguin ser governades per un sol partit (que hauria d’obtenir la majoria absoluta), i el més normal és que ho siguin per coalicions de partits que es formen després de cada elecció tenint en compte quins han estat els resultats obtinguts.

No hi ha dubte que, per qui ha de governar, obtenir una majoria absoluta li posa les coses més fàcils que si ha de pactar el repartiment del poder amb altres partits, però també és cert que aquest sistema —el proporcional— produeix una distribució del poder més equitativa i dona veu i vot a moltes més opcions polítics, encara que no facilita l’opció de govern del qui presideix l’executiu que, en gairebé totes les decisions, ha de dialogar i pactar.

El blindatge constitucional del nostre sistema impedeix, doncs, dreceres per via d’una llei electoral. Entre nosaltres, el sistema es podrà matisar una mica per desviar la proporcionalitat (així tenim els dos diputats mínims per província a les eleccions generals, o bé el reforçament de la representativitat de les illes menors respecte de la major que, en les eleccions autonòmiques afavoreix Menorca, Eivisssa i Formentera en relació a Mallorca), però tot i aquestes correccions, així com també les fórmules a què s’ha d’ajustar el repartiment d’escons a causa de la llei d’Hondt que s’aplica en els recomptes, no hi ha dubte que la proporcionalitat és la norma que presideix el nostre sistema.

No és estrany, doncs, que sovint els polítics intentin dreceres per evitar-la, sempre amb ben poca sort, perquè la reforma de la llei electoral demana majories reforçades i, a més, la Constitució s’esdevé un parapet que ho impedeix.

Mariano Rajoy —i, després d’ell, el ja desaparegut Casado— havien parlat de rectificar el sistema vigent donant un plus de diputats al partit que guanyava les eleccions. Aquesta és una fórmula que aplica el sistema electoral grec, que dona 50 diputats de regal al partit guanyador (encara que només hagi tingut un vot més que el segon). Curiosament, a les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge, aquest plus no ha bastat perquè la dreta formés govern i les eleccions s’hauran de repetir. A més, em sembla una fórmula poc democràtica que distorsiona la representativitat, com també la distorsiona el sistema majoritari que està vigent a democràcies consolidades com la britànica o la francesa, sense anar més lluny.

Hi ha, però, una altra fórmula per distorsionar la proporcionalitat i afavorir el govern del partit guanyador. És la que, des del minut u que assumí la direcció del PP, defensa el líder popular, Núñez Feijóo. Em refereixo a la provinent d’un pacte entre els dos partits majoritaris (a casa nostra seria entre PP i PSOE) per donar el govern al partit que guanya les eleccions. És a dir, al partit que obté més diputats, més consellers o més regidors, encara que el nombre obtingut no impliqui la majoria de la cambra en qüestió.

Aquest sistema no distorsionaria la composició dels parlaments, dels consells insulars o dels ajuntaments, i facilitaria l’elecció dels presidents de les institucions que elegim, però alhora taparia la boca dels grups petits que, amb el sistema vigent, poden formar coalició de govern amb un altre partit (no guanyador) sumant-se al qual formen una majoria.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que el donen com a guanyador al Congrés, a moltes Assemblees legislatives, a alguns Consells insulars i també a no pocs Ajuntaments (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta, alhora que impedeix pactes d’esquerres com el que tantes vegades s’ha produït, sense anar més lluny, al Consell Insular de Menorca, on molts cops el PP ha estat el partit més votat però no ha pogut formar govern perquè la suma de PSOE i MES, o PSOE, MES i IU-PODEMOS han copat la majoria.

Núñez Feijóo ha fet la seva petició de pacte al PSOE perquè governi la llista més votada amb gran convicció i està disposat a defensar-la fins a les darreres conseqüències. I això a pesar que sap molt bé que aquesta proposta aixeca ampolles entre molts dels seus candidats territorials, especialment aquells que no tenen garantida la primera plaça la nit del 28-M, però podrien governar amb VOX.

El líder popular pensa en parlaments com el de Balears o bé el de València, on totes les enquestes el donen com a cavall guanyador, però on pot acabar perdent la possibilitat de governar per una coalició d’esquerres. I cerca complicitats en líders regionals socialistes, com García Paje, a Castella-La Manxa, o bé Fernández Vara, a Extremadura, els quals es podrien veure afavorits en sentit invers, ja que, si bé en aquests casos, les enquestes consideren guanyadors els socialistes, ben podria ser que el PP i VOX sumats obtinguessin la majoria absoluta d’aquelles comunitats autònomes. 

No crec que el PSOE doni aquest pas que distorsionaria el conjunt del sistema electoral i no és tan clar que facilités governs estables, ja que, un cop format aquest, l’executiu continuaria sense gaudir d’una majoria necessària per governar durant els quatre anys que dura la legislatura. A més, és dubtós que els barons del PP que podrien quedar sacrificats per aquesta fórmula, s’hi mostrin favorables. De fet, ja ha aixecat la veu la totpoderosa Díaz Ayuso, que, segons sembla, aspira a treure ella sola la majoria absoluta a l’Assemblea de Madrid o, si no la treu, ben poc li faltarà, i podrà formar govern amb VOX, cosa que no li treu la son. D’aquí que, aprofitant un cop més l’ocasió per marcar territori davant Núñez Feijóo s’hagi pujat al carro del refús i hagi proclamat que, en la seva opinió, el debat de la llista més votada “no té recorregut”.

També jo crec que no en té. A més, Díaz Ayuso no està per afavorir pactes amb el PSOE. Ella en té prou a defensar el “neomadrilenyisme” (el mot l’ha encunyat Manel Pérez) i confonent Espanya amb la capital, ha volgut donar-nos a entendre que l’escut protector de la dreta espanyola  es construeix fent “gran i lliure” Madrid, encara que no se sàpiga què coi significa això de “gran i lliure” que, per cert, a mi em recorda el pensament del més remarcable propulsor del feixisme espanyol de fa noranta anys.

El comunicat que ha fet públic la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de l’avortament m’empeny a fer un comentari sobre aquesta espinosa qüestió després d’observar que els dos documents són tan radicals com contraposats.

Començant pel text que signen els bisbes he de dir que s’hi fa una afirmació que, com a mínim, caldria matisar: que el concebut i no nascut és “persona” (“¿Cómo es posible hablar todavía de dignidad de toda persona humana, cuando se permite matar a la más débil e inocente? […] “El no nacido no es una cosa, es un ser humano”). 

Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, accepto —com els bisbes— que el principi de vida que hi ha en el concebut però no nascut m’obliga a posicionar-me del seu costat, acceptant que “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270 del Catecisme). Però com a jurista no puc oblidar que, per al nostre Codi civil, els drets inherents a la “personalitat” no es reconeixen fins al naixement: “La personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno materno.” (art. 30). Això sens perjudici que “el concebido se tiene por nacido para todos los efectos que le sean favorables, siempre que nazca con las condiciones que expresa el artículo siguiente.” (art. 29).

El matís, doncs, existeix des que es va publicar el Codi civil (encara que la redacció d’aquest article hagi sofert algunes variacions amb els anys). Per tant, a l’embrió hi ha vida i és objecte de drets i de protecció, però no és encara “persona”, no és encara un “ésser humà”, de la mateixa manera que una llavor no és l’arbre que podrà ser un cop s’hagi plantat, germinat i crescut.

Aquest matís “jurídic” es pot menystenir pels qui, des de la moral cristiana, creiem que la vida s’ha de respectar des de la concepció fins a la mort, però és, sens dubte, el que permet que d’altres que no pensen com nosaltres i que no accepten els nostres dogmes ni combreguen amb la nostra moral, adoptin un posicionament ben divers. És, en definitiva, el que, a nivell polític, ha permès als estats regular l’avortament en una forma més o menys amplia.

Si fem memòria, veurem com, al 1985, a Espanya s’arribà a un ampli consens sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre —això sí— amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals d’avortament establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. La dreta acceptà, per tant, l’avortament “fins a cert punt” i es va desentendre de la doctrina de l’Església. Només va aixecar novament la veu quan, al 2010, el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar els supòsits d’avortament que acaba de beneir el TC.

Fixant-me ara en la sentència del TC, he de dir que aquesta és tan radical com l’opinió dels bisbes, però en sentit contrari, ja que no diu només que l’avortament “por decisión libre de la mujer dentro de las primeras catorce semanas de gestación” és constitucional. Diu molt més: afirma que és un “dret fonamental” de la dona que avorta. Vegeu si no: “El sistema de plazos es conforme a la Constitución por cuanto reconoce a la mujer embarazada el ámbito razonable de autodeterminación que requiere la efectividad de su derecho fundamental a la integridad física y moral, en conexión con su derecho a la dignidad y libre desarrollo de su personalidad. Derechos constitucionales que exigen del legislativo el respeto y reconocimiento de un ámbito de libertad en el que la mujer pueda adoptar razonablemente, de forma autónoma y sin coerción de ningún tipo, la decisión que considere más adecuada en cuanto a la continuación o no de la gestación”.

Com podem veure, el TC ve a dir que aquests “drets constitucionals de la dona” exigeixen del legislador que protegeixi el seu dret a avortar lliurement. I amb això pretén vetar una possible llei restrictiva de l’avortament en el futur.

A continuació, el TC rebutja la crítica dels qui afirmen que aquest sistema desprotegeix la vida del no nascut afirmant que “el sistema de plazos garantiza el deber estatal de protección de la vida prenatal, ya que existe una limitación gradual de los derechos constitucionales de la mujer en función del avance de la gestación y el desarrollo fisiológico-vital del feto”. Això significa que, per al TC, es compleix el deure constitucional de protegir la vida del nasciturus que podrà ser avortat durant les seves primeres 14 setmanes de vida. Fa, doncs, una interpretació molt particular del “Todos tienen derecho a la vida” que proclama l’article 15 de la Constitució. I ho fa, crec, perquè no accepta que, en aquesta primera etapa, el concebut però no nascut gaudeixi de tots els drets inherents a la persona. O dit d’una altra manera: el TC pressuposa que el “dret de la dona a avortar” durant les primeres 14 setmanes preval al dret que pugui tenir a néixer el concebut però no nascut.

Tanmateix hem de convenir que aquest plantejament ideològic —que l’avortament és un “dret de la dona”— no és nou. Recordo que l’any 1985 el va defensar amb força la qui era aleshores ministra d’Afers Exteriors de Suècia, Birgitta Ohlsson, la qual afirmà que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. “És —deia— un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.” Si fa no fa, el mateix que ara diu el TC.

Convé, però, tenir en compte que la ministra sueca raonava el perquè del seu posicionament ideològic: “La nostra experiència —assegurava— ens diu que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.” 

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar —de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries—, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir —i ha de decidir— democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un “dret de la dona” o bé un “mal menor” que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris al d’assegurar la viabilitat del concebut.

Discrepo, doncs, de la sentència del TC en els termes tan radicals que ha adoptat, però no puc deixar de tenir en compte que la convivència en el marc d’una societat plural on els cristians som minoria, m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, amb els quals he de cohabitar en un país que té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. És el que han fet la major part d’estats amb les lleis —més o menys àmplies— que regulen l’avortament. Per això mateix considero fora de lloc que els bisbes, en posicionar-se contra l’avortament —per així proclamar els seus principis morals, cosa que tenen el dret i el deure de fer—, afirmin alhora que “de este modo la democracia, a pesar de sus reglas, va por un camino de totalitarismo fundamental”. Aquesta afirmació no deixa de ser agosarada provenint, com prové, dels representants més qualificats d’una institució que és estructuralment i radicalment jeràrquica.

Divendres passat es presentà a la Fundació Rubió “Francesc Cambó. L’últim retrat” (Ed. 62, Barcelona 2022), un d’aquests llibres que s’escriuen només de tant en tant i que, després que hom l’ha llegit, sap que no li serà fàcil trobar-ne un altre que pugui comparar-se-li. En aquest cas, perquè s’ajuntaven dues circumstàncies que el feien ser un punt apart en la historiografia: l’objecte historiat —la persona de Francesc Cambó— i el mètode analític que el seu autor, Borja de Riquer, ha fet servir per dur a terme aquesta biografia.

Certament que no tots els objectes d’estudi donen de sí el que dona la biografia d’aquest home que reunia en la seva persona molts caires alhora, tots dignes de ser estudiats: el de polític (que abraça tant la seva militància en el catalanisme —essent, com va ser, una peça fonamental del partit que més pes va tenir a Catalunya en el primer terç del segle XX, i, dels partits catalans, el que més paper va representar en la política espanyola—); el de mecenes, fins al punt que no té parió com a col·leccionista d’art, que acaba cedint gran part de les seves col·leccions a institucions públiques; el de protector del pensament, ja que són poques les cultures que puguin oferir una col·lecció dels autors clàssics com ha fet la “Bernat Metge” que ell va finançar; i la de l’home de negocis capaç de crear una multinacional que el va fer multimilionari: la CHADE; tot sense descurar l’home de món —o bon vivant— com el descriu gràficament Borja de Riquer. 

Estem, doncs, davant d’una persona que difícilment pot comparar-se a cap altra del panorama polític espanyol, i davant d’una obra que, el fet de llegir-la, permet aprofundir en la figura del personatge i de tot l’univers que l’envolta, de tal manera que el lector no sols acaba la lectura amb un coneixement profund i força objectiu de qui era, de com era, de què va fer i de com ho va fer, el personatge estudiat —sens dubte el polític espanyol més modern i més ben informat de la seva època, en paraules de Borja de Riquer—, sinó també del món sobre el qual va actuar, ja que el llibre és, com pocs, una història de la Catalunya i de l’Espanya del seu temps; un llibre que ens permet observar com era, és i seguirà essent molt difícil que Catalunya trobi aquest enyorat i tants cops cercat “encaix” dins Espanya, que amb tant d’esforç intentà Cambó, el qual, tot i que era un dels més brillants polítics del seu temps, no va reeixir en aquest punt i va haver d’escoltar d’Aniceto  Alcalá Zamora que havia de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o bé el Bismarck d’Espanya. La qual cosa significava que Alcalá Zamora era incapaç d’imaginar-se una Espanya diferent del que havia estat fins aleshores.

La recerca que ha dut a terme l’autor és tan extensa que difícilment se li escapa cap element dels que no havien estat tractats a les obres publicades fins avui. A més, cap d’aquestes abraça tota la vida de Cambó, cosa que sí que fa el llibre de Borja de Riquer: des que Cambó comença a treballar com a passant de Narcís Verdaguer fins al final dels seus dies.

En llegir el llibre aviat veiem que amb el jove Cambó es forjà un polític nou, que el va dur a construir un catalanisme que Borja de Riquer qualifica de “revolucionari”, que farà d’ell un home de govern, que, anys més tard, acceptarà d’integrar-se en el Govern d’Espanya com a ministre d’Hisenda (on Cambó prendrà decisions de gran transcendència per al futur del país). I és per aquests anys quan un rei, Alfonso XIII, que mai no va entendre què significava el catalanisme, oferirà a Cambó el govern de l’Estat sempre que deixi de banda la seva raó de ser en la vida política: la defensa de Catalunya. 

Borja de Riquer observa amb deteniment el paper de Cambó durant la dictadura de Primo de Rivera i ens mostra de manera descarnada com l’adveniment de la Segona República deixà Cambó fora de joc, no sols perquè el vencedor a Catalunya va ser Francesc Macià, ans també perquè Cambó, absent i autoexiliat a París, no va adonar-se que, amb el nou règim republicà, s’havia accelerat el procés de democratització i de socialització de la vida política catalana, cosa que obligava a configurar nous partits de masses, amb afiliacions àmplies i estructures força més articulades. 

És cert que la Lliga no col·laborà amb el cop d’Estat de 1936, però tant Cambó com la Lliga —i molts altres— es van veure desbordats per uns esdeveniments que no controlaven ni desitjaven. Més encara, Cambó —diu Borja de Riquer— havia intentat durant la República trobar el seu lloc polític dins un règim que no li agradava, encara que l’acceptava, però el suport que ell acabà donant a la causa dels militars rebels durant la Guerra Civil esdevingué, sens dubte, l’episodi més controvertit de la seva vida política. I això perquè la concentració de poders en la persona del general Franco i la creixent influència dels grups més feixistes, que eren els més anticatalanistes, van situar Cambó en una posició cada cop més incòmoda, que li acabà provocant angoixa i, fins i tot, certa vergonya, però no pas penediment.

L’estudi que fa de Cambó a partir de la Guerra ha estat per a mi —i suposo que per a molts dels lectors del llibre— el més nou, ja que Borja de Riquer intenta penetrar sense engany en els posicionaments d’un Cambó que —diu— mai no rectificà, ni va lamentar, l’opció política de donar suport als militars revoltats, tot i la repugnància que sentia envers molts dels seus valors ideològics. De fet, va considerar la victòria de Franco “un mal menor”,  pel fet que estava convençut que era l’únic camí per salvar el model de societat en el qual ell creia. I com tants altres que també van equivocar-se, Cambó estava convençut que el règim que instaurarien els militars guanyadors de la guerra seria dur i repressor, però políticament feble, un fet que permetria que els catalans s’unissin i es reforcessin. És evident que anava errat.

La victòria de Franco allunyarà definitivament Cambó de Catalunya i d’Espanya. I aquesta serà una època de reserva, d’abstenció i de silenci polític, però molt fructífera en el món dels negocis. En aquest sentit, crec que Borja de Riquer aprofundeix com ningú havia fet fins avui en el paper de Cambó al capdavant de la CHADE. I no deixa de ser curiós que fos la derrota alemanya a la Gran Guerra la que va propiciar una complexa operació d’enginyeria financera que acabaria amb la constitució a Berlín d’aquesta companyia, amb una xifra de cent-vint milions de pessetes de capital social, que les circumstàncies polítiques de l’època —i, especialment, per la forta desvalorització del marc alemany davant la pesseta— van fer que l’empresa passés a ser espanyola, i que, des del 1926, amb la mort del marquès de Comillas, fos presidida per Francesc Cambó. 

La CHADE viurà, doncs, episodis complicats i, en la seva peripècia a l’Argentina, serà acusada amb fonament de dur a terme martingales econòmiques i corrupteles, però sempre acabarà obtenint la protecció de les autoritats —fins i tot de Perón—, quan aquest assumí el poder. Sens dubte, la CADE —que així va denominar-se a l’Argentina— van fer passar a Cambó moments de gran desassossec, però també el va fer multimilionari. I els diners el convertiran en un gran inversor en valors borsaris i en un financer a escala internacional que li permetrà convertir-se en el gran mecenes de la cultura i de l’art que va ser. 

Borja de Riquer dedica un llarg capítol a la seva acció de mecenatge, on veiem les relacions que va mantenir amb Joan Estelrich, que posà al capdavant de la Fundació Bernat Metge, i ens detalla la seva actuació a París amb el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane de la Sorbone. També la relació amb Ferran Soldevila, a qui va impulsar perquè dugués a terme la seva “Història de Catalunya”. I el mateix s’ha de dir de les relacions que va mantenir amb Bosch i Gimpera, o amb l’Abadia de Montserrat per a  l’edició de la Bíblia.

Estam, en definitiva, davant d’una obra fonamental per a la historiografia espanyola, la lectura de la qual és, sens dubte, molt recomanable.

El passat cap de setmana vaig assistir a algunes de les conferències i diàlegs que es van dur a terme a Sant Lluís amb motiu de les “Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus” que, en aquesta ocasió, es van fer sota el títol genèric “Els llocs del món”, o dit més clarament, per “impedir que el món es desfaci”. 

Aquest cop, els debats s’havien de desplegar —segons deia el programa— sota el signe de Sísif, pel fet que Sísif es projecta sense desesperació cap a un futur al qual sempre haurà de tornar a començar. En efecte, Sísif, davant el “desordre del món”, no desisteix en el seu intent de remuntar el pendent, i aquest fet, pres de la mitologia —i dels textos de Camus— s’esdevé una bona metàfora perquè els homes també siguem capaços de remuntar, cosa que no farem si no estem disposats a arriscar-nos.

Moratinos, en el parlament inicial, després de recordar-nos que vivíem en un món multipolar on les experiències de guerra ens demostren que, a diferència del que proclamava Clausewitz, aquesta no és la continuació de la política per altres mitjans sinó el final de la política, com havia preconitzat Hanna Arent, va fer una proclama en favor d’un diàleg que sigui capaç d’aixecar ponts en favor del respecte, de la consciència i de la solidaritat, en un món on avui vivim empaitats pels avenços de la intel·ligència artificial; i va assegurar que les trobades que s’iniciaven amb el seu parlament havien de ser una inversió en la intel·ligència humana i espais de resistència i d’imaginació, convençut que no són els algoritmes els qui ens propiciaran la llibertat, ja que més d’un cop aquests ens ajudaran a coartar-la. 

De les conferències que vaig escoltar, potser la que més interès em va despertar va ser la que, en forma de diàleg, va tenir lloc a primera hora del capvespre de dissabte, entre l’escriptora i periodista Laura Fernández i el també escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Aquest, sis anys més jove que jo, és però, de la meva generació i va viure intensament l’auge de la dita “literatura del compromís” tan en voga als anys setanta, i va dir coses molt interessants, algunes a partir de la lectura de Camus, com l’afirmació que tota la seva obra ens empeny a la rebel·lia, i no el sentit que hàgim de ser revolucionaris, sinó en un altre força més interessant: aquell que ens dona la llibertat de dissentir contra el que l’entorn (la societat, els poderosos, els ben pensats i, de vegades, fins i tot els amics…) consideren indiscutible. Aquest —va dir— és el repte de l’escriptor i, en definitiva, de l’intel·lectual.

A manera d’exemple destacà la figura de Montaigne, un home que, quan escriu en favor de la tolerància, del diàleg i en recerca de la llibertat, ho fa en un món que s’està dessagnant en unes terribles guerres de religió. En un món on la força dominant i el dogma que es considera indiscutible, contradiuen el que és l’essència del seu pensament.

Curiosament, no sortí en el diàleg l’enfrontament intel·lectual entre Sartre i Camus, que és, tanmateix, molt il·lustratiu de les tesis que els conferenciants defensaven, però aquest el sobrevolava, sobretot quan Muñoz Molina denuncià que hi havia formes de submissió molt poderoses que sovint ens empenyien a callar injustícies manifestes provocades per la ideologia que volem defensar.

Aquest seria el cas de Sartre quan, als anys de la guerra freda, assegurava que les protestes dels intel·lectuals occidentals contra el poder que exercia a la URSS el Partit Comunista eren “actes de guerra”, i quan afirmava que els intel·lectuals francesos que comentaven en aquest sentit els esdeveniments que es desplegaven a l’altra costat del teló d’acer no feien sinó el joc als burgesos contra la Unió Soviètica. Per a Sartre, l’opció per la seva veritat —la ideologia comunista— exigia callar les injustícies que eren el pa de cada dia a l’URSS.

I no ens hem d’enganyar. El raonament de Sartre era, sens dubte, el resultat d’una decisió meditada: calia acceptar els mals del comunisme soviètic per participar en el projecte de transformació del món que aquesta ideologia projectava. I tanmateix, Sartre no podia ignorar les revelacions sobre els camps de treballs forçats existents a l’URSS i sobre els processos amb finalitats propagandístiques que es repetien als països satèl·lits de l’Europa de l’Est, o sobre la repressió contra els treballadors a Berlín o a Praga.

Aquesta fou, però, una actitud contrària a la que adoptà Camus que, a diferència de Sartre, va negar-se a acceptar l’inacceptable. Per a Sartre, comprometre’s políticament no implicava fer l’elecció moral correcta cas per cas, sinó saber quina era la font de les malalties del món —el sistema capitalista— i optar clarament per les forces que eren capaces de superar-lo, la qual cosa implicava posicionar-se amb el PCF, acceptar-ne el costat desagradable, incloent-hi la violència, i suportar els costos de l’acció política. Per a Camus, en canvi, l’honestedat total requeria invertir la fórmula, ja que l’home mai no pot optar per una política amb la qual es destrueix la moralitat. Per això, Camus sempre va estar al costat de la llibertat i dels qui volien exercir-la, fos on fos que estigués amenaçada.

Fidel, doncs, al seu pensament, després que els tancs soviètics irrompessin a Hongria el 1958, Camus dirà en un discurs: “Els homes de la meva generació tenien vint anys quan Hitler va prendre el poder i quan s’organitzaven els primers processos de Moscou. Durant deu anys vàrem haver de lluitar primer contra la tirania hitleriana i contra la gent de dretes que li donava suport. I durant els altres deu anys, vàrem haver de combatre la tirania estalinista i els sofismes dels seus defensors d’esquerres. Avui en dia, malgrat les successives traïcions i les calúmnies amb què molts intel·lectuals l’han cobert, la llibertat, abans que cap altra cosa, resta la nostra raó de viure.”

Aquesta manera d’enfrontar-se a la vida és la que reclamà Muñoz Molina en el diàleg amb Laura Fernández, conscient que la veritat no procedeix de la ideologia sinó dels fets, i això ens condueix a l’afirmació que l’ésser humà és sagrat i no pot ser destruït en nom de cap ideologia ni de cap poder superior.

Val a dir que, en el diàleg, que no sols va ser una defensa de la llibertat i de la dignitat de l’home, es va parlar també de la cultura, en favor de la qual òbviament hem de treballar, a fi d’estendre-la al màxim de les nostres possibilitats, però essent molt conscients que, per ella mateixa, la cultura no garanteix res. “Hay una gran cantidad de canallas que han tenido una cultura extraordinaria” —va dir Muñoz Molina—, i mentre ell citava Heidegger per la relació que va tenir amb el nazisme, jo recordava aquell passatge de “La llista de Schindler”, la pel·lícula que Spielberg va dirigir el 1993, en què, mentre les forces de les SS estaven metrallant tots els jueus que s’havien aixoplugat en un edifici, un dels oficials nazis s’asseia davant d’un piano i, aliè a la massacre que es produïa entorn seu, interpretava les “Variacions Goldberg” de Bach, una de les partitures més sublims de la sensibilitat musical. 

Per tant —concloïen—,l’únic que certament importa no és el que es diu —o la ideologia en nom de la qual es parla—, sinó el que es fa. El que importa és com ens apliquem al que és concret. Al cas que ens constreny a actuar.

Finalment, es van referir a l’obra d’art que crea l’artista, en el sentit que aquesta pot acabar tenint una ressonància que va més enllà de la que sent l’autor que l’ha creada. És —va dir Muñoz Molina per posar un exemple del que acabaven d’afirmar— el que succeí amb la literatura de Balzac, un escriptor que, essent profundament monàrquic, creà amb els seus llibres una obra que acabà esdevenint, sense ell proposar-s’ho, un monument a la burgesia del seu temps.

Amb motiu de l’ordenació episcopal del prevere Gerard Villalonga a la Catedral de Menorca el passat 23 d’abril, s’ha dit reiteradament que era el primer menorquí designat bisbe de Menorca després d’Antoni Vila Camps (1747-1807), i l’afirmació és certa, però tret d’algunes poques coincidències (els dos són menorquins, els dos són experts en Dret Canònic i els dos han estat successors del bisbe Sever), els seus pontificats difícilment es podran semblar. No debades han passat més de dos segles entre l’un i l’altre, i aquest fet distorsiona qualsevol comparació. Tot i així, permeteu-me que avui us parli una mica del bisbe Vila, ja que, del bisbe Villalonga, aquests dies se n’ha parlat abastament… i molt bé.

El primer designat com a bisbe de Menorca un cop restituïda la diòcesi per la butlla de Pius VI Innefabilis Dei (1797) va ser, en efecte, Antoni Vila Camps, natural de Ciutadella, el qual havia cercat apassionadament els favors del rei per obtenir un càrrec eclesiàstic. Coneixem en aquest sentit una carta dirigida al monarca on es postulava per a un benefici que li permetés dur a terme els seus projectes intel·lectuals, i coneixem també la seva postulació per assumir la pabordia de Menorca. No l’aconseguí, és cert, però sí una canongia a la Seu de Mallorca, tot i que mai no va residir a l’illa veïna sinó que, amb un permís reial (i amb gran disgust dels canonges mallorquins), s’establí a Madrid. Va ser, doncs, a la capital on va ser autor d’una obra escrita que esdevé un compendi d’idees de caire absolutista. 

Un dels seus treballs més coneguts és “El noble bien educado”, que va escriure quan exercia el càrrec de preceptor del fill primogènit dels comtes de Villapaterna. Es tracta d’un llibret que vol ser una “Instrucción Político-Moral de un maestro a su discípulo, en que en un compendio de la Moral-Christiana se dan solidísimos documentos para la perfecta educación de un caballero, con muchas máximas importantes y utilísimas reflexiones”.

A Madrid escriu també la “Vida y Virtudes del invicto-mártir de Christo y grande abogado de la honra san Juan Nepomuceno” (1777), i “El vasallo instruido en las principales obligaciones que debe a su legítimo monarca” (1792). Publica alhora el suplement espanyol a la “Biblioteca Portátil de los Padres de la Iglesia”, de Mr. Tricalet, i tradueix el missal siríac-àrab imprès a Roma, a partir del text llatí d’Eusebi Rinaudot, que publicà amb el títol “Divina Liturgia de la Iglesia Católica y Apostólica de Siria o la Santa Misa del Apóstol Santiago” (desconeixem la data). Deixà també inèdites una Novena de Santa Juana Francisca Fremiot de Chantal, i “La ciencia del sacerdote, ó conocimiento completo de quanto deben saber y practicar los que se dedican, ó están ya dedicados al Servicio y culto de Dios”. A l’últim, deixà inacabada i inèdita la que pretenia ser la seva obra senyera: el “Diccionario Enciclopédico”, que es conserva a la Biblioteca Episcopal d’Albarrasí.

Tot i que residint fora de Menorca, sembla que Vila coneixia, però, molt bé el rerefons polític de la realitat menorquina perquè, segons creu Terrón, no seria estrany que els informes tan precisos que posseïa el comte de Floridablanca abans fins i tot d’haver-los rebut del marquès de Solleric (els que van propiciar la conquesta espanyola el 1782) procedissin de Vila. I si és així, no seria estrany que el suport donat al monarca espanyol per conquerir Menorca dels britànics l’hagués ajudat a aconseguir l’enyorada mitra.

Designat finalment bisbe de Menorca el 1797, Vila, com a primera actuació, lliurà una carta al degà del Capítol de canonges de Mallorca per comunicar-los aquesta notícia, carta que provocà un agre debat sobre si calia o no repicar les campanes de la Catedral de Mallorca. De fet, els seus companys de capítol no devien apreciar-lo poc ni gens, com es pot deduir de la reunió que van tenir el 29 de maig de 1797, a la qual van decidir no cantar un Te Deum solemne d’acció de gràcies, com era costum en aquests casos, perquè, si ho feien, el Capítol “se exponía á que la ciudad no quisiese entrar con aquellas demostraciones, que acostumbra y que esto seria un desayre para el Cabildo”. De tota manera, les pressions a què els canonges es van veure sotmesos determinaren finalment que, el 18 de juliol d’aquell mateix any, el Te Deums’acabés cantant a la Catedral de Palma.

Com és comprensible, Vila no devia rebre gens bé el que era, sens dubte, un clar menyspreu dels canonges mallorquins, als quals —la vendetta è un piatto che se serve fredo— decidí visitar oficialment abans de venir a Menorca a prendre possessió, en una clara acció de revenja al “desayre” que d’ells havia rebut prèviament. 

Aquests —quin remei!— es van veure obligats a rebre’l a la Sala capitular el 28 de juliol de 1798 on, els agradés o no, li van retre homenatge, tot afirmant que —segons diu la crònica de la reunió— “el Cabildo tenia particular satisfacción que su Magestad hubiese distinguido á uno de sus hermanos elevándole á la Dignidad episcopal; Que quedaría eternamente reconocido á las atentas expresiones que acabava de merecer á su Ilma y que podía disponer sin reserva de todo quanto dependiese del Cabildo (…) para el arreglo de su Santa Iglesia que iva á fundar”.

Antoni Vila no va venir, per tant, a Menorca fins uns mesos més tard, concretament el 2 d’agost de 1798. I amb ell començà la represa històrica de la diòcesi de la qual ha pres possessió el bisbe Villalonga —aquest sí— el mateix dia de la seva ordenació episcopal.

Gabriel Julià explica que, malgrat les clàusules del tractat vigent amb la Gran Bretanya, que prometien la llibertat de culte catòlic, el fet de coincidir la presa de possessió del bisbe Vila amb la darrera dominació anglesa de Menorca, les relacions amb els governadors van ser molt difícils, cosa gens estranya en un bisbe de mentalitat absolutista, netament partidari dels espanyols i lligat del tot amb l’aristocràcia espanyola fidel a la monarquia dels Borbó. Primerament, va topar amb el governador Stuart, després amb Fox, i les relacions entre l’altar i el tron es van deteriorar ràpidament. No debades aquells volien intervenir en l’administració de les rendes i els béns de l’Església, exigien que es retés comptes dels diners i de les inversions d’aquesta, volien prendre part en qüestions d’ordre i disciplina eclesiàstiques, i alhora anunciaren la publicació d’un reglament secularitzador que, de dur-se a terme, hauria deixat a l’arbitri del governador anglès l’autoritat i la jurisdicció eclesiàstica, despullant el clergat de la immunitat de què gaudia sota domini espanyol, subjectant-lo a l’autoritat civil.

Per intentar endreçar el que no era endreçable, Vila va decidir viatjar a Londres l’any 1802 amb la voluntat de presentar una queixa formal al Govern britànic, i deixà el govern de la diòcesi al canonge Bartomeu Taltavull. Ja no tornaria a l’illa, perquè essent fora de Menorca, va ser destinat a Albarrasí (Terol), on morí el 1807.

Amb tot el que he dit, i si bé és cert que tant el bisbe Vila com el bisbe Villalonga són especialistes en Dret Canònic, cosa que segurament els apropa, les diferències que marquen (sobretot) els temps en què l’un i l’altre han estat elegits, així com el tarannà amb què l’un i l’altre han afrontat el seus pontificats, ens fan veure que aquests seran per força diferents. Però el repte seguirà essent el mateix, perquè si el bisbe Vila va haver de lluitar contra l’actitud desafiant dels governadors britànics, contraris a l’autonomia de l’Església catòlica; el bisbe Villalonga haurà de fer front a un desafiament potser encara més greu: el provocat per una secularització cada cop més gran de la societat menorquina que —cal només llegir les estadístiques— ens fa veure que la laïcitat és, entre nosaltres, un fenomen real, que no desmenteix la concorreguda i brillant cerimònia que va tenir lloc el passat 23 d’abril a la Catedral de Ciutadella. 

A començaments dels anys vuitanta del segle XVIII, Friedrich Von Schiller (1759-1805) va definir el segle en què havia nascut com “el segle tacat de tinta” en observar que mai fins aleshores s’havia llegit hi escrit tant. L’elevació del rang de la literatura, la seva importància per a la vida, havia augmentat de manera colossal. De fet, la irrupció del romanticisme que ja s’estava insinuant estarà marcada per aquesta època àvida de lectura i lliurada a l’escriptura de manera furiosa.

Rüdiger Safranski, que ha estudiat a fons el Romanticisme, ens diu que, a finals del segle XVIII, l’excés de lectures es convertí gairebé en una epidèmia, és clar que en els reduïts cercles de la gran i la petita burgesia. Fins i tot pedagogs i crítics culturals començaven a queixar-se d’aquest fet conscients que es fa difícil controlar què li succeeix a la persona que es lliura a la lectura, una activitat que, segons creien els retrògrads i pusil·lànimes, podia provocar en el lector excitacions i fantasies. La jove que llegeix asseguda al sofà —deien—, que devora novel·la rere novel·la, no és, per ventura empesa secretament a cometre excessos? I si ens fixem en els alumnes que s’aficionen a la lectura, no és possible que es vegin empesos a participar en aventures que ni de bon tros se’ls acudiria als professors?

No és sobrer recordar preguntes com aquestes que acabo de transcriure, perquè la lectura —que, més que cap altra acció humana contribueix a despertar l’intel·lecte i a obrir els horitzons del món a qui la practica—, no sempre ha estat ben vista pels qui pretenen controlar la vida dels homes i sotmetre’ls a la seva voluntat. De fet, només cal girar-nos al que encara està succeint a l’Afganistan o bé a l’Aràbia Saudita, per veure com en aquests territoris es fa tot el possible per sotmetre les dones a una ignorància absoluta, negant-les el dret a l’educació i, en definitiva, a la lectura, conscients els talibans que aquesta desperta l’esperit i els ajudarà a empodrar-se, a prendre consciència dels seus drets i, per tant, a esdevenir senyores del seu propi destí.

Si fem una mirada enrere, veurem que entre 1750 (any en què neix a Maó Antoni Roig i Rexart, un dels grans il·lustrats menorquins del segle XVIII) i el 1800, es duplica el nombre dels qui, al món (potser hauríem de reduir aquest món a Europa), saben llegir. A finals de segle, aproximadament el 25 per cert de la població europea constitueix ja un públic potencial de lectors. Assistim, doncs a un canvi d’hàbits i de lectura: ja no es llegeix molts cops un mateix llibre —com succeïa amb la Bíblia, els devocionaris o els almanacs—, sinó que es llegeixen molts llibres alhora.

Veiem, doncs, com desapareix l’autoritat dels grans llibre importants (i amb això no vull dir que la Bíblia no s’hagi de seguir llegint) mentre es difon l’exigència d’una major quantitat de material de lectura, és a dir de llibres de molt diversa temàtica que comencen a ser llegits amb interès i devoció.

Segons ens diu Safranski, entre 1790 i 1800 apareixen al mercat uns 2.500 títols de novel·les, és a dir que, en aquests deu anys, se’n publiquen la mateixa quantitat que durant els noranta anteriors. I això significa que la oferta arriba al gran públic, que aprèn l’art de llegir, el valora i li dedica molt de temps, de manera que la lectura arriba a emplenar molts moments del dia que fins aleshores es dedicaven a l’oci.

I com que una cosa en duu una altra, l’augment de l’afició de llegir duu també lligada la pulsió per escriure, ja que són molts els autors que, durant aquests anys, es dediquen a escriure llibres, i això fa que es progressi de manera ràpida en el coneixement mentre la societat avança i les persones assoleixen posicions de llibertat cada cop més àmplies.

Safranski fixa la seva atenció bàsicament en el món preromàntic alemany —el de Shiller, de Schlegel, de Novalis o de Schelling— però nosaltres, els menorquins, també ens podem fixar en el desplegament cultural que, basat en la lectura i en l’escriptura, es desplega en el darrer terç del segle XVIII, quan observem que Maó no es troba aquests anys amb escriptors aïllats, ans al contrari, experimenta un fort moviment col·lectiu que és conscient de formar part del corrent cultural europeu. 

Es tracta —com molt bé han dit els professors Pons i Salord— d’una nova classe social burgesa que ha bastit uns propis esquemes culturals, la qual intentarà expressar la seva vinculació amb l’Europa il·lustrada del moment. Doncs bé, la primera fornada d’intel·lectuals i escriptors maonesos, que esdevenen sens dubte els més representatius del seu temps, tots nascuts a mitjan segle XVIII, és la que va crear la Societat Maonesa de Cultura (1778–1785), síntesi de tots els afanys enciclopedistes de l’època, d’acord amb l’objectiu de crear una biblioteca que satisfés tota la curiositat del saber i contribuís també a generar discursos, traduccions, obres de creació literària i debats que palesaven la seva vitalitat cultural. 

D’aquesta Societat Maonesa de Cultura en parlà Francesc Hernández Sanz l’any 1921 en un article modèlic. Setanta anys més tard, els professors Pons i Salord van desvetllar tots els seus “registres”, fent-los públics amb una introducció completa i ajustada. La Societat, doncs, pretenia, en primer lloc, formar una biblioteca (“nos som units en Societat amb lo intent de formar una Biblioteca”, diu la divisió preliminar del Registre de la societat), és a dir, es proposava reunir una col·lecció de llibres per tal que aquests es poguessin llegir.

Pons i Salord ens expliquen que cal cercar els referents de la Societat Maonesa de Cultura en l’àmbit capdavanter anglès on —com succeïa en el món alemany de què ens parla Safranski—, també al llarg del segle XVIII es va configurar el que Arnold Hauser anomenà “el nou públic lector”, resultat d’un anivellament cultural que es va traduir en l’existència d’un cercle relativament ampli de persones que comprava i llegia llibres, i que va fer de la lectura un costum i una necessitat des de l’aparició de periòdics com The Tatler (1709-1711) i The Spectator (1711-1712).

També, doncs, a Anglaterra trobem ja a principis del segle XVIII societats de lectura burgeses que difondran àmpliament la lectura i el saber. No ens hem, per tant, de sorprendre que, a Menorca, un grup de persones inquietes encapçalat per Joan Ramis i David Cause (aquest de nacionalitat britànica) s’aglutinessin al voltant de la Societat Maonesa de Cultura, un fet que —segons ens expliquen els esmentats professors— palesa la connexió amb aquest ampli corrent renovador, l’estendard del qual són els llibres i la premsa periòdica; és a dir la lectura, d’acord també amb els interessos d’un nou i ascendent públic burgès com el que es va formar dins la Menorca de les dominacions britàniques i francesa; un públic àvid de fer-se amb les obres clau que havien de formar part de la biblioteca de qualsevol il·lustrat —neoclàssic i preromàntic— europeu.

Penso que venia a tomb avui, diada de Sant Jordi, un article com aquest, quan joiosos celebrem la festa del llibre, una jornada que ens convida a comprar, a llegir i, per què no?, també a escriure. Cadascú al nivell per al qual es cregui dotat, fent tanmateix un esforç per progressar en l’afany d’aprendre i de conèixer, perquè estic convençut que, qui llegeix i escriu, especula al voltant d’una revolució personal, d’una transformació que li fa possible que les coses ordinàries de la seva vida brillin sota una nova llum i es vegin des de perspectives que, sense la lectura, no seria possible tan sols besllumar. Per això he afirmat en el títol que “llegir ens fa més lliures”.