L’acte solemne d’obertura del Parlament que va tenir lloc dilluns passat va ser, sens dubte, una bassa d’oli per a Felip VI, ja que va poder comprovar que, amb l’absència dels diputats de JxCat, ERC, EH Bildu, BNG i CUP, als quals, amb una gran ironia, Mariàngels Alcázar ha definit com “aquells que no volen compartir taula amb el seu cunyat, però es duen a casa el menjar que ha fet la sogra”, i tenint en compte que els ministres d’UP van aplaudir al monarca tot i que no ho van fer els diputats de base que ocupaven els seus escons, el discurs del rei no va tenir contrarèplica.
Per descomptat que no la va tenir de l’única parlamentària que va poder parlar, la presidenta de Congrés, la catalana Meritxell Batet, que després de citar Joan Margarit, que és un poeta dels grans, va dir que “la democràcia no és ni pot ser exclusió. Al Parlament, no existeix l’enemic. Perquè a cada diputat correspon la representació de tots els ciutadans i, per tant, també dels que van votar a qualsevol de les altres formacions.” I de la mateixa manera que Hemó ho recorda a Creont, Batet va afegir que: “només en un desert podràs governar perfectament en solitari”, al·ludint així a un passatge de l’Antígona de Sòfocles, per concloure que “al Parlament no hi ha l’enemic”. Una bella frase que reflecteix sens dubte el que hauria de ser aquesta institució democràtica, però que possiblement no s’ajusta a la realitat, tot i que Felip VI, en actitud de gran moderador (cosa que no ha estat sempre -certament que no ho va ser el 3 de octubre de 2017-) també va dir que “Espanya no pot ser dels uns contra els altres. Espanya ha de ser de tots i per a tots “.
Aquest “uns contra els altres” va ressonar sens dubte a l’hemicicle i ha estat el més vistós d’un discurs molt mesurat, en què Felip VI ha cridat els partits a recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i ha reclamat “acords” al Parlament més polaritzat i fragmentat de l’actual etapa democràtica, amb 17 forces polítiques. Això, mentre en un altre lloc de Madrid, els dissidents a què abans m’he referit, llegien un manifest, el títol del qual era “No tenim rei. Democràcia, llibertat i repúbliques”, en el qual es diu, com van explicitar alguns dels que van desglossar aquesta teoria, que la monarquia espanyola no els representa, entre d’altres raons perquè la consideren hereva del franquisme.
L’endemà, el sempre atent Enric Juliana destacava en un interessant article que va ser al novembre de 1967 quan la Unió Soviètica va aconsellar als comunistes espanyols que acceptessin una restauració monàrquica en la figura de Joan de Borbó, i afegia que, set anys més tard, Carrillo feia arribar la següent proposta a don Joan: el PCE estaria disposat a acceptar-vos com a regent d’un període de transició que podria culminar amb una consulta als espanyols sobre la forma d’Estat. Si don Joan acceptava, es crearia una plataforma amb les principals forces d’oposició amb aquest programa.
Tot i la divisió d’opinions entre els seus consellers, apunta Juliana que don Joan va optar per preservar el seu fill. I al cap d’unes setmanes, el príncep Joan Carles va enviar dos emissaris a París per transmetre el següent missatge a Carrillo: “La monarquia comptarà amb el PCE i aquest haurà d’ajudar a fer una transició pacífica”, que és en realitat el que va succeir.
El 1984 vaig tenir ocasió de reunir-me personalment amb Santiago Carrillo després que aquest acceptés una invitació de l’Ateneu de Maó que, en aquell temps, jo presidia. He de reconèixer que, juntament amb Josep Tarradellas, el cardenal Tarancón i José María de Areilza, als quals vaig poder tractar també amb motiu de les visites que, seguides de la corresponent conferència, van fer a Menorca convidats per l’Ateneu, Santiago Carrillo va ser una de les persones que més em va impactar. Obert a parlar de tot, vam comentar privadament el paper que el rei Joan Carles havia exercit durant la transició. Al llarg de la conversa, jo vaig recordar a Carrillo una gravíssima denúncia que, contra Joan Carles, ell havia fet en aquella emissora de ràdio clandestina que escoltàvem els joves (i no tan joves) demòcrates durant la dictadura franquista, sempre entre sorolls i interferències que moltes vegades ens dificultaven l’audició. Fou arran de les últimes execucions efectuades per la dictadura quan Carrillo va acusar durament no sols el “caudillo”, sinó també l’aleshores príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, el qual va fer copartícip dels fets que condemnava, afirmant que mai seria una solució per a una democràcia futura.
Santiago Carrillo va respondre dient-me que, en efecte, recordava molt bé aquella denúncia, però de seguida va afegir que no tenia més remei que reconèixer que els fets posteriors i l’actitud del rei Joan Carles l’havien desmentit.
Els anys han passat i, avui, la monarquia segueix sent una institució que mereix comentaris molt diversos. I si fem cas d’una enquesta publicada el passat mes de juny per IMOP Insights, S.A. per a Vanitatis amb motiu de el cinquè aniversari del regnat de Felip i Letizia, que es complia el 19 de juny, hem de concloure que Espanya segueix sent monàrquica gràcies als andalusos i malgrat els catalans i bascos. L’estudi s’elaborà a partir de 1.031 entrevistes realitzades a Espanya, entre el 28 de maig i el 3 de juny, respectant en el mostreig totes les variables sociodemogràfiques necessàries. El marge d’error era de 3,1 punts percentuals.
Concretament, segons aquestes dades, el 50,8% dels espanyols es confessa monàrquic, a escassa distància dels qui prefereixen la república (46,1%). Si ens centrem en l’anàlisi de les dades per comunitats autònomes, són aquelles en les quals està més arrelat el sentiment nacionalista les que mostren un major rebuig a la Corona, que només obté l’aprovació del 21,6% dels enquestats a Catalunya i del 24,7% al País Basc. El 74% dels ciutadans catalans i el 70,6% dels bascos es defineixen com a republicans. Per contra, els andalusos (75,1%) i els madrilenys (62%) són els pilars geogràfics de la institució.
Finalment, no hi ha dubte que els votants de PP són els garants de la monarquia (90,7%), seguits pels simpatitzants de Ciutadans (82,7%) i de Vox (82,2%). Per contra, amb prou feines trobem republicans entre els electors de les anomenades tres dretes. Només el 7,8% dels simpatitzants de PP, el 17,3% dels de Ciutadans i el 17,8% dels de Vox es declaren republicans a l’enquesta.
Els votants socialistes són els més dividits en aquest punt, amb un 44,5% de monàrquics confessos i un 51,6% de republicans. I els votants de Unides Podem no ho poden tenir més clar: només el 9,3% dels seus votants és partidari de la continuïtat de l’actual model d’Estat i el 86% es confessa republicà. És a dir, s’inverteixen exactament els percentatges en relació amb els votants del Partit Popular, tot i que Pablo Iglesias i els seus ministres dilluns passat aplaudissin el rei des del banc del Govern.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.