Avui diumenge és l’hora D del dia H per a Yolanda Díaz, la gran promesa de la política situada a l’esquerra del PSOE, que el mateix PSOE sembla impulsar —el paper que se li va donar Sánchez a la moció de censura ho demostra— per aconseguir novament un tàndem de govern en el qual Díaz pesi més que l’altre tàndem que continua asseient-se al banc blau del Parlament —el format per Ione Belarra i Irene Montero—, molt més vociferants, molt més tossudes i molt més problemàtiques per a l’actual president del Govern.
La posada de llarg de Yolanda Díaz, encara que ha aixecat expectació no ha deixat de presentar certes incògnites al llarg d’aquests últims mesos, no només perquè, com molt gràficament ha escrit Enric Juliana, de tant elevar-se corre el risc d’acabar levitant, i de tant posar-se de perfil davant els esdeveniments —cosa que no han fet les dues ministres de Podem— ja se li ha posat cara d’egípcia, cosa que no deixa de ser problemàtica perquè un líder ha d’acabar mullant-se en els temes crucials de la política i no pot sempre defugir-los amb bones paraules o amb silencis que acaben sent còmplices de la inacció.
I ja que acabo de parlar d’inacció crec necessari referir-me a la que ha protagonitzat Núñéz Feijóo durant la moció de censura que ha dut a terme Vox utilitzant la figura de Ramon Tamames, un personatge que s’ha sumat al xou polític organitzat per la bancada de Abascal tot demostrant que haver arribat a la senectut no li ha fet perdre una vanitat extrema. És cert que els seus 89 anys han despertat a l’hemicicle una certa tendresa entorn de la seva persona, però crec que si ser jove no és garantia d’encert en la política (encara que molts pretenguin fer-nos-ho creure), el fet de ser vell no ens ha d’impedir que jutgem el que hem vist amb severitat, ja que l’actuació del professor ha fregat el ridícul i l’esperpent.
És clar que ha servit per a alguna cosa: demostrar-nos que, amb la seva intervenció, la portaveu del Partit Popular, Cuca Gamarra, confirmava que el Partit Popular no està en condicions de renegar —menys encara de violentar— la seva possible relació amb Vox en un futur proper, perdent l’oportunitat de marcar les diferències, de la mateixa manera que el seu cap de files, Núñez Feijóo, imitant en aquest cas Yolanda Díaz, ha decidit també posar-se de perfil, conscient que potser ha de suplicar a Santiago Abascal els vots del seu partit per formar un govern de coalició, aquesta estructura política que els conservadors consideren abominable quan la practica l’esquerra, però que es revela com a adequada i meravellosa quan la duu a terme la dreta, com ha dit la senyora Díaz Ayuso referint-se al govern de Castella i Lleó presidit per Fernández Mañueco, que és, segons ella, un exemple per al futur d’Espanya.
És, doncs, possible que la moció de censura que Vox ha dut a terme hagi estat innòcua per al país, però no per a Núñez Feijóo, que està lliurant amb afany una batalla que no és fàcil: sumar al seu projecte polític el vot que fins avui s’havia decantat en favor de Ciutadans, i, alhora, arrabassar vots de Vox, a fi d’aconseguir la majoria absoluta dels diputats. Per descomptat que aquest escenari no és impossible, però si ens referim a la moció de censura, cal dir que ha estat, sens dubte, una pedra a la sabata del PP, ja que, si alguna cosa ha aconseguit Ramon Tamames ha estat curar (ni que sigui externament) les profundes ferides que les dirigents de Podem han causat al govern de Sánchez, que és, potser, l’únic beneficiat de la posada d’escena que hem pogut contemplar a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.
Això explica l’esforç que duu a terme el PP per desprestigiar la política exterior del president del Govern, conscient que aquesta és la principal carta que està jugant Pedro Sánchez, carta que continuarà jugant durant el proper semestre que ha de presidir la Unió Europea, un fet que condiciona tot el seu calendari electoral. Per això, Núñez Feijóo ha iniciat una campanya que no pretén sinó desacreditar la política del president del Govern, a qui Díaz Ayuso ha anomenat “liberticida” (per descomptat que l’acusació és de gran calibre) mentre ell l’acusava de “rendir homenatge als autòcrates” i de ser amic de “quasi dictadors”, tot referint-se amb aquests greus qualificatius als líders progressistes d’Amèrica Llatina amb els quals s’ha reunit la setmana passada a la cimera Iberoamericana que s’ha celebrat a la República Dominicana, oblidant, però, Núñez Feijóo que a la mateixa cimera també hi va assistir el rei Felip VI.
¿És de rebut que el líder de l’oposició, aprofiti aquests intercanvis internacionals entre caps d’Estat i presidents de govern, prescindint de quina sigui la ideologia dels participants, per dir “Jo em sento orgullós de no rendir homenatge a governants aprenents d’autòcrates, ni a autòcrates que utilitzen el seu poble” fent retronar d’aplaudiments amb aquestes acusacions els militants que assistien a l’acte electoral que el líder del PP duia a terme, acompanyat de l’alcalde de Madrid i de la presidenta d’aquella comunitat autònoma?
Però no només això ha fet Núñez Feijóo. El líder popular ha aprofitat els dies de la moció de censura per acudir a Brussel·les per manifestar la seva protesta a Ursula von der Leyen (política que procedeix de la CDU alemanya, és a dir, d’un partit soci del PP al Parlament Europeu) per l’oxigen que, al seu parer, la Comissió Europea està subministrant al Govern espanyol de coalició d’esquerres. Més encara, el líder popular s’ha mostrat molest per les lloances (o si més no per l’aprovació sense matisos) que el comissari Paolo Gentiloni ha fet al pla de reforma de les pensions negociat pel ministre José Luís Escrivá amb els alts funcionaris d’aquest departament de la Comissió Europea.
És cert que el pla de pensions l’ha pactat el Govern només amb els sindicats, ja que la patronal va preferir donar l’espantada per resposta, i que, per això mateix, el suport que ha rebut de la Comissió europea ha caigut com un gerro d’aigua freda sobre el cap del Partit Popular. Però estic convençut que, si bé un acord que englobés més forces polítiques hauria estat desitjable, haver aconseguit tancar un pacte que garanteix la pau social ha estat un encert indiscutible del Govern de Sánchez, que la Comissió Europea ha valorat, sobretot després d’observar com crema París de fa dues setmanes davant la incapacitat manifesta de Macron de tancar un acord amb els agents socials, fet que l’ha dut a aprovar la reforma de les pensions per decret i, per tant, al marge del Parlament.
Prescindint, doncs, de les raons que pogués tenir el president francès que li han impedit implementar la seva política en aquest camp, la veritat és que s’ha mostrat incapaç de trobar aliats polítics i ha evidenciat la solitud del seu Govern. La fractura política i social a França és, doncs, molt profunda, i —com afirmava en un dur editorial La Vanguardia el diumenge passat—, Macron, cada cop més sol, ha optat per governar com un emperador.
Tenint tan a la vora el que succeeix a França, ¿s’estranya Núñez Feijóo que la Comissió Europea lloï la política d’acords a què ha arribat Pedro Sánchez? I més encara: ¿És una mostra de patriotisme criticar les relacions del president del Govern amb els líders d’Iberoamèrica (tot i que alguns siguin d’esquerra) i desplaçar-se a Brussel·les per desprestigiar-lo davant les institucions d’aquesta mateixa Comissió?
Josep Maria Quintana 