Recordant Flaubert en el bicentenari (1821-2021)

by

La secció que va precedir aquesta que ara escric sota el títol genèric de “Bloc de Notes” es deia “Lletres de batalla”, títol que penso que responia encara més exactament al que jo faig -amb permís de Joanot Martorell, que escrivia en “valencià” però que, sortosament i potser incomprensiblement per a Pablo Casado, puc llegir i entendre-. Habitualment, el meu article setmanal intenta reflexionar sobre una matèria política que em sembla rellevant per al nostre país, encara que més d’un cop em sento temptat a parlar d’altres qüestions relacionades amb la cultura, ja sigui perquè m’afecten o perquè crec que també poden interessar als meus lectors.

Potser una mica cansat de contemplar darrerament el món polític que m’envolta, em calia fer un recés, i un article que el passat dimarts publicava Javier Cercas a El País, recordant-nos que aquest any 2021 celebrem el bicentenari del naixement de Gustave Flaubert, m’ha suggerit el tema. Cercas reconeix que ell és un dels novel·listes que s’emmiralla en Flaubert perquè creu que, després de Cervantes, ha estat el novel·lista més decisiu de la història de la novel·la. Cervantes -diu- crea la novel·la moderna i Flaubert la revoluciona i la sofistica, ja que no sols es proposa dotar la prosa de la mateixa perfecció estètica que la poesia, sinó que l’eleva al mateix estatus que posseeix aquella des de la Antiguitat. I això perquè, per a Flaubert, la novel·la també és forma, com ho és la poesia.

Aquesta reflexió m’ha evocat un article que vaig escriure l’any 2004 en aquestes mateixes pàgines en una secció com l’actual que aleshores seguia l’estructura de “Carta al director del diari”, dirigida al recordat i enyorat amic Bosco Marquès, amb qui compartia des dels anys universitaris la passió pel periodisme.

En aquell article li confessava els problemes que sovint ens trobem els escriptors: “Hi ha dies -escrivia aleshores- que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. Aquesta és la causa que l’escriptor evoqui sovint la crisi de creativitat, el pou en què creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, que l’impedeix d’avançar, i fins de sobreviure.”

Era aquesta situació de bloqueig, amb què sovint ens trobem els qui escrivim, que em conduí a parlar de Flaubert i, especialment, de la correspondència de l’escriptor francès amb la seva amant Louise Colet, que constitueix per a ell un bàlsam en els moments de dificultat creadora, i també ha conformat una mena de diari de Madame Bovary que ens és de gran valor per a comprendre el rerefons de la novel·la. 

Però a mi, la correspondència de Flaubert amb la seva amant no em consola tant pel que acabo de dir com pel que em mostra dels estats d’ànim de l’escriptor. Acollint-me, doncs, a l’efemèride del bicentenari, em referiré a aquesta correspondència per infondre ànims als qui estimen la literatura, senten el delit d’escriure i es troben sovint davant d’aquest impasse -diguem-ho en francès per apropar-nos a Flaubert- suggerint-los que s’acostin a aquesta correspondència, perquè ens revela que l’itinerari de Flaubert en la redacció de la gran novel·la no fou ni curt ni planer. De fet, l’inicia el 19 de setembre de 1851 (“Ahir nit vaig començar la meva novel·la. Hi entreveig algunes dificultats d’estil que m’espanten. No es tracte d’un petit problema bo de resoldre” escriu a Louise Colet el 20 setembre 1851) i l’acaba a mitjan mes de juny de 1856. Cinc anys més tard.

La correspondència és força abundant en queixes de tota mena: “Com m’emprenya aquesta Bovary!” (19/9/1852); “La meva sagrada Bovary em turmenta i em carrega” (12/1/1853); “Heus aquí tres dies sense fer altra cosa que estar ajagut sobre els mobles per trobar alguna cosa a dir!” (6/4/1853); “Aquest llibre em mata” (16/4/1853) etc. Imagina’t, estimat director, tres dies sense saber què dir! (“pour trouver quoi dire!”), segons ell escriu. I estam parlant de Flaubert!

Si seguiu, doncs, la preparació de l’obra, el pla, el guió, la documentació, etc., us adoneu de la immensitat de la tasca que l’escriptor s’havia imposat. Per això em meravella la lleugeresa i, sobretot, la rapidesa com alguns escriptors (potser hauríem de dir escrivents) enllesteixen de vegades el seu treball. Quant a la redacció pròpiament dita, la recerca de l’estil es troba sempre amb el problema d’animar l’escriptura amb un moviment de conjunt (“Les perles –escriu Flaubert- composen el collar, però és el fil que fa el collar”). No és, doncs, tan important que cada paràgraf sigui bo per ell mateix com que s’aconsegueixi donar la impressió que els paràgrafs llisquen els uns dels altres. Per això, i aquesta és una experiència que avui tenim molt oblidada, quan una frase li sembla més o menys conclosa, la llegeix en veu alta, la interpreta, apujant molt el to, passejant per l’habitació i gesticulant com un actor. Si no “sona bé”, si no és melodiosa i envoltant, si les seves virtualitats sonores no constitueixen per elles mateixes un valor, no és correcta, vol dir que les paraules no són les justes, vol dir que la “idea” no ha estat expressada de manera cabal. “Así se van acumulando las hojas por parejas –escriu Vargas Llosa a La orgía permanente (Taurus 1975)-: el recto de una es la versión primera del verso de otra. Un buen día de trabajo puede significar media página definitiva; pero hay jornadas dedicadas a componer –es el verbo justo- una sola frase. Se trata de una auténtica guerra de cinco años, en los que poco a poco se multiplican sus enemigos, bestias negras que son materia de pesadillas y blanco de sus más biliosos ataques de ira: las consonancias y asonancias, las cacofonías, ciertas preposiciones que tienden a repetirse (…) Sus cartas emplean bellas imágenes para describir los incidentes de la larga contienda. Las palabras se materializan en esta declaración beligerante: (que em permetré traduir del francès): ‘Cal regirar els mots per tots els seus costats i fer com els pares espartans que llençaven impietosament al no-res els qui tenien els peus plans o eren estrets de pit’ (26/9/1854)”. 

El més gran de la literatura és que cada escriptor pot llançar-se a la creació de la manera que més l’abelleixi. Joan Perucho -que havia estat jutge de professió però que era escriptor vocacional- escrivia literatura fantàstica perquè deia que “no m’agrada la realitat”. Flaubert, en canvi, que sí escrivia literatura que podem qualificar de realista, confessava que escrivia, segons ens va dir, per “venjar-se de la realitat”. Josep Pla, en canvi, tot i que és segurament el més aferrat a la realitat dels nostres grans escriptors, constitueix una gran obra, descrivint com ningú aquesta realitat que l’envolta. Són diferents maneres d’entendre la literatura, però totes tres han configurat una obra colossal.

De fet, si retornem a Flaubert, parlant de la realitat que volia descriure, ens va deixar uns mots que són una lliçó eminent del que, al meu entendre, és la literatura: “Jo voldria escriure tot el que veig –escriu a Louise Colet el 26/8/1953-, però no com és, sinó transfigurat”. I afegeix-: “La narració exacta del més magnífic dels fets reals em seria impossible. Em caldria brodar-la de nou”. “Broder la narration” –escriu Flaubert, frase que potser podríem traduir lliurement per “enriquir la narració amb detalls imaginaris”. Tenim, doncs, que el punt de partida Pla i de Flaubert és, doncs, la realitat, però mentre Pla, narrador magnífic, s’ateny a la realitat, Flaubert, escriptor sublim, la transfigura i, com diu Vargas Llosa, hi afegeix alguna cosa més. I és precisament aquest element afegit allò que dóna originalitat a la seva obra, allò que dóna autonomia a la realitat fictícia, allò que la distingeix de la pura i simple realitat.


%d bloggers like this: