D’ençà que s’ha obert la veda dels uns contra els altres en aquesta mena de joc diabòlic que estan duent a terme els nostres polítics, joc que ha substituït el que hauria de ser l’habitual, consistent a fer propostes positives per al futur dels ciutadans, elaborar projectes i definir estratègies de futur tendents a millorar la qualitat de vida dels seus representats, els nostres diputats s’han adonat que una de les accions que els estan reportant més rèdits a curt termini, no perquè col·laborin a crear llocs de treball, millorar la competitivitat, disminuir l’atur o bé provocar un progrés intel·lectual a la ciutadania, és la de cercar les misèries de l’adversari per tal de fer-les públiques, magnificar-les, provocar l’escàndol social i aconseguir una dimissió d’aquest, ni que sigui a costa de devaluar la credibilitat política del conjunt i eixamplar la desconfiança de la ciutadania en els polítics.
Ho hem vist darrerament en els casos de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes, que després de negar qualsevol mena d’irregularitat al seu currículum universitari, es va veure abocada a dimitir (per més que, en aquest cas, la decisió va venir forçada per un vídeo que algú guardava on es veia la senyora Cifuentes furtant unes cremes de bellesa en un supermercat). Ho hem vist fa pocs dies en el cas de la ministra Carmen Montón, que no ha resistit la pressió mediàtica que denunciava irregularitats en un màster que cursà els anys 2011 i 2012. I està per veure en el que s’ha dit del nou i flamant líder del PP, Pablo Casado, al qual també s’han denunciat irregularitats en l’acabament de la seva carrera de dret i en la realització d’un màster.
Curiosament, en els tres casos, el denominador comú és la Universitat Rei Juan Carlos I, de Madrid, que s’ha convertit ja en una mena de calaix de sastre on les irregularitats han arribat a un extrem que bé mereix ser sotmesa a una avaluació per les autoritats acadèmiques de l’Estat i, molt possiblement, a una condemna pública per unes pràctiques que molt em temo que superen l’acció personal d’alguns professors i que tenen un caràcter sistèmic. ¿Haurem ara d’afegir a aquesta Universitat la privada Camilo José Cela a causa de la denúncia de plagi feta per Albert Ribera en la tesi doctoral del president del Govern?
Val a dir que aquestes pràctiques irregulars (algunes evidents i d’altres que, en tot cas, s’hauran de demostrar) han donat lloc a nombrosos acudits com el que em permeto inserir en aquest article, que serien francament entretinguts si no fessin plorera, ja que mostren la misèria d’un sistema corrupte i d’uns polítics sense escrúpols ni dignitat personal.
Tant la senyora Cifuentes, com la senyora Montón, com el senyor Casado (afegim-hi ara el president del Govern) neguen que hagin comès irregularitats i afirmen que ells van cursar els màsters (i elaborar la tesi doctoral) tal com Déu mana. Segons asseguren, tot són acusacions falses i malintencionades. Bé, potser tenen raó i són víctimes d’una persecució mediàtica sense precedents que no em correspon a mi jutjar. Deixem que siguin els tribunals (o el pas temps) que facin llum respecte de tots aquests casos. Però més enllà del fet anecdòtic concret, em sembla interessant reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquestes pràctiques francament condemnables.
Una primera cosa que se m’acut és que, salvant honroses excepcions, són molts els polítics en actiu que, entre nosaltres, presenten un currículum intel·lectual i acadèmic força pobre. És cert -i no em sembla malament- que no s’exigeix cap mena d’estudis per accedir al Congrés dels Diputats, al Senat o a una Cambra legislativa autonòmica. Tampoc per ser ministre o conseller, però dubto molt que, sense una base intel·lectual sòlida, es pugui exercir dignament un càrrec electiu i, encara menys, un càrrec executiu.
Recordo que, a l’inici de la democràcia, vaig criticar públicament l’acció d’un conseller (crec que era d’economia) del CIMe per com estava actuant, i la seva resposta (que també va fer pública per mitjà de la premsa) va consistir en un duríssim atac ad hominem mentre es justificava afirmant que ell, fill d’una família humil, no havia pogut tenir estudis. Aleshores, la meva resposta a l’atac va ser de dir-li que lamentava molt que no hagués pogut accedir a un Institut d’Ensenyament Mitjà ni a la Universitat, però també que ningú no l’obligava a acceptar ser nomenat Conseller d’economia del CIMe si no disposava dels coneixements mínims que el càrrec exigeix, ja que només amb una preparació adequada es podia exercir una funció executiva com la seva amb un mínim de dignitat i eficàcia.
Però més enllà que, en molts casos, ens trobem amb polítics que no tenen els coneixements mínims requerits per desplegar dignament el seu càrrec, el que resulta encara més greu és veure que, conscients de la seva pobresa intel·lectual, alguns d’ells intenten disfressar el seu pobre bagatge amb l’elaboració de currículums falsejats, presumint de títols universitaris que no tenen, o d’estudis de grau superior que no han cursat o que han aconseguit amb flagrants irregularitats, simplement per poder presumir d’uns diplomes que probablement no els serveixen de res, però que consideren indispensables per vestir (més aviat hauríem de dir per disfressar) les seves despulles intel·lectuals.
He dit més amunt que no considero indispensable gaudir de títols universitaris per ser un bon polític, per més que, si més no estadísticament, és probable que una persona amb una sòlida formació intel·lectual (científica, tècnica o cultural) estigui més preparada per exercir un càrrec que el qui es troba mancat d’aquesta formació. De fet, hi ha hagut casos reconeguts de polítics que han arribat a les més altes magistratures sense haver passat per la Universitat. A Espanya, Largo Caballero va ser Conseller d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera, Ministre de Treball i de Previsió Social entre el 1931 i el 1933, Ministre de la Guerra el 1936 i president del Consell de Ministres el 1936 i el 1937 sense posseir cap títol universitari. A la Gran Bretanya, el laborista James Callaghan va ser ministre d’Hisenda entre 1964 i 1967, va ocupar diferents secretaries d’Estat i fou elegit primer ministre l’any 1976, càrrec que ocupà fins el 1979 sense haver trepitjat mai una Universitat. I més recentment, José Luis Corcuera va ser Ministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez de 1988 a 1993 sense posseir tampoc estudis universitaris.
Però el més remarcable és que cap d’aquests personatges que, sense passar per la Universitat, van assolir responsabilitats polítiques de primera magnitud, va intentar presumir del que no era; en cap moment cap d’ells va voler exhibir un currículum falsificat. Tots, doncs, cadascú al seu nivell, van assumir les responsabilitats polítiques sense engany ni mentida, i això els va fer dignes en l’exercici de la seva funció. Ho van fer millor o pitjor (d’això, cadascú en pot tenir una opinió formada), però tots van actuar sense engany, i això és el que realment importa. Perquè… ¿podem confiar en un polític que ens menteix respecte del que és realment? ¿Podem confiar en un polític que malda per engreixar el seu currículum falsificant els seus estudis o bé aconseguint títols que realment no mereix perquè els ha obtingut amb engany o a causa de la prevaricació de les autoritats acadèmiques?
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.