Parlant d’aquest enfrontament entre les dues Espanyes que no sembla que tingui solució, acabava el meu darrer article (“Franco, la memòria històrica i la reconciliació”), afirmant que la lògica del conflicte entre els d’un bàndol i els de l’altre només canviaria si els líders de cadascun d’aquests reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i fessin el possible per reparar les víctimes de l’altre, cosa que no veiem per enlloc.
La realitat majoritària d’avui és que els polítics han abolit l’autocrítica del seu codi ètic. Res del que fan pot ser erroni, ja que l’equivocació és sempre patrimoni de l’altre que, per això mateix, mereix ser criticat, vilipendiat i, si és possible, fet fora del lloc de poder que ocupa. I no només han abolit l’autocrítica del seu esquema mental, sinó que en planificar la seva acció no els importa tant aconseguir l’equitat, la justícia, el benestar i el respecte a les idees, com construir el futur a partir d’uns paràmetres que els permetin justificar tot el que ells prediquen. I si per aconseguir això han de fonamentar el seu programa en afirmacions inexactes i fins en falsedats manifestes, doncs ben poc els importa, ja que els fins que s’han marcat justifiquen tots els mitjans que tenen a l’abast.
Un exemple clar del que estic dient és el mètode que van utilitzar els principals promotors del “brexit” a la Gran Bretanya. Boris Johnson i Neil Farage van muntar la seva campanya en afirmacions que, després de la votació, van reconèixer que eren falses, però l’objectiu ja s’havia aconseguit i, per tant, ben poc importava. Però no cal anar a la Gran Bretanya o a la Nord-Amèrica de Trump per trobar-se amb això, perquè el triomf d’aquesta política fonamentada en les “fake news” és també present a casa nostra, on sovint els polítics fonamenten tot el seu programa en una mentida, sense que, ni per un moment, se’ls ocorri reflexionar sobre la possible falsedat de l’afirmació primera en què es basa el seu discurs polític.
La “qüestió catalana”, que no és sinó un conflicte polític de primera magnitud entre els mateixos catalans i, alhora, entre Catalunya i Espanya, és avui un banc de proves evident del que acabo d’afirmar, ja que Puigdemont, Torra i, en general, els independentistes, fonamenten la seva política en suposats principis jurídics, com per exemple el dit “mandat democràtic” que, segons ells asseguren, han rebut del poble català, oblidant que aquest, si és que es produí, es va fer burlant la Constitució i l’Estatut d’autonomia vigents, i que les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre de 2017 pel Parlament de Catalunya ho van ser en una sessió plenària que, per poc críticament que l’observem, s’ha de definir com un escarni per a la democràcia. De la mateixa manera que les majories que aprovaren la realització del referèndum de l’1-O no reunien el mínim que exigeixen les més elementals normes democràtiques, com tampoc la realització d’aquest s’ajustà als requisits indispensables que, per a la validesa d’un referèndum, exigeix la teoria constitucional (per més que, en això darrer, hi hagi tingut molt a dir la intransigència i el mal obrar del Govern de l’Estat).
El problema és que la manca d’autocrítica i l’abonament a la postveritat no és, només, patrimoni dels independentistes, ja que s’ha instal·lat també avui en la major part dels polítics espanyols, de molts intel·lectuals de renom i de gairebé en tots els mitjans de comunicació dits nacionals. I el que és encara pitjor, en els jutges que conformen la més alta Magistratura.
Són pocs, en efecte, els intel·lectuals espanyols que s’atreveixen a dissentir de la “veritat oficial” que s’ha instal·lat a pler a l’Espanya no catalana, on s’està produint una disputa terrible entre els dos grans partits de dreta (PP i C’s) per assumir una patent d’espanyolitat que ells han decidit eixamplar engrandint el problema de Catalunya i empenyent la ciutadania al xoc i a la confrontació visceral. Potser per això em sembla admirable la denúncia que, sense tallar-se un pèl, està fent l’escriptor Ignacio Sánchez Cuenca per desemmascarar aquesta actitud dels polítics, dels mitjans i dels jutges espanyols, que s’esdevé tant o més perillosa que la que estan duent a terme els independentistes, perquè -si més no els jutges- tenen en la seva mà la facultat de decidir sobre el futur de les persones que han desafiat la legalitat vigent.
En un article demolidor, publicat a “La Vanguardia” el passat 1 de setembre, Sánchez Cuenca definia la postveritat com la conseqüència d’un “aïllament epistèmic”: un grup de persones, més o menys ampli -escriu l’autor- comparteix unes determinades idees sense sotmetre’s al principi de realitat. Com més tancat és el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. I les raons d’aquest entossudiment són molt variades, i van del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en el qual la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.
Dit això, Sánchez Cuenca afirma que, en aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de manera excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i el seu afany de mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. I ho afirma perquè, en la seva opinió (que és també la meva), provar d’encaixar les conductes de la “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, al sentit comú i al mateix dret espanyol. D’aquí que l’estratègia seguida en la instrucció del cas suposi, des del nostre punt de vista, una degradació profunda del nostre sistema legal: “poques vegades -escriu- s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”.
Tots els juristes estan d’acord que el tipus penal de rebel·lió requereix un “alçament violent i públic”. I això ha fet que, per poder parlar de rebel·lió en el cas català, s’hagi hagut d’acudir a un símil que no és altre que el de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però nosaltres creiem que, mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que va passar els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, de cap de les maneres, en un “alçament violent”, com ha dit el tribunal alemany de Schleswig-Holstein que ha tractat de l’extradició de Puigdemont, i anaven a dir segurament els de Bèlgica i d’Escòcia que havien de decidir sobre la sort d’altres exconsellers fugats si, tement el seu veredicte, el jutge Llarena no hagués retirat l’euroordre d’extradició d’aquests.
Sánchez Cuenca fa, doncs, afirmacions contundents que també jo subscric, a pesar que continuo essent molt crític amb el que han fet els independentistes. “Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es desposseïssin de la seva autoritat institucional -assegura- no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública”. I això perquè “l’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats”. I acusa tot seguit el Tribunal Suprem de ser “una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol”, perquè “els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular -segueix dient Sánchez Cuenca- ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant molts anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de manera arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no són operatius.” D’ací que, en la seva opinió -que és també la meva-, si el Tribunal Suprem segueix mantenint aquest corporativisme acrític amb la instrucció de Llarena, deteriorarà la reputació democràtica d’Espanya davant dels espanyols i davant d’una Europa que, un dia o altre, ho acabarà denunciant.
Josep Maria Quintana 