Parlava fa tres setmanes d’una Espanya que es descompon mentre els ministres de Rajoy anaven cantant absurdament “soy el novio de la muerte”, símptoma inequívoc de la irresponsabilitat d’un govern que, si bé és possible que s’aguanti fins al 2020, deixarà una Espanya en ruïnes, endeutada fins al coll, amb les arques de la Seguretat Social buides i absolutament dividida.
Curiosament, el president Rajoy apel·la sempre que pot al “sentit comú” com si ell en fos un paladí, per bé que, com ens recordava Iñaki Gabilondo en una entrevista a TV3, confon aquest sentit comú amb la seva manera de veure les coses que, per a molts de nosaltres, no deixa de ser una manera esbiaixada de contemplar el món, ja que és un home incapaç d’avançar-se als esdeveniments, que contempla la vida passivament i amb una enervant parsimònia, que deixa que els problemes es degradin i que, si pot, se’ls treu materialment del damunt, com assumint aquella tesi d’acord amb la qual, en política, la meitat de les coses no tenen solució i l’altra meitat s’arrangen soles.
Però les coses no s’arrangen soles gairebé mai. D’aquí que al nostre país tinguem darrerament contínues manifestacions de protesta ciutadana. I no parlo només de Catalunya, sinó de coses que no tenen res a veure amb el problema polític català, com per exemple les pensions, que han posat en peu de guerra centenars de milers de persones grans que, després de suportar estoicament els anys de crisi, s’han adonat que el Govern deixava gairebé sense tocar els seus emoluments, a pesar d’omplir-se la boca amb la notícia de la gran recuperació econòmica.
Però Rajoy no ha estat només indolent en matèria de pensions o en el problema de Catalunya, també s’hi ha mostrat davant els gravíssims casos de corrupció a les files del seu partit. Hàbil, és cert, a l’hora destruir a martellades els ordinadors del seu tresorer, amb prou feines ha tingut res a dir en els processos judicials per al cas Gurtel, l’operació Púnica, l’escàndol de les targetes Black, els papers de Bárcenas o bé el cas Lezo, i hem vist com a la darrera gran crisi a l’Assemblea de Madrid, Rajoy, després de donar suport a la senyora Cifuentes, ha anat posant-se de perfil, com si la cosa no anés amb ell, tot deixant que la crisi s’allargués més de trenta dies per a fer-la acabar de la manera més sòrdida i ridícula, ja que la presidenta no ha dimitit per les mentides i falsedats manifestades en seu parlamentària, sinó per uns petits furts efectuats en uns magatzems l’any 2011, que tots hem conegut per unes filmacions que algú (ai, del foc amic!) havia guardat, però que legalment havien hagut de ser esborrades feia temps.
Per si això fos poc, diguem que, tant en el camp social com en el territorial, Rajoy no ha actuat amb sentit de la justícia i equilibri. Tampoc amb patriotisme, perquè com ens recordava Antoni Puigverd, el patriotisme no consisteix a defensar la nació amb banderes espanyoles més grosses que les estelades, o amb policies i magistrats inclements, sinó proposant un horitzó comú, inclusiu, que permeti a la ciutadania entendre que el país avança de manera col·lectiva, que no selectiva, vers la prosperitat comuna.
Lluny de fer això darrer, el govern de Rajoy s’ha limitat a deixar que els problemes es manifestessin i que la gent que s’hi sentia compromesa s’esbravés defensant-los al carrer, però sense que ell fes mai res per a resoldre’ls, tot limitant-se a derivar les responsabilitats als jutges i als policies, com si aquests tinguessin una vareta màgica per a salvar el país. I això no sols no ha aportat cap solució adequada als problemes d’Espanya, sinó que sovint els ha complicat, com hem vist en el cas de Catalunya, on el descrèdit de la judicatura està fent estralls, no només perquè molts discrepem (i discrepen també els jutges alemanys) d’algunes resolucions que han compromès greument la judicatura, sinó també perquè han fet que el Tribunal Constitucional, des de la reforma de 2015 propiciada per Rajoy, ha de dur a terme funcions de policia que no li corresponen, fet que sovint l’obliga a rentar la roba bruta de l’Executiu afonant el desprestigi de la institució.
Amb aquesta manera d’actuar, Rajoy ha convertit la justícia en una mena de Parlament on es remata el que no s’aconsegueix amb la política. I si a tot això hi afegim el complex “teorema” del jutge Llarenas, amb interlocutòries en què es criminalitza la ideologia dels líders polítics que està encausant mentre utilitza les mesures preventives com a arma de pressió, no ens hem d’estranyar que la justícia espanyola visqui un constant procés de descrèdit.
Per a reblar el clau, només ens quedava la sentència de l’Audiència de Pamplona sobre “la Manada”, que ha provocat una reacció popular contrària de dimensions fins avui desconegudes, que ha comportat una reacció gairebé unànime de les associacions professionals de la magistratura i del ministeri fiscal en defensa de la independència del Poder Judicial. Fins el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes ha sortit al pas en defensa d’uns jutges que -diu- “han valorat minuciosament tots els elements de prova aportats per les parts d’acord amb el que s’estableix en la llei i de conformitat amb la jurisprudència que resulta d’aplicació”. Doncs bé, si han fet això que diu Lesmes, és evident que alguna cosa falla en el marc legal i jurisprudencial espanyol, perquè la sentència em sembla del tot contrària al “sentit comú” de què ens parla Rajoy, per molt que tots s’esforcin a defensar-la.
De fet, la reacció ciutadana, contundent i unànime, contra aquesta és tot un símptoma del clima existent a l’Espanya d’avui. D’una manera general, podríem dir que la gent està farta i ha dit prou. I és així com l’opinió pública ha volgut fer sentir la seva veu contra els jutges de l’Audiència de Navarra, i com, al cap de pocs minuts de publicada la sentència, les xarxes van servir caldo de cultiu a la indignació tot provocant concentracions als carrers contra la decisió judicial.
Permeteu-me, doncs, que digui al president Rajoy que plou sobre mullat, i que tinc el convenciment que no s’adona del desert encès que deixarà en abandonar la política, a pesar del “sentit comú” que tan sovint evoca als seus discursos. Però no l’hauria de sorprendre que molts de nosaltres trobem dissociats el “sentit comú” de Rajoy de la realitat fàctica d’un país com el nostre on una camiseta groga es pot conceptuar per la policia i pel ministeri de l’Interior com a incitació a la violència; on les siulades pacífiques al rei són també conceptuades com a actes violents pel Ministeri Fiscal; on les protestes en una carretera que paralitzen temporalment la circulació o forcen l’obertura gratuïta de les barreres en un control d’autopista són conceptuades com a “actes de terrorisme”; on les declaracions (no provades) de violència i de malversació per part de la policia són causa suficient per a empresonar polítics acusant-los de rebel·lió; i on -no n’oblidem la guinda- quan cinc borratxos arraconen una jove en un portal i la penetren tant com volen, aquest acte infame no constitueix tan sols un delicte de violació, sinó un simple abús, perquè, segurament, ella s’ho deuria cercar de manera irresponsable.
Josep Maria Quintana 