Els diàlegs entre Maritain i Berdiaev a l’Europa d’entreguerres

by

Va ser el professor Jordi Castellanos el qui, quan jo estava escrivint la meva tesi doctoral sobre Nicolau M. Rubió i em plantejava com va afrontar  el que coneixem com “la crisi de l’esperit europeu” —una idea que va preocupar a pensadors tan remarcables de l’època com Oswand Spengler o Henri Massis—, em va recomanar la lectura de Nicolás Berdiaev, i més en concret la seva obra Una nueva edad Media, que jo vaig llegir en una traducció espanyola de 1937.

Berdiaev (1874-1948) va ser un escriptor i filòsof rus, les profundes conviccions religioses del qual i l’oposició a l’autoritarisme van marcar la seva obra i la seva vida. Als vint-i-cinc anys, va patir el desterrament al nord de Rússia, condemnat pel règim tsarista. A Alemanya va efectuar estudis de postgrau i, posteriorment, va ser professor a la Universitat de Moscou (1919-1920), però va ser expulsat de la seva pàtria en oposar-se radicalment al comunisme.

A París, per intermediació del filòsof i escriptor catòlic Léon Bloy , va conèixer Jacques Maritain, amb el qual va mantenir una interessant i rica correspondència que, recentment, ha treballat Bernard Hubert a Nicolas Berdiaev et Jacques Maritain: Un dialogue d’exception (1924-1948), Editions du Pavillon de l’Arsenal. 

Berdiaev trobà, doncs, Maritain un cop abandonà l’URSS, i observà que, a París, el pensament rus havia interessat a Occident gràcies sobretot a la recepció dels grans novel·listes eslaus (bàsicament Tolstoi i Dostoievski) i a l’exili d’intel·lectuals russos que es van establir a França després de la revolució bolxevic. També s’adonà que Maritain es mostrava particularment sensible al que succeïa a Rússia, d’on eren originàries la dona i una nora del pensador francès. I d’aquest encontre amb molts punts en comú va sorgir un diàleg fecund que abordà la filosofia, la teologia, la mística, la poesia, l’eclesiologia i els problemes socials.

Maritain, catòlic de pedra picada, i Berdiaev, ortodox militant, es van plantejar en aquest diàleg quin era el futur del cristianisme en un moment en què l’ortodòxia estava amenaçada a Rússia pel comunisme ateu i, a Europa, avançava a passos de gegant la secularització. Maritain, filòsof tomista, s’enfrontava a un cristianisme afeblit i considerava providencial que la Revolució d’Octubre hagués expulsat bona part de la intel·lectualitat russa. En això hi veia l’oportunitat de fer un nou cristianisme. 

Alhora, Berdiaev havia observat detingudament els motius del triomf de la revolució bolxevic i exposà al seu interlocutor la seva visió de la història russa. A El destino del hombre contemporáneo, Berdiaev creu trobar el declivi de la cultura europea en  la difusió de la ideologia burgesa i dels seus valors i s’inscriu en la tradició de pensadors russos com Dostoievski i Leontiev, tot reivindicant en aquest punt l’herència de Léon Bloy, que odiava l’aburgesament del món, una realitat que considerava contrària i incompatible amb una existència cristiana autèntica.

Una nueva Edad Media, Berdiaev desenvolupa altres temes coherents amb les aspiracions i algunes de les tesis de Maritain: així la del desdoblament de l’home que apareix al Renaixement i va empitjorant a l’Edat Moderna, tot afirmant que és en aquesta etapa quan “l’home sense Déu deixa de ser home”. Alhora, observa que la naturalesa del socialisme i el significat del comunisme rus han esdevingut una mena de “religió atea” que s’ha fet possible per l’acció dels cristians infidels als ensenyaments de Jesucrist.

Maritain i Berdiaev van discutir molts temes que poques vegades dissociaven la raó i la fe i van treballar per a una millor comprensió de les diferents confessions cristianes entre elles. La primera reunió entre els dos filòsofs va tenir lloc el 1925, any marcat per la creació a Roma de la comissió “Pro Rússia”, sota la supervisió directa del Papa, és a dir, en un context que convidava els catòlics “a un descobriment i un esforç per entendre l’espiritualitat ortodoxa”. Esperonats, doncs, per aquesta idea, Berdiaev i Maritain van organitzar a partir de gener de 1926 reunions interconfessionals públiques que reunien catòlics, ortodoxos i protestants, que finalment van resultar decebedores per als organitzadors i van acabar el 1928 a causa de l’encíclica Mortalium Animos, de Pius XI, que, en el fons —i també en la forma—, era una clara diatriba contra la unitat dels cristians després de proclamar que només una sola religió —la catòlica— podia ser la vertadera. I aquesta actitud papal va provocar la retirada dels teòlegs catòlics del debat per obediència al Papa. Tot i així, les trobades, a pesar del seu fracàs final, van permetre alliberar d’alguna manera el pensament religiós en la mesura que aquest ja no va estar reservat només als eclesiàstics. Com assenyala Berdiaev al seu Essai d’autobiographie spirituelle,: “Per primera vegada, els cristians de diferents confessions podien parlar de religió entre ells”, i això va fer que tant Maritain com Berdiaev organitzessin a Clamart (França), entre 1929 i 1932, reunions privades per tractar de temes espirituals i místics. 

La importància de l’intercanvi epistolar entre aquests dos pensador cristians radica sobretot en l’empremta que va deixar en la ment d’aquells que, aleshores joves, maldaven per forjar el seu pensament en l’àmbit temporal i espiritual en la crisi de les ideologies dels anys trenta, i rebutjaven tant el model capitalista desenfrenat com el comunista, que consideraven desproveïts de consideració espiritual. No ens hem d’estranyar, per tant, que fins a cert punt, Maritain i Berdiaev fossin reconeguts poc després com a pares del personalisme. 

Bernard Hubert creu que Maritain s’interessà per Berdiaev en veure que reflexionava sobre uns problemes socials que ell encara no havia considerat, però que ja l’afectaven, com és el de la justícia econòmica o el de l’aplicació de la moral cristiana a les classes treballadores, és a dir sobre unes matèries que van contribuir a l’adveniment i difusió de l’humanisme cristià.

És, doncs, tota la gènesi del moviment personalista reunit al voltant d’Emmanuel Mounier i de la revista Esprit el que s’aclareix amb aquest intercanvi de cartes, ja que és en el moment de la creació d’Esprit, que Mounier dialoga amb Maritain i Berdiaev. De fet, és a l’article que Berdiaev publica al primer número de la revista —“Veritat i mentida del comunisme”—, on hem de buscar la pauta de la revisió que Mounier farà del comunisme. I serà després de les reserves manifestades per Maritain sobre Esprit i el comunisme que Mounier es dirigirà a Berdiaev dient que “Els personalistes reconeixen en ell [Berdiaev] una de les seves fonts d’inspiració, tant per les seves perspectives filosòfiques com per la seva voluntat  d’alliberar el sentit del comunisme, en la història universal, de la política partidista”.

Aquesta correspondència mostra, per tant, que més enllà de diferències religioses específiques, hi ha una gran proximitat entre Maritain i Berdiaev, tant pel seu vincle comú —Léon Bloy—, com per la seva cultura filosòfica, així com també pel seu gust per la mística i la reiterada demanda que tots dos fan de justícia social. De fet, aquesta proximitat provocà que Action Française (partit d’extrema dreta) acusés Maritain d’haver “caigut sota el control” de Berdiaev. Però més que un veïnat de creences o de conviccions, el que es va produir va ser un recorregut comú que van dur a terme els dos pensadors, des del socialisme al catolicisme fervent en Maritain, i des de la proximitat del comunisme fins al retorn a la fe ortodoxa en Berdiaev. I en aquest viatge, tant l’un com l’altre van ser companys en una lluita comuna contra el món burgès i el món comunista que calia dur a terme per mitjà una revolució política i espiritual alhora.

Advertisement

A %d bloguers els agrada això: