La Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda popularment com a Llei de Llibertat Sexual i, sobretot, com a llei de “només sí és sí”, va tenir un llarg tràmit de més d’un any i va ser aprovada l’agost passat pel Congrés dels Diputats amb 205 vots a favor i 141 en contra. Va entrar en vigor el 7 d’octubre.
Inspirada per la ministra d’Igualtat, Irene Montero, la llei -no us oblideu- va ser una iniciativa del Govern de coalició, el qual va assegurar que era una de les més avantguardistes del món en favor dels drets de les dones, cosa que probablement és cert, a pesar que els seus crítics (PP i Vox, que van votar-hi en contra i la Cup que es va abstenir) van afirmar que vulnerava la presumpció d’innocència i la igualtat davant la llei, afirmacions que no subscric.
El fet que va esperonar el govern per elaborar-la va ser el polèmic cas de “la manada”, format per aquells cinc homes que van violar una jove de 18 anys en un portal durant les festes de Sant Fermí a Pamplona el 2016. La justícia espanyol els va condemnar per “abús sexual” en entendre que no hi va haver violència ni intimidació -cosa que va provocar gran escàndol a la ciutadania-, però més tard va rectificar i el Tribunal Suprem va acabar elevant les penes de 9 a 15 anys de presó per “violació”.
El cas va generar manifestacions a tot el país i l’exigència de part de la societat espanyola de reformar les lleis per protegir les dones d’atacs sexuals i endurir els càstigs per als qui els perpetressin, i l’actual govern, declarant-se obertament feminista, va començar llavors a dissenyar una nova llei que implicava canvis importants en el tractament dels delictes sexuals i l’atenció a les víctimes.
La innovació més important de la llei de què estic parlant feia referència al consentiment abans de qualsevol interacció sexual. “Només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, tenint en compte les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”, exposa el text legal. Per això considera les conductes sexuals sense consentiment com a agressions i les castiga amb diferents penes que depenen de les circumstàncies i dels agreujants del cas.
El canvi suposava que una agressió sexual no implicava necessàriament l’ús de la força o que la víctima hagués intentat resistir-se, ja que la passivitat podria estar condicionada per una intimidació ambiental o per la ingesta d’alcohol o altres substàncies.
Una de les característiques bàsiques de la llei rau en el fet de suprimir la distinció entre abús i agressió sexual i convertir el consentiment exprés en la clau per jutjar aquesta mena de delictes. D’aquí que la seva principal valedora -Irene Montero- manifestés el dia de la seva aprovació que “cap dona haurà de demostrar que hi va haver violència o intimidació en una agressió perquè sigui considerada com a agressió. Reconeixem totes les agressions -va dir- com a violències masclistes”.
Estam, doncs, davant una llei que ha promogut una esquerra molt ideologitzada, la qual cosa, en principi, no ha de ser necessàriament un defecte, però tota llei té necessitat de respondre a una tècnica impecable, cosa que exigeix un coneixement que no s’aconsegueix tan sols amb la ideologia, sinó amb una preparació jurídica que no sempre adorna els polítics que la promouen. Per això, en el procediment legislatiu s’estableixen una sèrie de controls per evitar efectes indesitjats, controls que, en el cas de la “llei del sí és sí” van fallar, no sé si per les presses, per la supèrbia o per l’excés d’ideologització dels seus promotors, convertint-la en un problema polític que ara afecta tot el govern i ha provocat alarma social, ja que, un cop vigent, nombrosos advocats de condemnats per delictes contra la llibertat sexual sota l’anterior Codi Penal han obtingut l’aplicació automàtica de la rebaixa de penes que, en alguns supòsits, preveu la nova llei. I els jutges, que actuen en compliment del mandat de retroactivitat favorable al reu del Codi Penal, s’han vist obligats a aplicar amb caràcter retroactiu la norma que més afavoreix els condemnats.
El problema, per tant, no sorgeix -si més no des del meu punt de vista- pel fet d’haver unificat el concepte d’abús amb el d’agressió sexual, per aconseguir que tot acte sexual contra una persona sense permís fos un delicte d’agressió. Més encara, crec que era urgent que la violació mai no pogués ser considerada abús, com va passar en la primera sentència contra els joves de la manada, però precisament perquè la intenció era bona i era també important el canvi legislatiu per protegir les víctimes, la reforma s’havia de fer amb el màxim rigor jurídic i amb una impecable precisió tècnica.
Pilar Rahola -amb que moltes vegades discrep- formulava fa poc i amb raó les següents preguntes des de les pàgines d “El Periódico”: Com és possible que, després del duríssim informe del Ministeri de Justícia [regentat aleshores per Juan Carlos Campo] contra el text, avisant que “afectaria la reducció de penes d’alguns condemnats per abús i agressions”, no es retirés el projecte per estudiar i calibrar de debò els danys que podia provocar? Com és possible que no s’escoltés l’alarma que va disparar el CGPJ en la mateixa direcció dels perills de la llei? L’avís dels jutges era inequívoc: “La reducció dels límits màxims de les penes comportarà -deia- la revisió de les condemnes allà on s’hagin imposat les penes màximes d’acord amb la regulació vigent”. És a dir, el CGPJ avisava del greu risc de la llei: que els beneficis de què gaudirien els agressors sexuals ja condemnats, comportaria una reducció de penes que, com ha passat, podia implicar la sortida de la presó.
Per descomptat, no accept ni combreg amb l’atac que ha dut a terme Abascal contra la llei, que l’ha tractada d’ “infame” i la ministra de “criminal”, però sí que he de criticar Pedro Sánchez per cedir davant Podem quan la llavors vicepresidenta Carmen Calvo va advertir dels problemes que podria provocar aquesta llei i es va oposar a iniciatives com la “llei trans” que, sens dubte, donarà també força motius de controvèrsia.
Però si arribam a la conclusió que, en aquest cas, la ideologia ha perjudicat una llei que en molts aspectes era necessària, el pitjor no ha estat l’alarma social que ha creat en veure que alguns presos condemnats veien reduïdes les seves condemnes, ja que, en part, aquesta realitat podrà ser reconduïda per les disposicions que ha adoptat el Fiscal General de l’Estat i, probablement, adoptarà el Tribunal Suprem quan unifiqui la doctrina. El pitjor ha estat que la ministra Irene Montero, en un rampell de supèrbia, incapaç de la menor autocrítica, hagi apuntat al Poder Judicial -als jutges en conjunt- acusant-los d’aplicar malament la llei i de dictar sentències emparades en la seva ideologia masclista, tot suggerint -o millor, exigint- que aquests jutges havien de ser reeducats.
No crec que sorprengui ningú si afirmam que, en conjunt, els jutges espanyols responen majoritàriament a una ideologia conservadora (en aquest aspecte, és probable que només els registradors de la propietat els superem), però afirmar que han aplicat malament la llei perquè són masclistes, no només és un insult, sinó una acusació que bé es podria entendre que els titlla de prevaricadors. O sigui, és un despropòsit. En definitiva, que la llei no va saber blindar-se per evitar els seus defectes, i el que toca ara és assumir l’error i cercar la manera de posar-hi remei per impedir que es lesioni la confiança de la ciutadania en la capacitat de la justícia per protegir les víctimes de la violència sexual. I això no és fàcil.
—–
N.B. I dit això, vull manifestar la meva solidaritat amb Irene Montero pels atacs inqualificables que ha sofert des de la bancada de la dreta reaccionaria espanyola. El que li han dit no és tolerable ni es pot emparar en la llibertat d’expressió.
Josep Maria Quintana 