A l’article que vaig publicar el passat diumenge sobre la sentència del Tribunal Suprem en la qual es condemnava els processats per sedició i se’ls imposava unes penes molt altes (entre 9 i 13 anys de presó), vaig arribar a dues conclusions, que ja havia apuntat durant el judici, que crec que val la pena recalcar: 1) Espanya és un estat de dret homologable als del nostre entorn on preval la llei i es respecten els drets de les persones, a pesar dels defectes que, a la pràctica, es puguin observar. 2) Els Tribunals de Justícia espanyols són òrgans independents del poder executiu i del legislatiu, que actuen amb criteris jurídics i apolítics. Per tant, les decisions que prenen podran ser encertades o desencertades, perquè són obra humana; i podran ser justes o injustes, segons el nostre criteri, però no responen a cap directriu política o ideològica, d’ací que, respecte de la sentència que ens ocupa, jo hagi afirmat que, al meu entendre, les condemnes per sedició són molt discutibles perquè és dubtós que es produís l’aixecament tumultuari que els jutges han vist, i que, a més, són injustes per la imposició d’unes penes que em semblen excessives (tot i que molta gent d’aquest país les troba massa lleus). Ara bé, que jo discrepi de la sentència, això no m’impedeix d’afirmar que el judici ha estat un judici just i amb totes les garanties, on s’ha dictat una sentència que, per bé que definitiva, serà revisada pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que Espanya se sotmet a aquestes dues jurisdiccions i n’acceptarà el veredicte.
Ho dic perquè no puc acceptar afirmacions com les que asseguren que les decisions preses pel Poder Judicial i, per tant, pel Tribunal Suprem, són producte de “tribunals obsolets, arbitraris i afinats per criteris polítics”, ni penso tampoc que són decisions “dels oligarques de sempre”. I entenc també que, qualsevol que sigui l’opinió que em mereixi la sentència dictada contra els polítics catalans, sempre correspon al Poder Judicial la competència de jutjar, perquè seria del tot arbitrari acceptar que “en un Estat que respecta els drets de la ciutadania en llibertat, són els ciutadans els que decideixen i no uns senyors amb ínfules i togues negres, tan negres com l’odi que desprèn el seu supremacisme i set de venjança contra tothom que no pensi com ells”, frase aquesta -com totes les que he posat entre guionets- que trec d’un manifest que, contra la sentència, es va signar el passat 14 d’octubre a Ciutadella de Menorca. Manifest que empeny a acatar les sentències només quan el ciutadà, d’acord amb el seu criteri subjectiu, les considera justes i a desacatar-les en el cas contrari. És a dir que, en aquest estat de dret virtual que defensa el manifest, som jo -cada ciutadà pel seu compte- la mesura de totes les coses.
Davant crítiques tan desafortunades com aquesta m’ha semblat de gran interès l’entrevista que Andreu Barnils, un periodista de VilaWeb, simpatitzant de l’independentisme, ha fet a Xavier Melero, el defensor de Joaquim Forn, publicada el passat dia 19 d’octubre a aquell diari digital.
Barnils, com molts independentistes, no pot entendre que Melero, segurament el més brillant dels advocats defensors que van actuar al judici, hagi afirmat rotundament que, a pesar que discrepa de la sentència, que ell considera injusta, asseguri que el judici s’ha de considerar just. D’ací que el critiqui durament: “Quan l’advocat de la defensa diu: ‘Som en un estat de dret, i aquest és un judici just’, converteix el judici en just. Podíeu haver sortit a dir: ‘Això no és un judici just, no es jutgen fets, i es fa un atac polític contra el meu client.’ ” Però l’advocat no s’arrufa i respon sense dubtar-ho: “No. Aquest és un estat de dret homologable, i pot ser sotmès a totes les crítiques a què poden ser sotmesos estats del nostre entorn. I el judici, en la dimensió formal, de conducció del debat, i de l’ordenació de la pràctica de la prova, ha estat un judici just”.
Així, doncs, esteu d’acord amb les condemnes -ve a dir el periodista, que mostra d’aquesta manera la seva discrepància amb l’opinió de l’advocat. “No”, respon Melero, perquè ell (com jo) no creu que la sentència hagi estat justa. Ell creu que ha estat injusta “com tantes i tantes que es produeixen a tots els tribunals d’Espanya i d’Europa, cada dia”, però això no és suficient, diu, per deslegitimar l’Estat democràtic de dret, ni el sistema judicial espanyol. Si ho féssim -em demano jo-, ¿quina alternativa judicial defensaríem? ¿La d’uns tribunals conformats per “ciutadans que decideixen” -quins ciutadans?- “i no per uns senyors amb ínfules i togues negres”, com propugna el manifest a què m’he referit?
Indignat, el periodista demana a Melero per què creu que han condemnat Joaquim Forn a deu anys i mig de presó, i l’advocat respon: “Perquè consideren que la violència que va venir a conseqüència de dificultar l’activitat de la comissió judicial el 20-S, i els impediments als agents de l’autoritat el primer d’octubre va ser incitada pels membres del govern, que sabien que això podia portar a enfrontaments, i que acabessin en violència. Els han condemnat per això.”
“Al·lucino que penseu que els han tancat a la presó per fets. És política”, contraataca el periodista. Respon l’advocat: “Darrere de tot això segur que, en algun moment, a la ment d’algú en els seus cenacles, hi ha hagut contaminacions polítiques. Però del meu punt de vista això són conjectures, i amb això no hi puc treballar.”
Gens convençut, el periodista critica Melero: “Si l’advocat defensor considera bo aquest estat de dret, dóna força al rival”. Respon Melero: “No. Jo no defenso un procés revolucionari del qual no participo. I en el qual no crec. Jo defenso la posició del meu client, d’acord amb ell.”
Així, doncs, us conformeu amb la sentència -ve a dir el periodista-. No, respon Melero, el qual assegura que immediatament posarà en marxa “un tràmit que es diu de nul·litat, davant el Suprem mateix (per tal de denunciar) vulneracions de drets fonamentals, que afloren amb la sentència. La més evident -diu- és la limitació del dret de manifestació, del dret d’expressió, amb què s’amplien extraordinàriament els límits del delicte de sedició.” “Acudireu a Europa?”, li demana Barnils, i Melero respon: “Aniré on faci falta en benefici del meu client.”
Tot seguit pregunta l’advocat si ha anat o anirà a les manifestacions que s’estan fent i es faran en favor de la llibertat dels presos. Respon Melero: “No. No hi aniré. Jo no vull manifestar-me. Jo treballo per la llibertat d’aquests presos. Em resisteixo a utilitzar els qualificatius de polítics. Són presos. Tots els presos tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. (…). I no participaré en aquestes manifestacions que tenen contingut ideològic complementari –més enllà de la solidaritat amb els presos– que no comparteixo. I molt menys quan aquestes manifestacions serveixen de cobertura i coartada d’abusos de dret de manifestació que redunden molt perillosament en els interessos dels mateixos presos.”
Barnils contraataca novament i es refereix als “abusos policials”. Respon Melero: “La policia és la que té, per disposició democràtica, el monopoli de l’ús de la força. Amb la seva normativa i reglamentació. Si ho fan correctament, estan justificats. I si no, són subjectes de responsabilitat. Com tothom.
Per últim, el periodista denuncia l’Estat. “Hi ha estats injustos, senyor Melero. Es pot intentar canviar d’estat.” “¿Canviaré d’estat i què? -respon Melero-. Per l’amor de Déu, home! No sigueu il·lusos. ¿Us penseu que Croàcia és un estat millor que l’antiga Iugoslàvia? ¿Amb més garanties? (…) La mera escissió no garanteix la felicitat.” “I el mer trencament tampoc no l’empitjora -li replica el periodista, que demana tot seguit: “¿Quin problema hi veieu, que Espanya es trenqui?” Respon Melero: “A mi m’és igual que Espanya es trenqui. Però així, no. Contra la meitat dels ciutadans de Catalunya, no. Contra qui no participa de la ideologia, no.”
Josep Maria Quintana 