A començaments dels anys vuitanta del segle XVIII, Friedrich Von Schiller (1759-1805) va definir el segle en què havia nascut com “el segle tacat de tinta” en observar que mai fins aleshores s’havia llegit hi escrit tant. L’elevació del rang de la literatura, la seva importància per a la vida, havia augmentat de manera colossal. De fet, la irrupció del romanticisme que ja s’estava insinuant estarà marcada per aquesta època àvida de lectura i lliurada a l’escriptura de manera furiosa.
Rüdiger Safranski, que ha estudiat a fons el Romanticisme, ens diu que, a finals del segle XVIII, l’excés de lectures es convertí gairebé en una epidèmia, és clar que en els reduïts cercles de la gran i la petita burgesia. Fins i tot pedagogs i crítics culturals començaven a queixar-se d’aquest fet conscients que es fa difícil controlar què li succeeix a la persona que es lliura a la lectura, una activitat que, segons creien els retrògrads i pusil·lànimes, podia provocar en el lector excitacions i fantasies. La jove que llegeix asseguda al sofà —deien—, que devora novel·la rere novel·la, no és, per ventura empesa secretament a cometre excessos? I si ens fixem en els alumnes que s’aficionen a la lectura, no és possible que es vegin empesos a participar en aventures que ni de bon tros se’ls acudiria als professors?
No és sobrer recordar preguntes com aquestes que acabo de transcriure, perquè la lectura —que, més que cap altra acció humana contribueix a despertar l’intel·lecte i a obrir els horitzons del món a qui la practica—, no sempre ha estat ben vista pels qui pretenen controlar la vida dels homes i sotmetre’ls a la seva voluntat. De fet, només cal girar-nos al que encara està succeint a l’Afganistan o bé a l’Aràbia Saudita, per veure com en aquests territoris es fa tot el possible per sotmetre les dones a una ignorància absoluta, negant-les el dret a l’educació i, en definitiva, a la lectura, conscients els talibans que aquesta desperta l’esperit i els ajudarà a empodrar-se, a prendre consciència dels seus drets i, per tant, a esdevenir senyores del seu propi destí.
Si fem una mirada enrere, veurem que entre 1750 (any en què neix a Maó Antoni Roig i Rexart, un dels grans il·lustrats menorquins del segle XVIII) i el 1800, es duplica el nombre dels qui, al món (potser hauríem de reduir aquest món a Europa), saben llegir. A finals de segle, aproximadament el 25 per cert de la població europea constitueix ja un públic potencial de lectors. Assistim, doncs a un canvi d’hàbits i de lectura: ja no es llegeix molts cops un mateix llibre —com succeïa amb la Bíblia, els devocionaris o els almanacs—, sinó que es llegeixen molts llibres alhora.
Veiem, doncs, com desapareix l’autoritat dels grans llibre importants (i amb això no vull dir que la Bíblia no s’hagi de seguir llegint) mentre es difon l’exigència d’una major quantitat de material de lectura, és a dir de llibres de molt diversa temàtica que comencen a ser llegits amb interès i devoció.
Segons ens diu Safranski, entre 1790 i 1800 apareixen al mercat uns 2.500 títols de novel·les, és a dir que, en aquests deu anys, se’n publiquen la mateixa quantitat que durant els noranta anteriors. I això significa que la oferta arriba al gran públic, que aprèn l’art de llegir, el valora i li dedica molt de temps, de manera que la lectura arriba a emplenar molts moments del dia que fins aleshores es dedicaven a l’oci.
I com que una cosa en duu una altra, l’augment de l’afició de llegir duu també lligada la pulsió per escriure, ja que són molts els autors que, durant aquests anys, es dediquen a escriure llibres, i això fa que es progressi de manera ràpida en el coneixement mentre la societat avança i les persones assoleixen posicions de llibertat cada cop més àmplies.
Safranski fixa la seva atenció bàsicament en el món preromàntic alemany —el de Shiller, de Schlegel, de Novalis o de Schelling— però nosaltres, els menorquins, també ens podem fixar en el desplegament cultural que, basat en la lectura i en l’escriptura, es desplega en el darrer terç del segle XVIII, quan observem que Maó no es troba aquests anys amb escriptors aïllats, ans al contrari, experimenta un fort moviment col·lectiu que és conscient de formar part del corrent cultural europeu.
Es tracta —com molt bé han dit els professors Pons i Salord— d’una nova classe social burgesa que ha bastit uns propis esquemes culturals, la qual intentarà expressar la seva vinculació amb l’Europa il·lustrada del moment. Doncs bé, la primera fornada d’intel·lectuals i escriptors maonesos, que esdevenen sens dubte els més representatius del seu temps, tots nascuts a mitjan segle XVIII, és la que va crear la Societat Maonesa de Cultura (1778–1785), síntesi de tots els afanys enciclopedistes de l’època, d’acord amb l’objectiu de crear una biblioteca que satisfés tota la curiositat del saber i contribuís també a generar discursos, traduccions, obres de creació literària i debats que palesaven la seva vitalitat cultural.
D’aquesta Societat Maonesa de Cultura en parlà Francesc Hernández Sanz l’any 1921 en un article modèlic. Setanta anys més tard, els professors Pons i Salord van desvetllar tots els seus “registres”, fent-los públics amb una introducció completa i ajustada. La Societat, doncs, pretenia, en primer lloc, formar una biblioteca (“nos som units en Societat amb lo intent de formar una Biblioteca”, diu la divisió preliminar del Registre de la societat), és a dir, es proposava reunir una col·lecció de llibres per tal que aquests es poguessin llegir.
Pons i Salord ens expliquen que cal cercar els referents de la Societat Maonesa de Cultura en l’àmbit capdavanter anglès on —com succeïa en el món alemany de què ens parla Safranski—, també al llarg del segle XVIII es va configurar el que Arnold Hauser anomenà “el nou públic lector”, resultat d’un anivellament cultural que es va traduir en l’existència d’un cercle relativament ampli de persones que comprava i llegia llibres, i que va fer de la lectura un costum i una necessitat des de l’aparició de periòdics com The Tatler (1709-1711) i The Spectator (1711-1712).
També, doncs, a Anglaterra trobem ja a principis del segle XVIII societats de lectura burgeses que difondran àmpliament la lectura i el saber. No ens hem, per tant, de sorprendre que, a Menorca, un grup de persones inquietes encapçalat per Joan Ramis i David Cause (aquest de nacionalitat britànica) s’aglutinessin al voltant de la Societat Maonesa de Cultura, un fet que —segons ens expliquen els esmentats professors— palesa la connexió amb aquest ampli corrent renovador, l’estendard del qual són els llibres i la premsa periòdica; és a dir la lectura, d’acord també amb els interessos d’un nou i ascendent públic burgès com el que es va formar dins la Menorca de les dominacions britàniques i francesa; un públic àvid de fer-se amb les obres clau que havien de formar part de la biblioteca de qualsevol il·lustrat —neoclàssic i preromàntic— europeu.
Penso que venia a tomb avui, diada de Sant Jordi, un article com aquest, quan joiosos celebrem la festa del llibre, una jornada que ens convida a comprar, a llegir i, per què no?, també a escriure. Cadascú al nivell per al qual es cregui dotat, fent tanmateix un esforç per progressar en l’afany d’aprendre i de conèixer, perquè estic convençut que, qui llegeix i escriu, especula al voltant d’una revolució personal, d’una transformació que li fa possible que les coses ordinàries de la seva vida brillin sota una nova llum i es vegin des de perspectives que, sense la lectura, no seria possible tan sols besllumar. Per això he afirmat en el títol que “llegir ens fa més lliures”.
Josep Maria Quintana 