Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.
En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.
Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).
Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.
De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.
En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.
Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.
Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.
Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.
Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”
Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.
¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.
Josep Maria Quintana 