Vivint a Menorca, jubilat de la meva professió i sense més contactes amb el que succeeix al món que els que m’aporten els diaris, els mitjans audiovisuals i la lectura de llibres i revistes, no puc pretendre tenir una opinió original i, encara menys, em puc permetre donar una primícia del que està succeint al món. He d’elaborar, doncs, el meu criteri a partir de les informacions i de les opinions que aporten persones amb més possibilitats i més coneixements que jo. I tanmateix vull parlar avui de l’Afganistan.
Potser hauria de dir que vaig prendre consciència d’aquest país l’any 1978 quan, residint provisionalment a Madrid preparant les oposicions a la carrera que he exercit durant una mica més de 40 anys, s’inicià el conflicte protagonitzat aleshores per la Unió Soviètica. L’única distracció que em permetia diàriament aquells dies a la cambra que se m’havia assignat al darrer pis d’un col·legi major de la capital, on només hi residíem opositors, era l’hora que, havent sopat, dedicava a la lectura d’El País, que aleshores considerava el millor diari dels que es publicaven a Espanya.
Recordo que el conflicte va començar precisament aquell any, quan va tenir lloc la Revolució de Saur, que va fer de l’Afganistan un Estat socialista governat pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA). Un any després el Consell Revolucionari va sol·licitar la intervenció militar de la Unió Soviètica. Va ser llavors quan el govern dels Estats Units va iniciar l’ “Operació Cicló” en el context de la Guerra Freda, subministrant armes i una ampli finançament als rebels islàmics mujahidins. Les forces soviètiques van deposar i assassinar de manera immediata el dictador Hafizullah Amin, que prèviament havia manat assassinar de manera arbitrària l’anterior president i líder de la revolució, Nur Muhammad Taraki. La intervenció va produir un ressorgiment dels guerrillers mujahidins, que tot i estar dividits en diverses faccions, es van embarcar en una llarga campanya contra les forces soviètiques i afganeses, recolzats pels subministraments i el suport logístic i financer de nacions com els Estats Units, Pakistan, Iran, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit.
Després de més de nou anys de guerra, els soviètics es van retirar el 1989, un cop es van signar els Acords de Ginebra entre el Pakistan i la República Democràtica d’Afganistan. No obstant això, els enfrontaments entre insurgents i les tropes de govern van continuar fins a abril de 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va provocar el col·lapse econòmic del país i els fonamentalistes van poder establir l’Estat islámic. La població de l’Afganistan va caure de 13’41 milions el 1979 a 11,61 milions el 1988 com a conseqüència de la violència de la guerra i la crisi de refugiats. Una guerra que va ser reiterades vegades qualificada per la premsa nord-americana com “el Vietnam de la Unió Soviètica”.
Han passat, doncs, una mica més de 40 anys des que començà aquell desastre, que acabà tan malament per a la Unió Soviètica i que, ara, després de la caiguda de Kabul, amb la fugida del país del president afganès i l’abandó de tots els ressorts del poder a mans dels talibans, es transforma en una derrota clara -ho vesteixin com ho vesteixin els polítics- dels Estats Units -recordeu que el president Bush va definir l’operació militar a l’Afganistan com “Llibertat Duradora”- i, en general de tot Occident.
En una explicació clara i bona d’entendre, Jorge Dezcallar, diplomàtic mallorquí que va ser director dels serveis d’intel·ligència espanyols entre 2001 i 2004, així com ambaixador d’Espanya al Marroc, davant la Santa Seu i al Estats Units, ha dit molt clarament que els americans no se n’han sortit a l’Afganistan, i que podem considerar aquesta retirada com l’última de les derrotes que van inaugurar, precisament, al Vietnam. Tanmateix hi ha diferències entre una i altra, ja que aquesta ha estat la seva guerra més llarga -ha durat 20 anys-, i la més cara en vides i diners, ja que els ha costat -diu- la meitat del PIB espanyol, per no aconseguir absolutament res.
De fet, dues dècades després de la invasió de l’Afganistan per part de tropes nord-americanes a la recerca dels terroristes d’Al-Qaida que van atacar l’11 de setembre de 2001, l’experiment nord-americà de consolidació nacional ha quedat en ruïnes, soscavat per polítiques equivocades i sovint contradictòries i per una insurgència implacable que havien subestimat els planificadors militars nord-americans.
Més de 2400 tropes nord-americanes han deixat la vida sobre el terreny i milers de soldats han estat ferits en un esforç per construir un govern afganès democràtic. Desenes de milers de civils han mort en la lluita i també milers han quedat desplaçats de les seves llars. Només en els últims dies, mentre els talibans avançaven per l’interior de país amb vertiginosa rapidesa, milers d’afganesos han abandonat Kabul.
Segons he pogut llegir a la versió en espanyol del New York Times publicada a la web, el nombre de víctimes de la guerra ha recaigut considerablement en les forces armades afganeses en els últims anys. Però la realitat és que ni l’entrenament ni el material nord-americà, amb un cost de 83.000 milions de dòlars, ha estat suficient per crear una força de seguretat disposada a lluitar i a morir per una nació assetjada que les forces nord-americanes han decidit abandonar. En aquest sentit, les declaracions públiques de Donald Trump i, després, les del president Joe Biden demanant una retirada ràpida i total de les tropes, van fer que la moral caigués en picat per tot l’Afganistan.
La realitat és que els americans han abandonat l’Afganistan amb la cua entre les cames, com abans ho van fer els britànics i els russos. Dezcallar creu que van atacar l’Afganistan plens de raons després dels atemptats sobre el Pentàgon i les Torres Bessones (2001) perquè allotjava la gentussa d’Al-Qaida, però després, un cop van neutralitzar els terroristes, no han sabut sortir-ne a temps.
Obama ho va intentar, però els militars no li ho van permetre, i ha estat ara el president Biden qui ho ha fet, però al preu de deixar darrere seu un Estat fallit -tres de cada quatre afganesos estan a la misèria-, en el qual, el corrupte règim de Kabul no ha estat capaç d’aturar l’avanç fulgurant dels talibans mentre ressorgeixen els senyors de la guerra locals.
Sense recolzament americà, el fantasmagòric poder central afganès s’ha fos i la mateixa Kabul ha caigut a una velocitat inesperada. I què significa això? Doncs que l’Afganistan s’enfonsa en la guerra civil i milers d’afganesos han fugit i seguiran fugint (si poden) a països veïns per por de les represàlies dels talibans o perquè no volen viure sota la seva estricta llei islàmica, que comportarà una brutal submissió de la dona, a pesar de les “bones paraules” dels qui acaben d’assolir el poder. No hi ha dubte que la llibertat hi sortirà perdent, però els éssers humans que més hi tenen a perdre són les dones, que deixaran de poder treballar, de poder estudiar i de ser considerades com a persones amb la mateixa consideració dels homes (per més que ara els actuals dirigents les vulguin tranquil·litzar).
Curiosament, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ha culpat les forces afganeses de no haver volgut defensar el seu país dels insurgents. No ho sé, és possible, però jo crec que aquesta és una gran derrota (militar i moral) d’Occident, que ha fracassat un cop més en la seva política internacional.
Josep Maria Quintana 