Fa uns dies, un comentarista polític afirmava que hi ha a Catalunya un punt de coincidència entre independentistes i constitucionalistes, un punt que passa per sobre de la fractura social i es cenyeix a la incompetència del Govern. Revela aquest punt de coincidència la darrera estadística publicada pel CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat), quan diu que el 61,6% dels catalans considera que el Govern de Quim Torra no sap com resoldre els problemes, i només el 1,6% -reteniu, per favor, aquesta xifra- opina que els està resolent. El punt de coincidència no és, doncs, altre que la fatiga que produeix l’estancament desprès de cinc anys en què tota l’energia social disponible ha estat devorada sense clemència pel forat negre del Procés.
I sortir-ne no s’esdevé senzill perquè, més enllà de la bona voluntat que pugui demostrar l’actual govern de Pedro Sánchez (que no sabem si es deu a un convenciment sincer o a la necessitat que té dels vots d’Esquerra per sostenir-se en el poder), els poders fàctics de l’Estat i, de manera més concreta el Poder Judicial, on la dreta espanyola més conservadora i centralista ha dominat pràcticament sempre, actuen de manera tan diàfana com implacable contra qualsevol sortida política del diguem-ne “conflicte català”, com acabem de veure amb la decisió presa per la Junta Electoral Central (JEC) de treure l’escó a Torra, decisió que estava destinada a aconseguir el que finalment ha aconseguit: desestabilitzar absolutament la política a Catalunya.
Però si per a molts juristes que seguim amb atenció els avatars de la justícia ens resulta difícil d’admetre que la JEC, que és un òrgan administratiu i no judicial, basant-se en un article de la Llei Electoral de dubtosa aplicació al cas, tingui competència suficient per treure l’escó a un diputat electe, el que ja ens resulta incomprensible és que, recorreguda la decisió davant la Sala tercera del Tribunal Suprem (la del Contenciós administratiu), aquesta confirmi i avali per la via ràpida la decisió de la JEC sense esperar que la Sala segona (la Penal) del mateix òrgan, hagi dictat una sentència definitiva sobre els fets pels quals Torra va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmant la condemna i la inhabilitació o bé exonerant el president de tota culpa. Aquests fets demostren per si sols que Espanya té pendent una indispensable reforma judicial, com n’hi va haver al seu dia una de política i una altra de militar.
Ara bé, dit això, cal afegir que, veient com actuen els partits independentistes catalans, veient com han entrat en una dinàmica de guerra civil sense quarter, lluitant cos a cos i sense cap voluntat de dissimular-ho, amb l’únic objectiu d’assolir el poder (ERC) o de conservar-lo (JxCat) sigui com sigui, peti qui peti, caigui qui caigui, val a dir que no els cal tenir enemics forans per autodestruir-se, ja que, per fer-ho, es basten ells sols.
Dic això tan cruament perquè l’espectacle que van protagonitzar en el ple del Parlament el passat dilluns és d’aquests que fan vergonya i degraden la concepció que puguem tenir de la política fins a uns extrems insospitats. És cert que, des de molts punts de vista -el meu inclòs- l’expulsió de Torra en els termes que s’ha produït em sembla, com he dit més amunt, intolerable. Però si prou dolent és per a la vida política i constitucional tenir uns tribunals tan polititzats i tendenciosos com els nostres, pitjor és encara abonar-se a la desobediència de les lleis i de les resolucions judicials, perquè aleshores l’Estat de dret es trenca de manera irremeiable i fa que els rebels perdin la raó i molts altres valors, per exemple la llibertat, com podem comprovar amb els polítics que avui són a la presó o bé a l’exili.
Per injusta que creguin que sigui la decisió de la JEC i de la Sala tercera del TS, desobeir la resolució judicial i seguir reconeixent Torra com a diputat, no sols hauria comportat l’acció d’un fet il·legal i punible, amb totes les conseqüències que aquests fets comporten, ans hauria també esdevingut un gest inútil que només podia causar més dolor i frenar els tímids avenços que el Govern del PSOE ha posat en marxa per resoldre el conflicte, cosa que intenta -no ho oblidem- amb l’oposició frontal de tota la dreta espanyola i de la major part de la premsa nacional; és a dir, amb l’oposició d’una gent que, negant-se a cercar una sortida política, només demana presó i presó, venjança i venjança.
Era, doncs, lògic que la Mesa del Parlament, amb Roger Torrent al capdavant, s’oposés a deixar votar el president Torra si no volia córrer la mateixa sort que els seus antecessors i, en especial, la de la senyora Forcadell. Però Torra i JxCat, embolcallant-se en declaracions altisonants i d’una pretesa superioritat moral referides a l’honor maculat de Catalunya -la paraula “traïdor” no va sortir, però planava visiblement sobre la cambra-, aprofitaren l’ocasió per atacar Esquerra, val a dir que amb l’ajuda inestimable de la CUP.
L’espectacle que vam veure va ser desolador per a qualsevol catalanista. Tant que fins la mateixa Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), que és, segurament, la institució independentista més radical, reconeixia davant del Parlament que no veia un projecte per a la independència ni a curt ni a llarg termini. A més, la seva convocatòria per protestar contra la decisió de la Mesa amb prou feines va reunir 300 persones, algunes de les quals -els diaris diuen que una cinquantena, amb menors d’edat inclosos- van acabar cremant uns quants contenidors a la Plaça Urquinaona.
No hi ha dubte, per tant, que JxCat, aquest grup desnortat que es mou al dictat de l’estratega de Waterloo, ha iniciat una lluita desaforada per no perdre el poder que ostenta a la Generalitat, i sap que el seu enemic més fort és, ara per ara, Esquerra Republicana, i farà el que sigui per batre aquest enemic.
La impressió que molts teníem fins ara és que Puigdemont, Torra i una part important de JxCat estaven maniobrant per posar fi a la legislatura, cosa que va confirmar el president a la roda de premsa que va fer el passat dimecres, tot i que afirmà que abans s’aprovaria els pressupostos, una mesura del tot necessària per sortir, ni que sigui mínimament, del marasme en que la Generalitat es mou.
Ara bé, aquesta promesa de convocar eleccions sense precisar la data, no deixa de ser també una manera d’afavorir el boicot a la mesa de negociació entre governs, que és, precisament, l’objectiu en què estant treballant els republicans i el govern de Pedro Sánchez. Perquè tots sabem molt bé que, si les eleccions es convoquen aviat, a l’Esquerra Republicana li serà molt difícil seguir negociant amb el PSOE i, més encara, donar el seu vot positiu als pressupostos de l’Estat, l’aprovació dels quals és també indispensable per a l’estabilitat del Govern d’Espanya.
I un apunt final que no hem de menysprear. El fet que Torra hagi quedat sense escó comporta una situació inèdita en el marc constitucional i estatutari de Catalunya. L’estatut vigent diu que cal ser diputat per accedir al càrrec de President de la Generalitat, però no es pronuncia -perquè ningú no va pensar que la situació podia donar-se- sobre què passa si un president elegit perd l’escó. Avui, tant JxCat, com ERC, com el Govern de Pedro Sánchez, opinen que la pèrdua de l’escó no implica el cessament com a President de la Generalitat, i afegeixen amb raó que, ara per ara, no hi ha cap sentència ferma que inhabiliti Torra per seguir en el càrrec. Però PP, C’s i Vox mantenen la tesi contrària, i el seu raonament no és, a priori, cap disbarat. Aquesta opinió és, si més no, tan versemblant com la contrària, i no em sorprendria que, si interposen una querella contra l’actuació de Torra en qualitat de president, tal com està el Poder Judicial, ben aviat tinguéssim una resolució que confirmés aquest punt de vista. Aleshores el caos seria absolut, ja que podria implicar la nul·litat de les accions que, des del passat dimarts, Torra haurà dut a terme.
Josep Maria Quintana 