El problema no és el sistema, són els polítics!

by

Ningú no dubta avui que la representació política és la clau de l’Estat modern i, en particular, de l’Estat constitucional. Representar significa substituir algú, posar-se en lloc d’algú. Així doncs, mitjançant la representació s’ha fet possible que el representat ampliés les seves possibilitats de participació i l’àmbit de la mateixa participació.

En els seus orígens, la representació medieval està lligada al model iusprivatista. S’entén com un apoderament. Així, el representant ho és per un document que li designa una missió, l’autoritza i li assenyala les instruccions i els límits a què ha de subjectar-se (és el que coneixem com a “mandat imperatiu”). Aquest és, però, insuficient per a la manera de procedir de l’Estat democràtic, per això a Anglaterra neix un nou i més modern sistema de representació: el “mandat representatiu”. Aquest nou model amplia de forma gradual el sufragi a Anglaterra i possibilita que –tret dels pars i dels bisbes- tothom pugui tenir accés a l’elecció, i defineix així un Cambra que tendeix a representar la població de tot el Regne.

Aquest canvi implicarà que la persona del representant i els seus interessos i opinions passin a ocupar un primer pla, ja que l’únic mitjà eficaç amb què compten els representats per veure la seva voluntat exterioritzada adequadament pel representant consisteix a designar com a tal a una o vàries persones, les idees, opinions i interessos del o de les quals s’assemblin a les seves pròpies. Per això l’elecció es converteix en un element imprescindible i passa a situar-se en el centre de l’escenari. Ja no hi ha, doncs, un mandat imperatiu, sinó una certa concordança d’opinions, una certa afinitat de posicions polítiques. En una paraula, l’objecte propi de la representació consisteix a crear una relació de semblança entre l’espectre d’opinions que defineixen la voluntat del cos electoral i la composició política dels òrgans o cossos representatius; en definitiva, una semblança entre el poble en la seva pluralitat i l’Assemblea parlamentària que el representa.

Durant els meus anys universitaris, els joves estudiants de dret seguíem Maurice Duverger (Instituciones Políticas y Derecho constitucional, Ariel, 1970), que va ser un dels primer tractadistes que van definir l’objecte de la representació. Segons ell, aquesta tenia una multiplicitat de funcions. És un instrument essencial, deia: a) per consagrar la legitimitat dels governants: b) per donar expressió a la voluntat d’un col·lectiu: c) per obtenir una imatge de l’opinió pública; i d) per establir un govern determinat.

Però si nosaltres ens fixem en aquests quatre aspectes, tots ells ben reals i ben interessants, aviat ens adonem que, segons quin sigui aquell sobre el qual fem èmfasi, diferent serà el sistema representatiu. Així, en línies generals, les democràcies que segueixen el “sistema d’elecció majoritari” (sistema britànic) es defineixen precisament perquè ordenen el seu ordre institucional de representació a partir del principi que persegueix com a finalitat primària i principal de tot el procés electiu la designació d’un govern amb un fort suport parlamentari. Altrament, les democràcies consociatives (com el cas espanyol), que segueixen el “sistema proporcional”, tendeixen a prioritzar la finalitat de donar expressió fidel a l’opinió pública, i fins a les diferents modalitats d’aquesta, i a ordenar el sistema institucional cercant d’obtenir un escenari en el qual tots o la major part dels actors importants tinguin presència política al Parlament.

No hi ha dubte que el primer dels sistemes d’elecció esmentats –el sistema majoritari-, persegueix la formació d’un govern fort i coherent, mentre que el segon –el sistema proporcional- cerca un govern que sigui més aviat representatiu, encara que aquest pugui esdevenir més dèbil o inestable. D’ací en traiem una primera conclusió: que cap sistema representatiu no és neutral. Tots potencien un aspecte de la representació en detriment d’altres, que també mereixen consideració i respecte.

A pesar, doncs, que el nostre sistema és el de representació proporcional, mentre a Espanya hi va haver dos grans partits forts, la governabilitat no va ser difícil perquè de vegades un d’ells aconseguia tot sol la majoria absoluta dels vots (ajudat per la Llei d’Hondt que escollí el govern d’Adolfo Suárez per afavorir els partits més votats), i quan no obtenia aquesta majoria tan qualificada, li era relativament fàcil trobar el suport de partits nacionalistes perifèrics que el sostenien des de fora a canvi de prebendes. Així, de fet, va governar més d’un cop el PSOE de Felipe Gonzalez i també el PP d’Aznar.

Avui sembla que aquestes possibilitats ja no es donaran perquè el mercat electoral s’ha multiplicat enormement i, si bé hi ha uns partits més forts que els altres, no sembla que puguin ja obtenir majories absolutes en un sistema representatiu proporcional (que és el determinat per la nostra Constitució), ni que els bastin els vots dels nacionalistes perifèrics per formar govern.

Davant aquest fet real, la solució no és, però, com alguns demanen, de modificar el sistema proporcional i passar-nos ara a un de majoritari que, a més, implicaria una modificació constitucional que no sembla possible, sinó d’elegir uns polítics que siguin capaços de moderar les seves ínfules de poder, d’altivesa i de suficiència, i que sàpiguen dialogar i, per tant, cedir, perquè els governs representatius plurals siguin possibles.

Però pel que estem veient, això sembla impossible ara per ara. Ja el 2015, amb una majoria minoritària del PP, no va ser possible formar govern; i avui, amb una majoria minoritària del PSOE tampoc sembla que sigui possible. La dreta no cedeix a abstenir-se per facilitar-ho, i l’esquerra es mostra incapaç d’entendre’s per intentar-ho. ¿Que es pot fer, doncs? ¿Dissoldre novament les Corts i cridar la gent a les urnes perquè, farta ja dels polítics que ens ha tocat en sort, deixem d’anar a votar i fem que la democràcia es degradi?

No, l’alternativa no és de modificar el sistema (encara que aquest pugui ser objecte d’alguns retocs, que tampoc seran fàcils atès el clima de discòrdia absoluta que presideix el panorama polític espanyol), sinó d’exigir responsabilitat als polítics. Com escrivia molt sensatament Jordi Amat fa uns dies, el temps que ja ha començat serà (hauria de ser) el dels pactes de coalició subscrits entre un gran partit que lidera i un partit mitjà que assumeix un paper influent en la decisió de les polítiques públiques, però que, des de la lleialtat, se situa en un lloc secundari a la hora d’establir l’orientació ideològica del govern del qual forma part. No és, doncs, l’hora de la tensió sinó del pacte de govern a dos (o més). I si aquesta disjuntiva l’esquerra no la resol, no dubtin que la dreta espanyola sabrà aprofitar-la.

 

Anuncis

%d bloggers like this: