Quim Torra, Bonhoeffer i la pregària pels presos a Montserrat

by

El monestir de Montserrat va acollir el dissabte 5 d’octubre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O. La nit anterior, un portaveu autoritzat dels monjos havia emès un comunicat en què es desmarcava de les motivacions de la vetlla i subratllava que no n’era el promotor ni s’hi adheria. Demanava tan sols que no hi hagués “discursos partidistes” ni s’utilitzessin “símbols polítics” i que la vetlla no es convertís “en un acte a favor de la independència”.

Tot i que es van guardar les formes, difícilment podia deixar de tenir un caire polític en favor de la independència un acte -ni que fos de pregària- al qual va assistir el president de la Generalitat, Quim Torra, alguns dels seus consellers, l’expresident Pujol amb la seva esposa, i d’altres personalitats, encara que oficialment es feia en solidaritat amb els “presos polítics” i els “exiliats”, així com amb tots els encausats per l’1-O.

Durant la pregària, celebrada a pocs dies de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, dos familiars dels polítics empresonats van llegir una carta que els havien fet arribar des de la presó i en què els líders independentistes demanaven poder dialogar amb algú “que no tingui por de l’escrutini de les urnes”, frase que no vaig acabar d’entendre, però que és evident que es referia a les properes eleccions, i asseguraven que els “dèbils” es refugien “en l’arrogància” i “només imposen”. I afegien que el “patiment” d’estar tancats no els faria callar. “Ens mantenim ferms i serens (…) i no permetrem que la més mínima espurna d’odi colonitzi els nostres cors i ànimes”. Acabaven, doncs, amb una afirmació certament lloable, que fou seguida d’un llarg aplaudiment.

Però el punt fort de l’acte va ser protagonitzat pel president de la Generalitat, Quim Torra, que recità un fragment de “Cartes des de la presó”, del pastor alemany Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), document que el teòleg va escriure l’any 1943 quan era a la presó acusat de participar en un complot contra Hitler, i a l’espera de ser executat. El text de la citació és francament bell i ple de sentit, obra d’un home de fe que es veu en el destret d’haver de morir injustament. “Senyor -diu-, jo escolto la teva trucada i la segueixo. Ajuda’m. Sa esperit, dóna’m la fe que em preservi de la desesperació, de les passions i del vici. Dóna’m l’amor cap als altres i cap a tu, que destrueix tot odi. Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por”.

Hores després de l’acte, que omplí la gran basílica montserratina, Torra va piular a Twitter: “Gràcies a tots els que heu vingut a Montserrat a la vetlla en solidaritat amb els presos polítics i exiliats. He llegit un fragment de Cartes des de la presó de Bonhoeffer: “Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por i del descoratjament”.

Si bé la notícia d’aquell aplec religiós em va sorprendre i fins em va fer dubtar de si són o no correctes aquest tipus de pregàries fetes amb un rerefons tan polític, m’abstindré de criticar-lo perquè no tenc una resposta clara, i sobretot perquè sé que no m’és permès entrar en el cor de les persones i fer-ne un judici d’intencions pel que fa a la seva relació amb Déu.

Tanmateix, la referència a Bonhoeffer m’ha dut a la memòria una reflexió que féu el bisbe anglicà John A.T. Robinson en un llibre que va ser famós els anys seixanta, “Sincer envers Déu”, que aleshores jo vaig llegir sense entendre’l i al qual he tornat el passat hivern.

En aquest, Robinson feia referència al mateix llibre d’on Torra va extreure la citació recitada a Montserrat i deia, parafrasejant Bonhoeffer, que, fins aleshores, l’Església havia basat la seva predicació de l’Evangeli apel·lant al sentiment religiós universal, al fet que, en el seu fons últim, cada home sent la necessitat d’una o altra forma de religió, la necessitat d’un Déu al qual donar-se, d’un Déu que pugui subministrar-nos una explicació del món. Però tot seguit es demanava: ¿i si suposéssim que els homes arriben a tenir la convicció que poden seguir vivint tranquil·lament sense “religió”, sense cap desig de salvació personal, sense cap sentit del pecat i sense cap necessitat d’acceptar aquella hipòtesi? ¿Ha de quedar confinat el cristianisme als que encara conserven aquest sentit de la seva pròpia insuficiència, aquest “buit que només Déu pot omplir”, o als que poden ser induïts a tenir-lo? La resposta de Bonhoeffer -assegurava Robinson- era de dir que, al segle XX (i jo afegiria que encara més al segle XXI), Déu ens crida deliberadament a una forma de cristianisme que no depèn ja de la premissa de la religió, de la mateixa manera que sant Pau cridava els homes, al segle I, a una forma de cristianisme que no depenia de la premissa de la circumcisió.

Si ens hi fixem, la frase de Bonhoeffer citada per Torra sembla que es dreci a aquest Déu que el teisme ha explicat com una persona celeste, completament perfecta, que resideix damunt el món i la humanitat, d’una bondat i un poder infinits, l’ajut del qual podem invocar, ja que estableix amb nosaltres una relació comparable a la d’una persona humana amb una altra persona humana; però en realitat, a l’obra esmentada, Bonhoeffer critica aquest Déu de la “religió” (al qual ell tanmateix invoca) com un deus ex machina, que ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats.

No, ell creu que, en parlar de Déu, hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar, doncs, “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet, donat per Déu. “No podem ser honestos -escriu Bonhoeffer” sense reconèixer que hem de viure en un món “etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”-; com els fills que, en créixer, arraconen per inservible la ferma estructura religiosa, moral i intel·lectual de la seva llar, a la qual el “papà” estava sempre a punt per acudir en la seva ajuda. Perquè és en aquest món privat de la necessitat individual on –diu Bonhoeffer- conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

Repeteixo que amb aquest article no vull criticar Torra, ni els polítics del seu govern, ni la jornada de pregària pels presos i els exiliats. Que quedi clar. I menys encara la citació de Bonhoeffer que féu el president per dirigir-se a Déu en forma de pregària. Només he volgut recordar la comprensió “no religiosa” de Déu que tenia el teòleg jueu alemany, comprensió que Robinson concreta afirmant que “La troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment secular : pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats.”


%d bloggers like this: