Amb el títol que encapçala aquest article d’avui acabo de publicar una novel·la (Nova Editorial Moll, col·lecció Raixa nº 212) que, en línia amb les moltes que ja duc publicades amb la intenció de fer literatura a partir de fets cabdals de la història de Menorca, aborda el problema del comerç d’esclaus que tant important va ser en la realitat espanyola i va involucrar no pocs personatges menorquins que es van enriquir amb aquesta mena de negoci.
Si bé l’esclavitud és tan antiga com la humanitat, la boja carrera pel tràfic es disparà l’any 1789 en esdevenir legal per dos anys a les illes del Carib, lapse de temps que es va anar perllongant i estenent a d’altres colònies.
Curiosament, els britànics, que havien estat campions de l’esclavatge, van declarar il·legal el tràfic l’any 1807 tot incitant els països europeus perquè també fessin el mateix. El 1817, els govern britànic i l’espanyol van signar a Madrid el tractat d’abolició del tràfic d’esclaus pactant que no entraria en vigor fins al 1820. Tot i així, va ser consentit entre 1820 i 1845 i només aleshores començà a reprimir-se amb disposicions legals i, bàsicament, per l’actuació naval del West Africa Squadron, que, si es topava amb un vaixell esclavista el confiscava i el conduïa a Freetown (Sierra Leone) per jutjar la tripulació i alliberar els negres esclavitzats.
A Espanya, l’any 1836 s’establí la llibertat de tots els esclaus que arribessin a la península, però l’esclavitud va seguir ben viva a Cuba i Puerto Rico on va seguir practicant-se il·legalment durant molts anys a pesar de les lleis repressores del tràfic. De fet, a mitjan segle XIX, la base més fèrria de l’estructura social cubana era, precisament, la formada pels esclaus, que representaven una tercera part de la població, l’única que treballava a l’agricultura i l’única que conreava els ingenios i els cafetars, sense que les diferents constitucions espanyoles que van regir al llarg del segle —i les lleis aplicables a les colònies— els haguessin reconegut mai cap dret individual. Aquestes xifres ens mostren la doble moral de la política espanyola que prohibia l’esclavitud a la metròpoli però la mantenia a les seves colònies.
Les Corts del Sexenni Revolucionari van intentar parar el negoci del tràfic sense aconseguir-ho, i també la Primera República, novament amb poc èxit, perquè mentre el govern metropolità lluitava per la llibertat dels esclaus, l’oligarquia insular cubana ho feia per perpetuar l’esclavitud.
Finalment, no es va poder evitar l’inevitable, perquè Espanya (amb el Brasil) s’havia quedat sola davant del món en la seva numantina defensa de l’esclavatge. Fou l’any 1879 quan es va decidir l’abolició, però amb una fórmula tan poc clara que va permetre que l’esclavitud subsistís fins el 1886, sempre defensada amb obstinació pels hisendats cubans.
El llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (XVI-XIX), editat per Icària (2017), aprofundeix en la trajectòria de diversos personatges clau en el tràfic. Des d’alguns comercials barcelonins que van finançar desenes d’expedicions sense trepitjar cap vaixell, fins a indians que van emigrar pobres i van tornar rics, passant pels capitans de les embarcacions negreres i mariners que, a poc a poc, van amassar importants capitals amb les seves expedicions.
Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, que en són coordinadors, expliquen que van ser moltes les famílies que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. No hem de fixar-nos tan sols amb la d’Antonio López, que va acabar sent marquès de Comillas i Senador. Podem també esmentar grans sagues de la burgesia barcelonina com els Xifre i Casas, els Biada i Bunyol, els Güell i Ferrer (comte de Güell), els Sama, els Plandolit, els Torrents i Serramalera, o elsVidal-Quadras, entre molts altres. I també madrilenyes com la del marquès de Manzanedo, i un reguitzell de polítics de la Restauració. Fins i tot la reina regent Maria Cristina cobrava del tràfic d’esclaus.
Menorca, i especialment Maó, també es va beneficiar econòmicament del tràfic d’esclaus al segle XIX. Així ens ho explicava l’antropòleg i professor universitari Gustau Nerín al llibre Traficants d’ànimes, d’Editorial Pòrtic (2015). La influència britànica del segle XVIII, el coneixement de l’idioma, la tècnica marinera i el treball amb les patents de cors van fer dels maonesos uns traficants de gran relleu.
Per a Gustau Nerín, és sorprenent l’alt percentatge de menorquins implicats en aquest negoci respecte d’altres llocs d’Espanya. La llista de capitans de vaixell negrers de Menorca que ell ens ofereix és àmplia. Esmenta Joan Sagrera, Joan Costa, Joaquim Andricaín, Antoni Capó, Josep Germà, Mariano Sintes, Joan Bufo, Miquel Abella i Vicente de la Torre entre d’altres.
Alguns maonesos, com Joan Pons i Francesc Vinent, tenien fins i tot factories a Guinea Equatorial on podien carregar fins a 100 esclaus en un vaixell cada hora. Per a ells era un negoci més. Francesc Vinent Vives, un home molt respectable, fins i tot va ser tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Maó.
La meva novel·la narra “l’afortunada vida” d’un d’aquests traficants: Martí Olivar. Es tracta d’una persona creada per la meva imaginació, però inspirada en un personatge maonès, també traficant, Antoni Vinent Vives (germà petit de Francesc), un prohom que va fer fortuna als anys trenta del segle XIX com a capità de vaixells negrers que traficava entre el golf de Guinea i les possessions espanyoles a les Antilles. Ell i els seus germans van arribar a establir una factoria negrera a l’illa de Corisco, fins que la persecució de la marina britànica contra el tràfic d’esclaus els va forçar a abandonar aquesta activitat.
Antoni Vinent, com el més conegut Antonio López, va ser també designat senador vitalici i premiat amb el títol de Marquès de Vinent per la reina Isabel II. Alhora, col·laborà amb el seu gran amic, el marquès de Comillas i altres prohoms en la creació del Banco Hispano Colonial, un negoci rodó que propicià el govern de Cánovas per finançar la Guerra dels deu anys a Cuba (1868-1878).
Més enllà de la inspiració que em va evocar aquest personatge, la història que es conta a la novel·la és pura invenció meva, però transcorre molt fidelment en el marc de la política espanyola del seu temps, de manera que el lector pot seguir, tot llegint els avatars de Martí Olivar, el procés de l’esclavisme a España i les complicitats dels polítics espanyols i dels terratinents cubans en el manteniment del tràfic fins gairebé a finals del segle XIX.
El lector, doncs, que se senti atret per aquesta història es trobarà a la novel·la amb un empresari d’èxit maonès, que és també un polític ambiciós, un cristià exemplar i un sortós pare de família, el qual sap que ha aconseguit tot allò que somniava des que, essent molt jove i com molts altres menorquins, va decidir cercar la fortuna a l’altra banda del món. És a Cuba, terra promesa sota domini espanyol, on es convertirà en un dels darrers senyors de l’esclavatge, una indústria que poc a poc s’apropava a la seva abolició. I serà en el tram final de la seva vida quan, ennoblit pel rei i pel papa, el Marquès de Casa Olivar mirarà enrere i no podrà esquivar els records dolorosos, els tripijocs en la desesperada carrera per l’ascens social o, fins i tot, els episodis d’un passat fosc que ben podria malmetre la seva imatge pública. La malmetrà? Per saber-ho haureu de llegir la novel·la.
Josep Maria Quintana 