El passat cap de setmana vaig assistir a algunes de les conferències i diàlegs que es van dur a terme a Sant Lluís amb motiu de les “Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus” que, en aquesta ocasió, es van fer sota el títol genèric “Els llocs del món”, o dit més clarament, per “impedir que el món es desfaci”.
Aquest cop, els debats s’havien de desplegar —segons deia el programa— sota el signe de Sísif, pel fet que Sísif es projecta sense desesperació cap a un futur al qual sempre haurà de tornar a començar. En efecte, Sísif, davant el “desordre del món”, no desisteix en el seu intent de remuntar el pendent, i aquest fet, pres de la mitologia —i dels textos de Camus— s’esdevé una bona metàfora perquè els homes també siguem capaços de remuntar, cosa que no farem si no estem disposats a arriscar-nos.
Moratinos, en el parlament inicial, després de recordar-nos que vivíem en un món multipolar on les experiències de guerra ens demostren que, a diferència del que proclamava Clausewitz, aquesta no és la continuació de la política per altres mitjans sinó el final de la política, com havia preconitzat Hanna Arent, va fer una proclama en favor d’un diàleg que sigui capaç d’aixecar ponts en favor del respecte, de la consciència i de la solidaritat, en un món on avui vivim empaitats pels avenços de la intel·ligència artificial; i va assegurar que les trobades que s’iniciaven amb el seu parlament havien de ser una inversió en la intel·ligència humana i espais de resistència i d’imaginació, convençut que no són els algoritmes els qui ens propiciaran la llibertat, ja que més d’un cop aquests ens ajudaran a coartar-la.
De les conferències que vaig escoltar, potser la que més interès em va despertar va ser la que, en forma de diàleg, va tenir lloc a primera hora del capvespre de dissabte, entre l’escriptora i periodista Laura Fernández i el també escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Aquest, sis anys més jove que jo, és però, de la meva generació i va viure intensament l’auge de la dita “literatura del compromís” tan en voga als anys setanta, i va dir coses molt interessants, algunes a partir de la lectura de Camus, com l’afirmació que tota la seva obra ens empeny a la rebel·lia, i no el sentit que hàgim de ser revolucionaris, sinó en un altre força més interessant: aquell que ens dona la llibertat de dissentir contra el que l’entorn (la societat, els poderosos, els ben pensats i, de vegades, fins i tot els amics…) consideren indiscutible. Aquest —va dir— és el repte de l’escriptor i, en definitiva, de l’intel·lectual.
A manera d’exemple destacà la figura de Montaigne, un home que, quan escriu en favor de la tolerància, del diàleg i en recerca de la llibertat, ho fa en un món que s’està dessagnant en unes terribles guerres de religió. En un món on la força dominant i el dogma que es considera indiscutible, contradiuen el que és l’essència del seu pensament.
Curiosament, no sortí en el diàleg l’enfrontament intel·lectual entre Sartre i Camus, que és, tanmateix, molt il·lustratiu de les tesis que els conferenciants defensaven, però aquest el sobrevolava, sobretot quan Muñoz Molina denuncià que hi havia formes de submissió molt poderoses que sovint ens empenyien a callar injustícies manifestes provocades per la ideologia que volem defensar.
Aquest seria el cas de Sartre quan, als anys de la guerra freda, assegurava que les protestes dels intel·lectuals occidentals contra el poder que exercia a la URSS el Partit Comunista eren “actes de guerra”, i quan afirmava que els intel·lectuals francesos que comentaven en aquest sentit els esdeveniments que es desplegaven a l’altra costat del teló d’acer no feien sinó el joc als burgesos contra la Unió Soviètica. Per a Sartre, l’opció per la seva veritat —la ideologia comunista— exigia callar les injustícies que eren el pa de cada dia a l’URSS.
I no ens hem d’enganyar. El raonament de Sartre era, sens dubte, el resultat d’una decisió meditada: calia acceptar els mals del comunisme soviètic per participar en el projecte de transformació del món que aquesta ideologia projectava. I tanmateix, Sartre no podia ignorar les revelacions sobre els camps de treballs forçats existents a l’URSS i sobre els processos amb finalitats propagandístiques que es repetien als països satèl·lits de l’Europa de l’Est, o sobre la repressió contra els treballadors a Berlín o a Praga.
Aquesta fou, però, una actitud contrària a la que adoptà Camus que, a diferència de Sartre, va negar-se a acceptar l’inacceptable. Per a Sartre, comprometre’s políticament no implicava fer l’elecció moral correcta cas per cas, sinó saber quina era la font de les malalties del món —el sistema capitalista— i optar clarament per les forces que eren capaces de superar-lo, la qual cosa implicava posicionar-se amb el PCF, acceptar-ne el costat desagradable, incloent-hi la violència, i suportar els costos de l’acció política. Per a Camus, en canvi, l’honestedat total requeria invertir la fórmula, ja que l’home mai no pot optar per una política amb la qual es destrueix la moralitat. Per això, Camus sempre va estar al costat de la llibertat i dels qui volien exercir-la, fos on fos que estigués amenaçada.
Fidel, doncs, al seu pensament, després que els tancs soviètics irrompessin a Hongria el 1958, Camus dirà en un discurs: “Els homes de la meva generació tenien vint anys quan Hitler va prendre el poder i quan s’organitzaven els primers processos de Moscou. Durant deu anys vàrem haver de lluitar primer contra la tirania hitleriana i contra la gent de dretes que li donava suport. I durant els altres deu anys, vàrem haver de combatre la tirania estalinista i els sofismes dels seus defensors d’esquerres. Avui en dia, malgrat les successives traïcions i les calúmnies amb què molts intel·lectuals l’han cobert, la llibertat, abans que cap altra cosa, resta la nostra raó de viure.”
Aquesta manera d’enfrontar-se a la vida és la que reclamà Muñoz Molina en el diàleg amb Laura Fernández, conscient que la veritat no procedeix de la ideologia sinó dels fets, i això ens condueix a l’afirmació que l’ésser humà és sagrat i no pot ser destruït en nom de cap ideologia ni de cap poder superior.
Val a dir que, en el diàleg, que no sols va ser una defensa de la llibertat i de la dignitat de l’home, es va parlar també de la cultura, en favor de la qual òbviament hem de treballar, a fi d’estendre-la al màxim de les nostres possibilitats, però essent molt conscients que, per ella mateixa, la cultura no garanteix res. “Hay una gran cantidad de canallas que han tenido una cultura extraordinaria” —va dir Muñoz Molina—, i mentre ell citava Heidegger per la relació que va tenir amb el nazisme, jo recordava aquell passatge de “La llista de Schindler”, la pel·lícula que Spielberg va dirigir el 1993, en què, mentre les forces de les SS estaven metrallant tots els jueus que s’havien aixoplugat en un edifici, un dels oficials nazis s’asseia davant d’un piano i, aliè a la massacre que es produïa entorn seu, interpretava les “Variacions Goldberg” de Bach, una de les partitures més sublims de la sensibilitat musical.
Per tant —concloïen—,l’únic que certament importa no és el que es diu —o la ideologia en nom de la qual es parla—, sinó el que es fa. El que importa és com ens apliquem al que és concret. Al cas que ens constreny a actuar.
Finalment, es van referir a l’obra d’art que crea l’artista, en el sentit que aquesta pot acabar tenint una ressonància que va més enllà de la que sent l’autor que l’ha creada. És —va dir Muñoz Molina per posar un exemple del que acabaven d’afirmar— el que succeí amb la literatura de Balzac, un escriptor que, essent profundament monàrquic, creà amb els seus llibres una obra que acabà esdevenint, sense ell proposar-s’ho, un monument a la burgesia del seu temps.
Josep Maria Quintana 