La direcció del nostre diari, ateses les limitacions que comporta l’estat d’alarma dictat amb motiu del Covid-19, que obliga delmar les persones que treballen en la redacció i en la composició del periòdic, i que estem en una setmana on hi ha dies festius, em demana que avui, dimarts sant, enviï l’article que es publicarà diumenge, i simultàniament al meu bloc. No puc, doncs -o potser no vull- tornar sobre els efectes, directes i colaterals, de la pandèmia, i em referiré a una altra qüestió, que continua essent molt important per a aquest cada cop menys nombrós col·lectiu de persones que ens definim com a cristians i, doncs, com a membres actius i confessos de l’Església, que avui celebra la Pasqua, el nucli essencial de la nostra fe.
He passat moltes de les hores no laborals dels darrers dos anys escrivint “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), la meva darrera novel·la, que ha estat per a mi molt més que un exercici de creació literària, encara que és el que ha acabat essent; doncs la seva elaboració m’ha comportat la lectura de molts textos sobre matèries que han esdevingut fonamentals per a l’Església del segle XX.
Un dels llibres que em van ocupar moltes hores, per més que no transcendeix poc ni gens al text de la novel·la, és un assaig que vaig llegir per primer cop fa cinquanta anys, suposo que amb una mescla d’interès i d’esnobisme, però que aleshores no vaig entendre. Em refereixo a “Honest envers Déu” (Honest to God, a l’original) del bisbe protestant John A.T. Robinson, així com una sèrie de reflexions sobre aquesta obra que aleshores va provocar gran enrenou.
Penso que avui, en aquesta Pasqua que vivim en quarantena, és un bon moment per retornar sobre Robinson que és, de fet, qui em va aproximar a la teologia de Dietrich Bonhoeffer, aquell pensador alemany assassinat pels nazis al camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya), que la va elaborar entre 1935 i 1945 contemplant -diu- “la decadència de la religió en un món nou que ha arribat a l’edat adulta”.
En aquest exercici de contemplació del món, Bonhoeffer va escriure que “el cristianisme ha estat sempre un arquetip de la religió”, però atès que la major part de la gent d’avui en viu al marge, sembla encertada l’observació que, anys més tard, va fer John D. Godsey en els seus estudis sobre Bonhoeffer, quan afirma que “la permanència d’una interpretació religiosa de l’Evangeli en un món no religiós pot ser a la vegada una interpretació errònia de l’Evangeli mateix i una manca de responsabilitat de l’Església davant el món.”
Robinson entra en aquest debat i observa que, a pesar que ens costi afrontar l’esforç que això implica, avui se’ns demana que proporcionem un motlle radicalment nou o que procedim a una metamorfosi de la fe i de la pràctica cristianes. I el primer que hem d’estar disposats a canviar és la imatge que ens hem forjat del mateix Déu, ja que l’evangeli cristià es troba en perpetu conflicte amb les imatges de Déu erigides en la ment dels homes, fins i tot cristians, quan en cada generació s’esforcen per acotar el seu sentit. Aquestes imatges -escriu Robinson- compleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la de limitar l’inesgotable, perquè els homes i les dones corrents puguin situar el seu esperit al costat de Déu i tinguin alguna cosa en què fixar la seva imaginació i les seves plegaries. Però quan aquestes imatges es converteixen en un substitut de Déu, quan arriben a ser Déu fins el punt de ser exclòs o negat tot el que es troba incorporat a la imatges, aleshores ha nascut una nova idolatria i un cop més ha de ser sotmesa a judici.
Potser, doncs, per ajudar els homes a assolir la convicció de l’existència d’una realitat última, que, en definitiva, és l’única que importa, hàgim de descartar totes les imatges de Déu –tant la del Déu “en les altures” com la d’un Déu “a fora”, o qualsevol altra. Aquesta convicció, segons l’Evangeli cristià és que “ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni els principats, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat en el Crist Jesús, Senyor nostre.” (Rm. 8: 38).
Per a Robinson, això és l’únic que significa ésser cristià. Pel que fa referència a les imatges de Déu -escriu-, estic disposat, doncs, a ser agnòstic amb els agnòstics i fins i tot ateu amb els ateus. Doncs l’afirmació cristiana no diu simplement que l’amor hauria de ser l’última paraula respecte de la vida, sinó que ho és, a pesar de totes les aparences. Es tracta, doncs, de convèncer-nos que no hi ha res en el món que pugui separar-nos de l’amor de Déu que està en Crist Jesús, nostre Senyor. I això exigeix una quantitat de creença gairebé impossible. Fins i tot resulta increïble a no ser que l’amor revelat en Jesús sigui en veritat la substància de la realitat última, a no ser que Crist sigui la finestra per la qual ens és dat travessar la superfície de les coses en demanda de la interioritat de Déu.
Tenim, doncs, que en el pensament de Robinson, el cristianisme és o no és, en tant que és o no és la revelació, en tant que és o no és Crist descobrint-nos la veritat final, no merament pel que fa a la naturalesa humana, sinó respecte de tota la naturalesa i de tota la realitat.
Ell, per tant, no dubta que l’Església hagi d’ocupar-se de la religió, com de qualsevol altre aspecte de la vida humana. Tampoc que hagi d’estar organitzada de manera eficient. Però el fet que, tant al si de l’Església com fora d’ella, el cristianisme hagi d’identificar-se amb la “religió organitzada”, posa de manifest -diu- fins a quin punt ens hem allunyat del Nou Testament. Doncs l’última cosa per a la qual l’Església ha d’existir és la de ser una organització per als homes religiosos, ja que la seva carta constitucional la posa al servei del món.
I aquesta reflexió ens duu novament a Bonhoeffer. Concretament al capítol final d’ “Esbós d’un estudi a propòsit del tema mundanitat (Weltlich Keit) i Déu”, que va escriure a la presó poc temps abans de la seva mort: “L’Església -escriu- no és l’Església sinó quan existeix per als altres. Per començar, ha de donar als indigents tot el que ella posseeix. Els pastors han de viure exclusivament de les donacions voluntàries de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa ‘ser per als altres’.”
I Robinson creu que Bonhoeffer tenia raó en el traç de la direcció que havia de seguir l’Església, la qual cosa significa que el que importa no és promocionar-la en tant que organització religiosa, sinó ajudar-la a despullar-se’n. “Potser podríem dir que ha arribat el moment de fer que l’Església arribi a ser genuïnament cada cop més laica -escriu-. No, certament, en el sentit que hagi d’abandonar el seu ministeri sagramental, sinó en el sentit que la seva missió no és de fer o de mantenir ‘religiosos’ els homes, ni la de defensar els interessos de la religió contra les irrupcions de l’Estat (per legítim i necessari que això pugui ser), sinó d’equipar els cristians, gràcies a la qualitat i al poder de la seva vida comunitària, perquè es comprometin amb totes les empreses seculars, vivificants i perilloses dels nostres dies i descobreixin en elles, tot actualitzant-los, els designis de Déu.”
Josep Maria Quintana 