La crítica demana un exercici de memòria i d’honestedat

by

El passat 12 de febrer -d’això no fa un segle sinó cinquanta i pocs dies-, els mitjans de comunicació donaven la notícia que l’allau de cancel·lacions de les principals empreses del sector havien forçat els organitzadors del Mobile World Congress a prendre la complicada decisió de cancel·lar el saló previst del 24 al 27 de febrer a Barcelona.

Dos dies després, el 14 de febrer, el diari “El País” (no “La Razón” o “ABC”), criticava durament aquesta suspensió en un editorial que deia: La cancelación del Mobile World Congress que debía celebrarse entre el 24 y 27 de febrero ha convertido a Barcelona en una de las principales víctimas, fuera de China, de la epidemia del coronavirus Covid-2019. Pero no por la amenaza directa del mismo, sino por la reacción histérica que ha provocado. El miedo ha demostrado ser más contagioso que el propio virus y ha alcanzado a Barcelona, donde no existen motivos de alarma.” I afegia: “Como han reiterado las autoridades sanitarias, la decisión se ha tomado sin que existan razones de salud pública que la justifiquen. Se ha actuado como si hubiera un alto riesgo de epidemia, cuando solo hay miedo a esta (…) La OMS hace un seguimiento estricto de la epidemia. Las medidas adoptadas por China han logrado contenerla dentro del perímetro acotado por las restricciones de cuarentena (…) El protocolo es evitar la sobreactuación y estar preparados para actuar en cuanto sea necesario, algo que en nuestro país está garantizado. (…) La suspensión sienta un nefasto precedente que causa graves daños económicos y éticos, siendo el más importante la erosión de la confianza en las autoridades sanitarias.”

I per tal de posar sal a la ferida que s’obria a Barcelona, per aquells mateixos dies, “Telemadrid” (que depèn de la Comunitat autònoma madrilenya) donava aquesta notícia: La presidenta regional [Isabel Díaz Ayuso] se ha mostrado dispuesta a trabajar para acoger esta cita internacional si finalmente abandonara Barcelona. ‘Haremos todo lo que esté en nuestra mano para que también [el Mobile World Congress] venga a Madrid. Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender’.”

Per aquells mateixos dies -recordo que encara no fa dos mesos-, en una tertúlia televisiva d’una altra televisió privada madrilenya que he pogut contemplar després que algú m’ha enviat el vídeo al Whats App, parlant també de la cancel·lació del Mobile World Congress, un periodista que no puc identificar afirmava: “En la era que más información tenemos a nuestra disposición, tendemos a lo irracional, y yo no he visto un caso más perfecto de lo irracionales que somos ahora mismo que este. Estamos hablando de dos casos [de coronavirus] de los cuales ninguno se contagió en España, y ¿puede entenderse que una empresa se arriesgue a perder centenares de millones de euros?” A la pregunta responia la conductora del programa dient: “Un desastre”. Després, una periodista que parla a moltes televisions com és Ester Esteban qualificava la suspensió “como una exageración y un ataque de pánico increíble”. Tot seguit, parlava novament la conductora i explicava que els espanyols que acabaven de venir de la Xina havien guardat quarantena i ninguno ha tenido ningún síntoma, ningún problema y, de hecho, hoy les dan el alta. Un retiro, unos ejercicios espirituales”, afegia en to de conya. Tancava la tertúlia Eduardo Inda, aquest gran periodista que viu de remenar la merda de tothom qui pot, amb aquestes paraules: Un gran lío con el coronavirus pero una gripe normal causa muchas más muertes al año que las que ha causado el coronavirus en todo el mundo. Por tanto, es una exageración. España tiene dos casos, lo que es minúsculo comparado con otros países europeos. Es una auténtica barbaridad”.

Fa poquíssimes setmanes que Donald Trump minimitzava la pandèmia en un to semblant als tertulians a què he fet referència, i avui USA és el lloc on més s’ha estès la pandèmia amb epicentre a Nova York.  Boris Johnson, que també la va minimitzar, està confiat amb el virus dins el seu cos i ha decidit canviar la seva política contra el Covid-19. I a casa nostra, la Comunitat de Madrid, la presidenta de la qual, senyora Díaz Ayuso, també afectada, reclamava el Mobile World Congress davant la covarda decisió de Barcelona, perquè “Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender”, és la comunitat més castigada d’Espanya per l’epidèmia. I no em sorprendria que alguns dels periodistes que he esmentat estiguessin avui disparant contra el govern d’Espanya assegurant que les autoritats estaven avisades de les enormes conseqüències que tindria el Covid-19.

¿Què vull dir amb això? Doncs que massa vegades la nostra memòria és fràgil, que massa vegades el nostre comportament ètic és inexistent, i que, tot i que som conscients de la gran dificultat amb què es troben les persones que, en aquest moment, han de prendre decisions per protegir tota la col·lectivitat quan s’enfronta a una malaltia com el Covid-19 de la qual no en sabíem res i continuem sense saber-ne gran cosa, ara, amb un to de supèrbia immoral, aprofiten l’avinentesa per atacar l’adversari pensant que aquesta és una bona manera de fer-se un lloc en el món.

¿Significa això que aprovo acríticament tot el que ha fet el govern de Pedro Sánchez? No, perquè en assumir la responsabilitat de totes les decisions que ha pres, penso que ha tingut poca disponibilitat d’escoltar els altres amb la voluntat d’atendre, si era possible, les peticions i els suggeriments que, des de l’oposició o des d’algunes autonomies, se li estaven fent, i ha implementat algunes mesures que segurament no tenia prou estudiades o meditades, les quals ha hagut d’anar modificant sobre la marxa, tot donant a la ciutadania una impressió que estava improvisant. I per més que reconec la gran dificultat que significa haver de gestionar bé una catàstrofe sanitària com aquesta pandèmia, on conflueixen tants interessos d’indole diversa (sanitaris, econòmics, laborals, etc.), a moltes de les intervencions públiques que ha fet Pedro Sánchez no ha explicat res de nou i, encara pitjor, no ha comunicat decisions que segurament ja havia decidit prendre. Això ha provocat confusió i ha ajudat a crear una alarma extra que se suma a la que, per se, crea aquesta plaga que ens ha tocat viure.

No negaré, per tant, que Pablo Casado tingui dret a criticar el govern i a demanar que se l’escolti. I fins és possible que, en uns moments de tanta sotsobra col·lectiva, fora bo de pensar en un “comitè de crisi” que aglutinés un més ample sector polític del que representa l’actual de coalició entre PSOE i UP. Però tothom hauria de posar-se la mà al pit abans d’aixecar la seva veu. Perquè no deixa de ser significatiu que la Comunitat de Madrid, líder en la privatització de la sanitat pública, s’hagi vist ara forçada a obrir un recapte per comprar material sanitari, i que el diari “New York Times” hagi qualificat d’innacceptable que el líder de la FAES, José María Aznar, es desplacés des de Madrid a la seva residència de Marbella, “una famosa localitat resort a la Mediterrània”, deia textualment, tot posant el focus en la desigualtat que hi ha entre els confinats privilegiats i els que continuen treballant en condicions de risc.


%d bloggers like this: