Són les Administracions menorquines un “autentico calvario” i un “infierno administrativo”?

by

Siguin o no certes les frases que poso entre cometes al títol, són molts els qui estan convençuts que qualsevol tipus de regulació estricta en matèria urbanística és un fre a l’economia i al desenvolupament que, per a ells, ha de ser sempre puixant, sempre creixent i sempre lliure de traves legals i burocràtiques. De fet, si empram la paraula “trava” per definir metafòricament qualsevol llei que reguli posem per cas l’edificació i la urbanització del sòl per protegir un paisatge, un bosc, una platja i, en definitiva, l’ecosistema que està vivament amenaçat, és clar que acabarem considerant qualsevol regulació com un fre a l’economia, i per tant, al creixement, i per tant, a l’augment de la riquesa, etc. etc. “Es frena el progrés!”, és la frase que millor explicaria aquest posicionament.

Reconec que totes les generalitzacions poden ser odioses, però no tenc el menor dubte que, si de sobte s’eliminessin aquestes “traves” (Plans Generals d’Ordenació del Territori, Plans Generals dels Ajuntaments, Lleis de protecció de la Natura, etc. etc.),  i deixéssim regnar exclusivament els diners i la iniciativa privada, ben aviat el nostre territori esdevindria irrecognoscible  i la nostra illa viuria un procés que, amb molt poc temps, acabaria amb el que és, ha estat i hauria de seguir essent per a les generacions futures: un lloc amable, on es pot viure amb dignitat, on els negocis es poden fer (però no de qualsevol manera), i on la protecció del territori i del medi ambient són valors a preservar.

Desenganyin-se, però, els qui creuen que jo som un proteccionista a ultrança, un conservador immobilista o un envejós dels qui s’han fet rics amb l’especulació. Perquè també jo puc definir-me com a empresari (encara que aquest no sigui el vessant primordial de la meva persona), perquè també jo he invertit en projectes agro-hotelers, també jo he sofert (i m’he queixat més d’un cop) de la lentitud de l’Administració local i insular quan la tramitació dels diversos expedients d’agroturisme s’han allargat en excés, o quan la Comissió de Patrimoni posava “emperòs” que no em semblaven raonables i que, seguint el procediment administratiu, vaig aconseguir de vèncer. Però això no m’ha fet perdre el món de vista ni els objectius que, per afavorir el creixement i, alhora, un desenvolupament sostenible, ha tenir en compte l’Administració que, amb unes lleis protectores, clares, dialogades i sensates, té el deure de conservar la nostra illa i fer que al nostre territori no es facin disbarats com els que s’han fet, posem per cas a Mallorca i a Eivissa (paradisos utòpics dels inversionistes del “desarrollisme”, on els desequilibris entre les persones són molt superiors als de Menorca i on la riquesa per càpita no és superior a la nostra, ni es viu millor a pesar que els diners corrin a raig (però és evident que no per totes les cases).

A què ve a tomb tot això? Dons a les declaracions fetes pels empresaris francesos que tant d’eco sembla que han tingut al darrer Fòrum de l’Illa del Rei, i que, segons diu la premsa, van ser corejades per una gran part del públic assistent. Quedi, però molt clar d’entrada que les inversions que aquests senyors han fet a Santa Ponsa i a Torre  Vella, del terme d’Alaior, em semblen esplèndides, ja que han recuperat unes finques semi abandonades, unes edificacions que s’estaven degradant, i han endegat un projecte agrícola i hoteler de gran nivell que redundarà en benefici de l’economia menorquina. Per tant, mereixen no sols la meva felicitació sinó l’agraïment de tota la societat menorquina.

Estic, doncs, d’acord que amb projectes com aquests, com també amb el que la galeria que Hauser & Wirth durà a terme a l’Illa del Rei i tants altres que s’han mostrat respectuosos amb la naturalesa i protectors de les arts, la nostra illa hi sortirà guanyant, ja que, com asseguren aquests inversors francesos, “Menorca cambiará por completo”, circumstància que ens “enfrenta a un punto de inflexión crucial que estará bajo la lupa de medios de comunicación internacionales”. És -tenen raó,“un cambio para el que debe prepararse”. El que no m’ha agradat del seu discurs no és el projecte sinó el llenguatge que empren per criticar l’Administració, en reclamar que d’alguna manera estigui al servei no tant del ciutadà com de l’inversionista, per més que ells no es presentin com a tals sinó com a enamorados de Menorca.

“Quienes declinan ser presentados como inversores y optan por definirse como enamorados de Menorca -escrivia el nostre editor Pons Fraga- aunque ya llevan invertidos más de doce millones de euros en los llocs Santa Ponsa y Torre Vella de Alaior (xifra que deuen haver filtrat els inversors), califican de auténtico calvario su relación con las administraciones de Menorca.” Home!, la frase auténtico calvario, si més no pels qui hem sofert l’acció administrativa del Consell és clarament exagerada, i això que han tingut el bàlsam d’una misericordiosa Verònica, l’exalcaldessa d’Alaior, Coia Sugrañes, que és l’única que, segons diuen ells, els va facilitar la labor.

Jo comprenc que en el món empresarial i de negocis hagi caigut molt bé escoltar frases tan contundents com: “Luchamos todos los días contra una administración que únicamente funciona para sí misma y no para los menorquines” (acusació duríssima, potser fins i tot injuriosa, ja que insinua o bé incompetència o bé prevaricació), o aquella altra en què proclamen “haber sido víctimas de una burocracia defectuosa”, cosa que sí podría aceptar, perquè també jo penso que l’Administració ha de corregir molts aspectes de la seva manera d’actuar sense necessitat d’alleugerir la normativa protectora de l’illa, per acabar afirmant “haber tenido que luchar solos en un infierno administrativo totalmente incomprensible”, que els ha fet renunciar “al proyecto cultural que tenían para la cantera de Santa Ponsa, que querían abrir de modo gratuito al público para proyectar películas o realizar conciertos porque las autorizaciones tardarían en llegar 2 o 3 años”. Potser els gestors de les pedreres de Líthica, que tan bé han desplegat el seu projecte cultural, els podrien donar una mà.

Tot i acceptant que no sols l’Administració menorquina, sinó tota l’espanyola és lenta i el procediment administratiu complex i poc àgil, això no m’impedeix, però, de confessar un dubte, perquè m’estranya -i molt!- que uns francesos -ciutadans, per tant, d’un país que inventà la burocràcia administrativa i que, pel que conec per experiències de ciutadans espanyols que han volgut actuar en territori gal, té una administració tant o més enverinada que la nostra-, puguin titllar la del Consell Insular com “un infierno administrativo totalmente incomprensible”. El que sí és possible (i comprenc que això a uns francesos -ells sempre tan jacobins- els costi d’entendre) és acceptar que, a Espanya, les institucions intermèdies (Parlament de les Illes Balears, Govern de la CAIB i Consell Insular) tenguin grans competències en l’Ordenació del Territori. Però aquesta és la garantia que siguem nosaltres, que coneixem més bé les necessitats del país que els ministres de Madrid, els que decidim en aquests camps polítics tan importants. Ara que -i en això tenen raó els empresaris francesos- són també els nostres polítics els que, sense renunciar a cap dels principis que hem assumit per defensar un model d’economia i de territori, han de fer tot el possible per agilitzar l’Administració i apropar-la als ciutadans.

I voldria acabar dient una cosa més. Quan any rere any, sempre que ve l’estiu, escoltam de sectors empresarials i hotelers preguntes tan retòriques com “Quo vadis, Menorca?” o bé afirmacions tan contundents com “Menorca no sap on va”, o “No tenim un model de creixement”, etc. etc., sempre em deman: ¿No sabem on anam, no tenim un model de creixement o potser és que el camí que fem i el model que hem escollit no és el seu i, per tant, no els agrada?

 


%d bloggers like this: