Joan Pons, a qui admiro com a persona i com a escriptor, però amb el qual no combrego plenament pel que fa al discurs ideològic que exposa als seus articles, terriblement crític amb els polítics “espanyols” i del tot acrític amb la política que s’ha dut a terme pels col·lectius independentistes, acabava el seu de fa quinze dies (“Lledoner”) assegurant que tenia l’absoluta seguretat de trobar-se “al cantó correcte de la història”. Més enllà d’alegrar-me perquè tingui aquest sentiment, que ha de ser força gratificant, he de dir que aquesta mena d’afirmacions em preocupen molt ja que demostren que l’autocrítica no sols continua brillant per la seva absència a les files de la dreta espanyola i fins en molts dels qui s’autonomenen “constitucionalistes”, sinó també en el camp de l’independentisme. De fet, afirmar que, ideològicament, s’està al cantó bo de la història, implica desacreditar “els qui no són allí on jo estic”, i demostra que seguim immersos en una dinàmica maniquea on només hi ha bons i dolents, i això ens aboca a un enfrontament irreductible on el diàleg, la reflexió i els matisos no són possibles.
I tot seguit em demano: ¿On m’he de situar en aquest món on només hi ha bons i dolents i on tan sols pots estar al cantó correcte o a l’incorrecte de la història?
Curiosament, si repasso el meu passat, veig que he militat en el catalanisme des que tenia catorze anys. D’aleshores ençà i un cop vaig descobrir que la nostra llengua era una llengua plena de cultura, de literatura i de tradició, he defensat la seva unitat i el seu ús com un dret inalienable; he publicat vint llibres en català; he criticat durament la incomprensió del nacionalisme espanyol respecte del que és Catalunya i el catalanisme; he denunciat la política frontista del president Aznar i tantes i tantes coses que han provocat la ira dels qui es mostren incapaços d’entendre que Espanya no és una unitat de destí en l’universal, com defensava el franquisme, sinó una comunitat plural, que té la necessitat imperiosa de reconèixer aquesta diversitat si vol acabar subsistint com a tal d’una manera respectuosa amb les llibertats, la democràcia i els drets humans de les persones.
Davant la crisi catalana, he criticat durament la repressió policial de 1-O, així com l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017, però per ser honest amb la meva concepció del dret, de la política i de la democràcia, també he escrit que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”), sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa” -d’ací que considerin indiscutiblement que estan al cantó bo de la història-) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament de Catalunya), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.
¿Per pensar això, per ser crític amb ells, estic ja al cantó incorrecte de la història?
Que jo estigui convençut que Espanya, en general, no comprèn Catalunya i no respecta mínimament molts dels seus anhels, que pensi que les declaracions d’Albert Ribera quan parla de Catalunya són vomitives i consideri immoral que Lorena Roldan tregui una fotografia de l’atemptat d’ETA a Vic de fa molts anys per lligar-lo a la política independentista, i declari que, si més no fins avui -veurem què en surt de les darreres detencions del CDR-, el moviment ha estat absolutament pacifista, no necessàriament implica que hagi d’estar d’acord amb tot el que l’independentisme ha dut a terme. Però el que mai no faria és afirmar que “els dirigents espanyols duen inscrit en les molècules del seu ADN la informació que els impossibilita pactar”, com afirmava Joan Pons a l’article del passat diumenge. Perquè quan acudim als arguments de l’ADN (abans, quan es desconeixia l’ADN es parlava de la raça), es voreja un precipici extremadament perillós.
Vaig escriure no fa molt -i ho he de mantenir- que, qualsevol que sigui el concepte que puguem tenir del paper que, davant el poble de Catalunya, està duent a terme l’Estat -i el meu concepte n’és extremadament crític-, el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat d’entendre que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees. A la nostra Constitució, tan criticada avui per l’indepententisme, el Poder Judicial també pot merèixer crítiques -i fins podem discrepar legítimament d’algunes sentències-, però no depèn de l’Executiu de torn, a diferència del que preveia el règim transitori de constitució del nou poder judicial català on el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern.
En definitiva, que siguem molt crítics amb un Estat que, oblidant la via del diàleg, ha actuat com si, en política, només existís la llei, això no justifica que els independentistes catalans hagin actuat com si la llei no existís. Perquè el respecte a la llei, quan aquesta s’ha aprovat per un parlament democràtic, lliurement elegit per la ciutadania, és indispensable per no perdre la raó i no caure en la desobediència i en la il·legalitat. I això ho sap molt bé el president Torra, que promet a crits desobediència i assegura que “ho tornarem a fer”, però, ni que sigui a darrera hora, es plega finalment davant la decisió dels Tribunals que li ordenen que tregui la pancarta del balcó de la Generalitat.
Des del meu punt de vista, prosseguir per la via unilateral no sols és poc democràtic, sinó que és també impossible sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, i sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, reconeixement que no s’ha vist enlloc. I em costa entendre que encara ningú dels qui propicien aquest camí no s’adoni que la secessió de Catalunya avui és vista des de Brussel·les com a clarament antieruopea. D’ací que no em sorprengui que un periodista com Daniel Fernández temi “que Waterloo sigui ja simbòlicament el nostre Waterloo”. I aquest podria ser ben bé el dramàtic final del “procés” si es prossegueix en declaracions com les que, fa uns mesos, va concedir Carles Puigdemont a un canal de la televisió israeliana, on afirmà -segons ha denunciat Màrius Carol- que la Unió Europea era “un club de països decadents i obsolescents”. Esclar que si creu això, tampoc no ens ha de sorprendre que plantegi la necessitat d’una futura consulta a Catalunya sobre la seva continuïtat en la institució.
Josep Maria Quintana 