Al començament de la dècada dels anys 30 del segle XX, els Estats Units es van haver d’enfrontar al gravíssim problema de pobresa que havia comportat la crisi econòmica de 1929 a conseqüència del crac de la borsa de Wall Street. A les eleccions del 1932, Franklin Delano Roosevelt, del Partit Demòcrata, va ser elegit president. Al programa electoral, elaborat amb l’ajuda de tècnics i intel·lectuals de tot l’Estat, plantejava mesures financeres com ara la devaluació del dòlar, un ajornament dels pagaments bancaris i la reobertura dels bancs, acompanyada de mesures de control. Altres aspectes destacats eren les ajudes als petits grangers, la reglamentació del treball industrial i les grans inversions en obres públiques. En definitiva, totes les mesures politicoeconòmiques de Roosvelt es basaven en la teoria de l’intervencionisme de l’Estat per mitjà d’un programa polític que hem conegut com el New Deal.
Una gravíssima situació d’emergència va empènyer, doncs, el president nord-americà a prendre decisions també d’emergència que, ai!, van topar amb el Tribunal Suprem dels EEUU, únic poder -però quin poder!- de la Nació en el qual hi havia una majoria clarament republicana, ja que la major part dels jutges que el composaven havien estat designats per presidents del Partit Republicà i eren, per tant, ideològicament conservadors.
Com a conseqüència d’aquest fet, les mesures legislatives del New Deal van trobar una forta oposició en aquest òrgan que, amb tres sentències dictades el 1935, decretava la inconstitucionalitat de les lleis que, a criteri del president Roosvelt, eren elements clau del programa polític que endegava el New Deal: des de les que afectaven a la Seguretat Social fins a les regulacions agrícoles -on destacava la denominada “Agricultural Adjustment Act”, en la qual es basava tota la reforma agrària del New Deal- i també les que feien referència als drets laborals. Totes van quedar suspeses per una lectura reaccionaria i conservadora que van fer de la Constitució els magistrats que, en una de les sentències, van afirmar que “el Govern dels Estats Units no havia de tenir cap paper en la regulació de l’economia” (afirmació que avui ens resulta absolutament herètica).
Davant aquesta afirmació del Tribunal Suprem, un periodista comparà la situació de Washington a la conclusió d’una tragèdia shakespeariana, en la qual -va dir- “l‘escenari quedava cobert de cadàvers”. Els cadàvers eren, perquè ens entenguem, els programes del New Deal que, suspesos durant anys, van acaba per dur-se a terme a causa de la llarga estança de Roosvelt a la Casa Blanca (hi va fer dotze anys), que li va permetre anar substituint els jutges conservadors per altres liberals a mesura que van morir, els quals van interpretar la Constitució d’una altra manera.
¿Podem comparar aquest fet amb la recent sentència del nostre Tribunal Constitucional, presa pel vot de 6 magistrats contra 5, referent a la inconstitucionalitat de les mesures preses en virtut de l’estat d’alarma per afrontar la pandèmia provocada per la Covid-19?
Penso que sí, perquè resulten difícil d’entendre les raons per les quals una escassa majoria de magistrats -la majoria amb el nomenament caducat- ha decidit tombar el decret d’estat d’alarma, és a dir d’una decisió que el Govern va haver de prendre ràpidament i va ser aprovada per la practica totalitat de la Cambra. Fins i tot per Vox, que és qui ha dut el decret al TC! I no parlem del PP, que ara s’omple la boca de raons contra el Govern quan li va fer costat manta vegades en els diferents processos de renovació de la seva validesa.
Els que coneixem una mica el Dret sabem que moltes vegades la lletra de la llei és prolixa, força inexacta i molt enrevessada, i que, com succeeix en la regulació constitucional dels estats d’alarma, d’excepció i de setge, quan aquests es van regular (1978) el legislador no podia preveure exactament el supòsit que va provocar la seva aplicació durant el mes de març de 2020: una enorme pandèmia mundial causada per un coronavirus aleshores desconegut.
Però si bé és possible que, posant-se exquisits, els magistrats poden argumentar que el recurs a l’estat d’alarma no era suficient per ordenar un “confinament domiciliari” -que és el punt més flagrant on ells han vist la inconstitucionalitat – tot assegurant que aquest comporta una limitació de drets fonamentals que, en tot cas, només s’hauria pogut prendre amb l’estat d’excepció, haurem de concloure -només que apliquem una mica de sentit comú- que és ben difícil pensar que la decisió d’aplicar aquest estat d’excepció, pensat especialment per a casos de cops d’Estat o d’una invasió estrangera, que permetia conculcar encara més drets fonamentals que l’estat d’alarma, fos una decisió encertada i adequada per afrontar una pandèmia que no provenia de cap perill de guerra, de cap cop d’Estat ni de cap invasió estrangera del país, perquè l’única guerra a la qual ens enfrontàvem era la que tots havíem de lliurar contra un virus invisible, però mortífer, fins al punt que, a pesar de la limitació de llibertats, de la limitació de drets constitucionals, i del confinament a casa a què ens va obligar, ha produït més de 4 milions de malalts i més de 80.000 morts.
Avui, aquesta dreta espanyola que s’omple la boca en defensa de les lleis i de la Constitució, però que fa tot el que pot perquè aquesta s’incompleixi impedint la renovació d’institucions tan fonamentals com el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble o el Tribunal de Comptes, està eufòrica per la bufetada que el Tribunal Constitucional ha donat a la cara del Govern que presideix Pedro Sánchez, però jo sento vergonya de ser ciutadà d’un país presidit per institucions amb tan poca capacitat d’aplicar la llei amb sentit comú.
De tota manera, tinguin raó els sis magistrats de la majoria que han decretat la inconstitucionalitat del decret o els cinc de la minoria que consideraven la seva validesa, el que hem pogut comprovar és que el país s’ha enfrontat a un problema nou i d’unes dimensions que ningú no havia previst, i que no tenim instruments legals adequats per afrontar-lo. Perquè de la mateixa manera que no es poden matar mosques a canonades, no té cap sentit que, per limitar drets constitucionals en benefici de la salut a causa d’una pandèmia, s’hagi de decretar un estat d’excepció o de setge que poden comportar la suspensió de l’article 18, 2 y 3 (Dret a la intimitat i la inviolabilitat del domicili), 19 (Llibertat de residència i de circulació), 20 (Llibertat d’expressió) i 21 (Dret de reunió) de la Constitució.
És, doncs, evident, que la regulació dels estats d’alarma i d’excepció i de setge no donen prou cobertura contra una pandèmia, perquè o queden curts (alarma) o es passen de molt (excepció i setge). És, en tot cas una llei orgànica en matèria sanitària que hauria de preveure què pot fer el Govern en aquests casos, però la llei 14/1986, de 25 de abril, General de Sanitat, avui vigent, no ha servit més que per augmentar els dubtes i els desconcerts, però no per afrontar el problema.
Més enllà, doncs d’alegrar-nos (Vox i PP) per la sentència, o bé d’estripar-nos els vestits (PSOE i Podemos), a partir de l’experiència que ens dona haver sofert aquesta pandèmia, hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord per aprovar una llei orgànica General de Sanitat que doni armes al Govern i al Parlament per afrontar-la sense necessitat d’acudir al Tribunal Constitucional, convençuts que la protecció de la salut, en una situació de crisi sanitària, no es pot dipositar en els Tribunals de Justícia ni en el Tribunal Constitucional, sinó que s’ha d’obtenir amb mesures sanitàries ordinàries que hauríem d’haver previst i, doncs, aprovat per consens d’una gran majoria.
Josep Maria Quintana 