En les seves argumentacions, els polítics solen adduir les “raons d’estat” com si, per imperatiu legal o per honestedat política, no poguessin actuar de cap altra manera, però per poc que rasquem podem veure que, a pesar d’un discurs que ens solen presentar com ple de coherència, sovint amaguen un altre tipus de raons, les dites “raons de conveniència”, que normalment han adoptat després de fer molts càlculs i han acabat decidint que els asseguren una millor avantatge. No ens ha de sorprendre, per tant, que, en moltes ocasions, els ciutadans en desconfiem. Intentaré posar-ne uns exemples.
A les eleccions generals del 2015, el PP va treure 123 diputats, el PSOE 90, Podemos 69 i C’s 40. Els pactes per governar no eren fàcils i Mariano Rajoy va decidir no acceptar l’encàrrec de formar govern. Aleshores va prendre la iniciativa el PSOE, que va signar un pacte amb C’s. L’escenificació va ser gran i Rivera, que en aquella època es presentava com un home moderat, a cavall del liberalisme i la socialdemocràcia, va voler demostrar la seva responsabilitat signant aquest acord. Ho va fer, òbviament “per raons d’estat”. Però 130 diputats no bastaven, calia, per tant, cercar la complicitat de Podemos, que tenia 69 diputats, amb els quals es podia formar una clara majoria absoluta. Però Pablo Iglesias va boicotejar aquell acord, cosa que va fer, naturalment, per “raons d’estat” i per coherència, però molts vam creure que ho feia en realitat perquè estava convençut que, si aconseguia boicotejar la formació del govern, provocaria uns nous comicis que enfonsarien el PSOE i ell tindria una situació hegemònica dins l’esquerra.
Aquestes noves eleccions van tenir lloc el 26 de juny de 2016, però no van donar el resultat que Iglesias esperava. Ben al contrari, afavorien el PP, que millorà la seva posició en obtenir 137 escons, mentre el PSOE perdia força amb només 85 diputats, però Podemos (que es presentà en coalició amb Izquierda Unida) no sols no va deixar el PSOE en braceroles, sinó que va obtenir tan sols 71 escons, mentre C’s en perdia vuit i quedava amb 32 diputats. El resultat, doncs, de la “raó d’estat” de Pablo Iglesias, va ser que PP va poder formar govern després que en PSOE, en plena crisi (recordeu el “no es no” de Pedro Sánchez), acabà abstenint-se i fent fora Sánchez de la direcció del partit.
Així doncs, si les “raons d’estat” de Pablo Iglesias el 2015 van ser “no al govern del PSOE”, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez (que no del PSOE), el 2016, es van concretar en un “no al PP”, tot i que no li van servir de res, perquè, com acabo de dir, el partit acabà abstenint-se facilitant un govern en minoria de Rajoy.
Ara ens trobem novament en una situació complicada. Les darreres eleccions, fetes el passat més de maig després que, vuit mesos abans, Pedro Sánchez hagués aconseguit guanyar una moció de censura contra Rajoy amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans (PNV, ERC i PdeCAT), ens han deixat un Parlament molt dividit, però amb un canvi de pes entre les formacions polítiques. El PSOE va treure 123 diputats (com el PP el 2015), el PP baixava estrepitosament de 137 a 66 diputats, C’s obtenia 57 escons, cosa que va vendre com una gran victòria, però que en realitat no ho va ser perquè el que Ribera volia era superar el PP (de la mateixa manera que Iglesias volia superar el PSOE el 2016), i ens trobem, doncs, que els obstacles per formar govern són grans.
Davant això, ara és Pedro Sánchez (el del “no es no” a Mariano Rajoy) qui demana que, per “raons d’estat”, PP i C’s s’abstinguin i el deixin formar govern. Fins i tot demana que el voti Podemos, que estaria decidit a fer-ho si Sánchez acceptava un govern de coalició amb ells, però, aquest pensa que les “raons d’estat” no li permeten constituir un govern de coalició amb Iglesias; raons que tanmateix no coincideixen amb les “raons d’estat” de PP i de C’s, que, encegats per obtenir la preeminència dins la dreta (que ara, a més, té l’al·licient de Vox), es neguen a permetre que Sánchez pugui formar govern.
El que no és discutible és que, a la present legislatura, el tripartit de dretes (PP, C’s i Vox) no suma de cap manera per formar govern. 66 + 57 + 24 són 147 diputats, una xifra que està lluny de la majoria absoluta, però, empesos per unes fonamentades “raons d’estat”, aquests prefereixen que Sánchez s’estavelli, que el país estigui sense govern, i que novament hàgim d’acudir a votar, tot esperant que els resultats els siguin més favorables.
Tenim, doncs, que si el tripartit de dretes es manté ancorat en les seves fonamentades “raons d’estat”, l’única possibilitat matemàtica perquè Pedro Sánchez, com a líder del PSOE (123) formi govern és que, en una segona votació (dono per suposat que no podrà assolir la majoria absoluta), arribi a un acord, sigui el que sigui, amb Unides Podem (42), i obtingui també el suport del PNV basc (6), del valencià Compromís (1) i del Partit càntabre (1), que farien 173 diputats, però -“ara ve lo bo”- necessitaria indispensablement que els nacionalistes catalans, és a dir ERC (15) i JuntsxCat (7) s’abstinguessin i, per tant, no votessin en contra.
¿Permetrien, en aquest cas, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez ser elegit amb l’abstenció dels independentistes? Jo crec que sí, de la mateixa manera que va acceptar els seus vots per a la moció de censura. Però tots sabem que, immediatament, PP i C’s, evocarien les seves “raons d’estat” per dir que Sánchez s’ha venut als que volen trencar Espanya, etcètera, etcètera, cosa que, com un disc ratllat, no han deixat de dir des d’abans de les darreres eleccions.
Ara que també és interessant de veure què passa amb les “raons d’estat” dels nacionalistes catalans, ja que, mentre ERC sembla clarament decidida a abstenir-se perquè la situació es desbloquegi i pugui formar-se govern, el líder suprem de JuntsxCat, Carles Puigdemont, creu que, per “raons d’estat” s’ha de votar no, ja que, com pitjor vagin les coses, és millor per a ell i la seva causa. Però ai!, mentre ell, des de Brussel·les, defensa aquest posicionament, els diputats de JuntsxCat que són a la presó (Sánchez, Rull i Turull, més Forn, que no és diputat, però també es troba a la garjola) creuen que “per raons d’estat”, han de permetre que Sánchez pugui formar govern, tot enfrontant-se, per tant, dialècticament a Puigdemont i a la seva portaveu Laura Borràs. ¿Què passarà? Ves a saber-ho, però el xoc de “raons d’estat” (perquè és evident que ningú no es mou per “raons de conveniència”) estan cridades a donar molt de joc les properes setmanes.
Josep Maria Quintana 