Després que Sánchez, incomprensiblement, hagi comès errors innecessaris en la relació que, com a president del Govern, ha tingut amb Pablo Casado, ja que no té sentit menysprear la seva col·laboració quan aquesta és més que necessària per afrontar l’incert futur que el cel ens ofereix després de la crisi que estem patint, finalment, a la reunió que tots dos van tenir el passat dilluns, el líder del PP va dir que estava disposat a participar en el debat de mesures per fer front a la crisi del coronavirus sempre que el format fos el d’una comissió parlamentària al Congrés amb la participació dels agents socials, i no una taula dirigida per l’Executiu, en la qual Casado considera que Sánchez pretenia “mutualitzar els seus errors” i “implantar un programa de Govern” utilitzant la crisi del coronavirus com a excusa amb la col·laboració dels “qui volen destruir Espanya”-es referia òbviament a ERC i Bildu-.
Segons ha destacat la premsa, el president li va contestar que no tenia cap problema per acceptar que la reunió es fes amb el format que desitja el PP, i afirmà que li semblava “positiva” la proposta. En qualsevol cas, les posicions segueixen molt allunyades i, de moment, només hi ha acord per al format, però no sobre el fons i, molt menys, en les mesures a adoptar durant les properes setmanes, sobretot les econòmiques. Casado ha deixat molt clar que no acceptarà una sortida de la crisi que dugui l’empremta d’Unides Podem.
A més, reclama protecció per a tots els sanitaris i treballadors d’activitats essencials; tests massius a tot Espanya, ajudes econòmiques immediates per a autònoms, pimes i afectats pels ERTO, la reobertura del Portal de Transparència i que es garanteixi “la neutralitat” de RTVE etc. etc. La frase que resumeix molt bé la posició de Casado la duia en portada, a quatre columnes, un diari de Madrid diumenge passat: “Apoyaré a Sánchez para salvar vidas, no para arruinar España”, frase -la mateixa- que, per cert, dues setmanes abans, obria també la portada d’un altre diari de Madrid, la qual cosa em fa pensar que, preguntin el que preguntin a Casado (i als homes i dones dirigents de PP), tots tenen per consigna llançar aquesta frase que s’han après de memòria, ja que suposo que la veuen com un tòtem clar en la seva campanya d’assetjament i enderroc del govern de PSOE-UP.
Tampoc no és estrany si, com apuntava Juliana fa uns dies a “La Vanguardia”, el grup dirigent del Partit Popular, tutelat per José María Aznar, treballa amb la idea que l’actual Govern de coalició morirà abrasat per la crisi econòmica que s’acosta: una crisi que ja és aquí. I això perquè ¿quin govern pot resistir una caiguda del PIB del 13% i una aturada del 21%, pronosticats pel Banc d’Espanya, sense l’escut del consens? ¿Quin Govern pot resistir això sense un decidit auxili de la Unió Europea?
Sembla clar que el PP està convençut que l’aliança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no aconseguirà sortir amb vida del purgatori del 2021, i per aquest motiu veu en aquest enfrontament frontal i constant la possibilitat de forçar la caiguda d’aquest govern “que pretende arruinar España” i, segons sembla, té poc interès a salvar vides, que és una manera de tergiversar la frase de Casado, però que crec que reflecteix el que ell vol que entenguem.
¿Faig, potser, en dir això un judici d’intencions clarament injust? No ho crec si ens atenem al que va succeir al Senat l’endemà mateix de la reunió amb acord (encara que fos de mínims) entre Sánchez i Casado per obrir una comissió de diàleg sobre les mesures a adoptar. En efecte, només 24 hores més tard, el portaveu popular del Grup Popular al Senat, Javier Maroto, es va dirigir a la vicepresidenta tercera Nadia Calviño (doncs el president no va poder assistir a la sessió) demanant-li si el Govern pensava atendre alguna de les mesures proposades pel PP. I ella va respondre dient que l’Executiu tenia en compte els suggeriments de tots els partits i agents socials.
Certament no va agradar aquesta resposta al portaveu popular, que va carregar tot seguit contra el Govern afirmant que “els espanyols estan farts de vostès, que han arribat tard a la crisi, han mentit, han actuat amb supèrbia, ha protagonitzat el vergonyós episodi de les mascaretes falses i han mentit. Fins han enganyat amb la xifra dels morts, i no demanen perdó”. Dit això, afirmà de manera ufanosa: “Hem punxat el globus dels pactes d’Estat fora de Parlament, que eren un truc”.
Sense immutar-se excessivament, la vicepresidenta va respondre a Maroto que “nosaltres no estem farts de vostès, estem esperant perquè ens donin suport, perquè ens acompanyin, i per una vegada estiguin a l’alçada de les circumstàncies”. Però el portaveu popular no estava per romanços, i no es va tallar. “Dos mesos i 21.000 morts, després la solució està en mans del problema”.
¡Cuán largo me lo fiáis! -podríem dir parafrasejant Tirso de Molina, si aquests són els signes de l’acord.
Curiosament, de l’últim estudi demoscòpic elaborat per Gesop per a “El Periódico de Catalunya”, es poden treure tres grans conclusions, que destacava Joan Tàpia en un llarg article publicat al mateix diari: La primera és que els espanyols estan responent amb notable seny i responsabilitat a la crisi del coronavirus. La segona, que hi ha un palpable fàstic amb els excessos partidistes i reduccionistes de la política. La tercera remarca una forta voluntat de consens davant la catàstrofe de proporcions bíbliques que estem vivint.
Desenvolupant la primera conclusió observem que el 91% dels espanyols volen acords davant d’una crisi que el 80% creuen que tindrà greus conseqüències econòmiques. Pur sentit comú. A més, el 73% (contra el 25%) creuen que les mesures adoptades eren necessàries; un 58% (contra un 39%) opina que han estat suficients; i un 43% jutja que la informació donada pel Govern ha estat adequada, tot i que un 55% desitja tenir més informació.
La segona conclusió és que seria equivocat confondre la sensatesa responsable amb la conformitat. Flota, doncs, un intens desencís -proper a una amarga repulsa- amb la bronca i el partidisme. El coronavirus (49%), l’economia (39%) i l’atur (36%) són els tres principals problemes dels espanyols. Però sorgeix després la inquietud amb “el mal comportaments dels polítics” (21%). Aquest és un seriós perill per a la democràcia que els partits farien bé de tenir en compte. La pervivència de l’esbroncada política en temps de crisi greu no seria compresa -i amb raó- per bona part de la ciutadania.
Quant a la tercera conclusió, sembla clar que, avui, els espanyols volen consens. Fins i tot unitat. No volen baralles. I llegint l’enquesta es veu clarament que la idea d’uns pactes de reconstrucció (no per arruïnar Espanya) té molt ampli consens. I és molt significatiu que els electors -ni més ni menys que el 88%- vulguin que l’oposició doni suport al Govern en aquest tràgic moment, i que el 91% demani grans acords per superar la crisi.
Conclou Joan Tàpia la seva anàlisi dient: “Si Sánchez vol pactar, la qual cosa exigeix humilitat i renúncies, i Casado sap llegir enquestes -i no està abduït per Cayetana Álvarez de Toledo- hi haurà pactes. Això sí, amb suor. En el cas contrari, els dos poden resultar perjudicats.”
Josep Maria Quintana 