El Tribunal Suprem es posa en mans de la justícia europea

by

A l’article que vaig publicar el 23 de juny demanant-me si Puigdemont, Comín i Junqueras podrien exercir finalment com a eurodiputats, concloïa que en el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits en defensa de les seves pretensions, em semblava difícil que acabessin aconseguint l’objectiu que persegueixen ja que eren pròfugs de la justícia (cosa que ha confirmat una interlocutòria del Tribunal Suprem del passat dijous); però en el cas de Junqueras, considerava que les seves pretensions eren força més raonables, ja que, en la deguda forma processal, emplaçava el Suprem a pronunciar-se sobre una qüestió respecte de la qual té la darrera paraula el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Suprem, amb Marchena al capdavant, ho ha vist clarament i, en un acte valent (perquè és obvi que té riscos per al mateix Tribunal, que, en un primer moment, havia decidit negar a Junqueras el dret a acudir a jurar la Constitució per recollir l’acta de diputat i anar després a la presa de possessió al Parlament europeu), ha dictat una interlocutòria amb la qual planteja el que, en termes processals, es coneix com una “qüestió prejudicial” davant el Tribunal de Justícia Europeu, per tal que sigui aquest qui resolgui els dubtes que es plantegen sobre el moment en què comença la immunitat parlamentària dels membres elegits per formar part del Parlament d’Estrasburg. La qüestió té una importància extrema, perquè si -com defensen els advocats de Junqueras- aquesta s’obté simplement per l’elecció, el Suprem hauria de permetre que pogués acudir al Parlament i actuar com a diputat amb totes les prerrogatives, ja que no pesa sobre ell cap mena d’inhabilitació. En canvi, si el Tribunal Europeu dictamina que els drets s’inicien tan sols en prendre possessió, aleshores, l’actuació del Suprem hauria estat la correcta.

Per a més garanties, el Suprem demanà prèviament que es pronunciessin el Ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat, i tots dos van creure que la consulta (la “qüestió prejudicial”) no s’havia de plantejar, però la Sala ha desoït aquestes opinions i ha decidit plantejar-la. I aquest gest no sols té importància per les repercussions mediàtiques i polítiques que tindrà la resolució del Tribunal Europeu, sinó perquè Espanya i els seus tribunals, amb el Suprem al capdavant, es juguen la seva reputació, i per damunt de tot, perquè estan en joc l’Estat de Dret i la cohesió social a Catalunya. En aquest sentit, doncs, no hi ha dubte que la complexitat de la causa, unit a la mediatització nacional i internacional del judici i del perfil dels acusats, posen al Suprem davant un repte com pocs s’han viscut en el passat judicial del nostre país. És revelador (i positiu) que en un context tan complex i sensible, el Suprem hagi optat per sol·licitar l’auxili interpretatiu del Tribunal Europeu de Justícia.

Dels comentaris que he llegit sobre la qüestió, el més rellevant i precís al meu entendre és l’elaborat per Daniel Sarmiento, professor titular de Dret administratiu i de la Unió Europea a la Complutense (Madrid), que ha estat lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que sintetitzaré tot seguit perquè s’ho val.

Poques qüestions prejudicials, diu, s’han plantejat a Espanya en un context tan complex, però crida l’atenció l’habilitat i la intel·ligència amb què s’ha sabut moure el ponent i la Sala en aquest cas. A diferència de molts altres plantejament, on l’òrgan jurisdiccional busca el confort i el suport del Tribunal Europeu de Justícia per sustentar una interpretació concreta, el que versa sobre el Procés realitza un exercici molt més elegant i hàbil. La Sala no valora les conductes dels acusats ni es pronuncia sobre el Procés com a moviment o com a esdeveniment jurídic. Al contrari, la descripció freda i asèptica que fa la interlocutòria que un dia va dictar sobre la “llei de transitorietat” aprovada a Catalunya parla per si mateixa.

La Sala sap que n’hi ha prou amb una simple descripció del que disposa aquesta llei per provocar el terror en els magistrats del Tribunal de Justícia, doncs el paràgraf en el qual es descriu el règim transitori de constitució del nou poder judicial català (recordeu que el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern) resultarà preocupant per als jutges europeus, estant ells ara mateix, com és ben sabut, en plena discussió sobre la purga de jutges que s’està produint a Polònia. La interlocutòria no esmenta la purga que s’hauria produït a Catalunya ni la que està ara en curs a Polònia, però ni falta que li fa. Només cal enunciar els preceptes de la llei de transitorietat perquè els jutges europeus comprenguin què estava passant i què anava a passar a Catalunya si el Procés seguia endavant.

La interlocutòria aprofita també l’ocasió per descriure el fracàs estrepitós de la cooperació judicial europea durant la fase d’instrucció de la causa. La crítica a les resolucions belgues, però principalment a la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein denegant l’execució de l’euroordre contra Carles Puigdemont, és concisa, però deixa en evidència una cosa que ja es va denunciar per activa i per passiva: que en una comunitat de drets i d’interessos com l’europea, la llibertat de moviments no s’ha de poder emprar per burlar la justícia. La interlocutòria fa ús d’aquesta crítica per justificar la negativa de la Sala a autoritzar la sortida del territori de Junqueras. ¿Com anem a autoritzar una sortida, diu, quan hi ha risc de fuga i, a més, sabem que els instruments de cooperació judicial penal no estan funcionant correctament? Tot i així, el Suprem deixa que sigui el Tribunal Europeu que dicti l’última paraula.

Diguem, però, que, hàbilment, la Sala planteja una pregunta subsidiària per al cas que el Tribunal de Justícia arribi a la conclusió que la immunitat comença en el moment en què el candidat és electe. Per a aquest supòsit, demana si la immunitat és una norma absoluta, o si és possible ponderar-la amb altres interessos en joc, com és el cas de la persecució del delicte, particularment quan els delictes que estan en joc són d’una especial gravetat. És a dir: fins i tot en el cas que Junqueras gaudeixi d’immunitat d’acord amb el protocol europeu des del moment en què va ser proclamat electe, ¿pot un tribunal nacional ponderar les circumstàncies i, tot i així, impedir la seva presa de possessió temporal fins al transcurs del procés penal?

¿Què passarà ara? No hi ha dubte que el Tribunal Suprem ha remès un text hàbilment construït que dificultarà que al Tribunal Europeu de Justícia s’aparti de la senda que li han traçat. I fins i tot en el cas que aquest respongui en el sentit contrari al que apunta el Tribunal Suprem en la seva primera pregunta, la interlocutòria obre la porta a altres opcions que podrien ser satisfactòries per a la justícia europea, però que deixarien l’última paraula en mans del Suprem. Marchena, doncs, “garnacap a casa” (com diem a Menorca), però tot i així se la juga i deixa la solució pendent del Tribunal Europeu. I això és molt lloable.


%d bloggers like this: