François Miterrant, polític fins al moll de l’os, ocupà diferents ministeris a la Quarta República, assumí el lideratge del socialisme francès quan el PSF estava en hores molt baixes (1971), ja que tenia un 5 per cent dels vots, i el va dur finalment a la victòria després de perdre les eleccions presidencials amb Valéry Giscard d’Estaig (1974), a qui va guanyar a les de 1981, repetint la victòria presidencial el 1988, aquest cop davant de Jacques Chirac. Doncs bé, ell afirmava que, perquè un partit pugui guanyar bé unes eleccions és indispensable que faci un ple dels seus votants i rasqui vots dels adversaris. Això darrer -insistia- és important. Però el fonamental és que el partit faci un ple dels seus, ja que sense aquest és impossible obtenir una sonora victòria.
A casa nostra tenim alguns exemples indiscutibles del que afirmava Mitterrand. El més radical que jo recordi va ser la victòria del PSOE amb Felipe González l’any 1982, amb 202 diputats (la més gran que ha obtingut un partit en democràcia), que repetí el 1986 i el 1989, sempre amb majoria absoluta, encara que anant deixant vots a la gatera.
Una altra, menys important, perquè no va obtenir el govern, va ser la victòria el 2017 de Ciutadans a Catalunya amb 36 diputats, superant Junts i Esquerra. És evident que, aquest cop, el partit d’Inés Arrimades va fer el ple dels seus i, a més, va buidar de vots el PP (que va treure només 4 diputats) i també en va prendre molts al PSC (que en va treure 17).
I un darrer exemple, aquest també indiscutible, és la gran victòria que aconseguí el Partit Popular a Madrid el passat 4 de Maig, on la candidatura que encapçalava Isabel Díaz Ayuso obtingué 65 dels 136 diputats de l’Assemblea, amb la qual cosa es va veure que, no sols havia fet ple dels seus, sinó que també havia buidat les reserves electorals de Ciudadanos, que a l’anterior legislatura tenia 26 diputats i aquest cop no en va treure cap.
Per tant tenia raó Mitterrant: un partit no pot guanyar unes eleccions si no fa un ple dels seus i arrabassa vots a l’adversari.
Doncs bé, temo molt que aquesta és la teoria que ha tingut present Pedro Sánchez quan ha decidit aquest darrer canvi de govern per sorpresa i en profunditat, que només afecta a les àrees de govern que regenta el seu partit, el PSOE. Ell havia mesclat gent molt fidel del partit amb independents -la principal figura dels quals era l’spin-doctor Ivan Redondo, que no ocupava cap ministeri però era qui feia i desfeia a la recambra de La Moncloa. Sánchez, doncs, després del sonor fracàs que va obtenir a les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat 4 de maig, on no sols no va guanyar, sinó que es va veure superat per Más Madrid, que presentava, val a dir-ho, una magnífica candidata, la metgessa Mónica García, ha vist clarament que només recomponent la força del partit, el PSOE, donant-li més protagonisme i fent que els militants s’hi reconeguin en veure el Govern, pot intentar guanyar les eleccions de 2023 (suposant que tingui prou aire per assolir aquella data des de la presidència del Govern).
Comprendran els meus lectors que jo no tingui elements suficients per parlar en profunditat i coneixement de causa d’aquest o d’aquell altre ministre, ni de qui mou o deixa de moure els fils dins el PSOE, però veure que les dues persones clau d’aquest canvi -pel lloc que ocuparan- són Félix Bolaños i Oscar López, personatges que coneixen a fons el cor del partit, ja que són els que el van dissenyar en diversos congressos generals, demostra, en efecte, que Pedro Sánchez s’ha mirat en l’espill de Mitterrand i ha vist que el PSOE, força ferit per la fallida operació que inicià amb la moció de censura a la Comunitat murciana i acabà amb la gran derrota obtinguda a les eleccions madrilenyes, no podria aconseguir un èxit electoral si no el redreçava i no aconseguia novament fer un ple dels seus, que passa per consolidar la pujada que el PSC ha experimentat a Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques, i aconseguir remuntar el PSOE andalús en aquell gran bastió que és Andalusia, cosa que passava per defenestrar Susana Díaz i posar al capdavant del partit un home de confiança com és l’actual alcalde de Sevilla. I no s’estranyin si dic que el nomenament de dues ministres joves, una de Castella la Mancha i una altra de l’Aragó, són una autodefensa davant de barons com García Page i Lambán, molt crítics amb el president i la seva política d’indults als polítics catalans.
Fernando Garea, que -ell sí- és un home que es mou des de fa molt de temps en el que a Madrid en diuen “mentideros políticos”, ha escrit que durant els tres últims anys, Pedro Sánchez ha viscut en una mena de bombolla en què va creure que sense partit era possible tenir èxits electorals. Finalment, igual que Macron, el president ha comprovat amb resultats i expectatives electorals que sense partit no hi ha victòria possible, i per això ha fet un gir per capgirar aquesta situació.
En efecte, sense el PSOE no hi ha opcions reals de revalidar la Moncloa, i això l’ha dut a la conclusió que no és possible mantenir expectatives des d’una bombolla situada a la Presidència, liderada per Ivan Redondo, un home aliè a les estructures de partit, un professional de la política que tan podia servir al PSOE com al PP (demaneu-ho sinó al senyor Monago, expresident d’Extremadura), un home que concitava ja molt més rebuig que afecció, mentre que el posicionament de dos homes indiscutiblement seus i gens malmesos per la política, com són Oscar López, en el lloc que ocupava Ivan Redondo, i Félix Bolaños com a ministre de la Presidència, eren una garantia per afrontar el futur.
Reconec també que, si bé d’entrada em va sorprendre molt el canvi que ha significat el nomenament de Miquel Iceta com a ministre de Cultura, traient-lo del Ministeri d’Administracions Territorials, he acabat veient que aquesta és una decisió molt meditada. En efecte, encara que podia semblar un home molt ben indicat per afrontar la futura “taula de diàleg” amb el govern de la Generalitat de Catalunya, potser no ho era tant perquè Iceta duu una motxilla massa gran penjada a l’esquena i té un passat (inevitable per la seva procedència) que podia dificultar futurs acords o concitar rebuigs innecessaris, mentre que, ara, els portaveus de l’independentisme, que saben molt bé, a pesar que no sembla que no ho vulguin reconèixer, que a la taula s’haurà de parlar d’alguna cosa més que d’amnistia i autodeterminació, la presència d’una dona que ningú d’ells segurament coneixia, com serà Isabel Rodríguez, exalcaldessa de Puertollano, potser esdevindrà més eficaç a la conselleria d’Administracions Territorials.
Sigui com vulgui, Pedro Sánchez ha donat un cop de puny damunt la taula i ha sacsejat a fons el Govern i el partit, demostrant d’aquesta manera que, ara per ara, té tota l’autoritat dins el PSOE i ell és l’únic polític imprescindible.
Encara que sembli una frivolitat, diré per acabar que em fa una mica de gràcia que avui en dia -i aquest sembla que sigui un convenciment general, per tant, no només de Pedro Sánchez-, una de les coses que es mostren com a garantia d’èxit en qualsevol operació política és que els seus protagonistes siguin majoritàriament joves i del sexe femení. No cal dir que em sembla fantàstic que, després de segles d’oblit i menyspreu, avui, les dones tinguin la mateixa consideració que els homes i hagin deixat de ser les grans oblidades o les escollides tan sols per emplenar una quota per quedar bé. Com també em sembla fantàstic que els joves participin vivament de la política i ocupin llocs de gran responsabilitat. Però no crec que el fet de ser dones o bé de ser joves sigui cap garantia d’èxit o, encara menys, de coneixement, de capacitat i d’encert. També les dones i els joves la poden vessar com els homes i els vells.
Josep Maria Quintana 