Fins quan suportarem la folla deriva de Pablo Casado?

by

Fa un parell de setmanes, l’escriptor Llàtzer Moix es demanava: Fins quan seguirà ficant la pota Pablo Casado? I no es feia la pregunta pel seu discurs de Palma, on va proclamar davant dels militants que eren presents  a la celebració del setzè congrés del partit a les Illes Balears, que nosaltres, els illencs que habitem en aquesta comunitat autònoma, no parlàvem català. Ho feia després de contemplar la seva encara curta trajectòria política.

Potser una persona tan malèvola com Pablo Casado, però no tan curta de gambals, hauria sabut donar la volta a l’argument i jugar només amb la denominació de les parles i referir-se a les nostres titllant-les de mallorquí, de menorquí, d’eivissenc i de formenterer, obviant així la matriu catalana -una denominació (la de “llengua catalana”) que consta a l’Estatut d’autonomia des de 1983 i és acceptada per totes les acadèmies i les universitats. Però ell, que, a més de malèvol és, com dic, curt de gambals, havia d’anar més enllà i afegir que les nostres parles no formaven part de la llengua catalana. Potser ho va aprendre en aquell màster que va fer per correspondència i ha volgut emular -val a dir que amb escreix- les bestieses que, en aquest camp, va dir el seu antic company de files, l’ínclit José Ramon Bauzà quan, al capdavant del PP, presidia la nostra comunitat autònoma.

¿Podíem, tanmateix, esperar alguna cosa més sensata d’un home com ell que, des que ha assumit el càrrec de president del partit, ha pres una deriva erràtica, fent capçanades d’un lloc a l’altre (ara a la dreta, ara al centre, ara al no-res) sempre amb la idea d’abatre l’adversari per aconseguir el poder?

Líder mundial en l’estratègia de la crispació i ben secundat per Díaz Ayuso i d’altres joves dirigents populars, Casado no mira prim, i si amb la seva desbocada verborrea creu que pot provocar un cataclisme polític, ho fa. Si això l’obliga a atacar no sols el Govern, cosa que fins a cert punt seria comprensible en un líder de l’oposició, sinó també alguns aliats tradicionals de la dreta, com els empresaris de la CEOE o l’Església catòlica, per haver donat suport als indults, els ataca. Si creu que ha de boicotejar l’homenatge del Congrés a la víctimes del terrorisme amb l’excusa que hi participava Bildu, quan -com han advertit tots els periodistes que no han perdut la memòria- en anteriors ocasions també hi va participar, doncs no li fa res deixar les víctimes a l’estacada. Si pensa que l’afavoreix abstenir-se de censurar les polítiques homòfobes del president hongarès Viktor Orban o fer incursions en el revisionisme històric de la Guerra Civil, emulant així l’extrema dreta de Vox, no dubta de fer-ho.

Com a mostra del que acabo de dir, el lector recordarà que, amb prou feines deu fer una setmana, el jove dirigent popular va moderar un diàleg en el qual hi participaven dos exministres de l’època d’UCD, i va ser incapaç de parar els peus -ni que fos mostrant el seu desacord- a Ignacio Camuñas quan aquest proclamà impúdicament que l’any 1936 no hi va haver a Espanya un cop d’Estat. És a dir, quan aquell defensava una teoria negacionista de la realitat, d’uns fets contrastats i reconeguts per tots els historiadors del món. Fent per tant, una afirmació que, si s’hagués produït a Alemanya referent a l’holocaust hauria estat constitutiva de delicte. Però no, Casado es va limitar a posar una cara de circumstàncies i, per tant, de complicitat amb una persona que negava clarament una evidència de la qual es van derivar un milió de morts.

Sembla que hi hagi unanimitat en els actuals dirigents del PP per actuar en aquest sentit, perquè se’m fa difícil parlar en singular quan podem observar diàriament les actituds desafiants de Díaz Ayuso o bé de l’expresident Aznar, quan assegura que pren nota -ho fa per venjar-se quan en tingui l’ocasió?- de l’actitud dels bisbes o dels empresaris espanyols pel fet d’haver donat suport a les polítiques de distensió i de convivència, com poden ser els indults concedits als polítics catalans.

Escoltant aquests dirigents em fa la impressió que vivim en un país on l’epidèmia de la Covid-19 és segurament el menor dels desastres que sofreix, perquè si els hem de fer cas, haurem de convenir que Espanya té una economia derrotada, que la unitat territorial està feta esquerdes, i que fins la llengua espanyola -amb quatre-cents milions de parlants a tot el món- es troba en perill d’extinció pel fet que ells no han aconseguit suplantar del tot el català pel castellà, a pesar que la llengua catalana, tot i que és la “pròpia” d’algunes comunitats (llegiu, si no, l’article 4 del nostre Estatut) i és també cooficial a diferents territoris, no mereix sinó que sigui esquarterada i dividida fins al punt que, segons ells, no té dret a tenir una denominació unificada, com la té el castellà (o espanyol), que sí pot denominar-se així a tots els països del món on es parla.

Mentre Pablo Casado és incapaç de veure res de bo en els seus adversaris i parla d’una pàtria, la nostra, en termes apocalíptics, es veu obligat a corregir els llibres de filologia romànica i no s’immuta quan algun dels seus s’atreveix, sense pudor, a reescriure la història, emula, segur que conscientment, els ultres de Vox, els seus grans adversaris, que -aquests sí!- no s’amaguen de ser filofeixistes, negacionistes i masclistes, alhora que ha perdut qualsevol sensibilitat per entendre les disfuncions que trobem avui  en algunes de les més importants institucions de l’Estat que, constitucionalment, haurien de ser renovades però segueixen exercint les seves funcions com si res, perquè ell, Pablo Casado, sap molt bé que, amb l’actual composició del Parlament, qualsevol canvi li produiria una pèrdua de poder i d’influència per seguir duent a terme la seva acció d’assetjament i enderroc del Govern.

¿És possible que sigui tan cec davant d’actuacions com la del Tribunal de Comptes, per no veure que aquest mateix tribunal que ara reclama impietosament 5’4 milions d’euros als polítics independentistes catalans, va revocar -en segona instància- la multa que havia imposat de 25 milions d’euros a Ana Botella, per la venda d’uns pisos que havia fet quan era alcaldessa de Madrid? ¿Ens hem de creure que en aquesta exoneració no va tenir-hi res a veure el germà del seu marit, Manuel Aznar, l’exministra del seu marit, Margarita Mariscal de Gante, i la majoria de membres d’un tribunal nomenat a l’època en què governava el PP?

Algú, observant l’espectacle que estem vivint en aquesta Espanya on Pablo Casado sembla que pugui ficar la pota impunement, ha dit que les dues Espanyes de 1936 segueixen igual de vives, però amb la diferència que els que simpatitzen o descendeixen ideològicament dels qui van guanyar la guerra volen tornar a guanyar-la sense cap cost per part seva, ni econòmic ni moral.

I segurament té raó perquè no basta, en efecte, que, lentament però sense treva, la justícia europea vagi revisant -i la cosa anirà a més- la deriva dretana i contrària a la diversitat nacional del nostre país que estan seguint les principals institucions que conformen el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes, ni basta tampoc que 36 premis Nobel s’hagin pronunciat contra la injustícia que sofreix Andreu Mas-Collell, un dels economistes de més renom a casa nostra, a causa de la decisió d’aquest darrer tribunal.

Però el que no hauríem d’oblidar és que si Pablo Casado es permet tot el que acabo de dir és perquè se sent amb prou poder i protegit pels sectors cada cop més reaccionaris i radicals d’un Estat que és capaç de qualsevol cosa per emparar els seus privilegis.


%d bloggers like this: