¿És Pedro Sánchez l’únic responsable del fracàs en la investidura?

by

El descans que em vaig prendre el passat diumenge per mor d’un curt viatge de lleure al Pirineu, on he pogut contemplar aquelles altives muntanyes, la bellesa de les quals no ens és assequible habitualment als menorquins, em va salvar momentàniament d’haver de parlar de política. Vaig sortir de l’illa quan encara no havia conclòs el debat d’investidura -que era, sens dubte, la qüestió de més transcendència per a la política del país- i no podia deixar escrit un article enllaunat parlant del temps o d’altres coses. Per tant, vaig creure que era millor callar, però això no m’allibera de tornar sobre la matèria i m’obliga a partir del meu anterior article, el publicat el diumenge dia  21, on recordava als lectors que, des del meu punt de vista, el problema que tenim els espanyols davant les grans dificultats amb què ens trobem de formar govern des que s’ha atomitzat la vida política, no és tant culpa del sistema com dels polítics que tenim, que es mostren incapaços d’actuar sensatament en moments de dificultat.

En efecte, si com diu la dita popular, “és en el mal temps quan es demostra el bon mariner”, en política és quan van mal dades les coses, quan es demostra la vàlua dels polítics, i hem de reconèixer que en tenen ben poca (tant del uns com dels altres, tant la dreta com l’esquerra), si tenim en compte que el 2015 va ser impossible de formar un govern, que el 2016 s’aconseguí amb una fortíssima crisi interna del PSOE, i que ara, 2019, tot sembla que hagi de fracassar novament i, si Déu no hi posa remei (que és una manera de dir metafòricament que els polítics que tenim són ben inútils) el perill que hàgim de votar el mes de novembre és ja una possibilitat més que notable.

D’entrada, encara que Pedro Sánchez i els seus negociadors estiguin duent una forta campanya per guanyar el que avui se’n diu el “relat” del que ha succeït i maquillar el seu fracàs a la investidura, cal reconèixer d’entrada que, pensem el que pensem de Pablo Iglesias, qui ha fracassat en primer lloc (i en aquest primer embat) és el candidat a la investidura. A ell s’havia encarregat de formar govern, ell era qui tenia el deure d’intentar-ho i ell és qui no ho ha aconseguit. Per tant, és ell qui n’ha sortit escuat.

Però dit això, no puc parlar millor de Pablo Iglesias i de la seva ambició, tan gran com irresponsable, que ha renunciat a una vicepresidència i a tres ministeris per als del seu partit quan s’ha adonat que, en un govern de coalició (que no volia el PSOE, però que finalment va acceptar), no podria liderar un “govern paral·lel” al de Pedro Sánchez, un govern que li permetés fer el que li donés la gana i fins constituir-se en oposició del govern del qual formaria part.

No és, doncs, estrany que la cosa fracassés, sobretot, perquè no hem d’oblidar que fent la coalició que es proposava, el govern de Sánchez no hauria aconseguit una majoria parlamentària, cosa que el feia dèbil i, per tant, molt atacable. I amb els enemics que tindria al davant, és clar que no podia acceptar un soci amb les pretensions de Pablo Iglesias, que en tot moment ha mostrat una gran intransigència, per més que renunciés ell a formar part del govern.

D’altra banda, ens trobem amb la ferrenya resposta dels partits de la dreta, que, perdudes clarament les eleccions, no han tingut cap possibilitat de formar govern, cosa que haurien fet si PP, Ciutadans i Vox sumessin una majoria absoluta. Parapetats, doncs, en la seva intransigència habitual (en això mot més Rivera que Casado), han acusat Sánchez de ser incapaç d’arribar a un acord amb Unides Podem, mentre han criticat per activa i per passiva que acceptés el suport passiu (l’abstenció, s’entén) d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Bildu, partits que, en la versió de Casado, volen destruir Espanya , i que en la de Rivera (ell sempre tan loquaç i propens a l’insult), formen, amb el PSOE i UP “una banda” a la qual no ha posat cap adjectiu, és cert, però tots sabem que, en el llenguatge habitual, quan parlem d’una “banda”, estem parlant clarament de delinqüents o de criminals. L’excés, doncs, és tan gran que no em sorprèn que els millors cap pensants del seu partit s’escolin per l’aigüera, mentre ell, en un acte propi d’un dictador esquizofrènic, es parapeta rere els fidels, entre els quals trobem el nostre José Ramón Bauzá que, com sabem, és un model de continència, de diàleg i de bon govern.

Jo no sé si en la ment de Pedro Sánchez es cova la idea de provocar unes noves eleccions, que, qualsevol que fos el resultat que produïssin, el que sembla inevitable és que causarien una gran irritació en l’electorat, que no pot entendre (i amb raó) la incompetència dels seus polítics i la seva incapacitat per arribar a acords. Però si dic això fent crítica als socialistes, el que també em sembla irresponsable és que, des del PP i de Ciutadans, es pugui pensar que el millor per al país era que Sánchez conformés un govern PSOE-UP, que només podia ser elegit amb la complicitat dels independentistes catalans i dels nacionalistes bascs (que ells odien), tot conformant -en minoria!- el que, ben alliçonats per Vox, ells no deixen de qualificar com un “front popular”, que, segons creuen i diuen, seria terrible per al nostre país.

Si tan dolenta era aquesta possibilitat, ¿per què, doncs, s’entesten a demanar-la? ¿per què critiquen Pedro Sánchez de no haver-la dut a terme i consideren un fracàs que no hagi format aquest govern del “front popular” que tant fustiguen? ¿Què han fet ells per evitar-ho? ¿No serà que ells, més encara que Sánchez, el que volen és que hi hagi novament eleccions per veure si sona la flauta i treuen un millor resultat que l’obtingut el passat mes de maig?

Miquel Roca Junyent també formulava a la dreta preguntes semblants a les que acabo de fer. En efecte, partint de la base que el que més convé a Espanya en un moment com a aquest és l’estabilitat institucional, i constatant que la interinitat no és una bona companya de viatge per a una política de progrés, ell demanava als partits de dreta si creuen que el preu a pagar ha de ser el de perdre la centralitat de l’acció́ de govern. I afegia: ¿Estava obligat Pedro Sánchez a renunciar a aquesta centralitat per tal d’aconseguir un govern inestable, sense referents europeus –al menys, referents exitosos–? ¿Era Pedro Sánchez l’únic obligat al compromís de la centralitat associada a l’estabilitat?

És evident que les orelles sordes de Casado i de Rivera no poden escoltar -ni els seus petits cervells entendre- aquestes preguntes de Roca Junyent, però tot i que no hem d’estalviar crítiques a Sánchez per com ha actuat, crec també que la situació a què ens enfrontem és prou complicada perquè obligui d’alguna manera a tots els polítics i a tots els partits, no només al líder del PSOE i al president en funcions del govern.

Anuncis

%d bloggers like this: