El teòleg i biblista ciutadellenc, Xavier Moll Camps, acaba de publicar un assaig amb el títol que precedeix, agafat de l’evangeli de Joan 1,18. (CPL editorial). La profunditat del seu pensament m’han suggerit de recollir en aquesta secció textos que em semblen fonamentals de la seva obra, amb l’esperança d’esperonar els meus lectors que se sentin inclinats a llegir-la.
* * *
La llum de les nacions no és l’Església, sinó el Crist (cf. Lc 2,32). La missió de l’Església és mostrar aquest Crist, a fi que el món el vegi. (…) A una Església que perd clients davant el món sense Déu, no se li demana altra cosa que no sigui mostrar Déu.
L’amor diu: “Faig això, perquè t’agradi”; el negoci diu: “Ho faig perquè m’agrada”. Davant l’altre, l’amor pensa: “Això no ho diré, perquè li podria fer mal o disgustar”; el periodista conscient i sense pèls a la llengua proclama: “Llibertat de premsa, sense traves!” La diferència és clara: en el primer cas, l’atenció està centrada en l’altre; en el segon, el criteri de fer o deixar de fer es troba dins un mateix. El primer model és la situació de diàleg; el segon model és la de domini.
* * *
Un pensament que fa anys que em persegueix és que en situació de diàleg es demana per endavant de part del qui rep -escolta, llegeix, veu, etc.- un cert parentiu amb el qui dona, altrament la comunicació no és possible (…) El receptor ha de ser capaç de rebre i ha de voler rebre. Déu crea l’home a la seva imatge i semblança, a fi que sigui capaç de diàleg amb ell. Però llavors no basta que Déu li parli i es mostri; caldrà encara que l’home el vulgui escoltar i veure (…) Escoltar la paraula de Déu i el desig de veure la seva glòria suposa que el qui rep és conscient de la seva pobresa (…) Si els rics i poderosos de la terra tinguessin consciència de ser pobres davant de Déu, el diàleg amb els semblants tindria tot un altre aire, també les obres de beneficència que fan”.
Si el pecat es defineix com a “aversio Deo”, dins una societat agnòstica, en mancar Déu, aquest concepte és aleshores absolutament absurd. Llavors la moral és tota una altra cosa: l’home solitari per defensar-se dels altres, que es troben en la mateixa situació precària que ell mateix, es reuneix amb ells i fa amb ells un pacte de no fer-se mal.
Naturalment, al costat d’aquesta manera d’entendre la moral, tampoc no té cap sentit parlar del misteri de la redempció (…) L’aversio Deo es pot combinar a la meravella amb una vida socialment decent (…) Amb Déu també es dona el cas de trobar el pecat on tot semblava que era administració de la justícia. La creu de Jesús n’és el cas exemplar.
* * *
El fet que l’home hagi de representar Déu sobre la terra ja es troba a l’arrel mateixa de la seva creació (…) La conseqüència obligada deu ser aleshores demanar-nos si no ens hauríem d’exercitar més en l’hàbit de veure en els nostres semblants aquesta imatge de Déu, i si d’aquesta pràctica, de passada, no en sortiria una comprensió més profunda de les primeres paraules de la llei fonamental dels nostres estats civilitats, que proclama que “la dignitat de l’home és inviolable”. Sense Déu, aquesta defensa incondicional de la dignitat de l’home, no pot significar gaire cosa més que assegurança de poder viure tranquil en aquest món.
* * *
El pecat amb tot el que l’acompanya no fou per haver menjat una poma, sinó perquè l’home creia que de la menja d’aquella poma en resultaria independència de Déu, és a dir, significava negar-se a ser més imatge seva (Gn 1,26s). El pecat és quan l’home, amb la seva conducta, no imita Déu, sinó que només cerca allò que més li convé, és a dir, es mostra ell mateix (…) El projecte de Déu d’un diàleg amb l’home es desfà, perquè l’home prefereix ser només ell mateix. No passa cosa d’això quan l’Església es concentra dins ella mateixa?
El sentit teològic més profund de la doctrina del cos místic de Crist es dona en el fet d’unir inseparablement eclesiologia i cristologia, i d’aquesta manera de fer de l’Església una part integrant de l’obra de la salvació (Ernst Käsemann)… El mal surt quan la preocupació de salvar l’Església pesa més que el sentit mateix de l’Església, quan ella es fa més important que el Crist.
* * *
L’esclavitud més pregona és la que ferma dins un mateix, cosa que ja és l’altra cara del pecat, evidentment si per pecat s’entén que és més cosa que el simple no compliment d’una llei (…) El negociant i el polític i d’altres ocupacions semblants calculen i trien, admeten o rebutgen, tenen tota la vida centrada en ells mateixos; dels altres només n’esperen la confirmació: la reverència dels devots; els que no agraden, no existeixen. Dins aquesta manera d’entendre la llibertat, els altres si no m’aprofiten, fan nosa. És la negació del diàleg (…) La llibertat entesa com a independència de tothom, per poder fer el que vulgui, de fet és romandre esclau de si mateix.
* * *
“A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Jn. 1,18) -és el títol d’aquest llibre-, però confessem que “veure’l cara a cara” (cf. 1Co 13,12) ha de ser el terme final de tota una vida de fe. Exercir ja des d’ara l’hàbit de veure Déu a través de signes, no solament és un primer pas de visió, sinó que pròpiament és el mateix sentit de la fe. I justament el fet que aquest estil de veure les coses no és l’habitual en el nostre món materialista, el perill és que d’amagat es pugui infiltrar dins l’Església mateixa, que fins i tot ja ho hagi fet (…) L’ètica realment poètica no és la que s’ajusta a un reglament ferri, sinó la que reprodueix la bellesa de Déu. L’home no es justifica quan presumeix de bona conducta, sinó quan mostra que és imatge de Déu.
* * *
La meva impressió és que actualment la teologia, tant la catòlica com la protestant, estan tan centrades en una mena d’antropologia teològica que ben aviat Déu i, ben mirat Jesucrist també, es remeten al marge, cosa que equival a dir que la teologia desapareix i al final no resta més que una antropologia pura.
L’Església catòlica i la protestant es troben en franca decadència numèrica, el pes social d’una i altra minva constantment, com més va més incert és que encara es pugui parlar d’una “cultura cristiana”. I una i altra s’esforcen a afirmar la presència més aviat per mitjà, no d’una entesa ecumènica entre les distintes confessions cristianes, sinó d’una adaptació al tarannà del món que l’envolta, un món francament agnòstic. I això ja és tant com dir que en aquesta empresa de pau universal el valor de ser amics de Déu no és cap cosa decisiva.
Els cristians de tota confessió, també els qui encara van a l’església cada diumenge, viuen també una vida diària ben al marge de Déu: no neguen Déu, però no el necessiten.
Josep Maria Quintana 