Amb motiu de l’ordenació episcopal del prevere Gerard Villalonga a la Catedral de Menorca el passat 23 d’abril, s’ha dit reiteradament que era el primer menorquí designat bisbe de Menorca després d’Antoni Vila Camps (1747-1807), i l’afirmació és certa, però tret d’algunes poques coincidències (els dos són menorquins, els dos són experts en Dret Canònic i els dos han estat successors del bisbe Sever), els seus pontificats difícilment es podran semblar. No debades han passat més de dos segles entre l’un i l’altre, i aquest fet distorsiona qualsevol comparació. Tot i així, permeteu-me que avui us parli una mica del bisbe Vila, ja que, del bisbe Villalonga, aquests dies se n’ha parlat abastament… i molt bé.
El primer designat com a bisbe de Menorca un cop restituïda la diòcesi per la butlla de Pius VI Innefabilis Dei (1797) va ser, en efecte, Antoni Vila Camps, natural de Ciutadella, el qual havia cercat apassionadament els favors del rei per obtenir un càrrec eclesiàstic. Coneixem en aquest sentit una carta dirigida al monarca on es postulava per a un benefici que li permetés dur a terme els seus projectes intel·lectuals, i coneixem també la seva postulació per assumir la pabordia de Menorca. No l’aconseguí, és cert, però sí una canongia a la Seu de Mallorca, tot i que mai no va residir a l’illa veïna sinó que, amb un permís reial (i amb gran disgust dels canonges mallorquins), s’establí a Madrid. Va ser, doncs, a la capital on va ser autor d’una obra escrita que esdevé un compendi d’idees de caire absolutista.
Un dels seus treballs més coneguts és “El noble bien educado”, que va escriure quan exercia el càrrec de preceptor del fill primogènit dels comtes de Villapaterna. Es tracta d’un llibret que vol ser una “Instrucción Político-Moral de un maestro a su discípulo, en que en un compendio de la Moral-Christiana se dan solidísimos documentos para la perfecta educación de un caballero, con muchas máximas importantes y utilísimas reflexiones”.
A Madrid escriu també la “Vida y Virtudes del invicto-mártir de Christo y grande abogado de la honra san Juan Nepomuceno” (1777), i “El vasallo instruido en las principales obligaciones que debe a su legítimo monarca” (1792). Publica alhora el suplement espanyol a la “Biblioteca Portátil de los Padres de la Iglesia”, de Mr. Tricalet, i tradueix el missal siríac-àrab imprès a Roma, a partir del text llatí d’Eusebi Rinaudot, que publicà amb el títol “Divina Liturgia de la Iglesia Católica y Apostólica de Siria o la Santa Misa del Apóstol Santiago” (desconeixem la data). Deixà també inèdites una Novena de Santa Juana Francisca Fremiot de Chantal, i “La ciencia del sacerdote, ó conocimiento completo de quanto deben saber y practicar los que se dedican, ó están ya dedicados al Servicio y culto de Dios”. A l’últim, deixà inacabada i inèdita la que pretenia ser la seva obra senyera: el “Diccionario Enciclopédico”, que es conserva a la Biblioteca Episcopal d’Albarrasí.
Tot i que residint fora de Menorca, sembla que Vila coneixia, però, molt bé el rerefons polític de la realitat menorquina perquè, segons creu Terrón, no seria estrany que els informes tan precisos que posseïa el comte de Floridablanca abans fins i tot d’haver-los rebut del marquès de Solleric (els que van propiciar la conquesta espanyola el 1782) procedissin de Vila. I si és així, no seria estrany que el suport donat al monarca espanyol per conquerir Menorca dels britànics l’hagués ajudat a aconseguir l’enyorada mitra.
Designat finalment bisbe de Menorca el 1797, Vila, com a primera actuació, lliurà una carta al degà del Capítol de canonges de Mallorca per comunicar-los aquesta notícia, carta que provocà un agre debat sobre si calia o no repicar les campanes de la Catedral de Mallorca. De fet, els seus companys de capítol no devien apreciar-lo poc ni gens, com es pot deduir de la reunió que van tenir el 29 de maig de 1797, a la qual van decidir no cantar un Te Deum solemne d’acció de gràcies, com era costum en aquests casos, perquè, si ho feien, el Capítol “se exponía á que la ciudad no quisiese entrar con aquellas demostraciones, que acostumbra y que esto seria un desayre para el Cabildo”. De tota manera, les pressions a què els canonges es van veure sotmesos determinaren finalment que, el 18 de juliol d’aquell mateix any, el Te Deums’acabés cantant a la Catedral de Palma.
Com és comprensible, Vila no devia rebre gens bé el que era, sens dubte, un clar menyspreu dels canonges mallorquins, als quals —la vendetta è un piatto che se serve fredo— decidí visitar oficialment abans de venir a Menorca a prendre possessió, en una clara acció de revenja al “desayre” que d’ells havia rebut prèviament.
Aquests —quin remei!— es van veure obligats a rebre’l a la Sala capitular el 28 de juliol de 1798 on, els agradés o no, li van retre homenatge, tot afirmant que —segons diu la crònica de la reunió— “el Cabildo tenia particular satisfacción que su Magestad hubiese distinguido á uno de sus hermanos elevándole á la Dignidad episcopal; Que quedaría eternamente reconocido á las atentas expresiones que acabava de merecer á su Ilma y que podía disponer sin reserva de todo quanto dependiese del Cabildo (…) para el arreglo de su Santa Iglesia que iva á fundar”.
Antoni Vila no va venir, per tant, a Menorca fins uns mesos més tard, concretament el 2 d’agost de 1798. I amb ell començà la represa històrica de la diòcesi de la qual ha pres possessió el bisbe Villalonga —aquest sí— el mateix dia de la seva ordenació episcopal.
Gabriel Julià explica que, malgrat les clàusules del tractat vigent amb la Gran Bretanya, que prometien la llibertat de culte catòlic, el fet de coincidir la presa de possessió del bisbe Vila amb la darrera dominació anglesa de Menorca, les relacions amb els governadors van ser molt difícils, cosa gens estranya en un bisbe de mentalitat absolutista, netament partidari dels espanyols i lligat del tot amb l’aristocràcia espanyola fidel a la monarquia dels Borbó. Primerament, va topar amb el governador Stuart, després amb Fox, i les relacions entre l’altar i el tron es van deteriorar ràpidament. No debades aquells volien intervenir en l’administració de les rendes i els béns de l’Església, exigien que es retés comptes dels diners i de les inversions d’aquesta, volien prendre part en qüestions d’ordre i disciplina eclesiàstiques, i alhora anunciaren la publicació d’un reglament secularitzador que, de dur-se a terme, hauria deixat a l’arbitri del governador anglès l’autoritat i la jurisdicció eclesiàstica, despullant el clergat de la immunitat de què gaudia sota domini espanyol, subjectant-lo a l’autoritat civil.
Per intentar endreçar el que no era endreçable, Vila va decidir viatjar a Londres l’any 1802 amb la voluntat de presentar una queixa formal al Govern britànic, i deixà el govern de la diòcesi al canonge Bartomeu Taltavull. Ja no tornaria a l’illa, perquè essent fora de Menorca, va ser destinat a Albarrasí (Terol), on morí el 1807.
Amb tot el que he dit, i si bé és cert que tant el bisbe Vila com el bisbe Villalonga són especialistes en Dret Canònic, cosa que segurament els apropa, les diferències que marquen (sobretot) els temps en què l’un i l’altre han estat elegits, així com el tarannà amb què l’un i l’altre han afrontat el seus pontificats, ens fan veure que aquests seran per força diferents. Però el repte seguirà essent el mateix, perquè si el bisbe Vila va haver de lluitar contra l’actitud desafiant dels governadors britànics, contraris a l’autonomia de l’Església catòlica; el bisbe Villalonga haurà de fer front a un desafiament potser encara més greu: el provocat per una secularització cada cop més gran de la societat menorquina que —cal només llegir les estadístiques— ens fa veure que la laïcitat és, entre nosaltres, un fenomen real, que no desmenteix la concorreguda i brillant cerimònia que va tenir lloc el passat 23 d’abril a la Catedral de Ciutadella.
Josep Maria Quintana 