Des que Jorge Bergoglio va ser elegit papa amb el nom de Francesc, gairebé sense respectar el temps mínim de cortesia, les forces de la dreta que intenten dominar el món (i sovint ho aconsegueixen) van desfermar una dura batalla crítica contra la seva persona i la seva obra. Al capdavant d’aquesta campanya hi trobem polítics i fins i tot cardenals, els noms dels quals m’estalvio, que no cessen en el seu propòsit d’acabar amb el que ells consideren un pontificat nefast pels interessos de l’Església, quan en realitat són els seus interessos polítics i econòmics els que posa en perill l’obra papal.
Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de llegir un llarg article del jesuïta Víctor Codina sobre l’oposició actual d’aquests sectors eclesiàstics al papa i a la seva teologia, d’ací que em permetré fer-ne una síntesi perquè em sembla que s’ho val, no sols per als creients sinó també per als no creients que exerceixen, però, de bona fe el seu deure de ciutadans.
Aquest sector esbossa la seva crítica en dues dimensions, una teològica i una altra més aviat sociopolítica, tot i que, com veurem, moltes vegades les dues línies conflueixen. La crítica teològica parteix de la convicció que Francesc no és teòleg, sinó que ve del Sud, de la fi del món, i que aquesta manca de professionalitat teològica explica les seves imprecisions i fins i tot els seus errors doctrinals. Per això contrasten aquesta manca de professionalitat amb la competència acadèmica de Joan Pau II i, naturalment, de Benet XVI.
Les mancances teològiques de Francesc explicarien, doncs, les seves perilloses afirmacions sobre la misericòrdia de Déu a “El rostre de la misericòrdia” (Misericordiae Vultus), la seva tendència pro-comunista envers els pobres i els moviments populars i la pietat popular com a lloc teològic a “L’alegria de l’evangeli” (Evangelium Gaudium197-201); la seva falta de teologia moral en obrir la porta als sagraments de la penitència i eucaristia, en alguns casos i previ discerniment personal i eclesial, a les parelles de matrimonis catòlics separats tornats a casar, segons apareix en una nota del capítol vuitè de “L’alegria de l’amor” (Amoris Laetitia); així com seva poca competència científica i ecològica que es manifesta, diuen, a la seva encíclica “Laudato si”.
Amb aquestes acusacions, els crítics obliden possiblement que Francesc no pretén donar lliçons com a teòleg sinó com a pastor. Però el que en el fons molesta als seus detractors és que la seva teologia parteixi de la realitat, de la realitat de la injustícia, de la pobresa, de la destrucció de la naturalesa i de la realitat del clericalisme eclesial.
Els molesta, lògicament, que visiti Lampedusa i camps de refugiats i d’emigrants com Lesbos, els molesta que digui que no cal construir murs contra els refugiats sinó ponts de diàleg i hospitalitat; els molesta que, seguint Joan XXIII, digui que l’Església ha de ser pobra i dels pobres i que els pobres són un lloc teològic. Això realment els fa mal.
Els molesta que digui que el clericalisme és la lepra de l’Església i que enumeri les 14 temptacions de la gent de la Cúria vaticana, que van del sentir-se imprescindibles i necessaris fins a l’ànsia de riqueses, a la doble vida i a l’Alzheimer espiritual. I els molesta que afegeixi que aquestes són també temptacions de les diòcesis, parròquies i comunitats religioses; com els dol també que a l’Episcopalis communio parli d’Església sinodal i de la necessitat d’escoltar-nos mútuament.
Molesta -i molt- als grups conservadors que Francesc hagi agraït les seves aportacions teològiques a Gustavo Gutiérrez, Leonardo Boff, Jon Sobrino, José María Castillo i hagi anul·lat les suspensions “a divinis” a Miguel D’Escoto i Ernesto Cardenal; els estranya que a Hans Küng, que va escriure a Francisco sobre la necessitat de repensar infal·libilitat, li hagi contestat dient-li “estimat company” (lieber Mitbruder) i que tindria en compte les seves observacions i que estava disposat a dialogar sobre la infal·libilitat. I molesta també a molts que Francesc hagi canonitzat Oscar Romero, el bisbe salvadorenc màrtir, titllat per la dreta nord i centreamericana de comunista i de “tonto útil” 00de l’esquerra, després que la causa de beatificació hagués estat bloquejada durant anys. També que digui que ell no és qui per jutjar els homosexuals, que afirmi que l’Església és femenina i que, si no s’escolta les dones, quedarà empobrida.
En realitat, la seva invocació a la misericòrdia, una misericòrdia que està en el centre de la revelació bíblica, no li impedeix parlar de tolerància zero davant dels abusos de membres significatius de l’Església amb menors i dones, delicte monstruós del qual cal demanar perdó a Déu i a les víctimes, reconèixer el silenci còmplice i culpable de la jerarquia, buscar reparació, protegir els joves i els fillets, i evitar que es torni repetir. I no li tremola la mà a l’hora de degradar i destituir dels seus càrrecs els culpables, siguin cardenals, nuncis, bisbes o preveres.
Evidentment no és que Francesc no sigui teòleg, sinó que la seva teologia és pastoral i passa del dogma al kerigma. És a dir, més que un dogmàtic és un profeta que supedita els principis teòrics al discerniment pastoral. I la seva teologia no és colonial, sinó del Sud i això molesta al Nord.
La crítica sociopolítica que es fa a Francesc consisteix a acusar-lo de tercermundista i de filo comunista, quan els seus missatges enllacen perfectament amb la tradició profètica, bíblica i amb la doctrina social de l’Església. En realitat, el que els fa mal és la seva clarividència profètica quan diu no a una economia de l’exclusió i a la desigualtat, no a una economia que mata, no a una economia sense rostre humà, no a un sistema social i econòmic injust que cristal·litza en estructures socials injustes, no a una globalització de la indiferència, no a la idolatria dels diners, no a uns diners que governen en lloc de servir, no a una iniquitat que engendra violència, no a l’armamentisme i a la indústria de la guerra, no a la tracta de persones, no a qualsevol forma de mort provocada (Evangelium Gaudium,52-75).
També molesta la crítica al paradigma antropocèntric i tecnocràtic que destrueix la natura, contamina el medi ambient, ataca la biodiversitat i exclou pobres i indígenes d’una vida humana digna (Laudato Si,20-52). Per aquest motiu molesta a les multinacionals que critiqui les empreses de fusta, petrolieres, hidroelèctriques i mineres que destrueixen el medi ambient, perjudiquen els indígenes d’aquell territori i amenacen el futur de la nostra casa comuna. I molesta la crítica que fa als dirigents polítics incapaços de prendre resolucions valentes (Laudato Si,53-59).
Indubtablement hi ha una convergència entre la crítica teològica i la crítica social a Francesc, perquè els grups reaccionaris eclesials s’alineen amb els grups poderosos econòmics i polítics sobretot del Nord. En el fons, l’oposició a Francesc és una oposició al concili Vaticà II i a la reforma evangèlica de l’Església que Joan XIII va voler promoure tot situant-se en la línia de tots els profetes que van voler reformar l’Església, des de Francesc d’Assis fins al nonagenari bisbe Casaldàliga.
Josep Maria Quintana 