Josep Maria Quintana

Vaig conèixer personalment Ruiz-Giménez quan va venir a Menorca per fer un míting amb Joan Casals. Devia ser, crec, el 1976 (potser el 1977), doncs ell donava suport a la candidatura critianodemòcrata que, a Balears, venia representada per la UDIB, de la qual Casals n’era el líder. Crec que el número dos per les Balears era un tal Ensenyat, mentre que la candidatura de senador per Menorca la va encarnar Fernando Rubió.

Si bé els resultats electorals van ser un desastre per als cristianodemòcrates, el míting de Ruiz-Giménez al ja desaparegut Cine Consey de Maó va ser un èxit dels grans. Com que Casals amb prou feines tenia una estructura de partit (ells sí que cabien en taxi) va encarregar el servei d’ordre al Partit Comunista, del qual n’era líder Antonio Casero, un dels polítics més destacats del tardofranquisme, que va ser regidor de Maó a la primera legislatura pel PC i que ha desaparegut absolutament de qualsevol tasca política, social i cultural. De fet no se’l veu enlloc.

Avui això ens estranya (que els comunistes ajudessin els cristianodemòcrates), però per aquells dies de la transició tot era possible, entre altres coses perquè la dreta semblava que no existís i l’antifranquisme ens ajuntava a tots –des dels homes de Ruiz-Giménez fins als de Santiago Carrillo-, i la prova del que dic és això: que Casero i els seus s’encarreguessin de tota la seguretat del míting del fundador de “Cuadernos para el Diálogo” (1963), una revista catòlica, clau per entendre la política d’aquell temps.

El míting va ser un èxit de públic. Ple fins a la bandera (de fet allí van onejar les banderes de tots els partits), Ruiz-Giménez va ver un discurs abrandat que, frase rere frase, era interromput pels aplaudiments de tota l’esquerra que, unida, aplaudia l’exministre de Franco, convertit a la democràcia.

Casals, al final, em va convidar a parlar uns moments amb el líder. Després em va demanar què m’havia semblat, i jo li ho vaig dir clarament. “M’ha semblat magnífic. Tanmateix, crec que l’hem aplaudit tots els qui no el votarem, mentre que els pocs que han vingut a escoltar-lo pensant que potser el podrien votar, han sortit convençuts que no el votaran de cap manera.”

Ruiz-Giménez era una mena de sant laic, un intel·lectual de primera fila i una bellíssima persona. Un home a qui els demòcrates devem molt. Però era un líder impossible. Enardia els adversaris i, en canvi, foragitava els qui eren teòricament “els seus”.

Fa uns mesos, la revista de llibres del diari madrileny ABC va dur una crítica de la meva novel·la Els Nikolaidis, amb motiu de la versió castellana que havia publicat Calambur (2008). Deia entre altres coses: “Con esta novela, que se enmarca en un modo de afrontar la narración en la línea que llevó a buen puerto Federico de Roberto en Los Virreyes, otro modo de enfrentarse con la historia siciliana distinto al de Lampedusa y de Sciascia, Quintana nos ofrece la visión de una Menorca que, aprovechándose del proteccionismo comercial de la Corona británica, vio llegar los más dispares europeos en busca de fortuna”.

Aleshores desconeixia jo Federico de Roberto i, naturalment, Los Virreyes, aquesta novel·la que, segons el crític, afrontava la història de la mateixa manera que ho feia jo a Els Nikolaidis. Comprendreu la meva curiositat i que em vagi fer tot d’una amb un exemplar de l’edició que, d’aquella novel·la, acabava de publicar Acantilado (Barcelona, 2008), en una traducció esplèndida de J.R. Monreal. L’obra, més llarga que la meva, ocupa 722 pàgines.

De Roberto, de família noble com Lampedusa, va publicar aquesta narració el 1894, que, com diu la contraportada de l’edició que tinc a les mans, és “una de les més grans i desconegudes novel·les del segle XIX”. Un cop llegida, he d’estar d’acord amb aqueta sentència, perquè la novel·la m’ha semblat deliciosa i profunda, a més de ser una crítica, tan dolça en el forma com despietada en el fons, de la noblesa siciliana, i de la seva decadència paral·lela al procés d’unificació de l’estat italià.

Així doncs, mentre que la meva novel·la destaca més aviat el triomf de la burgesia en el tombant del segle XVIII al XIX, la de De Roberto és la crònica privada i pública de la decadència d’una família de l’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual adquiriren, en temps de Carles V, el càrrec de virreis.

El marc temporal de la novel·la són els anys que van del 1855 a 1882, i com la meva, combina també la crònica de costums amb una dura sàtira de caire expressionista, però el que més destaca en l’obra de De Roberto és la inoblidable galeria de retrats de nobles prepotents i extravagants enmig de contínues lluites, litigis i intrigues.

M’ha semblat una novel·la intel·ligent que m’ha fet passar unes hores (moltes hores) inoblidables, que recomano a tots els qui els agrada aquesta mena de literatura.

Sí, escric poc en aquest blog. Bàsicament, perquè tinc poques coses a dir. O poques ganes de dir-les, que aviat dubto entre una cosa i l’altra. Tot i que sé que no és el mateix. Però mirar el panorama polític que ens envolta és tan depriment que em fa peresa observar-lo.

Tanmateix no puc defugir de parlar de la darrera cadufada de la Cospedal, que acusa el govern i les institucions judicials i policials de cometre un delicte sense cap prova, sense cap detall que doni versemblança a l’acusació, sense adonar-se (o adonant-se, però fotent-se’n) que fer això implica cometre un delicte de calúmnia. Però no importa. La immunitat parlamentària ho cobreix tot! I ningú dels seus no aixeca la veu. Ben al contrari, tots els seus companys li fan el cor: en González Pons, la senyora d’Aznar…

I fixeu-vos: mentre estaven capficats en la defensa d’en Camps, aleshores argumentaven que era l’acusació la que havia de demostrar que el president de València no havia pagat els vestits. Corresponia, doncs –segons ells-, a l’acusació provar el fet delictiu. Ara, en canvi, diuen que són els acusats per ells –és a dir el govern, els jutges, els policies…- els qui ha de demostrar que no fan escoltes il·legals. És el món a l’inrevés. Però a ells els importa un borrall aquesta incoherència. I tanmateix no es pot afirmar blanc i negre a la vegada. No es pot repicar i anar alhora a la processó. Però tan se val! La qüestió és emmetzinar la vida política. Enverinar-la en benefici propi, encara que sigui a costa del desprestigi de les institucions.

I per acabar la comèdia, tenim ara que el PP vol examinar la “valencianitat” de la Pajín. Heu escoltat mai una bestiesa més gran? I que consti que jo, de la Pajín, n’he dit de verdes i de seques. Em sembla un bluf impresentable del PSOE. L’exemple de política que diu el que ha de dir a cada moment, prescindint de si ho creu o no ho creu, de si és veritat o no ho és. Per tant cap simpatia per a aquesta dona. Però en què consisteix la “valencianitat”? Consisteix, per al PP, a dir que el valencià és una llengua diferent del català? A dir que és una llengua anterior a la de Llull? A saber vestir-se ad hoc el dia de la Mare de Déu dels Desemparats? Sí! M’agradaria saber-ho!

Si visquéssim als Estats Units, aquests tipus de controls (que allí els fa el Senat) serien comprensibles. I a més serien útils. Però no per examinar la valencianitat, l’espanyolitat o la catalanitat dels polítics, sinó la seva honestedat. I sobretot, la seva capacitat per a l’exercici del càrrec. Però en un sistema com el nostre on els diputats i els senadors l’únic que han de fer és votar seguint la consigna del cap de files, per quins set sous se’ls ha d’examinar? Si tanmateix l’únic que se’ls demana és que siguin fidels i obedients! Que no pensin i no creïn problemes! I que, si es que es corrompen, que ho facin moderadament, o que siguin prou llestos per amagar-ne les proves.

Vaja, una misèria de país! De debò creieu que val la mena parlar-ne?

En una entrevista d’Enric Juliana a La Vanguardia, Mariano Rajoy diu que li costa molt d’entendre Zapatero, i ho il·lustra amb una frase que em sembla genial: “He llegado a la conclusión de que en su universo el hierro flota y el corcho se hunde. Y ese no es mi universo.”

També a mi em passa una mica el mateix, i això que no estic en l’univers de Rajoy. De fet no l’entenc, no arribo a comprendre quin és el model de societat que propugna, o què és allò que vol i allò que rebutja, perquè de vegades em sembla que vol i que rebutja el mateix.

En canvi, el que sí que entenc cada dia més és Hugo Chávez, el factòtum d’aquest moviment bolivarià que vol convertir Amèrica del Sud en un paradís del proletariat i que, sota l’acusació de connivència amb l’estat burgès, va carregant-se un a un tots els principis de la democràcia. Perquè no basta que hi hagi eleccions de tant en tant en un país perquè aquest visqui “en democràcia”. També els comportaments polítics dels dirigents n’han de ser, de democràtics, i Hugo Chávez, emparant-se en el poder que ha rebut de les urnes, està desfent tots els mecanismes de l’oposició, i més en concret, aquells que, a través dels mitjans de comunicació, critiquen la seva política. I perquè, per a un autòcrata, qualsevol crítica implica una desafecció al sistema. Fet que justifica el seu emmordassament o la seva eliminació.

El “socialismo del siglo XXI” que està construint Hugo Chávez exigeix de tancar totes les emissores que facin la més petita crítica a la seva política. Ahir se’n van clausurar trenta-dues. Això, mentre l’Assembla Nacional aprovava el passat divendres una nova llei electoral que, segons Tomás Sánchez, diputat del Frente Humanista, integrat per dissidents del “chavismo”, “imposarà l’hegemonia del règim amb un sistema majoritari que permetrà que un partit amb el 41% dels vots obtingui el 80% dels escons”.

En uns moments on el règim comunista cubà comença a fer aigües per tots els costats, des de Veneçuela, Hugo Chávez està construint un nou mou model d’estat socialista que justificarà aviat la persecució a qualsevol crítica al sistema. A més, aquest model té unes clares pretensions hegemòniques i intenta la seva exportació a d’altres països veïns que, cada dia que passa, sembla que es mirin més en aquest mirall bolivarià.

Chávez, per molt que continuï criticant la política d’Obama, sap que alguna cosa ha canviat en el gendarme nord-americà, i veu que els Estats Units no actuen de la mateixa que ho havien fet fins fa poc. De fet, l’exemple d’Hondures és evident. Ningú –tret de Chávez- ha acusat Obama d’estar darrere dels militars que han apujat al poder Micheletti. I Chávez aprofita aquest nou panorama per prémer encara més l’accelerador.

De fet, doncs, i salvant totes les distàncies, prefereixo no entendre Zapatero que veure tan clar què pretén Chávez. Entre nosaltres hi ha l’esperança que tant l’esquerra com la dreta acabin entenent que la classe política que dirigeix (o que pretén dirigir) el país és manifestament millorable i que valdria la pena de fer un esforç per al seu millorament (encara que no som gens optimista respecte d’això). A Veneçuela, en canvi, no hi ha cap esperança de millorament, perquè Chávez s’ha llençat a una aventura folla que, més prest o més tard, acabarà en desastre. És qüestió de temps.

Comprenc que fa de mal parlar, l’assumpte d’Honduras, aquesta mena de comèdia que pot esdevenir tragèdia on no hi ha bons i dolents, sinó dolents de manera exclusiva. Perquè si no és de rebut el cop d’estat, tampoc no és aigua clara aquest Zelaya, que ha esdevingut una simple titella d’Hugo Chávez, el gran manipulador.

Com n’és, de galdós, escoltar els crits d’Hugo Chávez en contra dels colpistes! Ell, mestre en aquestes arts!

“He vingut fins a aquí per a analitzar l’estratègia a seguir”, va manifestar Armando Laguna Laguna, ambaixador de Veneçuela a Hondures, que va seguir de prop la fugaç entrada de Manuel Zelaya al seu país, i va prendre nota que la insurrecció popular que esperaven no es va produir.

“A escassos metres de distància –escriu Joaquim Ibarz a La Vanguardia-, Nicolás Maduro, ministre d’Afers exteriors del govern d’Hugo Chávez, contemplava com la maniobra preparada durant setmanes esdevenia tan sols un efímer circ mediàtic. Aquest dissabte, Madur va ser testimoni de primera mà de com Zelaya es donava per vençut en anunciar que instal·laria un campament en territori nicaragüenc, al costat de la frontera amb el seu país, per esperar allí la seva família i els partidaris que poguessin arribar a la zona. Però de creuar la frontera, res de res. Si hi havia dubtes que l’estratègia de l’enderrocat president Manuel Zelaya era dissenyada des de Caracas, aquest va quedar de nou de manifest en Las Manos. Els veneçolans van dirigir i van coordinar l’operatiu. A El Paraiso, reporters de la cadena estatal veneçolana Telesur -l’únic canal del món que retransmetia els fets en directe- informava en to èpic dels xocs entre manifestants que pretenien acostar-se a la frontera amb policies i soldats que els ho impedien. Un altre equip informava des de Las Manos sobre l’arribada de Zelaya com si es tractés de la presa de la Bastilla.”

D’una banda tenim, doncs, una oligarquia que, amb el suport de l’exèrcit, deposa un president constitucional que, de fet, actuava anticonstitucionalment. De l’altra, tenim un titella d’Hugo Chávez que pretén forçar la constitució, però que té d’entrada al seu favor el fet de la legitimitat democràtica. Difícil sortida, doncs, la d’aquest petit país que no es pot moure sinó entre el dubte i l’error. Si dóna suport a Zelaya, malament. Si el dóna als colpistes, pitjor.

Primer va ser Hugo Chávez el qui va voler forçar la constitucionalitat del seu país amb una reforma que el permetés presentar-se novament. Darrere seu van seguint aquest camí tots els altres presidents que giren sota la seva òrbita. El darrer d’aquests ha estat Ortega, a El Salvador. El camí, doncs, que va seguint aquesta zona tan plegada d’injustícies i de desigualtats és preocupant, perquè avança vers un socialisme de caire populista sota la presidència d’homes que aspiren a ser cabdills. D’altra banda, gran part de l’oposició d’aquests països és reaccionaria i tendeix a ser dominada per unes oligarquies de signe oposat. En definitiva, que el panorama polític és, per a ells, extraordinàriament difícil.

Teodor Suau publica al darrer número de Serrad’Or un article molt interessant –“El diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI”-. “Si es pot resumir molt sintèticament l’aportació de la Il·lustració a l’evolució del pensament humà –escriu el teòleg-, podríem dir que es desplega en dos mots: llibertat i raó”. Aleshores reconeix que “l’església ha mantingut amb la llibertat i la raó una relació difícil”, manifestació en la qual hem d’estar d’acord, perquè és de tota evidència. Però afegeix que “hauríem de recordar, malgrat tot, que la cosa que més es veu i resta en els llibres de la història és l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials. Es sol passar per alt la tasca sovint silenciosa però eficaç de milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història.”

És clar que també en això hi estic d’acord, però és precisament això el que em sulfura. I em demano: Per què, mentre milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història, l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials ha mantingut –i encara es manté sovint- amb la llibertat i la raó una relació difícil?

Ho dic, això, perquè si bé és cert que no podem explicar la història de l’església sense tenir en compte el que fan o han fet milers de cristians i de cristianes, tampoc ho podem fer prescindint del que han fet i fan els seus més alts dirigents, que són –si és que seguim la doctrina- els posats directament per Crist per dirigir l’església.

Alguna cosa falla, doncs, en la interrelació entre cúpula i base, i no crec que hàgim de menystenir el que fa la cúpula –papa, bisbes i pensadors eclesiàstics oficials- a l’hora d’avaluar l’acció de l’església. I menys encara si tenim en compte l’estructura d’aquesta, que s’ha edificat estrictament sobre el “tu es Petrus”, i on el cap ho és tot, ho decideix tot i ho pot tot. I on els creients, tot i que tenim molt per fer, no tenim res a dir.

La cúpula, doncs, és massa important en l’estructura de l’església per deixar-la de costat a l’hora d’estudiar el diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI

Anit passada m’he despertat amb el cap ple de cabòries, com si de sobte tingués a punt i ordenat tot l’argument d’un llibre que hauria d’escriure. Però no era el llibre en què estic pensant des que he tancat la meva darrera novel·la, sinó un llibre en què no havia pensat mai.

Potser hauria d’haver fet com fa en Ponç quan, de nit, es desperta amb un vers a la boca. Aixecar-se i escriure’l en un quadern que té a la capçalera del llit. Però no ho he fet i la fràgil memòria dels somnis m’ha abandonat. Recordo només el títol d’aquest llibre que la nit em suggeria d’escriure, tot i que tinc dubtes fins i tot en això. No sé si era “L’home que estima les dones” o “L’home que estima els llibres”, que no és el mateix, a no ser que les dones que podria estimar aquest home les hagués de conèixer o les hagués conegut a través dels llibres, que també pot ser. Encara que seria una mica rar. Com veieu, doncs, tot és molt confús. Però si una cosa em resulta clara (i preocupant alhora) és que el llibre que la nit em suggeria d’escriure era (o hauria de ser) un llibre molt diferent dels que he escrit fins ara. Que era creació literària, d’això no hi ha dubte. Vull dir que el somni no em suggeria retornar a l’assaig i, menys encara, al dret (“dictatum rectae rationis ad bonum comune… etc. etc.”). Ben altrament, m’exigia a crits –d’això n’estic segur- una creativitat que s’allunyés d’aquest realisme que marca tota la meva obra. Cosa, però, que a mi (cartesianus sum) em sembla molt difícil de fer.

De tota manera, si és que optava per “L’home que estimava els llibres” (que potser en el meu cas, seria l’opció seria més sensata), podria fixar-me, per exemple, en un llibreter de vell, d’aquells que tenen una petita llibreria farcida de llibres que l’amo coneix de cap a peus, i que s’alegra no saps com en saber que, davant mateix del seu establiment, s’hi muntarà una enorme “Casa del Llibre”, on els exemplars es venen com en un “Corte Inglés”. “Fantàstic, diu ell, així en vendré més pocs, de llibres!. Això farà que els pugui tocar, obrir, acariciar i llegir encara més. Estimar en definitiva!”

Val a dir que aquesta mena de “pollutio nocturna” (l’única possible en un home de la meva edat), potser seria un bon argument per a un conte que m’allunyés d’aquest realisme que sempre m’acompanya. Però com que estic gairebé segur que jo no l’escriuré, el suggereixo com a argument per al taller d’escriptura que, als propers dies, donaran els meus amics Bosco Marquès, Pere J. Bosch i Juan Luis Hernández, emparats pel diari “Menorca”. A ells, doncs, i als seus alumnes, els desitjo que el curs sigui un èxit, perquè si ho és, això significarà també un èxit per a la bona escriptura. O el que és el mateix, per a la literatura.

Ahir nit escoltava una de les moltes tertúlies que es fan a la ràdio entre un grup conegut de periodistes que formen part d’aquesta sèrie de persones que saben i poden parlar de tot. A la d’anit discutien apassionadament –no podia ser d’altra manera- sobre l’acord (o el que sigui) que s’ha produït en matèria de finançament de les comunitats autònomes.

Alguns dels contertulis confessaven que no s’havien llegit els més de setanta fulls del document on es fixen les bases del nou sistema de finançament, però aquest desconeixement essencial no els impedia de posicionar-s’hi a favor o en contra. I a més amb arguments!

De fet, no entenc res del que està succeint. Ni sé si és bo o és dolent, el sistema, perquè no el conec i, a més, ni l’entenc ni el pretenc entendre. Però temo molt que el 99 per cent dels qui en parlen (a favor o en contra) estan com jo. O el que és el mateix: tampoc en saben res.

És ben curiós de veure com aquesta és una de les matèries que provoca el posicionament dels qui en parlen en virtut de la seva adscripció política. Ningú no s’equivoca del lloc on ha d’estar, No hi ha cap pro-PP o pro-CIU que trobi bé la proposta. I a la inversa, no hi ha cap pro-PSOE (o pro-adlateres dels socialistes) que la trobi malament. (Val a dir que en aquest darrer grup, hi ha els diletants, com per exemple els del PSM o els d’UM entre nosaltres, que es mostren crítics amb un sistema que dubto molt que entenguin però que han de criticar moderadament perquè cal desmarcar-se del PSOE… fins a un cer punt).

I per què dic que tant els uns com els altres difícilment entenen el sistema que es proposa? Doncs perquè, quan l’expliquen, ho fan amb xifres i amb arguments que mai no concorden. Vull dir que no concorden tan sols amb els qui defensen el mateix posicionament. Així doncs: quants diners rebrà Catalunya? Quants en rebrà Illes Balears? Ningú no ho sap encara amb exactitud (tot i que els uns estan d’acord amb el sistema i els altres hi estan igualment en contra). Però les xifres ballen no saps com! Però això no ens impedeix d’inflar la bolla i seguir amb els nostres posicionaments.

Ara que, per bolla que s’infla, la del cas Gürtel, que no em sorprendria gens que explotés aviat davant els mateixos nassos de Rajoy.

Escriure un llibre és sempre una experiència sensacional. No és que, en essència, sigui molt diferent d’escriure un article, però, de fet, ho és, perquè no és el mateix fer un raonament en un full, i concentrant-lo en un text de trenta a cinquanta línies, que mantenir despert l’interès del lector, i distribuir el missatge escrit al llarg de més de dos-cents fulls.

I en el gènere llibre, he de dir també que és molt diferent escriure un assaig que una novel·la, perquè mentre en el primer cas l’autor no pretén (o no ho pretén en primer lloc) mantenir l’interès del lector per una trama, sinó arribar al cor de la matèria que investiga i desentranyar-ne el seu perquè, en una novel·la, la feina d’escriure exigeix de l’autor moltes altres coses: endevinar el punt de vista del narrador (o dels narradors), desplegar la matèria ordenadament, sense punts escapats que t’avancin elements argumentals que no poden encara revelar-se, mantenir desperta l’atenció del lector, convidant-lo a seguir endavant, i cultivar les formes del llenguatge fins a punts gairebé exagerats, perquè en una obra literària té tan d’interès la forma com el fons, si és que no en té més.

L’obra que he tancat aquest darrer cap de setmana és una novel·la, que desplega un fil argumental que tenia pensat de fa temps i al qual havia donat moltes voltes, però que no havia concretat mai. M’hi vaig posar a treballar un cop vaig enllestir el text de la meva darrera obra, “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008, però que jo havia enllestit ja dins el 2007), i la feina m’ha durat dos anys.

Poques novel·les m’han costat tant com aquesta. Mentre l’anava construint, sorgien idees noves que m’obligaven a refer el ja escrit. He canviat de punt de vista més d’un cop, he retocat capítols sencers per canviar la veu narrativa (per exemple de tercera a primera persona), després he hagut de modificar les formes del llenguatge, un cop em vaig adonar que, en el cas de diversos personatges, qui parlava era jo i no ells. I és clar que eren ells –amb la seva personalitat- els qui havien de parlar en un llenguatge que, a tesa la seva forma de ser, havia de ser creïble.

De fet, vaig creure que havia acabat la novel·la fa tres mesos, però no va ser així. Una lectura acurada per part meva, i sobretot d’una altra persona de confiança, va desvelar molts problemes: de llenguatge, de forma, de tècnica, etc. I no hi ha hagut altra forma que reescriure el text de cap a peus, encara que avui aquesta feina la facilita una mica l’ordinador que, en el tractament de textos, ha esdevingut una eina fantàstica.

He de dir que els darrers mesos han estat durs, molt durs, fins al punt que han perjudicat absolutament aquesta afecció que tinc a comentar el món a través del meu forat, és a dir d’aquest blog, on no he escrit res des de principis de juny. Però no sempre és possible ocupar dues parcel·les alhora, i més si tenim en compte que les tasques professionals continuen vives i s’han d’atendre diàriament.

A la vista d’aquesta darrera experiència, he comprovat que, en efecte, tancar un text és el més difícil de tot a l’hora d’escriure una novel·la, perquè a cada relectura l’autor troba una infinitat de detalls que no li agraden i que voldria modificar, alterar o retocar. Aquell verb que no és prou precís, aquell adjectiu que produeix una cacofonia amb un mot acabat d’escriure, aquella forma verbal que no sembla prou endevinada, aquell diàleg que resulta una mica postís, etc. etc. Són tantes les coses amb què l’autor es troba, que se li va difícil dir “ja està! Ho deixo així!” Però és precisament això el que he fet aquest cap de setmana i he sentit un alliberament difícil d’explicar, perquè en l’escriptura d’aquests textos llargs i d’una densitat argumental considerable, hi ha moments en què tota l’obra t’envolta i t’arriba a obsessionar. Fins al punt que et sents una víctima aquest text que sembla que t’acabi posseint. Però quan arriba, aquest “ja està!”, és alliberador. Un cop dit, l’autor esdevé novament ell mateix i l’obra deixa de ser un ésser que s’està construint per ser un cos inamovible i tancat, que tanmateix cobrarà nova vida quan, ja en forma de llibre, arribarà a mans d’un lector que s’immergirà en aquella història i, si és que li agrada i la continua llegint, la viurà a partir de la seva pròpia experiència.

En aquest text continuo la reinterpretació literària de diferents episodis de la història d’aquesta illa, Pregonda, que vaig crear a la meva anterior novel·la. Aquest cop, però, no em mouré en el segle XX, com a “Les revolucions perdudes”, on entrellaço uns fets succeïts l’agost del 1936 amb uns altres esdevinguts el 1968. Aquest cop me’n vaig més enrere, i combino també dues històries, una succeïda al segle XVI i l’altra, succeïda al segle XVIII. I, contràriament al que podria pensar d’entrada el lector, no són històries de vencedors, sinó de perdedors, les que es contaran en aquest nou llibre. Potser per això, la novel·la durà un títol simbòlic, o més aviat metafòric, “Els herois de la nit”, que forçosament han de ser uns anti-herois, perquè els herois de veritat, aquells que han de ser un referent per a nosaltres, no poden ser herois de la nit. Ho han de ser a la llum del dia.

Ara, doncs, és l’editor el qui té la paraula, el qui decidirà si finalment vol convertir aquest text (que per a mi ha arribat a ser una obsessió) en un llibre normal, en un llibre més dels milers que es publiquen cada dia en el nostre entorn cultural.

Què és el que fa que nosaltres visquem com a europeus però no pensem com a europeus? Perquè és evident –si tenim en compte els resultats de la gran abstenció que s’ha produït a tots els països (a Eslovàquiaha estat superior al 80 per cent)- que no pensem com a europeus i que tampoc sentim Europa com una cosa pròpia.

Temo molt, però, que les classes dirigents de cada país membre de la Unió són els principals responsables d’aquest gran fracàs (el que Ulfich Beck a Qu’est-ce le cosmopolitisme? qualifica de “nacionalisme metodològic”). És la metodologia que evita que pensem com a europeus (Zapatero i Rajoy n’han estat mestres durant la campanya), i que no és monopoli dels dirigents polítics, sinó que també l’apliquen els sindicats, els caps d’empresa, molts intel·lectuals i no pocs periodistes. Tots, en efecte, persisteixen a distingir els interessos nacionals dels interessos europeus, com si Europa no fos encara avui el lloc on coincideixen els interessos de les nacions i també els dels ciutadans que s’han de servir de les administracions públiques.

Perquè avui, agradi o no als euroescèptics, tots depenem de múltiples esferes públiques: municipals, autonòmiques, nacionals, europees i mundials. Podem ignorar-ho si volem, però la ignorància és una pobra excusa i, a més, sol ser sempre un pretext. Mai una raó.

La gran mentida nacionalista (i quan dic nacionalista em refereixo a Zapatero, a Rajoy, a Sarkozy, a Brown, a Berlusconi i, en major mesura, als dirigents dels països que abans en dèiem de l’Est) es fonamenta en arguments vulgars que es pretenen realistes, però que de veritat no ho són. És la defensa d’una sobirania nacional absoluta, amagant el fet que aquesta ha estat delegada en part a una nova res publica, paral·lela a l’Estat-nació.

Aquesta és una mentida vulgar que desvirtua la nostra manera de pensar Europa, però no modifica la dura realitat ni, per tant, les competències de la Comissió i del Parlament europeu. Els ciutadans saben bé que les situacions varien segons els països i que els Estats-nació guarden una gran hegemonia legislativa en sectors clau; això no obstant, una gran part de la legislació nacional (consum, medi ambient, mercat interior, etc.) és avui d’origen europeu. I oblidar això és posar el cap sota l’ala. Enganyar-se a un mateix.

Per poc que obrim els ulls al nostre entorn veurem l’enorme bretxa que s’ha obert a les presumptes sobiranies dels Estats-nació. Però la gran mentida del nacionalisme provoca alhora profundes esquerdes en el mecanisme europeu, com ho podem comprovar amb la crisi que patim, davant la qual, els líders de la Unió han limitat les seves iniciatives a la simple coordinació, en lloc d’emprendre accions comunes que potser haurien salvat més eficaçment els interessos de cada nació i els dels seus ciutadans. Però davant la crisi s’ha pensat només en el salvi’s qui pugui, no s’ha pensat “en europeu”.

Deia Jean Monnet el 1940: “La coordinació és un mètode que afavoreix la discussió, però mai no desemboca en la decisió… És l’expressió del poder nacional tal com és; no el pot canviar i mai no podrà crear la unitat.”

Barbara Spinelli, editorialista de La Stampa, en un article que ella intitulava “Pensar i viure com a europeus”, conscient de la mentida nacionalista, apuntava una idea que a mi m’ha semblat interessant. “Cal –deia- que Europa es llanci a la conquesta d’una segona laïcitat. En primer lloc es produí la separació entre la política i la religió (encara que això a casa nostra encara costi d’entendre). Avui, però, ha arribat el temps de l’acte laic número dos: la separació entre l’Estat i la nació –sense destruir l’Estat, però fent coincidir la nació amb les seves múltiples esferes públiques.”

Caldria que hi penséssim de debò després d’aquest procés electoral tancat ahir que hem viscut en clau d’Estat-nació, però no en clau europea, ja que és precisament això el que pretenen els nostres principals líders polítics, per als quals aquestes no eren unes eleccions europees, eren unes eleccions primàries de les que “vertaderament importen”: les eleccions generals. Això sense adonar-se que retardar la construcció d’Europa és un error que lamentarem un dia. Potser, doncs, hauríem de recordar a aquests polítics propagadors de la gran “mentida nacionalista” aquella frase que Mikhaïl Gorbatxov va llançar, l’octubre del 1989, al regim comunista alemany, que es mostrava completament cec davant la caiguda del Mur: “La vida –els va dir- sempre castiga al qui arriba tard.”