¿Per què és tan important el Consell General del Poder Judicial (CGPJ)? Ho és perquè d’ell emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. Des dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes fins a les audiències nacional i provincials incloent-hi els d’alguns membres del Tribunal Suprem. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeixin de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats té un paper força important. I si bé en els primers graus de la justícia -la dels jutjats de primera instància i instrucció- les qüestions que s’hi dirimeixen solen tenir una rellevància política menor, encara que no sempre -pensin, sinó, en el joc que ha donat el Jutjat número 13 de Barcelona en la qüestió del Procés-, no hi ha dubte que les decisions de l’Audiència Nacional, que coneix dels delictes contra la Corona o els alts organismes de la Nació, falsificació de moneda, defraudacions i maquinacions per alterar el preu de les coses, tràfec de drogues i estupefaents, o delictes comesos fora del territori nacional, etcètera, i les decisions dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes, als quals, en matèria penal els correspon conèixer de les causes contra determinades persones que pel seu càrrec són considerades aforades, solen tenir una rellevància política força més gran, i no parlem del Tribunal Suprem, que és la darrera instància judicial al nostre país i dicta, a més, jurisprudència, és a dir, marca la pauta de com s’han d’interpretar les lleis.
Doncs bé, fixada la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.
Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.
Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la constitució no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots, ja que l’acord ha d’abastar tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arriben a un acord per a la seva substitució.
I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat però bloquejat, per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen proporcionar l’acord si no és modificant el sistema d’elecció actual per tornar al primitiu, que atorgava als jutges (per mitjà de les seves associacions) l’elecció dels seus membres, proposta que no agrada al PSOE perquè, avui per avui, les associacions de jutges tenen un caire marcadament conservador, i perquè els actuals grans càrrecs de la magistratura provenen de l’època en què governava Rajoy.
Aquest component conservador és clar en el Tribunal Suprem, però també en l’actual CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, que va ser director general dels dos governs que presidí José María Aznar. En aquest òrgan, 10 dels seus membres ho són a proposta del PP, 7 del PSOE, 1 de Convergència i Unió, 1 del PNV i 1 d’Esquerra Unida. Com podem veure, el PP hi té una majoria absoluta (10 més el president) que avui no li correspondria.
També gaudeix d’una majoria conservadora a la Junta Electoral Central (JEC), que, com hem vist, s’ha irrogat unes competències més que dubtoses en el cas dels llaços grocs a Catalunya i en la inhabilitació del president Torra. I gaudeix també d’una majoria conservadora en el Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu que dicta, però, resolucions de gran transcendència, com hem pogut veure també en les que ha pres imposant multes milionàries als polítics catalans involucrats en el Procés.
¿Quina sortida tenim, doncs, si els dos grans partits són incapaços d’arribar a acords sobre la composició d’unes institucions que tanta transcendència tenen en la política del país, com hem vist darrerament amb tot el que ha succeït a Catalunya? ¿Pot acceptar-se que el PP bloquegi la renovació d’aquestes institucions?
Ben al costat de la judicatura trobem també els fiscals que, potser encara més que els jutges, han mostrat que tenien un caràcter extremadament conservador. Ho demostra la seva insistència a mantenir l’acusació per rebel·lió dels polítics catalans, que van ser condemnats finalment per sedició, fet aquest que va tenir greus conseqüències, ja que va permetre les presons preventives i la impossibilitat dels polítics acusats de prendre possessió dels càrrecs electes quan encara no havien estat condemnats. I segueixen mostrant el seu conservadorisme amb la fèrria voluntat d’insistir encara en el mateix delicte en el procediment contra el major Trapero a l’Audiència Nacional, quan el Tribunal Suprem ja ha deixat clar que la rebel·lió no es va produir.
Tot el que acabo de dir demostra que estem davant d’un cos francament escorat a la dreta que dificulta molt la possibilitat d’arribar a solucions polítiques, ja que impugna qualsevol decisió presa per les autoritats penitenciàries que sigui favorable als polítics presos, sempre amb el suport del PP, que no perd calada a l’hora de dur als tribunals qualsevol actuació que li sembla inadequada i s’oposa a tota casta de diàleg amb els partits independentistes, uns partits que, ens agradi o no, són molt majoritaris a Catalunya i que, si bé han estat en gran part els causants del problema, forçosament hauran de formar part de la solució.
Davant aquesta situació de bloqueig, que hem de considerar molt greu, ¿ha estat una bona pensada la decisió de Sánchez de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, fins ara diputada del PSOE i ministre de Justícia de l’anterior Govern?
Ho dubto, perquè si el nomenament es confirma, tindrem que la fiscal, a causa de la reforma de l’article 351 de la llei orgànica del Poder Judicial, aprovada quan ella era ministra, s’haurà d’abstenir en nombroses situacions i, a més, tindrà prohibit donar ordres i no podrà prendre cap tipus de decisió sobre aspectes que afectin als partits polítics o els seus membres. Ara que, això sí, podrà nomenar el Tinent Fiscal del Tribunal Suprem, càrrec que agafarà una gran rellevància, ja que li correspondrà actuar en tots aquells casos de ressonància política en què la Fiscal General s’haurà d’abstenir.
En definitiva, que les institucions que conformen el Poder Judicial, fonamentals sens dubte per al bon funcionament de l’Estat de dret, presenten un futur gens prometedor si hem de jutjar pel comportament dels principals polítics del país, que viuen un gran desencontre i no semblen capaços d’avantposar l’interès general als seus interessos polítics i ideològics.
Josep Maria Quintana 