L’únic que sabem de cert a hores d’ara és que s’ha presentat una proposició de llei al Congrés dels diputats per iniciativa del PSOE i d’Unides Podem que elimina del Codi Penal el delicte de sedició -la pena màxima de la qual avui és de 15 anys de presó i va servir per condemnar els líders del procés a penes de 9 a 13 anys-, que serà substituït per un altre de desordres públics agreujats, amb una condemna límit de cinc anys.
Si la proposició acaba convertint-se en llei orgànica (que exigeix un majoria absoluta que Sánchez pot obtenir sense PP, Vox ni C’s), suprimirà completament el capítol I del títol XXII del Codi Penal, amb sis articles que detallen el delicte de sedició, i canviarà l’article 557, que regula els desordres públics. En el cas, doncs, d’aprovar-se en aquests termes, incorreran en aquest darrer il·lícit de nova creació -penat amb presó de sis mesos a tres anys- els qui amb violència i intimidació o al si d’una multitud alterin l’ordre públic i impedeixin l’aplicació de lleis o resolucions judicials. Si el delicte el cometen autoritats, la pena d’inhabilitació absoluta arribarà als vuit anys.
El canvi és, doncs, substancial respecte dels textos fins ara vigents i ha provocat una reacció duríssima de dos col·lectius que res no tenen res a veure: PP i JuntsxCat, és a dir de Feijóo i de Puigdemont, òbviament per raons tan diverses com oposades, que d’alguna manera ens poden induir a pensar que la reforma no està mal enfocada i cal mirar-la amb bons ulls.
El passat 30 d’octubre vaig escriure que, en el nostre marc legal, el delicte de sedició no formava part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent)-, sinó contra l’ordre públic. I que no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.
De fet, aquesta “rebel·lió en petit format” es dedueix clarament de la sentència de 2019, amb la qual es condemnava el polítics catalans a molts anys de presó (13 en el cas de Junqueras), alhora que la majoria dels processats eren també condemnats pel delicte de malversació, en el sentit que aquesta havia estat necessària per assolir el delicte principal, que va ser el de sedició, un cop el mateix tribunal va desestimar el de rebel·lió, del qual els acusava el Ministeri Fiscal.
Encara que Sánchez va dir fa temps que calia modificar el delicte de sedició al Codi Penal, difícilment hauria donat aquest pas en els termes que ho ha fet sense la contumàcia que ha mostrat el PP a l’hora de renovar el Consell General del Poder Judicial. En efecte, aquella negativa de Feijóo en aquest punt -que no va saber aguantar la pressió de l’extrema dreta mediàtica i la que té dins el seu partit- ho va precipitar tot i va empènyer els socialistes a optar per la reforma de la sedició; i a Esquerra, a sumar-se a la proposta.
Cal dir que la fórmula seguida -proposició de llei i no projecte de llei, que hauria estat el més adequat- accelera encara més el procediment, perquè així el govern s’estalvia els informes preceptius del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial que, tal com estan les coses, hauria fet encallar la reforma. La decisió és, sens dubte, criticable, però també comprensible amb un CGPJ il·legítimament segrestat pel PP.
Convé d’altra banda remarcar que, segurament, la reforma de la sedició tindrà un efecte secundari important en aplicar-se als condemnats pel Procés, la majoria dels quals ho van ser “per sedició en concurs amb malversació” (que és un delicte diferent), perquè, si tenim en compte la sentència, veiem que el Tribunal Suprem no va tractar la malversació per se, sinó com a mitjà per cometre la sedició. I això significa que si la reforma treu del Codi Penal la sedició, (cosa amb la qual estic d’acord), la Sala Segona del Tribunal Suprem -la mateixa que els va condemnar- haurà de plantejar-se la revisió de les penes imposades a cadascun dels condemnats, i decidir si, entenent (com va entendre) la malversació com a mitjà per cometre la sedició, aquella no hauria també de decaure en desaparèixer el delicte principal, fet que alhora tindria conseqüències pel que fa a la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, ja que, molt probablement, també la inhabilitació decauria.
No és, doncs, estrany que la reforma hagi provocat un gran malestar no sols en les files de la dreta, sinó també en el Tribunal Suprem, que -si la interpretació que faig del que pot succeir es confirma- haurà de beure’s la seva pròpia medicina. Un Tribunal Suprem bel·ligerant que -no ho oblidem- fins i tot va fer un informe contrari als indults, que han estat segurament la decisió del govern que més ha desinflamat la situació a Catalunya i ha facilitat el diàleg i la convivència, a pesar que la dreta espanyolista i Puigdemont segueixin atrinxerats en el no a tot i al “cuanto peor, mejor” per als seus interessos que, probablement, no són els de la majoria de catalans ni dels espanyols no catalans.
És cert que Pedro Sánchez ha dit públicament, en anunciar la reforma, que aquesta no tindria conseqüències per a Puigdemont ni per als fugats que no han estat jutjats, els quals, tant sí com no, hauran de comparèixer davant la justícia; però aquesta afirmació, encara que contundent, pot ser contradita si acaba imposant-se la tesi d’acord amb la qual, desapareguda la sedició, també desapareix la malversació (si no hi ha hagut enriquiment personal, com demana Esquerra) pel fet d’haver estat entesa pel Tribunal Suprem com un mitjà per dur a terme el primer delicte.
Desconec que succeirà en el debat que tindrà lloc al Parlament, però la primera lliçó que podem treure del que està succeint és que la judicialització d’un fet polític en la forma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy va ser un gran error, com també ho va ser la duríssima (i al meu entendre, desproporcionada) sentència del Tribunal Suprem.
El passat 30 d’octubre -abans, per tant, que aquesta proposició de llei entrés al Parlament- deia també que les dificultats a què ens enfrontàvem es podien complicar encara més si teníem en compte que la sentència del Tribunal Suprem havia estat impugnada davant d’institucions europees i que estàvem pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió sobre si la justícia espanyola, en la persecució dels líders independentistes catalans, va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.
No és, doncs, estrany que ara, els magistrats que van signar aquella sentència i hauran de revisar-la a la llum del canvi que es produirà al Codi Penal si aquest arriba a bon port, mostrin un gran malestar, perquè del que no hi ha cap dubte és que l’exposició de motius de la proposició de llei presentada al Congrés dels diputats posa als peus dels cavalls la sentència del Suprem de cara als recursos presentats davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans per la manca de proporcionalitat existent entre les penes imposades i la conducta castigada. I aquest principi és tan important com el de legalitat.
Sigui com vulgui, voldria, però, acabar dient que una cosa és que la malversació per la qual van ser condemnats els líders del Procés decaigui pel fet que el Tribunal Suprem la va entendre com a un mitjà per cometre un delicte que haurà deixat de ser-ho (la sedició), i una altra molt diferent que el delicte de malversació sigui foragitat del Codi Penal quan no hi hagi lucre personal, com sembla que demana Esquerra. Crec que això seria gravíssim perquè la malversació va directament lligada a penar la corrupció econòmica, i el delicte s’ha de mantenir com a tal delicte encara que el beneficiat per l’acció delictiva no sigui el qui la practica, sinó un tercer (el partit, el sindicat, el concessionari d’una obra pública, etc.). La malversació, doncs, ha de ser penada hi hagi o no lucre personal.
Josep Maria Quintana 